Elrumanu es unaluenga romanci del grupu oriental palrá pol más de 28 millonis de presonas enRumania iMoldavia siendu la quinta luenga más palrá deUropa. Pol motivus políticus i cultaralis en Moldavia se la denominaba moldavu i se le consideraba una luenga separada. Es oficial enRumania iMoldavia.El rumanu (autoglotónimo: limba română, IPA ['limba ro'mɨnə]ⓘ) es una luengua indorupea que pertenci ala rama oriental de las luenguas romancis, siendu ogañu la quinta luengua romanci más palrá del mundu endispués del español, el portugués, el francés i el italianu. Dentru dela Unión Uropea, dela que es luengua oficial, ocupa el quartu puestu entri las luenguas romancis i el sétimu en general.
Por motivus de diferenciación tipológica, la luengua rumana tamién es llamá de «dacorrumanu» (inque assina es pocu conociu). Anteriolmenti, por motivus políticus, las autoridais deMoldavia gastun la denominación moldavu (ogañu gastau nel Estau no reconociu deTransnistria) pa referil-se ala luengua rumana que palran pallí, inque dessisti poca diferencia, siendo el acentu la más relevanti.[1]
La luengua rumana es palrá aproximadamenti por 28 millonis de pressonas, delas qualis más de 19 millonis vivin en Rumanía, ondi es la única palra oficial i, amás, conformi alos datus de 2002, materna pal 90 % de puebración.
Sin contal los paísis mencionaus dantis, tamién es unu delos seis idiomas oficialis ena provincia autónoma serbia deVoivodina. Es unu delos idiomas oficialis de la Unión Uropea i, amás, se palra enas comuiais d'emigrantis rumanos enAlemaña,Estaus Unius,Francia,Israel,Russia,Veneçuela i, más recientementi,España iItalia (ondi ai quasi dos millonis de palrantis de rumanu), entri otrus.
La denominaciónromân provieni dellatínRŌMĀNUS i es un semicultismu influidu pol sudobleti culturoman; el resultau regulal sin influencia culta habríe siurumân.[2] Nel sigru XVIII escomenço el processu de diferenciación semántica entri dambas palabras:român conservó el su significau etnolingüísticu, entanturumân lo cambió a 'genti ordinaria' i, endispués, a 'esclavu'.[3] Nostanti, es la palabra más antigua la que pasó a otrus idiomas i resultó en palabras comurumanu en'español,roumain en francés,romeno irumeno en italianu,Romanian eningrés,[4]Rumänisch en alemán orumuński enpolacu.
Entri los añus 1953 i 1964, por mé dela reforma dela ortografía, el nombre de la lengua s'escrebía en rumanuromînă. Entre 1964 i 1993română i los sus derivauss fueron las únicas palabras rumanas que s'escribían colaâ en lugal de laî.
Mapa de losBalcanis colas regionis enas que vivin parlantis de rumano, arrumanu, dacorrumanu i istriurrumanu
El territoriu rumanu estuvu ocupau ena Antigüedad polosgetas i losdacios, unus puebrus deluengua indoeuropea que forun ronchius i conquistaus polos romanus nel añu 106 d. C., duranti el reinau del emperadolTrajanu (98-117). Como consecuencia, la región se convirtió ena provincia romana deDacia, que encruyia lo que ogañu esOltenia, elBanatu iTransilvania. Duranti los seguintes 165 añus la región se pobló abondu con colonus dela parte ocidental del Imperio, especialmenti d'origin itálico. Desta forma, ellatín vulgar se convirtió ena luengua dela aministración i del comercio ena provincia.
Se suponi que duranti esti tiempu laluengua dacia puu abel enruiu nel latín vulgar ya comuadstrato o comusustratu. Comu no se conservan testimonius escritus desta luengua, se cree que puedin sel d'origin daciu unas 160 palabras de etimología desconocia qu'el rumanu comparti colalbanés; por ejemplu:mal ‘costa’,brânză ‘quesu’ obrad ‘abetu’.
