Escriptor, dibuixant i pintor.

Vida i obra

Fill d’Avel·lí Artís i Balaguer i germà de l’arquitecte i escenògraf Arcadi Artís-Gener. Fou escenògraf al taller Batlle i Amigó i estudià Belles Arts a Llotja. Al final de la dècada del 1920 protagonitzà el curtamateur Gestation d’un poème, dels germans Sarsanedas (del FAD). Durant la República fou redactor deL’Opinió,La Rambla iLa Publicitat; popularitzà el pseudònim deTísner en dibuixos i caricatures alBe Negre,L’Esquella de la Torratxa, que dirigí conjuntament amb Pere Calders, iLa Campana de Gràcia iLa Publicitat, on il·lustrà els contes infantils que hi publicà Mercè Rodoreda.

En esclatar la guerra civil s’allistà a l’exèrcit republicà, però continuà escrivint o posant ninots en el setmanariMeridià, el quinzenalAmic oVèncer,Premsa de trinxera, que coordinà. Es retirà de l’exèrcit com a tinent coronel. El 1939 s’exilià a Tolosa de Llenguadoc amb el seu pare i els seus germans, Rosa, que es casà amb Pere Calders, i Arcadi. Després s’instal·laren a Mèxic fins el 1964, on el seu pare obrí una impremta. Hi exercí com a caricaturista satíric, dibuixant publicitari, periodista, pintor i escenògraf per al cinema, el teatre i la televisió. Membre del Sindicato de Trabajadores de la Producción Cinematográfica (1944-49) treballà al costat de Ramon Batallé i Manuel Fontanals, i feu també cinema publicitari. Col·laborà en les revistes catalanes de l’exili, d’entre les quals dirigíLa Nova Revista (1955-58), continuació deLa Nostra Revista, feta pel seu pare.

La seva obra literària, caracteritzada per la diversitat de procediments narratius, com salts en el temps, el·lipsis, simultaneïtat d’accions, s’inicià amb556 Brigada Mixta (1945), publicada a Mèxic dins la col·lecció “Catalònia”, guardonada l’any 1943 als Jocs Florals de l’exili celebrats a l’Havana. A mig camí de la novel·la i de la crònica, el relat esdevé un document excepcional de la Guerra Civil des de la primera línia de combat, tal com l’autor mateix la va viure, tot i que l’humor i la ironia amb què es presenten la quotidianitat i les anècdotes de la vida diària al front converteixen aquesta obra en un document poc convencional sobre la Guerra Civil Espanyola.

També tornà a l’art de l’escenografia, que aplicà al teatre, i al cinema comercial i publicitari i a la televisió. Fou el primer escenògraf de la primera emissora que es muntà a Mèxic el 1950, l’XHTV - Canal 4, experiència que anys més tard li serví per a redactarL’enquesta del Canal 4 (premi Sant Jordi de novel·la, 1972). Escriví el primer manual en castellà sobre aquesta matèria,La escenografía en el teatro y en el cine (1947). La seva obra com a tal inclou una vintena de títols des del 1943, tots de cinema menys un parell de televisió: el programa pilotOperación: Emergencia (1954) i la sèrieSheena, Queen of the Jungle (1955). En cinema, i com a ajudant d’escenografia, intervingué enEl mago (1948, M.M. Delgado), protagonitzat per Cantinflas, amb qui tingué una bona amistat,Los olvidados (1950, Luis Buñuel) o¡Viva Zapata! (1952, Elia Kazan). Es casà amb l’actriuPin Crespo (1939-40) i més tard amb Lluïsa Mercader (1941). Com a cineasta dirigí el documentalLa sabiduría maya (1964), en el qual aplicà tècniques d’animació artesanes pròpies, i n’escriví el guió.

Des del seu retorn, reprengué l’activitat periodística gràcies a l’ajuda del seu cosí Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs i col·laborà aTele-exprés,Tele-estel,El Noticiero Universal,El Correo Catalán, RB,Cavall Fort,La Vanguardia,Serra d’Or i al diariAvui. També col·laborà en ràdio i televisió (La caixa sàvia, 1989-90, TVC).

