Els pobladors originals fins a les migracions bantus al segle ix eren els pobleskhoisan. Durant els segles xiii ixiv elsbantus creen l'ImperiMonomotapa en aquest territori aconseguint una gran importància, el centre es trobaven a les ruïnes delGran Zimbàbue. Quan el1607 el monarca de l'imperi concedeix alsportuguesos l'explotació del subsòl de la zona, ja es trobava en decadència quan en un altre temps, gràcies a les seves mines d'or i al comerç d'esclaus, va arribar a mantenir un comerç gairebé constant amb la costa de l'oceà Índic.
A la fi del segle xix elsanglesos dirigits perCecil Rhodes inicien la colonització de la regió tenint com a objectiu l'explotació de mines. La riquesa d'aquesta terra va atreure nombrosos europeus aconseguint que la població blanca dominés el país. El1921 es va proclamar la colònia autònoma deRhodèsia del Sud. El1953 elRegne Unit, temorós de la majoria negra, crea laFederació de Rhodèsia i Nyasalàndia composta per les dues antigues Rhodèsies, la delnord i la delsud, iNyasalàndia, l'actualMalawi. El1964 elRegne Unit concedeix la independència aRhodèsia del Nord, però l'hi nega a Rhodèsia del Sud, llevat que es donin garanties que el govern serà elegit persufragi universal. Un any després el primer ministre Ian Smith declara unilateralment la independència deRhodèsia del Sud, promulga una nova constitució i s'adopta el nom deRepública de Rhodèsia.
El1969 una minoria blanca vota enreferèndum a favor de la república com a forma de govern amb una nova constitució. A l'any següent es declara la República, però no és reconeguda ni pelRegne Unit ni per l'ONU. Poc després comencen els conflictes al país, el que acabaria en un sagnant conflicte que va durar més d'una dècada. El1979 s'acorda una treva (Acords de Lancaster House) i, després d'un any, la majoria negra aconsegueix votar per primera vegada en unes eleccions, resultant elegit primer ministre el bisbe moderat Abel Muzorewa, que bateja al país amb el nom de Zimbàbue-Rhodèsia i acorda acceptar una transició provisional amb un governador britànic per a poder convocar eleccions a l'any següent.
El1980 el país aconsegueix la seva independència denominant-se República de Zimbàbue i les eleccions són guanyades per la Unió Nacional Africana de Zimbàbue, el ZANU.
El 12 d'agost de1984 el ZANU procura instaurar un Estat Socialista amb unsistema de partit únic i dos anys desprésMugabe va anunciar mesures per acabar amb els escons ocupats pels blancs en l'Assemblea. El 2 de desembre de1987 Robert Mugabe és nomenat Primer President executiu del país i serà reelegit al març de 1990. El1991 la ZANU abandona oficialment els seus ideals socialistes, però promou unareforma agrària que permet posar en mans estatals les grans propietats dels blancs. La forma en què s'han realitzat les expropiacions sovint ha estat considerada polèmica, tant per la forma violenta d'ocupar aquestes propietats com per la manera de distribuir-les i administrar-les una vegada ocupades. Diferents organitzacions internacionals, grups independents de drets humans i elpartit polític més gran d'oposició, el Moviment pel Canvi Democràtic, han reclamat contra la falta de transparència i el sistema de readjudicació d'aquestes terres.Robert Mugabe es va mantenir en el poder des de1981 i fins al 2017. En successives eleccions des de l'any1996 el recompte de vots ha sembrat dubtes en sectors opositors, tant interns com externs. El govern de Mugabe va haver de fer front a una cada vegada major oposició, donada la crisi econòmica del país.El govern considerava que la pressió occidental sobre Mugabe era fruit de les creixents relacions econòmiques amb laXina i a la disputa entre la Xina i elsEstats Units per accedir a les enormes riqueses del subsòl de Zimbàbue.[3]
El3 de febrer de2015 elHuman Right Watch de lesNacions Unides va denunciar que el govern zimbabuès va utilitzar la força, la violència i la restricció a l'accés a l'ajuda humanitària per a coaccionar a uns 20.000 desplaçats a causa de les inundacions a la conca de l'embassament Tokwe-Mukorsi de febrer de 2014 per tal de reassentar-los en una altra zona per a construir una plantació decanya de sucre.[4] L'observatori pels drets humans de l'ONU ha fet un document de 57 pàgines denunciant la violació dels drets humans als desplaçats d'aquest estat africà.[5]
Zimbàbue és unaRepública semipresidencialista. Elsufragi és universal per a tots els majors de 18 anys. Elpresident és, al seu torn, el cap d'Estat i de Govern. Elparlament està format per dues cambres, la més important té 150 escons, dels quals 120 són elegits pels ciutadans, 20 pel president i deu per caps tribals. Una altra cambra, unacambra alta, elSenat, va ser instaurada després dels canvis constitucionals de2005.[6]
El partit de l'actual presidentRobert Mugabe, Unió Nacional Africana de Zimbàbue-Front Patriòtic (ZANU-PF), ha dominat la vida política del país des de la independència guanyant sempre les eleccions.[7] El1987 el llavors primer ministre Robert Mugabe va reformar la Constitució i es va nomenar President. El ZANU ha vençut en totes les eleccions des de la independència. Les eleccions de 1990 van ser nacionalment i internacionalment criticades per sospitar-se que havien estat manipulades, ja que el Zimbabwe Unity Movement, el segon partit a l'oposició d'Edgar Tekere, només va obtenir el 16% dels vots.[8] Les eleccions de2002 es van celebrar entre denúncies de manipulació de vots, intimidació i frau.[9] Les següents eleccions es van celebrar el 20 de març de2008.[10]
Zimbàbue es divideix administrativament en 10províncies, dues de les quals corresponen als termes de les ciutats d'Harare iBulawayo, que són les més importants del país. Les províncies se subdivideixen en 59 districtes i en aquests s'organitzen un total de 1.200 municipalitats (wards).
