Representació gràfica del World Wide Web al voltant de laViquipèdia
ElWWW (acrònimanglès deWorld Wide Web,Xarxa d'abast mundial) oweb és una xarxa de pàgines escrites enhipertext[1] mitjançant elllenguatge de marcatgeHTML i connectades entre si mitjançant vincles, de manera que formin un sol cos de coneixement pel qual es pot navegar fàcilment. Per accedir-hi és indispensable unnavegador web. Va ser creada perTim Berners-Lee quan treballava alCERN deGinebra,Suïssa. Ell mateix dirigeix elW3C, l'organisme encarregat de mantenir-ne el funcionament.[2]
El web es basa en tresestàndards per funcionar: l'Uniform Resource Locator (URL), que s'encarrega de donar una adreça única per tal de localitzar cada pàgina; l'Hyper Text Transfer Protocol (HTTP), que especifica la manera com s'enviarà i es rebrà la informació entre el navegador i el servidor; i l'Hyper Text Markup Language (HTML), un mètode per especificar com s'ha de veure aquesta informació al navegador. Acompanyen a l'HTML elCSS, per definir aspectes de disseny, i elJavaScript per fer petites programacions dins la pàgina web.
En català, quan es parla de «web» en masculí es fa referència al sistema web o bé a unlloc web, però quan es parla de «web» en femení es fa referència a només una de lespàgines web del sistema.
OrdinadorNeXTcube utilitzat per Berners-Lee com a primer servidor web.
El13 de març del1989,Tim Berners-Lee, que treballava alCERN deGinebra des del1984 en temes d'adquisició i tractament de dades,[3] va proposar un sistema d'hipertext organitzat enweb per tal de millorar l'intercanvi d'informació entre els seus investigadors (Information Management: A Proposal[4]) basat en un projecte anomenat ENQUIRE que havia fet el1980. Amb l'ajuda deRobert Cailliau, el12 de novembre del1990 va publicar una proposta més formal per construir un sistemahipertext anomenatWorldWideWeb com unaweb dedocuments d'hipertext per a ser visualitzats a través d'unnavegador web utilitzant unaarquitecturaclient-servidor.[5][6] Aquesta proposta considerava una xarxa de només lectura que es desenvoluparia en uns tres mesos i que es necessitarien sis mesos per aconseguir «la creació de nous vincles i nous materials pels lectors, [de manera que] l'autoria esdevindria universal», així com «la notificació automàtica als lectors quan hi hagi disponible nou material del seu interès».
El model de la proposta havia estat construït utilitzantDynaText, un lector de documentsSGML creat perElectronic Book Technology, unaspin-off de l'Institute for Research in Information and Scholarship de laUniversitat de Brown (Providence,Rhode Island). El sistema DynaText, del que el CERN n'havia adquirit llicències, era tècnicament avançat i va tenir un paper clau en l'ampliació delSGML ISO 8879:1986 aHypermedia dins deHyTime (ISO 10744:1992), però va ser considerat massa car i tenia una política de llicències inadequada per al seu ús per la comunitat delsfísics de partícules altes energies, amb una taxa per cada document i cada modificació.
Un ordinadorNeXTcube va ser utilitzat el 1990 per Berners-Lee com el primerservidor web i també per escriure el primernavegador web, elWorldWideWeb[7] (més tard rebatejat com a Nexus[7] per evitar confusions). En elNadal del 1990, Berners-Lee havia creat totes les eines necessàries per a un sistema web funcional:[8] el navegador web (que també era un editor web), el primer servidor web i les primeres pàgines web,[9] que descrivien el mateix projecte. El6 d'agost del1991 va publicar un breu resum del projecte World Wide Web algrup de discussió (newsgroup)alt.hypertext d'Usenet.[10] Aquesta data també va marcar el debut de la Web com un servei a disposició del públic a Internet, tot i que els primers nous usuaris realment s'hi van connectar uns dies més tard, a partir del23 d'agost (dia que ara es coneix com el dia de l'internauta).
