Cap Verd (Cabo Verde enportuguès) és una república insular situada en un arxipèlag de l'Atlàntic nord, enllà de la costa occidental de l'Àfrica. La capital ésPraia i la segona ciutat més poblada ésMindelo.
Les illes deCap Verd, inicialment deshabitades, foren colonitzades pelsportuguesos al segle xv quan mitjançant elTractat d'Alcaçovas elRegne de Portugal i elRegne de Castella es varen repartir la influència marítima a l'Atlàntic. En 1456, en el seu segon viatge d'exploració de la regió del riu Gàmbia,Alvise Cadamosto iAntoniotto Usodimare van descobrir algunes de les illes de l'arxipèlag de Cap Verd,[1] de manera que van ser els primers europeus a arribar-hi. Així Portugal adquirí l'hegemonia marítima per sota el Cap Verd. Posteriorment les illes van esdevenir un dels centres detràfic d'esclaus,[2] que fou abolit el1878 aPortugal i les seves colònies.[3]
Durant els segles xviii ixix els mariners de lacosta empordanesa anaven a buscar-hicorall. Després d'una estada de nou o deu mesos en podien tornar amb un carregament important.[4][5]
L'any 1975, les illes aconseguiren la independència, en part gràcies a la tasca feta pelPartit Africà per la Independència de Guinea Bissau i Cap Verd (PAIGC). Un cop assolida la independència, el PAIGC volia unir Cap Verd iGuinea Bissau en un sol estat, ja que el partit controlava tots dos governs, però un cop d'estat en aquest darrer país el1980 entrebancà aquests plans.
En 1991,António Mascarenhas Monteiro (qui va presidir per una dècada la Cort Suprema de Justícia), va ser elegit president, en les primeres eleccions lliures i multipartidàries del país: es va iniciar la transició a unaeconomia de mercat, privatitzant empreses d'assegurances, pesca i bancs, segons les exigències dels organismes internacionals. L'ajuda externa era el 46 % delPIB, un 15 % més provenia de les remeses de diners dels 700 mil capverdians residents en l'exterior. El govern del partit Moviment per a la Democràcia - MPD (centrista), va enfrontar una desocupació del 25 % i, va anunciar la reestructura de l'Estat. En 1993, va començar la reducció a la meitat de 12 mil funcionaris públics, al mateix temps que va alliberar gradualment els preus. El pressupost de 1994, malgrat retallar la despesa pública, va augmentar la inversió pública (en transport, telecomunicacions i desenvolupament rural): de 80 milions de dòlars el 1993 a 138 milions el 1994.
En 1995, el primer ministreCarlos Veiga va fer canvis per afavorir la transició a l'economia de mercat i va fusionar els ministeris de Finances, Coordinació Econòmica i Turisme, Indústria i Comerç en un de sol: Ministeri de Coordinació Econòmica. El Banc de Desenvolupament Africà va prestar, el 1997, 4,9 milions de dòlars per a reconstruir carreteres. Cap Verd també va rebre suport econòmic de laRepública Popular de la Xina i va crear una associació ambAngola a fi d'invertir en salut i benestar social.
Hi ha reports debrutalitat de la policia amb els detinguts entre 1998 i 1999: els presos excedien la capacitat de les presons, necessitades d'instal·lacions mínimes raonables. L'autocensura dels mitjans de comunicació era molt comuna.
El govern es basa en laConstitució de1980. Hi ha eleccions perpresident iprimer ministre, els mandats del qual es perllonguen per un període de cinc anys. Els representants de l'assemblea general també són triats per sufragi directe, així com els caps de la Cort Suprema, encara que aquests últims ho són pel president i el primer ministre.
Lesilles de Sotavent al sud (oIlhas de Sotavento):Maio,Santiago,Fogo iBrava, i també uns quants illots més. En conjunt són illes d'origen volcànic,[2] petites i muntanyoses. Precisament la màxima altitud és el volcà actiuPico do Fogo (2.829 m), a l'illa de Fogo.
El clima és càlid i sec (25 °C de temperatura mitjana i 437 mm de pluja anuals a Praia), amb una estació seca que dura de desembre a juny i una estació humida molt irregular, amb anys de nul·la precipitació, que va d'agost a octubre, i juliol i novembre son mesos de transició.[6]
Els capverdians són un poble molt musical; El grupChã das Caldeiras n'és un exemple.
La cultura de Cap Verd es caracteritza per una barreja d'elements africans i europeus. No es tracta d'una suma de dues cultures que conviuen, sinó d'una nova cultura fruit d'un intercanvi iniciat al segle XV.