El 1966 publicàLes dues funcions del circ, novel·la complexa, de tècnica depurada i innovadora, que presenta l’experiència de dos germans —l’unalter ego de l’altre— que arriben a La Martinica, anècdota que serveix per a fer una reflexió sobre l’aventura de l’exili i la integració de l’individu al nou país; el circ hi té una funció essencial de contrapunt i de paròdia de la vida mateixa.Paraules d’Opòton el Vell (1968), la següent novel·la publicada, narra la ficció d’un descobriment asteca d’Europa i esdevé, segons digué l’autor mateix, «la novel·la que té més intenció política i més contingut social».Prohibida l’evasió (1969), premi Prudenci Bertrana, se serveix de tècniques cinematogràfiques per a presentar el desig de fugida d’un grup de joves europeus d’un món degradat que els és aliè; una càmera que els va filmant i que actua de consciència col·lectiva els fa impossible l’evasió. Posteriorment publicàAl cap de vint-i-cinc anys (1972),L’enquesta del canal quatre (1973), premi Sant Jordi, la novel·la de l’autor més compromesa amb la lluita antifranquista, que esdevé, també, una expressió de confiança en la caiguda de les dictadures.Els gossos d’Acteó (1983), la seva darrera novel·la, reflecteix el contrast entre una generació anclada en una tradició miserable i sinistra enfrontada a una generació jove, de pensament obert, rebel al tancament imposat, vista com a símbol d’esperança i alliberament.

També fou autor de reculls de narracions:L’invent més gran del segle vint (1984),L’arriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony (1985) iEl boà taronja (1986). A banda de la narrativa de ficció, publicà tambéGuia inútil de Barcelona (1966),La diàspora republicana (1975),Història en historietes de Catalunya (1977),Les nostres coses (1978), Dona, doneta, donota (1979, amb M.A. Capmany), Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives (1980), i els anecdotarisCiris trencats (1997 i 1998), entre d’altres.

Els quatre volums de les seves memòries, Viure i veure (1989-96) —premi Ciutat de Barcelona (1989), premi Crítica Serra d’Or (1990) i premi Nacional de literatura catalana (1992)—, la seva darrera obra publicada, són vertebrats per la seva expressió personal de la guerra; el conjunt esdevé una aportació a la història i a la cultura catalanes i un testimoni del compromís social i polític que l’autor tothora mantingué amb els Països Catalans. En els dos primers volums (1989-90) la guerra ocupa un lloc central; al tercer (1991) es narra l’exili a Mèxic i al quart (1996), més telegràfic, el seu retorn a Catalunya.

Com a traductor, sobresurt la traducció al català deCent anys de solitud de G. García Márquez. Fou impulsor del ressorgiment del Centre Català del Pen Club i de la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que presidí entre el 1991 i el 1994. Com a enigmista, publicà el llibreTrenquem-nos una mica la closca? (1985). Fou Premi d’Honor Jaume I (1981) i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1997) i rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1988).

Bibliografia

• Campillo, M. (1994):Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939). Barcelona, Curial / PAM.
• Campillo, M. i Castellanos, J. (1988): Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, J. (dir.):Història de la literatura catalana. Barcelona, Ariel, vol. 11, p. 97-103.
• Diversos autors (1993): “Avel·lí Artís-Gener, ‘Tísner’. L’escriptor del mes”.Crònica d’Ensenyament (Suplement).
• Diversos autors (1996):Tísner. Miscel·lània d’homenatge. Barcelona, PAM.
• Diversos autors (2000): “Tísner, encara”.Serra d’Or, 492, p. 76-82.
• Escamilla, D. i Finestres, J. (2001):L’univers Tísner. 1912-2000: gairebé un segle. Manresa, Angle Editorial.
• Espinàs, J.M. (1989): “Entrevista”,Les meves entrevistes. Col·leccionable del diariAvui, 17.12.1989, p. 25-32.
• Febrés, X. (1984):Avel·lí Artís-Gener / Maria Antònia Oliver. Diàleg a Barcelona. Ajuntament de Barcelona.
• Fuster, J. (1992): “Introducció a les novel·les”, dins Artís-Gener, A.:Obres Completes, I.Novel·les 1. Barcelona, Pòrtic.
• Nadal, M. (1997):Vint escriptors catalans. Barcelona, PAM.
• Riera Llorca, V. (1971):Nou obstinats. Barcelona, Selecta, p. 175-199.