Evolucionà d'una inclinació inicial cap almisticisme jueu vers elmaterialisme històric de la seva etapa madura, aportant una perspectiva original a lafilosofiamarxista. Com a erudit literari, a més de nombrosos assaigs, entre els quals destaquen "L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica" (1935) i "Tesis sobre la filosofia de la història" (1940), fou conegut per les seves traduccions d'Honoré de Balzac,Marcel Proust iCharles Baudelaire. La seva obraLa tasca del traductor és un referent de la teoria de latraducció.
Benjamin nasqué aBerlín al si d'una família d'origen jueu benestant. Era el més gran dels tres fills d'Emil Benjamin i Pauline Schönflies. El seu pare havia estat banquer a París abans d'anar-se'n cap a Alemanya, a Berlín, on treballava com a venedor d'antiguitats. Ell mateix, a les seves reflexions, recordà amb tendresa els contes que sa mare li contava, els quals li serviren com a base per a una de les seves teories: «el poder de la narració i de la paraula sobre el cos». En aquesta obra reflexionà sobre la relació que els contes estableixen entre la tradició i l'actualitat. El 1902 Benjamin entrà a l'escola Kaiser Friedrich[1] a Berlin Charlottenburg, i acabà l'Institut 10 anys després. Aleshores es traslladà a la Universitat, on estudiàliteratura ipsicologia. Va apropar-se a les ideessocialistes, va unir-se a laFreie Studentenschaft i va col·laborar en publicacions republicanes. En aquella època també fou influït perFriedrich Nietzsche. Durant tota la seva vida va considerar que el judaisme representava el màxim grau de l'espiritualitat.[2]
El 1912 Benjamin viatjà aItàlia. El 1914, amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, es volia enrolar a l'exèrcit, però va ser rebutjat,[3] i quan s'hauria pogut allistar va fingir una malaltia per evitar-ho.[3][4] El mateix any començà a traduirBaudelaire. El 1915 es traslladà a la Universitat Ludwig Maximilian deMúnic on coneguéRainer Maria Rilke iGershom Scholem. El mateix any escrigué un article sobreFriedrich Hölderlin.
El 1917 es va traslladar a la Universitat deBerna, on conegué i es casà amb Dora Kellner (1890-1964). També hi va conèixerErnst Bloch. L'any següent tindria un fill, Stefan Rafael (1918-1972). El 1919 Benjamin aconseguí el seu doctoratcum laude amb l'assaigDer Begriff der Kunstkritik in der deutschen Romantik (El concepte de la crítica d'art dins elromanticisme alemany), on desenvolupà el concepte de crítica, que considerà com a immanent a tota veritableobra d'art. L'any següent tornà a Berlín amb els seus pares, que se separarien el 1921. El mateix any va publicar l'assaigZur Kritik der Gewalt (Cap a la crítica de la violència). En aquesta època Benjamin es va familiaritzar per primera vegada ambLeo Strauss, i es va mantenir un admirador de Strauss i de la seva obra durant tota la seva vida.[5][6][7] El 1922 tornaria a marxar, aquest cop a la Universitat deHeidelberg on provà d'exercir la carrera acadèmica. Del 1923 al 1925 preparà la tesi doctoral, que li fou refusada per laUniversitat de Frankfurt:Ursprung des deutschen Trauerspiels (Origen de la tragèdia alemanya, 1928).
El 1928 Benjamin publicàEinbahnstraße (Carrer de sentit únic) iUrsprung des deutschen Trauerspiels (L'origen del drama barroc alemany). El 1929, coneguéBertolt Brecht iAsja Lacis, aleshores assistent seva, aBerlín. Benjamin es divorcià el 1930.
Evitant l'emergent poder del Partitnazi i les creixents activitats de lesSA, l'any 1932 passà uns mesos aEivissa, on va escriureCrònica berlinesa. Treballà també en diferents projectes, recollits en el volum titulatHistòries i relats: un conjunt de proses ambientades a l'illa, entre les quals destaca la tituladaSuite eivissenca. Després anà aNiça. Durant una segona estada aEivissa —d'abril a setembre de 1933— revisà la traducció al francès d'Infància berlinesa —resultat final deCrònica berlinesa—, feta pel seu amic Jean Selz. Va mantenir, des de la seva residència aSant Antoni de Portmany, una important correspondència amb G. Scholem, que en el seu llibreHistòria d'una amistat dona nombroses notícies d'aquestes dues estades a l'illa.
Més tard se n'aniria aNova York. Retrobà uns altres intel·lectuals i artistes alemanys refugiats aParís i esdevingué gran amic deHannah Arendt,Hermann Hesse iKurt Weill. El 1936 publicàDas Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (L'obra d'art en l'era de la seva reproductivitat tècnica).
