Segons la historiografia tradicional, elsvisigots són una branca dels poblesgermànics, i el seu nom significaria «gots de l'oest». Els visigots van ser un poble sorgit a conseqüència de la divisió que van patir els gots arran de les invasions delshuns, cap al370. Serien els «gots de l'oest», en oposició als de l'est, elsostrogots. Una altra versió més recent, defensada per J. Rosales[1] i admesa per Fermín Miranda-García,[2] defensa que els gots eren d'origen bàltic. Sigui com sigui, és molt probable, d'acord amb les recerques arqueològiques fetes aquests darrers decennis, que calgui relacionar les poblacions godes amb les cultures de Wielbark i deTxèrniakhov, que es van estendre des de la mar Bàltica fins a les portes de l'Imperi romà d'Orient.[3]
Els gots, aprofitant la passivitat dels emperadors romans pel que fa a laGermània, s'hi van establir, fins que a principis del segle iii es van instal·lar a la vora de lamar Negra, a la zona deCrimea, d'on van ser expulsats pelshuns el 376. Però llavors els gots s'havien separat en dos grups: visigots iostrogots.
Mapa de l'Imperi Romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja),14 dC (groc), i117 dC (verd)
El poble germànic dels gots va ser anomenat ja perTàcit, que els esmenta comGotones. Llavors habitaven el nord deGermània, en terres que abans van poblar elsbois,getes iescites. Van ampliar els seus territoris i van incorporar a altres grups veïns (d'origen germànic i sàrmata) i van dominar delTisza alDon i des de la regió delPont Polemoniac a lamar Bàltica.
Els gots pròpiament dits es dividien entheruingi (tervings) igreuthungi (greutungs). Els primers van poblar el territori entre elsCarpats i elDnièper i els segons les estepes ucraïneses a l'oest delDnièper. Així aquest riu servia de límit entre els dos grups i els theruingi van ser anomentaswest goths (visigots) per situar-se a occident (West en germànic), i els greuthungi van ser anomenatsost goths (ostrogots) per situar-se a l'est (Ost en germànic).[4] Una altra versió atribueix la denominació visigots a la paraula germànicawisgoths, traduïda per "homes forts".
Durant el segle iii els dos grups van efectuar incursions contra l'Imperi, destacant les del251 (contraMèsia iTràcia), la del258-259 (contra la costa de laMar Negre,Propòntida, les illes de l'Egeu,Efes,Atenes i altres punts) i la del269 (contraCreta,Xipre,Tessalònica i altres punts). El270 Aurelià va haver d'abandonar el marge esquerre delDanubi a laDàcia cessant llavors les seves incursions, ocupant els gots aquesta província.[5]
A la primavera del291 van formar una aliança especial amb eltaifals per combatre elsvàndals igèpides que duraria fins al376.[4]
«
Tervingi, pars alia Gothorum, adiuncta manu Taifalorum, adversum Vandalos Gipedesque concurrunt.[6][7]
»
Un segle després, cap al370, ja havien estat cristianitzats havent optat per l'arrianisme[8] (que a mitjans del segle iv va comptar amb el favor imperial a l'orient), i estaven governats per un rei anomenatHermanric, el primer rei històric de la dinastia delsamals, qui va haver d'enfrontar-se alshuns dirigits per Balamir el375. Hermanric, ja ancià, va ser greument ferit en un atemptat i es va suïcidar abans d'una imminent derrota, succeint-lo Witimir o Winithar, l'intent del qual de resistir alshuns no va tenir èxit i ell mateix va resultar mort.
Els magnatsostrogots van elegir un nou rei per al seu poble (la dinastia legítima ostrogoda delsAmals preconitzava el manteniment de la unitat de tots els grupsgots, sota la seva direcció) i es van sotmetre alshuns. Però els visigots, que eren uns dos-cents mil, es van reunir a la riba nord delDanubi i van demanar a l'Imperi Romà, contra el que havien combatut uns anys abans, que els acceptessin en els seus territoris i se'ls atorguessin terres on assentar-se. Una part delsostrogots, al capdavant dels quals figurava el rei nenVideric, de la dinastia legítima delsAmals, va marxar amb els visigots, i un dels seus descendents va enllaçar anys després amb la dinastia ostrogoda (en temps deTeodoric el Gran).[9]
El regne dels visigost es formà per una unitat de reis per un pacte econòmic i beneficiós per a tot el seu territori.[cal citació]
L'any 332 van celebrar un tractat amb els romans que va perdurar uns 35 anys, data en què el bisbe i cap dels gotsÚlfila va traduir laBíblia al gòtic i va promoure la conversió delsgots a l'arrianisme, una confessió oriental delcristianisme que a Occident va ser declaradaheretgia l'any 325 (Primer Concili de Nicea).