Els patrons socials i culturals de Cap Verd són únics.[7] Els partits de futbol i les activitats de l'església són fonts típiques d'interacció social i entreteniment. La tradicional passejada per lapraça (plaça de la ciutat) per conèixer amics es practica regularment a les ciutats de Cap Verd.[7]
A les ciutats amb electricitat, la televisió està disponible amb tres canals; un de propietat estatal (RTC – TCV) i tres de propietat estrangera: RTI Cabo Verde llançada per la RTI amb seu a Portugal el 2005;Record Cabo Verde, llançat per la brasileraRede Record el 31 de març de 2007; i a partir del 2016, TV CPLP. Els canals premium disponibles inclouen les versions capverdianes de Boom TV i Zap Cabo Verde, dos canals propietat de Brazil's Record.[8] Hi ha altres canals premium disponibles a Cap Verd, especialment canals de xarxa per satèl·lit que són habituals en hotels i vil·les, encara que la disponibilitat és limitada. Un d'aquests canals és RDP África, la versió africana de l'emissora portuguesaRDP.
A principis de 2017, al voltant del 19% de la població de Cap Verd té un telèfon mòbil actiu, el 70 % té accés a Internet, l'11 % té un telèfon fix i el 2 % està subscrit a la televisió per cable local. El 2003, Cap Verd tenia 71.700 telèfons de línia principal amb 53.300 telèfons mòbils addicionals en ús a tot el país.
L'any 2004 hi havia set emissores de ràdio, sis independents i una de propietat estatal. Els mitjans són gestionats per l'Agència de Notícies Capeverdiana (secundàriament com a Inforpress).
Les emissores de ràdio nacionals inclouen RCV, RCV+, Radio Kriola i l'emissora religiosa Radio Nova. Les emissores de ràdio locals inclouen Rádio Praia, la primera emissora de ràdio de Cap Verd; Praia FM, la primera emissora d'FM del país; Rádio Barlavento, Rádio Clube do Mindelo i Radio Morabeza a Mindelo.
El poble de Cap Verd és conegut per la seva musicalitat, ben expressada per manifestacions populars com el Carnaval de Mindelo. La música de Cap Verd incorpora "influències africanes, portugueses i brasileres".[9] La música nacional per excel·lència de Cap Verd és lamorna, una forma de cançó malenconiosa i lírica cantada típicament encrioll de Cap Verd. El gènere musical més popular després de lamorna és lacoladeira, seguida de la músicafunaná ibatuque.Cesária Évora va ser la cantant de Cap Verd més coneguda del món, coneguda com la "diva descalça", perquè li agradava actuar descalça a l'escenari. També es coneixia com "La reina de Morna"[10] en oposició al seu oncleBana, a qui es coneixia com "rei de Morna". L'èxit internacional de Cesária Évora ha fet que altres artistes capverdiens, o descendents de capverdiens nascuts a Portugal, guanyin més espai al mercat musical. En són exemples les cantants Sara Tavares,Lura iMayra Andrade.
Un altre gran exponent de la música tradicional de Cap Verd va ser Antonio Vicente Lopes, més conegut com a Travadinha, iIldo Lobo, que va morir l'any 2004. La Casa de Cultura al centre de la ciutat de Praia s'anomena Casa de Cultura Ildo Lobo, en el seu honor.
També hi ha artistes coneguts nascuts de pares capverdians que es van destacar en l'escena musical internacional. Entre aquests artistes hi ha el pianista de jazz Horace Silver, el saxofonista deDuke Ellington Paul Gonsalves,Teófilo Chantre, Paul Pena, els germansTavares i la cantantLura.
Les formes de dansa inclouen la dansa suaumorna, lacoladeira, la versió capverdiana delzouk deGuadalupe anomenadaCabo love, lafunaná (una dansa africana sensual), la dansabatuque i el Cabo Zouk.
