LaXina (enxinès simplificat 中国, enxinès tradicional 中國, enpinyinZhōngguó, literalment 'el País del Mig') és un territori històricasiàtic d'orígens mil·lenaris que va ser un puntal de saviesa en l'antiguitat. Es pot reconèixer unaXina estricta envoltada dels territoris d'altresètnies, sotmeses al poder central.
Avui dia hi ha dos estats xinesos:
LaRepública Popular de la Xina (Zhōnghuá Rénmín Gònghéguó, 中华人民共和国 en escriptura simplificada i 中華人民共和國 en la tradicional), que agrupa la immensa majoria dels territoris tradicionals xinesos al continent asiàtic, i també alguns altres territoris sota la seva jurisdicció que no són nacionalment xinesos (com ara elTibet, elXinjiang o laMongòlia Interior, entre d'altres).
LaRepública de la Xina (Zhōnghuá Mínguó, 中华民国 en escriptura simplificada i 中華民國 en la tradicional), que agrupa l'illa deTaiwan i algunes de menors. Encara que és un estatde facto, no està reconegut com a tal ni per lesNacions Unides ni per gairebé cap altre estat.
ElZhonghua minzu, que es pot traduir pernació xinesa, és un concepte supraètnic que inclou elshan, elshui, elszhuangzu, elszangzu i altresgrups ètnics establerts dins dels límits de la Xina de ladinastia Qing (1644-1911). Aquesta definició també inclou la majoria de xinesos d'ultramar, anomenatstusan.
Una persona d'ètnia han sovint és anomenada "xinesa" o "d'origen ètnic xinès" als països occidentals, tot i que aquest ús és políticament incorrecte pel fet que exclouria la resta de ciutadans d'origen xinès. Cal tenir en compte que alguns xinesos d'ultramar no necessàriament s'identifiquen amb laRepública Popular de la Xina, perquè en realitat es tracta de no xinesos assimilats a la cultura xinesa, de manera que aquest terme deixa de tenir caràcter ètnic. Fins i tot, estudis d'ADN han demostrat que els xinesoshan no són un grup ètnic homogeni, sinó una amalgama de diversos pobles.
Són molts els factors que cal tenir en compte en decidir si una persona és o no xinesa. A banda de la nacionalitat (raons legals), el lloc de residència (factors geogràfics), l'ètnia (raons biològiques), i l'ascendència (factors històrics i genealògics), d'altres com ara el reconeixement i la identificació de cadascú com a xinès (i amb altra gent) també és important.[1]
Xina és, potser, la civilització viva més antiga del món. El país abasta una amplíssima regió geogràfica amb costums i tradicions que canvien enormement d'unes províncies a altres. La cultura xinesa és un terme ampli que es fa servir per a descriure les bases culturals, fins i tot entre regions xinoparlants fora del continent xinès. Ha estès la seva influència als països del seu entorn (Japó,Corea,Vietnam…) en termes d'arquitectura, cal·ligrafia, filosofia, etc.
Alguns dels exponents de la cultura xinesa són la sevamitologia, la sevafilosofia, la sevamúsica i el seuart.
Xina fou el bressol de dos importants corrents filosòfics: elconfucianisme i eltaoisme. Aquesta cultura també va adoptar elbudisme, i donà origen al budisme chan, més popularment conegut a Occident en la seva versió japonesa, elzen. La música xinesa utilitza elbambú (竹zhú) per a fabricar flautes i caixes.
El xinès (汉语/漢語, 华语/華語, o 中文;pinyin: hànyǔ, huáyǔ, o zhōngwén) és un membre de lafamília de llengüessinotibetanes. Encara que la majoria de xinesos veuen les varietats parlades com un mateixidioma, les variacions en la llengua parlada són comparables a les diferències entre lesllengües romàniques (per exemple, el català i el castellà); l'escriptura xinesa, però, també ha canviat al llarg del temps, encara que molt més lentament que la llengua parlada i, per tant, manté molta més uniformitat.
Vora una cinquena part de la població delmón, uns 1.200 milions de persones, parla alguna forma de xinès com allengua materna. Això fa que sigui la llengua amb més nombre de parlants nadius del món. La llengua xinesa, parlada en la manera de l'estàndardmandarí (普通话), és l'idioma oficial (官方语言) de laRepública Popular de la Xina i de laRepública de la Xina, un dels quatre idiomes oficials deSingapur, i un dels sis idiomes oficials de lesNacions Unides.
Caràcters xinesos tradicionals i, en vermell, en xinès simplificat
L'escriptura xinesa està basada en l'ús dels signes propis anomenats "caràcters xinesos" (漢字 / 汉字,pinyinhànzì). Aquest sistema d'escriptura, d'origen logogràfic i similar en aquest sentit als sistemesmaia iegipci, és un dels trets més distintius de la cultura xinesa. Hi ha milers de caràcters que s'han utilitzat durant almenys tres mil anys com a escriptura, i que van ser adoptats també per altres llengües asiàtiques, en particular eljaponès, elcoreà i elvietnamita. Aquestes dues últimes van abandonar quasi per complet l'ús de caràcters durant la segona meitat del segle xx, mentre que alJapó es continuen utilitzant els caràcters, que s'anomenenkanji.
Artefactes procedents de la Xina es remunten ja a l'any 10000 aC i des de l'antiguitat existien escultors xinesos, però el gruix del que més es coneix com a escultura xinesa prové d'uns pocs períodes històrics. Un dels monuments més coneguts arreu és l'espectacular exèrcit deterracota reunit a la tomba deQin Shi Huangdi, el primer emperador de la important però de curta duradadinastia Qin que va precedir ladinastia Han (206 aC - 220 dC). Els Han també destaquen pel seu aixovar funerari, si bé ja no es tracta de figures de grans dimensions com les del primer emperador ni tampoc compten amb una voluntat marcadament realista, tan palesa en les primeres.
El període considerat com l'edat d'or de la Xina és ladinastia Tang, coincidint amb l'edat mitjana aEuropa. Figures decoratives d'aquesta època es van fer famoses al món occidental durant la primera meitat del segle xx.
