La prononciacion es [mar'mandə]. Las fòrmas ancianas sonArnaldus de Maremaunde en 1242,Maremaude,Marmanda,Miremanda,Miremaunda en 1242-1255,Miremon,Miremunt,Miremunde,Myremaunde,Mirmauda en 1242-1255,Myremande en 1242,Mirmanda en 1254,Marmanda en 1254,Mirmande en 1283,Marmande en 1289,Marmanda,Marmandia,Marmann,Marmaun,Marmaund,Maremand, en 1307-1317,Marmandum, en latin, en 1307-1317,eccl. de Marmanda en 1316,prior de Marmanda en 1326,capella de Marmanda en 1326,Mermande en 1467,eccl. B. M. de Marmande cum suis annexis en 1501,prior de Marmande, rector ejusdem et de Greno en 1520 (Lista de Valeri)[3].
SegonDauzat e Rostaing, « l'ancian francés » (sic)mirmande a lo sens de « vila, ostau fortificat »[4].Ernèst Negre, citat per Bénédicte Boyrie-Fénié, i vei lo nom germanic d'òmeMirmanda. Astor, tanben citat per B. Boyrie-Fénié, constata queMarmanda es près semanticament demiranda e a probablament lo sens de « vila fortificada ». Marmanda èra una bastida, una vila nava deRicard Còr de Leon, fondada en 1186; èra tanben un lòc de peatge important[3].
Bénédicte Boyrie-Fénié accèpta l'explicacion de Dauzat e d'Astor. Lo site d'origina, Sent Pèir de Granon (senhalat dens la lista de Valeri), èraGaronensis portus, « pòrt deGaròna »; èra bastit sus los vestigis d'unavilla galloromana e d'una necropòli de la HautaEdat Mejana[3].