Alaric I, el primer en governar a tots els visigots, fou un important incursor a l'Imperi RomàEstàtua d'Ataülf. Va pactar ambFlavi Honori la sortida d'Itàlia a canvi de la concessió del govern de laGàl·lia
En grup (essencialment formats per visigots) se'ls va permetre assentar-se en la riba sud delDanubi i elsBalcans (Tràcia iMoesia). Molts dels que es van assentar a Mesia es van convertir en camperols i van ser coneguts com a mesogots. Sembla que existia un cap o jutge anomenat Atanaric, però va ser suplantat per Fritigern, que era arrià i comptava amb ajuda de l'emperador Valent (també arrià). Però les explotacions a les quals van ser sotmesos pels funcionaris imperials i per caps militars romans va crear una situació insostenible. Fritigern i els magnats visigots presentarien queixes i el general romà Lucipi va intentar assassinar Fritigern durant un banquet, l'intent fracassa i Lucipi resulta mort. Fritigern i els visigots es van rebel·lar (377) a Marcianòpolis (Moesia Inferior), vencent a les Forces imperials a Adrianòpolis (9 d'agost de 378) en el combat va morir l'emperador Valent. El seu successor, Teodosi, després de combatre'ls algun temps, ajusta amb ells la pau (381), però va haver d'assentar-se més fermament en l'Imperi i tenir un paper important a l'exèrcit.
Encara que l'arrianisme va ser condemnat per l'Església des del 381, els visigots es van conservar fidels a aquesta doctrina. Elsgots van tenir com a primer bisbe a Úlfila, que va traduir laBíblia algòtic. Els visigots van obtenir una participació financera destacada en les guerres civils del 388 (contra Magne Clement Màxim) i 394 (contra el pagà Eugeni). Quan va morir Teodosi (17 de gener de 395) els visigots van aparèixer governats per Alaric I,fill de Badengaud[cal citació], Alaric va ser el primer que governà sobre la totalitat dels visigots, amb ell es va restaurar plenament la dinastia delsbalts. Alaric atacàConstantinoble i va assolarGrècia (395 i 396). El generalEstilicó va expulsar-los de Grècia, però l'emperador, temorós del poder del general, designà Alaric governador d'Il·líria, aconseguint amb això cinc anys de pau (396-401).
El 401 elvisigotAlaricmarxà contra Itàlia. Amb el ràpid avanç dels gots pel nord d'Itàlia, l'emperadorHonori va fugir deMediolanum, la seu administrativa de l'Imperi Romà d'Occident des de temps deDioclecià, en direcció aArles, però els gots van bloquejar la seva marxa i perseguit pels invasors, es va refugiar aHasta, que els gotsvan posar a setge fins que al març el generalEstilicó, portant reforços del Rin, els va obligar a aixecar el setge i a retirar-se a un terreny més convenient aPol·lència, on Estilicó els vaseguir i derrotar,[10][11] recuperant els tresors que havien anat acumulant des de labatalla d'Adrianòpolis de l'any378. Estilicó va oferir el retorn dels presoners a canvi que els visigots es retiressin aIl·líria i l'ajuda contra altres bàrbars, però en arribar aVerona, Alaric va aturar la retirada iva ser derrotat.[12][13] Amb molts dels seus generals, Alaric es va veure obligat a sortir d'Itàlia.[14][15]
El partit nacionalista romà, tal vegada instigat pel govern deConstantinoble, acusà Estilicó de preparar el lliurament de l'Imperi a Alaric i va ordir un complot. Va esclatar una revolta de tropes que obligà a Estilicó a refugiar-se en una església, sent assassinat en el moment de sortir. Alaric retornà a Itàlia i va obtenir noves concessions d'Honori que havia establert aRavena, però una vegada que es van retirar els visigots, Honori no va mantenir les promeses. Els visigots van marxar cap aRoma i van donar suport a la proclamació d'un usurpador anomenatPrisc Àtal (409), que era d'origen jònic i probablement arrià, el qual va concedir aAlaric I el títol deMagister Militum. Però Àtal no va poder complir les seves promeses i el rei visigot va tornar aRoma posant-la setge, per primera vegada en la història des de la invasió delsgals Roma va caure davant un rei estranger, després de ser presa per Alaric, aquest va deposar l'usurpador (24 d'agost de 410) i els seus homes van saquejar la Ciutat Eterna durant tres dies, després d'això la van abandonar emportant-se'n a Àtal iGal·la Placídia, germana d'Honori. DeRoma van passar al sud devastant laCampània,Pulla iCalàbria. Alaric va morir en elsetge de Cosenza (410) i el va succeirAtaülf. Aquest pactà ambFlavi Honori la sortida d'Itàlia a canvi de la concessió del Govern de les Gàl·lies (territoris que escapaven del control deRoma, ja que s'havien sotmès a Constantí). La caiguda de Roma va ser un cop molt dur per a tots els romans d'aquesta època, perquè a la Ciutat Eterna se la creia inexpugnable.
