Com a humans, ens preocupa saber per què som com som; per què som alts o baixos, rossos o morens; per què tenim bon sentit musical o patim esquizofrènia; o qui té més influència en nosaltres: els gens o l’ambient.Tant la genètica com l’ambient intervenen en el nostre metabolisme i en el nostre comportament. La genètica és la potencialitat, però només amb genètica no es pot explicar la complexitat de les nostres connexions neuronals, que es modelen a força d’estímuls i d’experiències.La ciència avança tan ràpidament, que el que ara ja sabem sobre gens i neurones ens obre nous horitzons per conèixer millor l’ésser humà. Estem, doncs, davant del camí que ens portarà cap als humans 2.0?

Les relacions entre música i literatura, que vénen de molt lluny i que comprenen tant les formes més cultes com les més populars, han estat sempre motiu de reflexió i de discussió, alhora que han donat fruits extraordinaris en la història de la cultura, des de l’òpera fins a la cançó d’autor. Es tracta d’un dels casos més emblemàtics de les relacions entre les arts, i la idea bàsica del diàleg és combinar el món acadèmic amb l’artístic, amb la participació d’una persona tan significada i de trajectòria personal tan coneguda com Paco Ibáñez, que ha posat música als més grans poetes espanyols i llatinoamericans, tant antics com contemporanis.

Les relacions que el cinema ha mantingut amb la literatura des dels seus inicis no han estat exemptes de polèmica. L’obligada convivència d’ambdues disciplines comporta una dialèctica en què es posen a prova variables com la fidelitat, la submissió, la rèplica, la contesta, la simbiosi o l’assimilació. D’altra banda, l’evolució tecnològica en la transmissió de missatges –tant literaris com audiovisuals– ha acabat inscrivint ambdues disciplines en un univers de producció i de consum que tendeix a trencar fronteres. I és que les relacions entre cinema i literatura plantegen, en l’era de la pantalla global, nous interrogants per debatre: el serial televisiu contemporani com a hipotètica reencarnació dels models arquetips de la novel·la i el teatre, l’assaig audiovisual com a audaç prolongació de la seva tradició escrita, la novel·la de gènere com a construcció concebuda en termes parafílmics... Aquest diàleg vol tractar aquestes i altres qüestions, des de la confiança d’ambdós interlocutors en la fecunditat de la perillosa trobada entre dues arts feliçment (o fatalment) condemnades a entendre’s.

L’ideal cosmopolita –la ciutadania del món– és un dels llegats fonamentals de la cultura europea de la Il·lustració al món modern. Tanmateix, ha estat qüestionat sovint des de diverses perspectives locals i patriòtiques; per exemple, com a eurocèntric, imperialista, desarrelat i elitista.Es poden superar aquestes contradiccions? Proposem un diàleg obert –més que no pas un “a favor” o un “en contra”–, en què Joan-Pau Rubiés parlarà del cosmopolitisme com a part essencial del llegat il·lustrat, amb totes les seves contradiccions, alhora que Manel Ollé oferirà una interpretació de les interaccions entre localitat, globalització i cosmopolitisme.

Les relacions entre societats (formacions estatals i grups units per altres llaços) estan mediatitzades per les percepcions mútues, el prejudici i el pes de la història. Ho estan també per la manera com les ciències socials defineixen a través de conceptes (imperi, estat-nació, tribu, emigrant, refugiat) una realitat dinàmica i canviant. Sovint, aquest esforç de classificació condueix a errors notoris d’interpretació, mai innocents o gratuïts, mai sense conseqüències. Més que no pas amb la idea d’oferir una gran teoria, Tenorio i Fradera discutiran sobre exemples recents, pròxims i llunyans, a Europa i Amèrica.

Aquesta conversa, que té com a punt de partida el títol de la novel·la d'Eduardo Mendoza inclosa en la llista de les 100 millors novel·les en llengua espanyola del segle XX, es planteja seguir l'evolució cronològica de la ciutat des de 1888 fins avui. L'autor del llibre i Lluís Permanyer, el més cèlebre cronista actual de Barcelona, ??compartiran amb el públic la seva visió del passat, present i futur de la Ciutat Comtal.

La memòria, per posar un exemple, és una de les grans preocupacions de les persones quan senten que es fan grans. Probablement, perquè cada cop hi ha més consciència del risc de patir algun tipus de demència amb l’envelliment. Però, estem parlant de problemes inevitables? Podem fer alguna cosa per envellir saludablement i modular el risc de demència, la pèrdua d’autonomia i altres calamitats? En aquest diàleg es tractaran aquestes i altres qüestions, tot desgranant l’escenari de l’envelliment, distingint entre els elements de la tramoia amb què ens trobem (factors de risc no modificables) i el paper que desenvolupen aquells factors sobre els quals podem intervenir com a actors principals (factors de risc modificables). Ciència o ficció?