Unaxilografia (delgrec "xýlon"fusta i "graphé"escriptura, gravat de fusta) és una estampació inclosa en elgravat en relleu. És a dir, la tinta s'escampa per la part elevada de lamatriu. Es distingeix entre gravat a fil i gravat a contrafil (o a testa) en funció de com es talla el tronc de l'arbre; és a dir, si el tac de fusta és una secció transversal del tronc o si és longitudinal. La xilografia és una tècnica gairebé en desús, llevat per a l'obtenció i duplicació d'obres d'art.[1]
Hans Holbein,
L'abat (de la sèrie:
La dansa de la mort), 1526.
Per fer una xilografia, es realitzen tres operacions bàsiques: primer l'extracció de fusta, segon l'entintat del tac de fusta i tercer laimpressió de l'estampa.
Així doncs, es necessita un bloc de fusta, tac, que esdevindrà la matriu. Aquest serà rebaixat fins a obtenir eldibuix desitjat en relleu. Les eines més utilitzades per extreure matèria són elburí, lagúbia i laganiveta, amb les que s'extrauran les parts que es desitgi que quedin blanques a l'estampa. El segon pas important és l'entintat. Normalment es comença per estendre tinta greixosa sobre una superfície plana, com ara un vidre, amb uncorró, també anomenatroleu. El corró serveix per entintar la matriu de fusta en les seves parts elevades, el dibuix. Finalment es disposa la matriu entintada en unapremsa o en untòrcul, es col·loca un paper al damunt, es realitza la pressió adient i s'obté l'estampa. L'entintat també es pot realitzar de forma manual amb una cullera o el mateix roleu. L'exemplar imprès es retira aixecant amb compte un cantó del paper i separant-lo de la matriu. Quan es tracta de xilografies encolor, s'utilitzen matrius diferents, una per a cada color.
El gravat a fil és aquell que es realitza en la direcció de les vetes de la fusta, tasca que normalment es realitza amb gúbies. Es considera el mètode més antic de gravat i ha estat la tècnica bàsica del gravat en relleu durant segles.
Tradicionalment s'utilitzen més les fustes de fruiters, com elcirerer o laperera; elroure té unafusta massa dura per a ser tallada. El segle xx, els artistes han preferit fustes més toves, com elpi. Primer s'allisa la superfície i després s'endureix tractant-la amb unalaca, que la fa més resistent a la pressió del tòrcul i facilita el tallat de dibuixos molt marcats. L'artista pot fer la seva composició pintant o dibuixant en la superfície; després, es buida la fusta a ambdós costats de les línies marcades, perquè el contorn de la imatge sobresurti de la superfície del tac.
Gravat a contrafibra o contrafil
[modifica]Per a realitzar un gravat a contrafil, l'artista empra sobretot elburí, amb el qual grava la imatge a la testa, en direcció transversal.
Aquesta modalitat s'utilitzava sobretot per ail·lustrar revistes i llibres. S'acostuma a emprar la fusta deboix, encara que també són adients les de cirerer i perera. La superfície d'aquestes fustes és dura per naturalesa, cosa que permet a l'artista crear imatges de gran detall amb línies fines. Variant els espais entre les línies gravades, l'artista pot crear els subtils efectes tonals que són propis d'aquesta tècnica. S'aplica amb compte una tinta espessa sobre la superfície, de manera que no penetri en les línies gravades. Se situa sobre la matriu unfull de paper, prim i suau, i es procedeix a la impressió, bé a mà o fent passar la matriu i elpaper pel tòrcul.
Des delsegle vii, es té constància de l'estampació de teixits i targetes de paper amb aquesta tècnica a laXina. Va suposar la mecanització del procés d'impressió. El primer llibre il·lustrat que es conserva és el Sutra del Diamant, obra de Wang Chich. És una obra que data del 868 i és considerat com un dels llibres més sagrats delbudisme. L'artesà Pi Sheng realitzà impressions ambtipus mòbils entre el 1041 i el 1048, però serà a Occident on laimpremta s'imposarà.
La xilografia es va introduir a l'edat mitjana a Occident. Les primeres impressions daten delsegle xiii, i es creu que es tractaria denaips. Les primeres xilografies que es conserven són estampes religioses: una Verge i el nen Jesús del 1418 al Museu de Brussel·les, a Alemanya es conserva un Sant Cristòfol del 1423.
En els primers anys apareixen els anomenats llibres xilogràfics, de vint a quaranta pàgines, amb textos breus i imatges destacades, com les bíblies per a pobres, on el cristianisme aprofita la nova tècnica per a acompanyar els seus missatges amb il·lustracions. Amb l'adveniment de la impremta, la xilografia queda relegada a les il·lustracions. En finalitzar elsegle xv la xilografia perd força davant lacalcografia, que és molt més precisa.
A finals del segle xviii,Thomas Bewick inventa la xilografia a testa. La fusta tallada a contra fibra resulta molt resistent. S'aconsegueixen resultats de gran qualitat emprant el burí, instrument que s'usava en elgravat calcogràfic.
Avui dia, el seu ús és nul com a tècnica industrial, perquè ja existeixen les tècniques d'estampaciófotomecàniques. Malgrat això se segueix utilitzant artesanalment.
Entre les mostres més destacades de llibres xilogràfics europeus es troba l'Apocalipsi, editat als Països Baixos i Alemanya a mitjan segle xv, i laBíblia pauperum (Bíblia per a pobres) o l'Ars Moriendi (L'art de morir),incunables editats a finals delsegle xv aAlemanya. Als orígens de la impremta certs llibres que requerien gran tiratge es gravaven plana a plana en planxes de fusta mitjançant procediments xilogràfics; són les edicions dites tabel·làries: a la Unitat Gràfica de laBiblioteca de Catalunya es conserven algunes matrius de fusta, raríssimes, de llibres d'aquest tipus[1]Arxivat 2009-12-13 aWayback Machine..
Els llibres xilogràfics acostumaven a ser més pictòrics que textuals. Es realitzaven en menys temps que els llibres pintats a mà tradicionals, però el procés de producció seguia sent laboriós i només resultava satisfactori en el cas de llibres breus i molt sol·licitats. Amb l'increment de l'interès pel saber i per la literatura alRenaixement, es va produir una demanda de llibres de text més densos. L'única manera de produir aquests llibres amb rapidesa i d'una forma relativament barata era emprant elstipus que comporta l'aparició dels llibres tipogràfics. Cap al 1500 aquest mètode havia desbancat gairebé totalment al llibre xilogràfic.
Cal fer esment delsgoigs, composicions poètiques de caràcter religiós, però també polític o burlesc. Primer s'imprimien en fulls separats, i amb el temps s'editaren llibres, la part gràfica dels quals acostumaven a ser xilografies al boix. De gran tradició alsPaïsos Catalans, han esdevingut eina de la normalització lingüística.
Així com les matrius calcogràfiques han estat objecte arreu de cura i conservació, els fons de matrius xilogràfiques foren molt més descuidats, de manera que sovint s'han perdut. Als Països catalans s'han conservat importants col·leccions de fustes per gravar a laBiblioteca de Catalunya (Pere Abadal,Joan Jolis,Torras, etc.),Museu d'Art de Girona (Bro,Oliva,Carreras), Mallorca (Guasp),Museu de Belles Arts Sant Pius V de València (Talamantes).
- ↑Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.307. DL M-50.522-2002.ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 8 desembre 2014].
Viccionari
