LaProserpina (latin:Proserpina) l’è unadeja ind l’antigareligion romana che l’era maneman equivalenta a la gregaPersefona. La sò figura l’ha rempiazzad quella de la deja de la fertilitaa Libara, che la sgent la venerava soratut ind el tempi sora al montesell Aventin, insema a laScerer – deja delforment – e al Liber – suzzessivament indentifegad cont elBach.
L’è staita introduta a Roma coma la tosa de la Scerer, ind el cult de la ‘mader e la fiœula’ rezzentement romanizad. I orisgen del cult gh’hann i sò radis ind l’Italia meridional che, ancaben che la fudess sota a Roma, la fava semper part culturalment de laMagna Grezzia. Per quest, i sò sazzerdotesse eren rivade a Roma propri de la Grezzia,[1] ma se tegneven de tute i manere ai regole morai de la tradizzion romana. I tosane gh’haveven de restà versgen compagn de la Proserpina, e i fomen sposade gh’haveven de emulà la Scerer, la mader fegonda. I rit serviven soratut a seguràss un bell regœuj, ma ancasì a mejorà la fertilitaa de quii ch’en toveva part.[2] El cult individual de la Proserpina e quell che la venerava insema a sò mader Scerer eren vegnud popolar fiss adree ai etaarepublegana eimperial.
L’era retegnuda la resgina deiInfer, a causa del sò vesses maridada cont elPluton, scior del ream di mort. El ladrament de la Proserpina per man de lu chì e la rebusca desperada de la mader sova de lee gh’hann havud un rœul prominent ind l’art e literadura romana, e pœu anca in quelle dei epoche de lì adree, compagn delRenassiment. In quella storia chì, depos che la Proserpina l’è staita portada ind el mond de de sota, la Scerer la zirca indepertut, senza però mai trovàlla. La Scerer la se incœus assossenn, e, cont ogna pass, la se lassa dedree undesert giazzad che el fa pu cresser i camp. ElSgiœuv el manda donca elMercuri ind el Dedelà per comandàgh al Pluton de relassà la sò sposa, ma lu chì el pœul fàll nò perchè lee l’ha sgiamò majad di granit depom granad;[3] de facc, chi che l’ha tastad el majà del mond di mort el pœul pu tornà a viver in su la terra. Desgià che j’ha majad de volontaa sova, de mò inanz la Proserpina la gh’ha de passà metaa de l’ann ind i Infer insema al Pluton, e i mis che resten la pœul passàj insema a sò mader ind el mond di viv. Quand che la Scerer la reved la sò tosa, i camp tachen a cresser ancamò, i fior fiorissen e ghe s’ciopa fœura l’istad. Quand che la Proserpina la se mena indree a viver con l’ispos ind el mond di mort, però, la terra la giazza su e la da pu de frut, e ghe riva l’inveren.[4][5]
↑Spaeth, 1996, pp. 4, 6–13, citing Cicero,pro Balbo, 55.Arnobius mistakes this introduction as the first Roman cult to Ceres. His belief may reflect its high profile and ubiquity during the later Imperial period, and possibly the fading of older, distinctively Aventine forms of her cult.
↑"Several" in Spaeth,The Roman goddess Ceres, pp. 130-131; Three in Ovid,Fasti 526, trans Frazer; seven in Ovid,Metamorphoses, 535-539, trans Humphries