La literatura de Cap Verd és una de les més riques de l'Àfrica lusòfona. Entre els poetes famosos hi ha Paulino Vieira, Manuel de Novas, Sergio Frusoni, Eugénio Tavares i B. Léza, i autors famosos sónBaltasar Lopes da Silva, António Aurélio Gonçalves,Manuel Lopes,Orlanda Amarílis,Henrique Teixeira de Sousa,Arménio Vieira, Kaoberdiano Dambará., Dr. Azágua, iGermano Almeida. La primera novel·la escrita per una dona de Cap Verd va serA Louca de Serrano de Dina Salústio.[11][12]
La dieta de Cap Verd es basa principalment en peix i aliments bàsics com el blat de moro i l'arròs. Les verdures disponibles durant la major part de l'any són les patates, les cebes, els tomàquets, lamandioca, la col, la col arrissada i les mongetes seques. Fruites com els plàtans i lespapaies estan disponibles durant tot l'any, mentre que altres com elsmangos i elsalvocats són de temporada.[13]
Un plat popular que se serveix a Cap Verd ésla cachupa, un guisat de blat de moro, fesols i peix o carn. Un aperitiu habitual és elpastel, una pasta farcida de peix o carn que després es fregeix.[14]
D'acord amb l'article 9 de la Constitució de la República de Cap Verd de 1992,[15] elportuguès és la llengua oficial, sens perjudici que el mateix article estableix que l'Estat ha de promoure les condicions per a oficialitzar elcapverdià, llengua criolla basada en el portuguès i plena d'elements lingüístics africans, en paritat amb la llengua portuguesa. Això implica una cooficialitat no igualitària d'ambdues llengües, sens perjudici que el grup de població que és monolingüe en llengua portuguesa, segons el SIL International,[16] és molt reduït, circumscrit a àrees urbanes i compost bàsicament per ciutadans d'origen portuguès o brasiler. Les dades del SIL International pel que fa a la distribució dels parlants d'ambdues llengües són:
La majoria dels habitants actuals de l'arxipèlag descendeixen de colonitzadors i esclaus. Els segles xviii ixix les illes van ser colpejades per diverses sequeres i fams,[17] agreujades per la desforestació i el pasturatge excessiu, que va destruir la vegetació natural i van provocar que més de 100.000 persones morissin de fam. Només existeixen dues ciutats amb poblacions importants,Praia iMindelo.[18]
Evolució demogràfica (Font: História Geral de Cabo Verde, vol.1 (1890-1980), la resta World Population Prospects de la ONU[19])
1890
1900
1905
1910
1920
1940
1946
1950
1960
1970
1980
1990
2000
2010
130.000
150.000
135.000
140.000
160.000
181.740
140.000
149.989
199.902
270.999
295.703
348.000
437.000
496.000
Ladiàspora capverdiana es refereix a l'emigració decapverdians tant històrica com actualemigració. Avui en dia, hi ha una població similar decapverdians vivint a l'exterior que la del propi Cap Verd. El país amb el major nombre de capverdians que viuen a l'estranger són elsEstats Units.[20] Les causes de l'emigració son diverses, entre elles les condicions climàtiques agreujades per la insularitat, la pressió demogràfica agreujada per les mancances estructurals, o la promoció social dificultada per la carència de recursos naturals.[21]
L'arxipèlag de Cap Verd té escassos recursos naturals, incloentaigua, que és agreujada per les perllongades sequeres. L'economia és basada en serveis, amb elturisme, el transport i els serveis públics responent per 3/4 delproducte interior brut.[22] El país té anualment un gran dèficit comercial, finançat per l'ajuda internacional i pels molts emigrants escampats pel món,[23] que contribueixen amb remissions financeres que complementen el PIB en més del 20 %. El principals socis comercials són Austràlia, l'Estat espanyol, Portugal, França, Xina i Rússia (2017).
El 70 % de la població viu a la zona rural. Arran de la independència del país i l'eliminació del model colonial, per poder autoabastir el consum es va haver de canviar el model productiu tradicional, basat en agricultura de secà per producció deblat de moro illegums, per unaagricultura més basada en elregadiu i laramaderia,[23] que tenen una participació en el PIB del 9%. Prop de 75 % delsaliments han de ser importats. El potencial de la pesca, principalmentllagosta itonyina no és completament explorat.[22] Hi ha indústries associades a la pesca i a l'alimentació a Mindelo, Praia i Sal.
Elturisme és una altra font d'ingressos important, contribuint amb més del 10 % dels 820 milions d'Euros del PIB de Cap Verd l'any de2005.[24]
La seva situació estratègica al mig de l'Atlàntic ha permès que el transport hi tingui un paper important, disposa del port de Mindelo (Porto Grande) i aeroports internacionals aSai iPraia, amb indústries i instal·lacions associades, com la reparació naval.
de Albuquerque, Luís; Madeira Santos, Maria Emília.História Geral de Cabo Verde (en portuguès). vol.1. Lisboa: Centro de Estudos de História e Cartografia Antiga, Instituto de Investigação Científica Tropical, 1991.ISBN 972-672-537-2.
Nota:Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent criteris diferents. VegeuLlista d'estats independents i territoris dependents
.jpg)
.jpg)