El concepte fonamental subjacent de l'hipertext es va originar en projectes més antics de ladècada del 1960, com per exemple elHypertext Editing System (HES) o Sistema d'edició d'hipertext de laUniversitat de Brown, elProjecte Xanadu deTed Nelson o elsistema NLS (oN-Line System) deDouglas Engelbart. Abans de tot això, el1945, Vannevar Bush havia descrit a l'assaig «As We May Think»[11] un dispositiu anomenat «Memex», que va imaginar en forma deMicrofilm personal per emmagatzemar llibres,enciclopèdies, etc. Douglas Engelbart es va inspirar en aquest escrit per crear el concepte d'hipervincle.[12]
L'avanç de Berners-Lee va consistir a incorporar l'hipertext a Internet. En el seu llibreWeaving The Web (Teixint el web), explica que ell havia suggerit repetidament que la unió entre les dues tecnologies era possible per als tècnics d'ambdues, però atès que ningú va acceptar la seva invitació finalment es va decidir a desenvolupar el seu propi projecte. Durant el procés va desenvolupar un sistema d'identificadors globals únics per als recursos en el sistema web i en altres llocs: elUniversal Document Identifier (UDI) o Identificador Universal de Documents, que més tard seria conegut com aUniform Resource Locator (URL) o localitzador uniforme de recursos i l'Uniform Resource Identifier (URI) o identificador uniforme de recursos; el llenguatge d'edició i publicació l'Hyper Text Markup Language (HTML) o llenguatge de marcat d'hipertext, i elprotocol de transferència d'hipertext (HTTP de l'anglèsHyperText Transfer Protocol).[13]
El World Wide Web tenia algunes diferències respecte a altres sistemes d'hipertext que existien a l'època. El Web només requereix enllaços unidireccionals en comptes dels bidireccionals i això feia possible enllaçar un altre recurs sense necessitat de cap acció per part del propietari d'aquest recurs. En comparació amb els sistemes anteriors també es va reduir significativament la dificultat d'implementar servidors web i navegadors, però al seu torn presentava el problema crònic dellink rot o enllaç trencat (Enllaços que apunten a pàgines que ja no existeixen). A diferència de predecessors com l'HyperCard, el World Wide Web no era unprogramari privatiu, el que permetia el desenvolupament deservidors i clients de manera independent a més d'afegir extensions sense restriccions dellicència.
El30 d'abril del1993, elCERN va anunciar que el World Wide Web seria dedomini públic, lliure per a tothom sense necessitat de pagar cap mena de dret.[14] Dos mesos abans la Universitat de Minnesota va anunciar que el protocolGopher deixava de ser lliure i calia pagar per la seva utilització, això va provocar un moviment de canvi vers el web en detriment del Gopher. Un dels primers navegadors que va assolir gran popularitat va ser el ViolaWWW, que es basava en l'HyperCard.
Els estudiosos estan d'acord que va haver-hi un punt d'inflexió en la història del World Wide Web el 1993[15] amb l'aparició d'unnavegador web anomenatMosaic,[16] un navegador gràfic desenvolupat per un equip delNational Center for Supercomputing Applications (Centre Nacional per a Aplicacions de Supercomputació) de la Universitat d'Illinois (NCSA-UIUC) dirigit perMarc Andreessen. El finançament per almosaic va arribar de laHigh-Performance Computing and Communications Initiative, un programa de finançament iniciat gràcies a la llei delsEstats Units coneguda com aHigh Performance Computing and Communication Act of 1991, promoguda pel llavorssenadorAl Gore.[17] Abans del llançament del Mosaic, no era habitual barrejar els gràfics amb el text en les pàgines web i la popularitat del web era menor que la d'altres protocols utilitzats a Internet en aquella època, com per exemple el Gopher o el WAIS (Wide area information server o servidor d'informació d'àrea extensa). Lainterfície gràfica d'usuari del Mosaic va permetre al Web arribar a ser, amb molta diferència, el protocol d'Internet més popular.
ElWorld Wide Web Consortium (W3C) va ser fundat per Tim Berners-Lee l'octubre del1994 després d'abandonar l'Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN). Aquest organisme i el seu lloc web van ser fundats al Laboratori de Ciències de la Computació delMassachusetts Institute of Technology (Institut Tecnològic de Massachusetts) (MIT/LCS) amb el suport de l'Agència d'Investigacions de Projectes Avançats de Defensa (DARPA de l'anglèsDefense Advanced Research Projects Agency), que va ser pionera aInternet; un any més tard es va fundar l'Institut national de recherche en informatique et en automatique o INRIA (un laboratori francès d'investigació informàtica) amb el suport de la Direcció General de la Societat de la Informació i els Mitjans de Comunicació de laComissió Europea; i el 1996 es va crear un tercer organisme alJapó, a la Universitat de Keio. A finals del 1994, tot i que el nombre total de llocs web seguia essent ínfim en comparació amb les xifres actuals, ja hi havia un bon nombre de webs notables en funcionament, molts dels quals són els precursors o van servir d'inspiració per als serveis més populars de l'actualitat.
