Ellington i l’orquestra

A set anys començà a estudiar piano, i quan en tenia disset ja debutà professionalment. No fou, però, fins el 1923 que s’integrà als Washingtonians, banda liderada pel banjoista Elmer Snowden, de la qual també formaven part Sonny Greer (bateria), Otto Hardwick (saxofons) i Artie Whetsol (trompeta). Fins el 1927 els Washingtonians treballaren a dos locals de Broadway, mentre la banda s’anava engrandint fins a arribar a tenir deu components. Arran de la baixa de Snowden, Ellington assumí el lideratge de la banda. El 1927, ja sota el nom de Duke Ellington Orchestra, la formació inicià una estada de quatre anys com a titular al Cotton Club de Harlem, durant la qual desenvolupà les bases del seu estil. La seva aportació més original fou la creació de l’anomenat estiljungle, basat en la interpretació trompetística de Bubber Miley, que, juntament amb Ellington, arranjà i compongué temes, entre els quals destaquenBlack and Tan Fantasy iEast St. Louis Toodle-oo. En aquesta època Duke Ellington començà a despuntar entre les principals figures deljazz. El 1930, l’orquestra obtingué un reconeixement internacional gràcies al temaMood Indigo, si bé el període considerat com el més creatiu d’Ellington abraça de l’any 1932 al 1942. En aquest temps l’orquestra treballà arreu dels Estats Units i feu dues llargues gires europees. D’aquesta època són els extraordinaris temesConcerto for Cootie,Ko-ko iCotton Tail. Del 1943 al 1952, Ellington oferí una sèrie de concerts anuals al Carnegie Hall presentant obres llargues, entre les quals hi haguéBlack, Brown and Beige iLiberian Suite. Durant aquests anys el personal de l’orquestra varià més sovint, fet que afectà l’escriptura d’Ellington, que componia molt en funció dels instrumentistes de què disposava. A la segona meitat dels anys cinquanta, l’orquestra es revitalitzà i ja no deixà de fer freqüents i aplaudides gires per tot el món. Ellington continuà produint obres en forma desuite, i escriví la banda sonora dels llargmetratgesAnatomy of a Murder (O. Preminger 1959) iParis Blues (M. Ritt 1961). En la seva última dècada compongué, sobretot, música litúrgica, presentada en els anomenatsSacred Concert, per a orquestra dejazz, coral i dansa. Dirigí l’orquestra fins el final de la seva vida.

L'"efecte Ellington"

Ellington aprengué harmonia de manera en gran part autodidàctica, i adquirí tècniques d’orquestració experimentant amb la seva formació, que esdevingué l’obrador on consultava els músics i assajava solucions alternatives. Els anys passats al Cotton Club, durant els quals hagué de compondre i arranjar en estils molt diversos, foren una gran època formativa, durant la qual desenvolupà una relació simbiòtica amb l’orquestra, que es convertí, més que no pas el piano, en el seu instrument. Experimentà amb els colors tímbrics, els efectes tonals i les disposicions harmòniques, que constituïren la seva marca d’identificació. Creà l’anomenat "efecte Ellington", que era virtualment inimitable perquè en gran part depenia del timbre i l’estil particulars de cada músic. Una mostra d’aquest efecte ésMood Indigo (1930), on tres instruments de vent -clarinet, trompeta i trombó- quasi inverteixen les funcions que, per tessitura, els són naturalment assignades. La trompeta i el trombó, tots dos amb sordina, toquen respectivament la melodia i una segona veu, en el registre alt; el clarinet sona més d’una octava per sota, en el seu registre dechalumeau.

L’Ellington pianista contribuí remarcablement al so general de l’orquestra, malgrat haver-se prodigat poc com a solista. Les escasses gravacions que realitzà en formació petita són de gran interès, essent destacables el quartetDuke Ellington and John Coltrane (1962), el trioThe Pianist (1966) i el duoThis One’s for Blanton (1972). El seu estil derivava d’una simplificació del dels pianistes destride piano, especialment de Willie "The Lion" Smith. Ellington ha estat considerat el compositor més important deljazz. Quasi tot el material que enregistrà amb l’orquestra era propi. La part més important d’aquesta obra la formen els centenars de peces curtes que compongué per a discos de 78 rpm. Afegint-hisuites, comèdies musicals i bandes sonores per a pel·lícules, s’estima que deixà unes dues mil composicions.