Aquesta pàgina necessita algunes millores quant a la sevaestructura.(Col·laboreu!) Totes les pàgines haurien de tenir unaestructura en seccions i l'infotaula corresponent. També pot ser que alguns elements quedin desplaçats o sobreposats en funció de la resolució de la pantalla i del navegador utilitzat.
El sentimentalisme del país és inseparable de les formes més baixes de la cursileria catalana.[1]
Tenim autonomia, però és una autonomia depaper. De diners, encara no n'hem vist cap. El traspàs de serveis a la Generalitat està acabat en una part... però la valoració dels traspassos no la tenim... Hem fet, doncs, tota la comèdia de la política, però encara ens hem d'acarar amb el problema més viu de tots... el dels diners.[2]
La Veu de Catalunya, 25 d'octubre del 1933.
Sobre l'aprovació i aplicació de l'Estatut d'Autonomia de 1932, retallat considerablement per les Corts espanyoles
El paisatge us fa comprendre la literatura, perquè la literatura és lamemòria del paisatge en el temps.[3]
Cartes de lluny, aEl nord, 1967.
En aquest aspecte de la vida hi ha els amics, els coneguts i els saludats. Rarament he arribat a conegut. He format part del bloc dels saludats. Poca cosa més –vull dir que no crec que jo hagués pogut arribar a alguna cosa més.[4]
Notes per a Sílvia, 1974.
Lesdones del nostre país tenen poques idees, una intel·ligència limitada, falta absoluta del sentit de la ironia, manca total del sentit de l'humor.[5]
És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina.[8]
La història romàntica és una història falsa. Tindrem algun dia a Catalunya una autèntica y objetiva història?, ¿tindrem una història que no contempli les ximpleries de les històries purament romàntiques van sortint?[9]
Recull de citacions del seu dietariEl Quadern Gris, escrit entre el 8 demarç de 1918 i el 15 denovembre de 1919. El llibre fou publicat per l'editorial Destino l'any 1966:
La literatura catalana d'avui té una cosa molt agradable: és una literatura desproveïda totalment de preciosisme. El preciosisme m'embafa de seguida. La llengua és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d'un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot… i gràcies![10]
De vegades sembla que el país ha perdut la fe i aquella mica de temperatura que portà a fer tantes coses anys enrera. S'estan creant les condicions d’una dictadura.[10]
Els pagesos construeixen cada any el paisatge. I el resultat no falla mai.[11]
El campanaret.
En tots els meus escrits, una preocupació artístico-literària hi té una situació puramentsecundària. La literatura és un mètode per a aclarir i ordenar el pensament. De cap manera no és una finalitat en ella mateixa.[11]
El campanaret.
L'única cosa important, en la vida, és la llibertat individual concreta. Un excés de diner,com un excés de pobresa, posa sobre els homes i les dones un jou insuportable. S'ha de tractar de tenir el diner just per arribar, fent una vida sense estretors, a ésser lliure.[11]
Recull de citacions del llibreEl meu país publicat l'any 1968:
Cuinar és un art tan elevat com escriure bé, en el sentit que escriure vol dir atrapar els adjectius justos, i aquesta és una feina àrdua, lenta i pesada. Els matisos d'una salsa, d'un peix, d'unplat de carn, representen, en un escrit, l'adjectivació exacta. A foc lent, doncs, i amb tota la paciència.[12]
Lacuina és un art de paciència, de callada tenacitat, de bonavoluntat, d'hores, de poca pressa, de refinament, de relació d'elements diversos, i per tant, un art del pensament. Lacuina no vol nerviositats, ni precipitacions, ni badoqueries, ni tenir el cap a tres quarts de quinze[12]
El palafrugellenc transporta tota la vida un somni flotant en el pensament: el de la meravellosa vida de l'home lliure en el mar.[12]
A molts catalans els interessaCatalunya, però no hi creuen. Els passa exactament el contrari que amb lareligió i l'altra vida: hi creuen, però no els interessa.[1]
En aquest país, l'aparició de qualsevol cosa important situada fora de l'habitualitat és combatuda presentant-la com a pintoresca.[13]