Arreu del món es van anar creant d'altresllocs web connectats a través d'internet, afegint les normes internacionals per alsnoms dels dominis i el llenguatgeHTML. Des d'aleshores Berners-Lee ha tingut un paper actiu en l'orientació del desenvolupament d'estàndards web (com elllenguatge de marques en què s'escriuen les pàgines web), i en els darrers anys ha promogut la seva visió deweb semàntic. La World Wide Web ha permès la difusió d'informació a través d'Internet a través d'un format flexible i fàcil d'utilitzar, jugant un paper important en la popularització de la utilització d'Internet.[18] Malgrat que en el llenguatge popular els dos termes es confonen, elWorld Wide Web no és unsinònim d'Internet, sinó que el web és unprogramari, un servei, construït sobre Internet.[19]
El 2017 entre els esforços en col·laboració de l'Europol, laCIA, laDEA i la Policia dels Països Baixos van aconseguir que caigueren dos llocs web pertanyents a laweb profunda:AlphaBay i Hansa.[20]
Tot i que avui dia els termes Internet i World Wide Web són d'ús freqüent en la parla quotidiana com a sinònims, no són la mateixa cosa. Internet és un sistema global dexarxes d'ordinadors interconnectats.[21] Per contra, el Web[19] és un dels serveis que s'executa sobre la xarxa d'Internet. És una col·lecció de documents interconnectats i d'altres recursos, units perhipervincles i adrecesUniform Resource Locator. En resum, el Web és unprogramari que funciona sobre Internet.[22]
La visualització d'unapàgina web normalment comença quan l'usuari introdueix a través del teclat unURL alnavegador web o bé quan segueix unhiperenllaç vers aquella pàgina o recurs. A continuació el navegador web inicia una sèrie de processos intercanviant missatges no visibles per tal d'aconseguir la pàgina i mostrar-la. En primer lloc, la part de l'URL que conté el nom del servidor que conté la pàgina del servidor es tradueix a unaadreça IP mitjançant la utilització d'una base de dades distribuïda globalment que conté les equivalènciesdomini -adreça IP i que rep el nom deDNS. Aquesta adreça IP és necessària per a poder contactar amb elservidor al qual s'ha d'enviar la consulta. Després el navegador web demana el recurs enviant una peticióHTTP al servidor web. En el cas d'una pàgina web típica es demana el textHTML de la pàgina i aquest és interpretat immediatament pel navegador en un procés d'anàlisi (parsing en anglès) i a continuació, quan el navegador ja sap quins recursos addicionals necessitarà per mostrar la pàgina sencera, torna a fer una consulta HTTP demanant les imatges i altres recursos que formin part de la pàgina (arxius css, javascript, applets java, etc.). Les estadístiques que mesuren la popularitat d'un lloc web es basen en general en el nombre de pàgines visitades opeticions de fitxers (hits en anglès) que es fan a un servidor web.
Durant la recepció d'aquests arxius des del servidor web, els navegadors podenrenderitzar progressivament la pàgina a la pantalla tal com s'especifica en el seu codi HTML,Cascading Style Sheets (CSS), o altres llenguatges de pàgines web. Les imatges i altres recursos s'incorporen per a reproduir la pàgina web sobre la pantalla que veu l'usuari. La majoria de les pàgines web contenenenllaços a altres pàgines relacionades i de vegades versarxius descarregables, documents font, definicions i d'altres recursos web. Aquesta col·lecció de recursos útils interrelacionats i interconnectats a través d'enllaços d'hipertext rep el nom d'informació web. La primera publicació a Internet el novembre de 1990 va crear el queTim Berners-Lee va anomenarWorldWideWeb en la seva forma original utilitzantCamelCase i que va ser descartada posteriorment.[5]
Amb el temps, molts dels recursos web als quals apunten els hipervincles o enllaços desapareixen, canvien de lloc o són substituïts per continguts diferents. Això provoca l'obsolescència dels enllaços, un fenomen que es coneix com aenllaços trencats. La naturalesa efímera de les pàgines web ha comportat molts esforços per a arxivar els llocs web. L'Internet Archive o Arxiu d'Internet, en actiu des de 1996, és un dels projectes més coneguts dedicats a la conservació de continguts digitals a Internet.