Els visigots sotaAtaülf van deixar Itàlia (412) i van anar al sud de laGàl·lia i al nord d'Hispània. Les llargues i complexes lluites d'Ataülf per dominar el sud de les Gàl·lies li van ocupar diversos anys (411-414). En el 414 el rei Ataülf, que després d'una aliança ambFlavi Honori i amb elMagister MilitumConstanci, havia tornat a actuar pel seu compte, es va casar ambGal·la Placídia, germana d'Honori que havia estat raptada perAlaric I. Constanci va ser enviat a la zona i els visigots van ser derrotats aNarbona. Constanci va aconseguir desviar a Ataülf cap a Hispània (el que li permetia conservar el sud de laGàl·lia), i els visigots van entrar a laTarraconense el 415.
Aquest mateix any, Ataülf va establir-se aBarcelona, que en aquella època era una ciutat petita però molt ben defensada, amb unes muralles que servirien fins al segle xi. Però les divergències entre els mateixos visigots, amb una facció favorable a laromanització, liderada per Ataülf, i una altra decidida a conservar els caràcters gots, va acabar amb l'assassinat del rei visigot a Barcelona.[16] Walia, el seu successor després del breu regnat d'una setmana deSigeric, tractà d'establir al seu poble a l'Àfrica, però una tempesta va acabar amb les seves intencions. Els visigots, mancats de queviures, proposaren una aliança amb l'Imperi Romà, en nom del qual s'encarregaria de combatre alssueus,alans ivàndals que ocupaven les províncies d'Hispània, excepte laTarraconense i a lliurarGal·la Placídia, a canviFlavi Honori els enviaria subministraments. Així, els visigots acabaren amb elsvàndals de laBètica i elsalans de laLusitània, però Honori canvià de plans i va tornar a instal·lar els visigots a laGàl·lia l'any 413 van derrotar elssueus el 456 a labatalla del riu Órbigo.[17]
La cúspide del poder visigot va ser aconseguida durant el regnat d'Euric (466-484), qui va completar laconquesta d'Hispània en una expedició el472, en la qual només va trobar certa resistència entre els aristòcrates romans deTarraco iDertosa i va acabar amb la submissió de les últimes possessions hispanes de l'agonitzantImperi Romà d'Occident[18] excepte la Gallaecia (en poder delssueus fins al 586, any que la va conquerir Leovigild).
L'any 507 Alaric II fou derrotat en labatalla de Vouillé[19] pelsfrancs deClodoveu I, perdent totes les seves possessions al nord delsPirineus excepte laSeptimània o laGàl·lia Narbonense (de població galoromana). Aquesta província, de vital importància pel comerç de l'època, es va mantenir fins al final en poder del Regne Visigot d'Hispània. Les ciutats deNarbona iToledo (la capital d'Hispània) van constituir els pols de la política visigoda.
Van entrar a la península amb l'encàrrec de sotmetre a altrespobles germànics a canvi de terres. Van arraconar alssueus a la Galleacia, van acabar amb elsalans i van obligar elsvàndals a traslladar-se a l'Àfrica.
Després d'un període de dominació ostrogoda, Amalric restableix la independència del regne i estableix la capital aNarbona, fins que elsfrancs penetren en laNarbonense i fuig aBarcelona. Com havia fet anteriorment Ataülf, Amalric va pensar que les muralles de Barcelona el protegirien de la pressió franca, però com el seu antecessor no va pensar que el perill podia venir de dins. Amalric estava casat amb la filla del rei francClodoveu I,Clotilde; Clodoveu havia estat el primer rei franc en convertir-se a la fe catòlica, i la seva filla ho era. En canvi, Amalric eraarrià. Aquest fet, sumat a la ràbia que sentia Amalric envers els francs per les derrotes infligides, van portar al rei visigot a maltractar a la seva muller. Sembla que, quan Clotilde anava a missa a la catedral catòlica de Barcelona, la noblesa visigoda arriana li llençava excrements i la insultava. Cansada d'aquesta situació, Clotilde va enviar un mocador tacat de sang al seu germà, rei franc, que va enviar un mercenari que assassinà Amalric. Va ser l'últim rei visigot en viure a Barcelona[21] i, posteriorment,Toledo arribaria a constituir-se en la nova capital visigoda d'Hispània.