Disposar d’un instrument d’expressió treballat, de maneig (quan es domina) fàcil, incita a pensar, ajuda a pensar. Quan els mitjans expressius són pobres, pensar és difícil-doblement pesat [...] Per això les qüestions de la llengua són decisives.[14]
Jo no he estat mai feminista, però encara menys masculinista. Són paraules que em fan horror. Crec que elshomes i lesdones són absolutament iguals i, si he tingut alguna preferència, ha estat per les dones. Elles són el sexefort.[5]
Sobre el seu antifeminisme ambivalent
M’agrada el paisatge pintat. M’agrada encara més contemplar un paisatge real. I encara m’agrada més convertir-me en un element del paisatge, en una petita cosa que el paisatge conté[15]
S'ha d'escriure amb llibertat, amb gust, amb plaer, però amb la màxima observació possible.[16]
L'adjectiu ha de ser, en primer lloc, intel·ligible i clar, i després, si és possible precís.[17]
En les coses de la vida he estat sempre molt tolerant: en l'adjectivació no ho seria mai.[17]
És possible que hi hagi una llengua i una literatura si darrera no hi ha un país? (...)Sense una capital i una societat, ¿com és possible l’existència d’una llengua i d’una literatura?[17]
He estat un dels escriptors més atacats d'aquest país. És indiferent. Molt més m'he atacat jo a mi mateix.[5]
El que jo he escrit no té la menor importància, sempre he escrit per als qui vindran el dia de demà.[5]
Quan s'arriba a una masia i es demana per parlar amb algú, sovint us responen: la persona que demana ha anat a donar menjar a les gallines... Magnífic! És la millor notícia que es pot tenir![19]
Segons la font consultada, probablement les últimes paraules que va escriure Josep Pla
És gairebé segur que la feina més difícil de l'ofici d'escriure és l'adjectivació.[16]
Voldria que algú m’expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera.[10]
Vaig fer un descobriment: vaig veure que la cara d'escàshumor que feia Fuster en el moment d'obrir-me la porta no era pas produïda per l'excés d'aigua constatable en el rodal, sinó que era la seva cara habitual.[21]
A Pujols, li agraden les coses anacròniques, una mica tronades, pansides.
Pujols fou un home únic, excepcional, fabulós [...] tingué, sense fer el mínim esforç, capacitats expressives úniques, possibilitats col·loquials enormes, disposicions per a la descripció que potser ningú del seu temps no tingué.[22]
Físicament, tant com intel·lectualment, em semblà sempre un home fora de mida, distint del corrent. No solament era un home a qui calia donar menjar a part, sinó que en el seu entregent, el temari i la finalitat tenien un aspecte diferent.[13]
L'adjectivació de Shakespeare és prodigiosament poètica i exacta, a una alçada mental elevadíssim.[5]
Shakespeare és massa líric per al terrible realisme llatí.[5]
Shakespeare és unocell que vola sempre amb una gràcia sovint incoherent.[5]
En teatre, després de Shakespeare, tota la resta és mediocre.[5]
Shakespeare guanyà diners com a actor i com a dramaturg, plagià abundantment, com pertoca a un escriptor tan gran i tot el que tocà ho convertí en prodigi.[5]
El viatger ideal serà sempre, per a mi, Stendhal. A Stendhal li interessà sobretot el que passà successivament per davant dels seus ulls, absolutament tot: la gent, la conversació, la manera de viure, la política, els costums, l'arqueologia —i l'art, naturalment. Viatjar amb un criteri d'especialització em sembla una mica ridícul.[6]
Viatge per la Catalunya Vella (OC IX, 304).
...tots nosaltres som fills de Stendhal, fenomen que descobrírem entre el 1910 i el 1920. Al meu entendre, aquest escriptor té un gran mèrit: materialitzà la psicologia humana. Materialitzà tot el possible. La seva teoria de l'amor, com a cristal·lització, és considerable. Tot el que sigui materialitzar coses és magnífic.[6]
↑Sáez Mateu, Ferran. «Gallines». Avui. Barcelona: Diari Avui, 19-07-2008. [Consulta: 9 març 2012].[Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu][Enllaç no actiu]
Biografia a laViquipèdia
Multimèdia aCommons
La Veu de Catalunya, 25 d'octubre del 1933.