JavaScript és unllenguatge script que va ser desenvolupat en primera instància el 1995 perBrendan Eich i després perNetscape i que és utilitzat en les pàgines web.[23] La seva versió estandarditzada és el llenguatgeECMAScript.[23] Per tal de superar algunes de les limitacions del model de pàgines descrit més amunt, algunes aplicacions web també utilitzenAjax (Asynchronous Javascript And Xml o JavaScript iXML asíncrons). El codi JavaScript es lliura amb la pàgina i permet fer més peticions HTTP al servidor, ja sigui en resposta a accions de l'usuari, com ara clics delratolí o basant-se en un lapse de temps. Les respostes del servidor s'utilitzen per modificar la pàgina actual en comptes de crear una nova pàgina amb cada resposta. D'aquesta manera el servidor només ha de proporcionar una quantitat limitada d'informació i de manera gradual. Atès que és possible gestionar múltiples peticions Ajax al mateix temps, els usuaris poden interaccionar amb una pàgina, fins i tot mentre s'estiguin rebent dades. Algunes aplicacions web sondegen de manera regular el servidor (polling) per preguntar si hi ha nova informació disponible.[24]
Molts noms dedomini utilitzats a la xarxa World Wide Web comencen ambwww a causa de la pràctica habitual d'anomenar els servidors d'Internet segons els serveis que proporcionen. El [nom de host per a unservidor web és sovintwww, de la mateixa manera que pot serftp per aservidor FTP onews onntp per a un servidor de notíciesUsenet. Aquests noms de host apareixen com unsubdomini dins del sistema de nomsDNS, per exemplewww.exemple.cat. La utilització de «www» com a nom del subdomini no és obligatòria, no hi ha cap norma tècnica o política que ho indiqui, i de fet, el primer servidor web va ser anomenarnxoc01.cern.ch,[25] i hi ha molts llocs web que no l'utilitzen. Tanmateix molts llocs web utilitzen el prefix «www» o d'altres noms alternatius com per exemple el subdominiwww2,secure, etc. Molts servidors web estan configurats de tal manera que tant el domini arrel (exemple.cat) com el subdomini «www» (www.exemple.cat) es refereixen al mateix lloc, mentre que d'altres requereixen una de les dues formes de manera específica o poden referir-se a diferents llocs web.
L'ús d'un nom de subdomini és útil per albalanceig de càrrega del trànsit web entrant mitjançant la creació d'unregistre CNAME que apunta a unclúster d'ordinadors de servidors web. Atès que, actualment, només un subdomini pot ser un nom canònic (CNAME) el mateix resultat no es pot aconseguir mitjançant el nom del domini sense prefix.
Quan un usuari introdueix una adreça incompleta d'una pàgina web a un navegador web, segons el navegador web intentarà de manera automàtica afegir el prefix «www» al principi de la mateixa i possiblement «.com», «.org», «.net» o. cat al final, depenent del que pugui mancar. Per exemple, si introduïm 'omnium' el navegador ho transformarà a{{format ref}} http://www.omnium.cat/ i 'debian' serà transformat en{{format ref}} http://www.debian.org. Aquesta funcionalitat va aparèixer a les primeres versions deMozilla Firefox, a principis del2003 quan encara era conegut com aFirebird.[26] S'ha informat queMicrosoft va registrar una patent als EUA per la mateixa idea el 2008, però només per als dispositius mòbils.[27]
L'especificador d'esquema ({{format ref}} http:// o{{format ref}} https://) d'una adreça oURI es refereix alprotocol de transferència d'hipertext i alHTTP segur, respectivament, definint el protocol de comunicació que s'utilitzarà per a les peticions i les respostes. El protocol HTTP és fonamental per al funcionament de la xarxa World Wide Web, i elxifrat HTTPS (Hypertext Transfer Protocol sobre Secure Sockets Layer[28]) afegeix una capa essencial perquè la informació confidencial, com les contrasenyes o la informació bancària, s'intercanviï de manera segura a través d'Internet (que és una xarxa pública). navegadors web també acostumen a anteposar aquesta informació a les adreces URL si s'omet.
Hi ha diverses opcions per fer-se visible a la World Wide Web. La més senzilla són elsblocs (blog en anglès), una mena de diaris personals que s'actualitzen periòdicament en forma de notícies.
També hi ha els sistemesgestors de continguts (CMS), que permeten crear webs prou complexes (ambllenguatge php, javascript) amb uns mínims coneixements d'informàtica. Això ha acostat el web a creacions que abans només les podien fer professionals.