El 1937 Benjamin treballà en el seu llibreEl París del Segon Imperi ambBaudelaire. A més, coneguéGeorges Bataille i s'adscrigué al College of Sociology. El 1938 feu la darrera visita a Bertold Brecht aDinamarca. Hitler tragué la ciutadania alemanya als jueus i Benjamin va ser empresonat tres mesos en un camp prop deNevers.
El gener de 1940 Benjamin tornà a Paris i escrigué el seu darrer i inconclòs llibreGeschichtsphilosophische Thesen (Tesi sobre la filosofia de la història).
Latomba de Walter Benjamin aPortbou.Passatges, realitzat per l'artista israelià Dani Karavan. Situat a Portbou.
Al juny 1940, laWehrmacht entrà a França. Ell marxà aLorda un dia abans de l'arribada de l'exèrcit alemany aParís. A l'agost, Benjamin obtingué un visat alsEstats Units gràcies a la intercessió deMax Horkheimer. Després d'una breu estada a Marsella, es dirigí finalment cap a laCatalunya del Nord. Arribà aPortvendres el 25 de setembre amb l'objectiu de travessar la frontera. Allà rebé l'ajuda de Hans i Lisa Fittko, dos antinazis alemanys, que l'ajudarien a passar cap a l'altra banda del Pirineu clandestinament. Amb tot no aconseguí mai arribar aPortugal, aleshores estat neutral, travessant l'Estat espanyol. El seu grup, guiat perLisa Fittko, fou arrestat per les autoritats franquistes que indicaren que se'ls hauria de reconduir a l'estat francès.
Als 48 anys, Walter Benjamin morí el 26 o 27 de setembre de 1940 aPortbou en estranyes circumstàncies, a conseqüència d'una sobredosi de morfina a la seva cambra de l'Hotel de Francia. Diverses fonts han atribuït la seva mort a un suïcidi davant la situació desesperada en la qual es trobava. Benjamin pensava que el pas del seu grup a través de la frontera seria negat. És possible que a causa del suïcidi de Benjamin a la resta del grup li fou permès travessar la frontera l'endemà. Un article de Stuart Jeffries titulatDid Stalin Killers liquidate Walter Benjamin (The Observer 8 de juliol de 2003) afirma que Benjamin fou assassinat per agents secrets estalinistes.
Tot i la presència del memorial de Walter Benjamin al cementeri de Portbou, aquest no conté les restes de l'escriptor, ja que la tomba original encara no s'ha localitzat. A tall d'homenatge, en aquesta població es va erigir el 1994 un monument de l'escultor israeliàDani Karavan, anomenatPassages.[8]
Sobre el concepte d'història ("Über den Begriff der Geschichte", 1940), Barcelona:Flâneur, 2019. Ttraducció de l'alemany de Marc Jiménez Buzzi i del francès d'Arnau Pons.ISBN 978-84-09-12585-2[9][10][11]
Infància a Berlín cap al 1900 ("Berliner Kindheit um neunzehnhundert", 1938), Palma: Lleonard Muntaner, 2012. Traducció d'Anna Soler Horta.ISBN 9788417833411[12]
Diari de Moscou (Barcelona:La Magrana, 1987), traducció de Ricard Wilshusen.
Art i literatura (1976, Vic: Eumo, 1984) i reeditat com aArt i literatura de masses (Salt: Edicions del Reremús, 2020), traducció d'assaigs perAntoni Pous i Argila[13][14][15][16]
En alemany:
Ursprung des deutschen Trauerspiels (L'origen del drama barroc alemany /1928)
Einbahnstraße (Carrer de sentit únic /1928, aforismes, 83 pàgines)
Der Surrealismus. Die letzte Momentaufnahme der europäischen Intelligenz (El Surrealisme. L'última instantània de la intel·ligència europea /1929, assaig de 15 pàgines)
Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit (L'obra d'art en l'era de la reproductibilitat tècnica /1936)
Berliner Kindheit um neunzehnhundert (Infància a Berlín pels volts del 1900 /1950 publicada pòstumament. Apunts o assaig autobiogràfic)
Geschichtsphilosophische Thesen (Tesis sobre la filosofia de la història (o, literalment, Tesis historicofilosòfiques) /1959, publicada pòstumament. Col·lecció d'assaigs sobre lafilosofia de la història).
↑Witte, Bernd. (1996)Walter Benjamin: An Intellectual Biography. New York: Verso. pp. 26–27
↑3,03,1Jay, Martin «Walter Benjamin, Remembrance, and the First World War». Review of Japanese Culture and Society, 11/12, 1999, pàg. 18–31.ISSN:0913-4700.JSTOR:42800179.
