en pot autointegrar les llacunes, derivades de l'absència total de regulació o de la regulació incompleta d'una institució reconeguda (article 111-2.1 CCCat). 6 És per això també que l'article 149.3 CE no pot ser entès com una clàusula...
moreen pot autointegrar les llacunes, derivades de l'absència total de regulació o de la regulació incompleta d'una institució reconeguda (article 111-2.1 CCCat). 6 És per això també que l'article 149.3 CE no pot ser entès com una clàusula atributiva de competències per a legislar a favor de l'Estat, amb la intenció de crear el dret supletori de les comunitats autònomes. 7 COMPETÈNCIA AUTONÒMICA, ENTRE ORDENAMENTS JURÍDICS I CODIFICACIÓ DEL DRET CIVIL 169 En relació amb la inaplicabilitat de l'article 464 CC abans de l'aprovació del llibre V CCCat (actualment, vid. article 522-8 CCCat), vid. S. ESPIAU ESPIAU, La equivalencia de la posesión al título y la aplicación del art. 464 CC en Cataluña, Barcelona, Atelier, 2004, esp. p. 205-211. Un altre exemple és la (tradicionalment polèmica) no-aplicació a Catalunya de l'article 541 CC, en relació amb la servitud per destinació del bon pare de família, abans que l'article 7 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l'acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge (DOGC, núm. 1319, de 18 de juliol) aclarís que el precepte no tenia aplicació (STSJC de 2 d'octubre de 2003, RJ 2003\8209; STJC de 18 de setembre de 2003, RJ 2003\7126) i, després, ho confirmés també l'article 8.2 de la Llei 22/2001, de 31 de desembre, de regulació dels drets de superfície, de servitud i d'adquisició voluntària o preferent (DOGC, núm. 3556, de 18 de gener de 2002) i, actualment, l'article 566-3.2 CCCat. O, per a posar un últim exemple, tampoc no és aplicable a Catalunya l'article 767.1 LEC, a propòsit de l'exigència d'un principi de prova en els plets de filiació. Sobre això últim, vid. encara infra la nota 95. 6. P. SALVADOR CODERCH, «El derecho civil de Cataluña. Comentario al nuevo artículo 1 de la Compilación catalana», a La Compilación y su historia: Estudios sobre la codificación y la interpretación de las leyes, Barcelona, Bosch, 1985, p. 355, 357 i 361-370. A propòsit de la no-aplicació de l'article 464 CC a Catalunya, vid. les consideracions introductòries de S. ESPIAU ESPIAU, La equivalencia, p. 15-32. En relació amb l'aplicació a Catalunya de la regulació de les mesures provisionals després de la interposició de la demanda de separació, vid. la Interlocutòria del TSJC de 6 de juny de 2005 (RJ 2005\6663) i, més específicament, sobre l'aplicabilitat de l'article 102 CC, vid. la Resolució de la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques (RDGDEJ) de 19 de maig de 2009 (DOGC, núm. 5404, de 19 de juny de 2009). Aquesta última Resolució nega que el precepte tingui caràcter processal i que per aquest motiu s'hagi d'entendre aplicable de manera general i directa a tot l'Estat espanyol, que és el que mantenia el registrador. La Resolució afirma que si l'article 102 CC s'aplica a Catalunya supletòriament és perquè la revocació ex lege del poder atorgat per un cònjuge a l'altre, en la hipòtesi de la separació, tot i que constitueix una llacuna del dret civil català, no és, en canvi, una institució desconeguda, per la qual cosa no hi ha cap obstacle per a l'aplicació del supletori. Basa aquesta afirmació en altres preceptes de diverses lleis catalanes que també regulen l'extinció del poder per extinció de la convivència (en cas d'acolliment de gent gran, de parelles de fet, de situacions convivencials d'ajuda mútua). Però aquest mateix argument és el que, potser, hauria fet innecessari el recurs a l'aplicació supletòria en benefici de la integració preferent de les normes segons els principis generals del dret civil català (article 111-2.1