Finalment, es poden publicar pàgines web directament. Registrant un domini, pagant allotjament web a un servidor, i pujant la pàgina web mitjançantFTP. Normalment aquesta opció és la més complexa.
Segons un estudi del 2001, hi havia més de 550 mil milions de documents a la web, principalment a la «web invisible» oweb profunda. Una recerca del 2002 sobre 2024 milions de pàgines web[29] va determinar que l'idioma dels continguts web era l'anglès en un 56,4 %,alemany en un 7,7 %,francès (5,6 %) ijaponès (4,9 %). Un estudi del gener de 2005, va determinar mitjançant cerques web en 75 llengües diferents que el nombre de documents web ja ascendia a 11.500 milions. A principis del2008 la web indexada conté, almenys, 45.000 milions de pàgines.[30]
El març de 2008 hi havia al voltant de 100,1 milions de llocs web operant a Internet,[31] xifra que va arribar als 216 milions un any després, fet que prova la velocitat d'implantació de les WWW. D'aquests, un 74 % són comercials o altres llocs operant en eldomini genèric.com.[31]
El web conté milions i milions de pàgines distribuïdes en milions de webs, i per a cercar la informació que es necessita en cada moment, principalment s'usen dues tècniques diferents;
Elcercador web, en el qual s'introdueixen una o diverses paraules clau (termes de cerca) en unformulari i el cercador retorna les pàgines que hi coincideixen. Exemples en sónGoogle oYahoo!. Hi ha cercadors específics per àrees temàtiques, d'altres que s'insereixen i busquen només en un lloc web concret. Els motors semàntics, en desenvolupament, actuen a partir de preguntes o frases complexes i no únicament termes clau o etiquetes.
Saber localitzar i avaluar la informació del web forma part de lacompetència digital i suposa no solament saber accedir a les pàgines interessants (per exemple discriminar quines paraules clau seran més beneficioses, moure's pels diferents enllaços i usar el recurs adequat en cada moment) sinó destriar les dades correctes de les incorrectes.
L'Identificador de Recurs Uniforme (URI), que és un sistema universal per a referenciar recursos a la Web.
ElProtocol de Transferència d'Hipertext (HTTP), que especifica com es comuniquen el navegador i el servidor entre ells.
ElLlenguatge de Marcat d'Hipertext (HTML), utilitzat per a definir l'estructura i contingut de documents d'hipertext.
ElLlenguatge de Marcat Extensible (XML), utilitzat per a descriure l'estructura dels documents de text.
Berners Lee dirigeix des de2007 elWorld Wide Web Consortium (W3C), el qual desenvolupa i manté aquests i altres estàndards que permeten als ordinadors de la Web emmagatzemar i comunicar efectivament diferents formes d'informació.
Internet s'associa a determinats usos si se'n fa un mal ús, fet que ha creat desconfiança cap al mitjà entre determinats sectors. El primer risc està relacionat amb laprivacitat: la facilitat de penjar continguts, la quantitat d'informació i les institucions que treballen en xarxa fan quedades personals puguin estar a l'abast d'altres individus. Elphishing bancari, la sostracció de comptes de correu electrònic, la divulgació de secrets a través de fòrums o xarxes socials (només el 20 % dels usuaris deFacebook es protegeix, per exemple[32]) i l'spam o publicitat no desitjada que envaeix la intimitat són alguns dels problemes de privadesa poden aparèixer.
El segon risc té a veure amb la seguretat del mateix contingut de l'ordinador connectat: es pot sostreure informació (hacking) o ser esborrada a causa dels virus que es difonen ràpidament a través de pàgines web i descàrregues.
Finalment, s'han aixecat veus crítiques pel que fa als joves, que poden trobar contingut inapropiat, establir contactes potencialment perillosos (com les xarxes de pederàstia) o desenvolupar addiccions alsvideojocs i a la navegació, perdent hores de lleure i estudis. Part de les lleis sobre el WWW tenen a veure justament amb la protecció de la infància, permetent la instal·lació de filtres o penalitzant els ciberdelictes.
↑Berners-Lee, Tim; Mark Fischetti.Weaving the Web: the past, present and future of the World Wide Web by its inventor (en anglès). Londres: Texere, 2000.ISBN 1-58799-018-0.
↑«Internet legal definition of Internet». West's Encyclopedia of American Law, edition 2. Free Online Law Dictionary, 15-07-2009. [Consulta: 21 novembre 2010].
