文言文 | |
|---|---|
| Tipus | llenguatge escrit,llengua històrica,idioma literari ivariació lingüística |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües sinoaustronèsiques llengües sinotibetanes xinès xinès escrit | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | escriptura xinesa |
| Codis | |
| ISO 639-3 | lzh |
| Glottolog | lite1248 |
| IETF | lzh |
Elxinès clàssic oxinès literari (文言文) és un estil tradicional d'escriptura xinesa basat en lagramàtica i el lèxic del xinès antic; és diferent a qualsevol varietat dexinès modern. No obstant això, la distinció entre xinès literari clàssic i xinès literari vernacular està lluny de ser clara. El xinès clàssic va ser usat abans i durant els començaments delsegle xx per a tota correspondència formal, no només a la Xina sinó també (durant diferents períodes) aCorea,Japó i elVietnam. Entre els parlants de xinès, el xinès clàssic ha estat àmpliament reemplaçat pelbaihua (白话) o xinès vernacular, un estil d'escriptura similar al xinès mandarí, mentre que els parlants d'altres idiomes han abandonat majoritàriament el xinès clàssic en favor de les llengües vernacles locals.
El xinès literari és conegut com ahanmun (汉文, "escriptura Han") en coreà, com akanbun (汉文, "escriptura Han") en japonès, i comHán Văn (汉文, "escriptura Han") envietnamita. A causa de la llarga història del xinès, hi ha diferents tipus de xinès clàssic. Per exemple, el xinès de ladinastia Han és bastant diferent del de ladinastia Tang.
Mentre els termes xinès clàssic i xinès literari sovint s'intercanvien, els sinòlegs reconeixen que en realitat són diferents. El xinès clàssic es refereix a la llengua escrita des de ladinastia Zhou, especialment en el període de Primaveres i Tardors, fins a la al final de ladinastia Han. El xinès clàssic és per tant la llengua dels llibres més influents de la Xina, comAnalectes deConfuci,Menci i elDaodejing.
El xinès literari és la forma del xinès escrit usat des del final de la dinastia Han fins a començaments del segle xx quan va ser reemplaçat pel xinès escrit vernacular. El xinès literari es va diferenciar més i més del xinès clàssic segons elsdialectes de la Xina es van tornar cada vegada més dispars i la llengua clàssica escrita es va tornar cada vegada menys representativa de la llengua parlada. Al mateix temps, el xinès literari es va basar fonamentalment en la llengua clàssica i els escriptors sovint van fer servir la llengua clàssica en els seus escrits literaris. El xinès literari, per tant, mostra molta similitud amb el xinès clàssic, encara que les similituds van disminuint amb el pas dels segles.
Aquesta situació, en la qual es produeix un ús d'una llengua literària en les esferes culturals malgrat l'existència de llengües vernacles regionals diferents, s'anomenadiglòssia. Pot ser comparada a la situació de l'àrab clàssic davant els dialectes àrabs. En el cas de lesllengües romàniques, aquestes van continuar evolucionant, influenciant els textos llatins de cada període; així, a l'edat mitjana, elllatí medieval tenia una diversitat que hauria desconcertat als propis romans. La coexistència del xinès clàssic amb les llengües natives de Corea, Japó i Vietnam, es pot comparar a l'ús del llatí en països dellengües germàniques o dellengües eslaves.
