En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals tancades, bé que alguns gramàtics del segle XIX l’han emprat damunt vocals obertes (Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc.). En català modern és aplicat a les vocals tancades é, ó, í, ú, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona. És un dels casos excepcionals en què el parlar barceloní ha determinat l’ortografia de la llengua literària, la qual, en els casos de divergència, ha seguit en general el vocalisme dels parlars occidentals i meridionals i el consonantisme dels parlars meridionals o baleàrics.