Elxacó és unmorrió amb visera; és a dir, és unalligadura militar rígida, de forma cilíndrica, de l'alçada d'unbarret de copa alta (de què és l'equivalent militar), i amb visera. Usualment incloïabarballera. El xacó duia al front una placa amb l'emblema estatal, o del cos o unitat. En passeig o en gala es podia ornamentar decordons,borla iplomall. En campanya es duia cobert amb una funda de roba, generalment grisa.
El terme xacó, mitjançant el francèsshako, procedeix de l'hongarèscsákós süveg ('barret de copa alta'), nom que es donava almorrió (sense visera) dut tradicionalment pelshússars. La majoria de llengües europees designa aquesta lligadura amb derivacions d'aquest mateix ètim (esp.chacó, fr.shako, it.shakò osciaccò, rom.ceac, angl.shako, al.Tschako); però en portuguès se'n diubarretina (que no té res a veure, doncs, amb l'homònim català), i en ruskíver (кивер), forma exportada també a altres llengües.
El xacó sorgí en els darrers anys del segle xviii en afegir visera amorrions preexistents. En concret, això es donà en elsklobuk de les tropes frontereres austríaques a partir de 1798,[1] i en elscolbacs delshússars revolucionaris francesos més o menys alhora.[2]
L'èxit fulminant del xacó a partir de la primera dècada del segle xix es degué, en part, al fet, ja apuntat, que era l'equivalent militar de la lligadura civil de moda, el copalta; i, en part, a la seva vinculació a les armes napoleòniques, llavors al zenit del prestigi mundial. Com hem vist, els primers xacós havien sorgit durant les guerres de la Revolució entre els fronterers austríacs i en certes unitats de cavalleria francesa, des d'on s'expandiria la moda; per exemple, el 1799 l'exèrcit de la jove (i efímera) República Helvètica ja tenia el xacó com a lligadura bàsica. El Regne Unit l'adoptà ja el 1800; la França napoleònica, en un procés engegat el 1801 (en alguns cossos, abans i tot) i culminat el 1806; Rússia, a partir de 1805; Àustria, progressivament entre 1806 i 1809; Prússia el 1807. En definitiva, el xacó fou adoptat ràpidament arreu d'Europa i Amèrica, en substitució delbicorn, per bé que aquest romandria com a lligadura de l'oficialitat durant bastant de temps.
Així, durant tota la primera meitat del segle xix el xacó fou la lligadura bàsica de campanya, passeig i gala en la tropa de pràcticament tots els exèrcits del món europeu, mentre que els oficials oscil·laven entre l'ús delbicorn tradicional i l'adopció del xacó, almenys en campanya. Alhora, en servei de diari generalment es duia elcasquet de caserna (excepció feta dels exèrcits rus i prussià amb elcasquet de plat, i del britànic amb elcasquet circular).
La forma del xacó evolucionà seguint la moda.
Un model peculiar fou l'anomenatxacó belga oxacó de Waterloo, dut per l'exèrcit britànic en 1812-1815, amb la part frontal més elevada que el conjunt; fou imitat per Portugal i pels EUA. Els sobrenoms provenen del fet que les tropes britàniques que combateren a labatalla de Waterloo es cofaven amb aquest xacó, cosa que l'ha tronat un element icònic, tot i el breu període de servei.
Alguns models de xacó presentaven viseres anterior i posterior.
Un tipus específic de xacó era laczapka delsulans, amb la part superior quadrada; característicament polonesa, la forma de laczapka passaria a bona part de les lligadures de l'exèrcit polonès fins avui.
Amb tot, el xacó no fou pas l'única lligadura de campanya duta en aquesta època: certs cossos en duien de pròpies i característiques, com elcasc dedragons icuirassers, elmorrió o elcolbac dels hússars i elmorrió de pell delsgranaders.
A mitjan segle xix el xacó fou substituït arreu pelquepis semirígid (o altres lligadures similars:xacó baix,ros…), o bé, en alguns exèrcits, per lagorra de plat, pelcasc de punta o pelcasquet circular. De llavors ençà, l'ús del xacó, en la seva forma clàssica, ha estat ben escàs, i estrictament cerimonial (si exceptuem el cas concret delsJäger de l'exèrcit alemany, que usaren xacós d'alçada mitjana --sorprenentment arcaics-- fins a la fi de laPrimera Guerra Mundial).
Derivació directa del xacó fou elxacó baix.
La policia alemanya dugué un xacó d'alçada mitjana, en substitució delcasc de punta tradicional, de la República de Weimar fins a la segona postguerra mundial, almenys; encara hi resta com a lligadura de gala.