Entri los añus 271 i 275, la pressión delos dacius libris (carpianus) i delosgodus obligó alImperiu romanu a retiral-se delaDacia i a establecel-se al sul delDanubiu. Algunus estoriaoris delImperiu austrúngaru tentun esplical que tolos protorrumanus abrien dejau la su tierra par refugial-se alsul delDanubiu, inque la región estaba ocupá polos romanus i de tos maneras totalmenti espuesta alos ataquis delos bárbarus. Lo ciertu es que no quea nenunga hólliga dela presencia dun semejanti grupu de protorrumanus nessa región. El propósitu delos estoriaoris imperialis era encontral alguna justificación moral paladescriminación en contra delosrumanus qu'ellus praticaban enTransilvania.
Debiu as su aislamientu geográficu, el rumanu fue probablementi la primera luengua que s'escindió del troncu latinu, lo qu'esplica seguramenti unu de los sus rasgus más caraterísticos: la conservación dun restu dedeclinación (inque mientras el latín tenía seiscasus, el rumanu solo distingui tres: el nominativu/acusativu i el genitivu/dativu, aemás delvocativu).
Se cree que, aprosimadamente entri el sigru VIII i el sigru XII, ellatín vulgar palrau enas provinciasbalcánicas delImperiu romanu s'escindió en quatro luenguas: el dacorrumanu (el moelnu rumanu), elarrumanu, elmeglenorrumanu i elistrorrumanu. Mentres qu'estas luenguas son mu similaris ena su estrutura gramatical, difierin nel su vocabulariu, con influenciaseslava nel rumanu igriega nel arrumanu.
La carta de Neacșu es el más vieju documentu ca sobreviviu escritu en rumanu antiguu
Pola su situación geográfica, el vocabulario básicu del rumanu apenas tieni palabras d'origingermánicu (tan caraterísticas de lasluenguas romancis ocidentalis). Pol contrariu, se vio enfruiu polasluenguas eslavas —debiu ala assimilación cultural i ala enfruencia dela Iglesia ortodossa— i, en menol media, polgriegu, luengua delImperiu bizantinu. Nostanti, las palabras d'origin eslavu tiendin a convertil-se enarcaísmus. Delturcu, luengua delImperiu otomanu, col qual tuvun qu'enfrental-se los estaus medievalis deValaquia iMoldavia, so ai algunus préstamus. Ni el idioma ni la religión delos turcus (l'islam) consigun enfruil enos principaus rumanos. EnTransilvania, el rumanu adotó tamién palabras delúngaru i delalemán. La enfruencia de los idiomasfrancés iitalianu a sido tamién emportanti, sobre to enla segunda mitá del sigru XIX.
La primera muestra escrita de rumanu data del sigru XVI. Se trata duna carta escrita en 1521 pol comercianti Neacșu de Câmpulung, ena qu'advertía al alcaldi dela ciádeBrașov sobri una espedición militar delosturcus que se proponían atacal la ciá. El documentu está escritu enalfabetu cirílicu, comu era abitual ena época. El testu más vieju escrito en rumanu del que se tieni conocencia es uncatecismu protestanti impressu enSibiu (Transilvania) en 1544, del que no susisti dengún ejemplal. Se conserva, en cambiu, otru catecismu más tardío, pubricau enBrașov en 1559, escritu entavía en caracteris cirílicus. La sustitución del alfabetu cirílicu pelalfabetu latinu ocurrió por primera ves nun documentu escritu por rumanus deTransilvania acia el final del sigru XVI.
El rumanu es la luengua oficial de dos paísis i una provincia autónoma, peru los sus palrantis s'encuentran tamién notrus territorios enUropa iAmérica.
La mayoría —aprossimadamentie el 90 %— delos palrantis nativus de rumanu vivin enRumania, ondi este idioma es oficial. El 80 % dela puebraciónmoldava tamién lo palra i la República de Moldavia es el segundu país que lo tieni comu la luengua oficial. Por causa delas deportacionis massivas delos moldavus delaRSS de Moldavia, las minorías rumanófonas s'encuentran en antiguas repúbricas socialistas delaUnión Soviética, inclussuCazastán iRussia. Abondus rumanus qu'abien decidiu queal-se enas regionis perdias por Rumania endispués delaSegunda Guerra Mundial tamién conservun la su luengua materna, formando las minorías enas ogañuUcrania (óblasts deChernivtsi iOdesa) iBulgaria (la ciá deVidin iDobruja Meridional).