L'economia de Zimbàbue era una de les més fortes de l'Àfrica, però es va deteriorar enormement a partir de la presa del poder deRobert Mugabe. En els últims anys l'atur ha arribat al 94%[11] i la inflació va arribar al 100.000%,[12] la major del món, seguit pel 40% deBirmània.
L'economia del país va tornar a créixer malgrat que la incertesa política va continuar. Després d'una dècada derecessió, entre el1998 i el2008 Zimbàbue va registrar un creixement de més del 9% a l'any entre el2010 i el2011, abans de caure al 5% el2012, en part a causa de les males collites i als baixos ingressos amb l'exportació dediamants.
El país té reserves decromita,carbó,amiant,coure,níquel,or,ferro iplatí. No obstant això, els problemes polítics i la taxa més alta deSida del món obstaculitzen el seu progrés. Les polítiques de Mugabe en matèria dereforma agrària han portat amb si agitacions internes, desplaçaments de la població, una inflació desorbitada i la incapacitat del país per proveir a la seva població.
El govern de Zimbabue s'enfronta a una àmplia varietat de difícils problemes en la seva economia. Aquests problemes inclouen una notòria falta dedivises,hiperinflació i escassetat de provisions i articles. La seva participació en la guerra del1998 al2002 en laRepública Democràtica del Congo, per exemple, va significar un retrocés de centenars de milions de dòlars de la seva economia.[13] El molt necessitat suport de l'FMI no va arribar, a causa que el govern de Zimbàbue va fracassar a aconseguir els objectius pressupostaris. La taxa d'inflació es va incrementar d'un 32% per any el 1998 al 586% el 2005, mentre el tipus de canvi va baixar de 24dòlars zimbabuesos per US$ a 85,000 per US$ en la mateixa època.
Fins al2009 Zimbàbue va tenir la taxa d'inflació més alta de tots els països del món. El març de 2008 la inflació va aconseguir el 100.000% i, una taxa de canvi d'1 dòlar d'EUA per 30.000.000 dedòlars zimbabuesos. En aquell any, eldòlar nord-americà, elrand sud-africà, lalliura esterlina i lapula deBotswana van ser adoptades com a moneda.[14] l'ús del dòlar zimbabuès com a moneda oficial fou abandonat de manera efectiva el 12 d'abril del 2009,[15] després que el Banc de Reserva de Zimbàbue va legalitzar l'ús de divises estrangeres per a les transaccions econòmiques el gener del 2009.
Les exportacions agrícoles, minerals i el turisme constitueixen la principal via d'entrada de divises estrangeres.[16] Zimbabue és el país que manté la relació comercial més important ambSud-àfrica en el continent africà.[17]La dinàmica decadent de l'economia nacional ha estat principalment atribuïda a la mala gestió i a la descomposició del govern de Mugabe i a l'expropiació de les terres de més de 4000 grangers blancs durant la controvertida redistribució de la terra de l'any2000.[18][19][20][21] LaZimbabwe Conservation Task Force va publicar un informe al juny de 2007 que estimava la mort d'un 60% de labiosfera salvatge del país des de2000. L'informe també adverteix que la pèrdua de vida juntament amb la desforestació salvatge és potencialment perillosa per a laindústria turística.[22]
La capitalHarare és la ciutat més poblada del país.
Segons les estimacions per al 2007, Zimbàbue té una població de 12.311.143 habitants, amb una piràmide poblacional composta per 37,2% entre 0 i 14 anys, 59,3% entre 15 i 64 anys i 3,5% de 65 anys i més.
La majoria de la població és negra (98,8%), entre els quals es distingeixen elsShona (80-85%) i elsNdebele (8-10%). S'estima que prop d'un milió de Ndebeles poden haver deixat el país entre 2000 i 2005, emigrant cap aSud-àfrica a la recerca d'una millora econòmica. Els mestissos i asiàtics arriben a l'1% de la població, mentre que els blancs conformen l'altre 0,2% restant (el 1975 eren uns 275.000, el 4,5% de la població). Gran part de la minoria blanca va abandonar el país a principis del segle XXI davant la campanya iniciada pel govern per desposseir les seves possessions.