Lapresència romana d'Orient a la península comença el 552 quan un exèrcit arriba de Constantinoble donar suport aAtanagild, revoltat al sud contra el reiÀkhila I, en el marc de l'expansió de l'Imperi per la Mediterrània occidental, en el regnat de l'emperadorJustinià, amb l'ambiciós objectiu de reconstruir el domini de l'Imperi Romà.[22] En algun moment entre el 552 i el 565 (mort de l'emperadorJustinià) Atanagild va signar un tractat delimitant la frontera entre el seu regne i la província romana d'Orient.[22] Després de diferents avenços i retrocessos, elsvisigots delRegne de Toledo acabarien expulsant els romans d'Orient en temps deSuíntila entre el 621[22] i el625.[23] Durant el regnat de Leovigild es consolida l'estat visigot al que s'incorpora el regne sueu. El seu successor Recared es converteix alcatolicisme i sota el seu regnat té lloc elIII Concili de Toledo.
El rei Recesvint va imposar (cap al 654) la llei visigoda comuna a ambdós súbditsgots ihispanoromans, que fins llavors havien viscut sota diferents codis legals. Els Concilis de Toledo es van convertir en la força principal de l'estat visigot, a conseqüència del debilitament de la monarquia.
Amb Leovigild es va produir la unificació territorial de lapenínsula Ibèrica, permetent els matrimonis amb hispanoromans. Amb Recared es va produir la unificació religiosa. Es va abandonar l'arrianisme i el regne es va convertir oficialment alcatolicisme, iniciant-se el distanciament de l'Església de Roma (favorable a l'Imperi Romà d'Orient, en tant que hereva de l'Imperi Romà). A partir de llavors, es van dissoldre les diferències etnogràfiques entregots i hispanoromans, abandonant diverses costums godes. Amb Recesvint, es va produir la unitat legislativa sota un únic Codi de Dret, elLiber Iudiciorum.
Vamba renunciant a la corona. Quadre de1819 per Juan Antonio Ribera.
A finals del segle vii, les lluites internes pel poder entre dues grans branques de la noblesa i el clergat són contínues. A més de la crisi social i econòmica, van portar al regne visigot a una situació límit. El reiVamba, successor de Recesvint, combatia elsvascons al nord de la Península quan va sorgir una nova rebel·lió en laSeptimània i encara que va aconseguir apaivagar-la, va ser deposat en estranyes circumstàncies. Les conteses es van generalitzar durant els regnats d'Ègica iWitiza. Quan Roderic, va aconseguir el tron, els seus rivals van reclamar ajut al líder musulmà nord-africàTàriq ibn Ziyad, qui, amb la seva victòria (711) en labatalla de Guadalete, a prop deMedina Sidonia, inicia la conquesta del regne. Als territoris del nord-est de la Península encara governaren dos reis visigots més:Àkhila o Àquila II (710-713) iArdó (714-720). De fet, fou entre l'any 716 i el 725 quan els musulmans conquereixen els territoris septentrionals de la futura Catalunya i tota laSeptimània, última província visigoda; així posaren fi al Regne Visigot i inauguraren el període islàmic en la història ibèrica.
Les primeres tribus visigodes seguien els costums generals delspobles germànics, d'arrel alNeolític. Com a poble medieval van distingir-se pel seu poder militar i per la seva tolerància religiosa. Van instaurar un ritu de la missa propi, una escriptura que -ja més tard- va competir amb la carolíngia imperant i una tendència artística que barrejava influències diverses. En el camp del dret, van recopilar les lleis tradicionals hispàniques al famósLiber Iudiciorum.
Durant molt segles, a la península ibèrica elsgots (i concretament els visigots) eren garantia d'una "sang neta", és a dir, cristiana. Les proves contradiuen aquest prestigi: la barreja ètnica i religiosa va ser una constant a lapenínsula Ibèrica i durant molts anys el ritu practicat pels nobles visigots ratllava l'heretgia segons elcatolicisme per la seva proximitat a l'arrianisme.
Constable, Olivia Remie. "A Muslim-Christian Treaty: The Treaty of Tudmir (713)." In Medieval Iberia: Readings from Christian, Muslim, and Jewish Sources, ed. Olivia Remie Constable, 37-38. Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1997.
Constable, Olivia Remie, and Jeremy duQ. Adams. "Visigothic Legislation Concerning the Jews." In Medieval Iberia: Readings from Christian, Muslim, and Jewish Sources, ed. Olivia Remie Constable, 21-23. Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1997.
Garcia Moreno, Luis A. "Spanish Gothic consciousness among the Mozarabs in al-Andalus (VIII-Xth centuries." In The Visigoths. Studies in Culture and Society, ed. Alberto Ferreiro, 303-323. Leiden-Boston-Köln: Brill, 1999.
Glick, Thomas F. Islamic and Christian Spain in the Early Middle Ages: Comparative Perspectives on Social and Cultural Formation. Princeton: Princeton University Press, 1979.
_Vas_lit%25C3%25BArgic_d%2527%25C3%25A8poca_visig%25C3%25B2tica_-_Museu_Nacional_d%2527Art_de_Catalunya.jpg)
_01.jpg)