EnSerbia, inque dessistin dos comuniais de palrantis enVoivodina iTimok, so los abitantis dela primera puedin gastal la su luengua materna en casus judicialis o aministrativus. Amás, los rumanupalrantis del Valli de Timok son perseguius pol Gobiernu serbio i no son consideraus comu verdadera minoría lingüística i nacional.[5] La minoría tamién persisti ena ciádeGyula, enUngría.
El rumano tamién es palrau polos emigrantis en varios paísis, encruiusEspaña (796 576 rumanos[6]),Italia (entri 500 000 i un millón de rumanus[7]),Israel (aprossimamenti 250 000 palrantis, conformi al censu de 1995), entri otrus.
Grabación del habla rumana en acento oriental/moldavo estándar.Una mujer hablando rumano, acento transilvano-centro estándar.Variedais dela luenga rumana.
Sin embargu, varios lingüistas rumanus consideran qu'estas últimas varieais son luenguas aparte, ya que la que deriva el rumanu es el dacurrumanu.[8]
Se piensa qu'el rumanu nació al norti i al sul del Danubiu. Las quatru varieais desciendin delasluenguas romancis. Estu puu sel assín ata la aporti i los assentamientus delos eslavus al sul del ríu.
Los nombris i adjetivus, en rumanu, se flexionan indicandu géneru, númiru i casu. Comu enas demás luengas romancis, l’adjetivu concuerda en géneru i númiru col nombri a qu’aludia. La su posición normal es endispués del nombri. Quandu l’antecedi, toma l’artículu sufijau.
Un profesor bun 'Un profesor bueno'
O casă bună 'Una casa güena'
Niște profesori buni 'Algunos professoris güenus'
Niște case bune 'Algunas casas güenas'
Géneru
El rumanu tien tamién los dos génerus comunis enasluengas romancis (masculinu i femeninu) i un terceru qu'en contextus generalis muchas vezis llama-si «neutru» simbólicu i que más precisamenti se trata del géneru ambiguu: las parabras pertenecientis a esti se gastan cumu masculinus en singular i cumu femeninus en plural. No se trata, pues, del géneru neutru ijuelau del latín. En lo consecutivo, al mencional «neutru», ai que entendel nellu el géneru ambiguu.
La mayoría delas parabras que terminan en-ă son femeninas, mentris que los nombris con final consonánticu son masculinus u ambigus (neutrus). Las parabras que terminan en-e suelin sel femeninas, inque entri ellas ai tamién bastantis masculinus, cumupește (‘pez’) icâine (‘perru’).
Algunas vezis se puei modificá el géneru gastandu sufijus. De femeninu a masculinu se gasta el sufiju-oi (pisica (fem) -pisoi (masc) = ‘gatu’) i el procesu opuestu se logra con el sufiju-ică (lup (masc) -lupoaică (fem) = ‘lova’).
Númiru
El plural delos nombris se forma meyanti los sufijus-i,-e i-uri, acompañaus a vezis duna modificación fonética en la raíci. Por exemplu,stradă ‘caii’ pl.străzi ‘caiis’;fată ‘muchacha’ pl.fete ‘muchachas’;frate ‘hermanu’, pl.frați ‘germanus’.
La distribución delos sufijus de plural se ejemplifica ena tabla siguienti:
Géneru
Singular
Plural
Exemplus
Femeninu
-ă
-e
casă ‘casa’, pl.case;măr ‘mançana’, pl.mere
-i
ușă ‘puerta’, pl.uși
-e
-i
carte ‘libru’, pl.cărți;familie ‘la familia’, pl.familii
El rumanu tien un sistema de dos demostrativus: el de cercaníaacest(a) (‘esti’) i el de lejaníaacel(a) (‘esi, aquel’). Se sueli gastal endispués del nombri, que debi apaecel en forma definia.
L’artículu definíu s’espresa meyanti unsufiju del nombri. Esta es una caraterística única entri las luengas romancis, peru s’alcuentra tamién nuna luenga balcánica vecina, elbúlgaru, lo que aizi pensal nuna influencia d’adstrato.
L’artículu definíu varía según el géneru gramatical del nombri, d’acuerdu cola tabla siguienti:
cărți ‘librus’ →cărțile ‘los librus’;teatre ‘teatrus’ →teatrele ‘los teatrus’
Quando el nombri va precediu pun adjetivu, l'artículu sufija-si normalmente al adjetivu: cf. bun student ‘güen estudianti’ y bunul student ‘el güen estudianti’.