La taxa d'adults infectats per lasida ascendeix al 28,6%, segons les estimacions de l'any 2001 i es calcula que 1,8 milions de persones viuen amb VIH/SIDA. Les morts per aquesta malaltia van arribar a les 17.000 per a aquest mateix any.
L'idioma oficial és l'anglès. Els grups ètnicsShona iNdebele també posseeixen el seu propi idioma[23] i a més existeixen nombrosos dialectes tribals. El 62% de la població és sincretista, barreja decristianisme i creences indígenes. El 24% és cristiana, el 13% només té creences indígenes i la resta, un 1%, sónmusulmans.
L'esperança de vida és de 39 anys. Lataxa de natalitat és de 3,08. El 90,7% de la població està alfabetitzada, sent aquest índex un dels més alts d'Àfrica. Des del2000 la taxa d'alfabetització de Zimbàbue ja era alta, sent aquesta d'un 90,2% en aquest any. D'acord amb estimacions fetes el 2013 les quatre ciutats més poblades de Zimbàbue superaven els 150.000 residents: la capitalHarare (1.701.906 habitants),Bulawayo (755.034),Chitungwiza (369.704) iMutare (191.818).[24]
Zimbàbue és un dels països africans en què la cultura occidental té més rellevància, però és a les zones rurals on les tradicions africanes com lapoligàmia segueixen tenint presència.
Elsartistes són molt apreciats en la societat zimbabuesa i molts d'ells viuen en el seu propi país de la seva activitat artística, a diferència del que passa en altres països africans on els artistes sovint es veuen obligats a anar aEuropa. Aquesta valoració de l'art s'observa fins a l'últim poble en la realització deceràmica i cistelleria. De les arts tradicionals són de destacar els treballs de terrisseria, cistelleria, teles pintades, joieria i fusta tallada.
La música sempre ha estat una part important de la seva vida cultural. Lesllegendes africanes són cantades en cors amb la participació del públic, i els esdeveniments socials se celebren sempre amb l'acompanyament de les seves cançons particulars. Els instruments musicals tradicionals inclouen la marimba, unxilòfon de fusta i la mbira, també coneguda com a piano del dit polze, i el mujejeje (campanetes de pedra) és un altreinstrument de percussió.Harare, l'antiga Salisbury, és un dels grans centres musicals d'Àfrica que atreia en un altre temps a molts dels músics exiliats deSud-àfrica. Les composicions inspirades en la Chimurenga o guerres d'independència també són molt populars.
Al país es pot trobar una de les escasses grans construccions antigues fetes per nadius a l'Àfrica negra, es tracta de la ciutadella delGran Zimbàbue que dona nom al país.
En tennis, els màxims representants sónKevin Ullyett i els germans Black:Wayne,Cara iByron. És de destacar que dels quatre tennistes zimbabuesos més importants de la història, tres siguin de raça negra en un país que va ser colonitzat pels anglesos. Wayne Black ha guanyat dosGrand Slams i 18 títols en total, 14 d'ells acompanyat per Kevin Ullyett.
En hoquei herba, l'assoliment més important ha estat la conquesta de la medalla d'or en categoria femenina en els Jocs Olímpics de Moscou 1980, després de derrotar la seleccióaustríaca.[25]
En natació, Kirsty Coventry s'ha convertit en una de les nedadores plusmarquistes més importants de la història, amb dues medalles d'or, quatre de plata i una de bronze repartides en les categories de 100, 200 i 400 metres en elsJocs Olímpics d'Atenes 2004 i dePequín 2008. El 2000, va ser nomenada esportista de l'any a Zimbàbue.
↑Human Rights Watch. [http://www.hrw.org/node/132351Homeless, Landless, and Destitute.The Plight of Zimbabwe’s Tokwe-Mukorsi Flood Victims] (en anglès). HRW, 3 de febrer de 2015.Arxivat 2015-02-04 aWayback Machine.
↑Country Profile - ZimbabweArxivat 2008-02-26 aWayback Machine., Foreign Affairs and International Trade Canada: “Since the country is well endowed with natural resources such as minerals, arable land and wildlife, many opportunities lie in resource-based activities such as mining, agriculture and tourism, and their downstream industrial activities.”
↑Error: hi hatítol ourl, però calen tots dos paràmetres.World Gazetteer. «[{{{url}}} Zimbabwe - les ciutats més de juny de 2013]». Population-Statistics.com, 2013.
Bourne, Richard.Catastrophe: What Went Wrong in Zimbabwe?, 2011.; 302 pages.
Berghahn Books.Zimbabwe's New Diaspora: Displacement and the Cultural Politics of Survival, 2010., 286 pages. Scholarly essays on displacement as a result of Zimbabwe's continuing crisis, with a focus on diasporic communities in Britain and South Africa; also explores such topics as the revival of Rhodesian discourse.
Nota:Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent criteris diferents. VegeuLlista d'estats independents i territoris dependents
_-_ZWE_-_UNOCHA.svg%26amp%3blang%3dca)
_-_ZWE_-_UNOCHA.svg)