Dessisti tamién un adjetivu determinativu posesivu (masc./neu.al, pl.ai; fem.a, pl.ale ) que se gasta quandu ai un adjetivu entri el nombri i el poseeol, entri otrus casus. Es mu común, sobri tó de forma coloquial, ponel el sufiju -lui u -lei dantis del sustantivu pa facilitá pronunciación. Concuerda con el nombri que indica el objetu poseíu. Por exemplu:
Telefonul noual profesorului, 'El teléfonu nuevu del professor'
Casa cea marea părinților mei, 'La casa grandi de mis pairis'
La posesión pronominal s’espresa meyanti adjetivus posesivus que siguin al nombri, que debi estal en forma definiá:
Fratelemeu este student, 'El mi germane es estudianti'
El vorbește cu prietenulsău, 'Él está palrandu con su amigu'
Lospronombris personalis en función desujetu s'omitin, acetu enos casus d’énfasis u de resalti informativu. Las formas delos pronombris personalis se recojin ena tabla siguienti:
El rumanu a herenciau del latín sus cuatru grupus verbalis. Pol otru lau, el rumanu tien seis formas destintas d’espresal el tiempufuturo. Los infinitivus terminan en -are, -eare, -ere e-ire, i, al igual que las otras luengas romancis, se puein gastal cumu sustantivus. Normalmenti los diccionarius ofrecin los infinitivus cortus, es izil, sin el sufiju -re, inque tamién es corretu gastal el infinitivu completu en enunciaus, tantu en función de verbus cumu de sustantivus.
Formacionis internas, 3 % (la mayoría provenienti del latín)
Eslavus, 14 %
Otrus, 2 %
Algunus investigaoris espressun las sus dudas eno que concierni a algunas parabras d’origin eslavu u úngaru, puestu que podríen sel parabras autótonas rumanas prestaas nesos idiomas.
La influencia eslava fue debia no so alas migracionis, sinu tamién al periodu d’adscrición delosortodossus rumanus a la Ilesia controlá pol patriarcaubúlgaru. Una pequeña influencia eslava s’observa tantu nel componenti léxicu cumu nelfonéticu delaluenga. Por exemplu, al no tenel el latín una palabra pa expresal 'sí', el rumanu tomó la espresión eslavada. Amás, el rumanu es la'únicalengua romance con elfonema /h/; inque en diversus dialectus delespañol <j> se pronuncia [h], el fonema original castellanu es /x/ i eloccitanogascón pronuncia laf inicial cumu [h].
Tamién cabi destacal que quasi tolas atividaisruralis tienin nombris procedentis dellatín, mentris caquellas relacionás conavia urbana fuerun generalmenti prestás dotras luengas (francés,italianu,alemán,inglés,húngaru, etc.). Duranti el igru XIX, el rumanu tomó prestau léxicu delfrancés i delitalianu. Más palanti tomó delalemán i elingrés.
Ogañu la similitú léxica entri el rumanu i elcastellanu alcanza el porcentaji de 71 %.
Romanian's core lexicon (2,581 words); Marius Sala,VRLR (1988)
El léxicu central del rumanu
Un estadística de 1988 hecha pol Marius Sala se basa en 2.581 parabras escogías pol criteriu de frequencia, riqueza semántica i productividá, que tamién continin parabras hormás nel territoriu dela luenga rumana. Esta estadística da los porcentajis d’abaju:[12]
30,33% – palabras herencias delLatín;15,26% –préstamus cultus delLatín;22,12% – préstamus delFrancés;9,18% – préstamus delAntiguu eslavu eclesiásticu;3,95% – préstamus delItalianu;3,91% – palabras hormás en rumanu;2,71% – palabras d’origin inciertu;2,6% – préstamus delBúlgaru;2,47% – préstamus delAlemán (incluyendu lAltu alemán austriacu);1,7% – préstamus delGriegu;1,43% – préstamus delúngaru;1,12% – préstamus delRusu;0,96% – palabras herencias del sustratuTracio-Daciu;0,85% – préstamus delSerbiu;0,73% – préstamus delTurcu;Si l’análisis está restringíu a un vocabulariu central de 2.500 palabras frequentis, ricaz semánticamenti i productivas, entoncis la erencia latina vieni primeru, siguiá pol neologismus romancis i latinus clásicus, mentris que los préstamus eslavus vienin terceru.