| Nomenat per | monarca d'Espanya |
|---|---|
| Jurisdicció | Principat de Catalunya |
| Estat | Monarquia Hispànica |
| Creació | segleXV |
| Abolit | 1714 |
| Llista | llista de virreis de Catalunya |
Ellloctinent ovirrei de Catalunya era el representant delrei alPrincipat durant els segles xiii,xiv,xv,xvi ixvii.[1] La figura consolidada del lloctinent general es donà sobretot els seglesxvi ixvii. Per entendre la seva naturalesa cal tenir present que lesConstitucions catalanes el regularen no com un «ofici creat en Corts, sinó càrrec» delegat a una persona de la confiança del rei de torn.[1] Legalment, doncs, no era un oficial l'autoritat del qual nasqués d'un pacte legal entre el rei i elsbraços de les Corts. La seva autoritat partia només de la voluntat personal del rei que li delegava.[1] De fet, era molt semblant a unprocurador general. En els primers temps de virreis regulars, els catalans volgueren remarcar-ne un sobreentès caràcter de provisionalitat (com si recordessin al rei que el govern del país l'havia d'exercir ell directament), però la realitat continuada del càrrec a la pràctica va acabar normalitzant la institució. De fet havia de rebre el mateix tractament que ell, així que seia a la cadira reial i, en principi, se li retien els mateixos honors.[1]
Si el rei ja estava obligat a complir leslleis catalanes, molt més hi estava el seu lloctinent. Assumia, doncs, la facultat de governar Catalunya com aalter nos del rei, però sempre dins dels límits d'aquestes lleis. Laconstitució núm. 12 del 1481 permetia que el lloctinent pogués ser estranger, ja que al no ser un càrrec del país hom no objectava res en contra de la voluntat reial mentre la persona triada respectés la llei.
La vigència del seu poder estava directament vinculada a la presència del rei, així que quedava inhabilitat automàticament quan el rei entrava a Catalunya, o quan el rei moria.[1] Aquests rigorós principi no sempre fou ben rebut, ja que quan es moria el rei i l'hereu encara no havia estat reconegut rei (no ho era fins que jurava lesConstitucions) no hi havia lloctinent. En aquests casos, legalment l'autoritat més alta del Principat era assumida pel següent magistrat més important: elportantveus de general governador, una situació que s'anomenavavice regia. Malgrat tot, a la pràctica les institucions catalanes acabaren fent els ulls grossos quan es va donar aquesta situació (el 1700 quan va morir Carles II, per exemple). En condicions normals el rei li delegava el poder durant tres anys (o cinc en algun cas); passat aquest període si no s'havia rebut una pròrroga també entrava en vigor lavice regia del portantveus.[1] Si el lloctinent marxava de Catalunya (o en aquells moments en què hi hagué enfrontaments) s'anomenava temporalment un lloctinentad interim fins que tornés el titular o se'n nomenés un de nou. L'interí acostumava a ser un magnat català.[1]
Si algun cop el lloctinent havia de fer una escapada per anar a perseguir algun bandoler que ja s'havia fet massa important, anaven amb ell també elregent la cancelleria, alguns jutges de laReial Audiència (per sentenciar les causes criminals) i l'advocat fiscal. Habitualment, però, vivia aBarcelona. Tot i que extraordinàriament podia fer un trasllat general establint-se a un altre lloc i enduent-se amb ell tota l'administració reial sencera, incloent tota la Reial Audiència.[1]
Pel que fa a les competències en principi: «el lloctinent general pot fer, entre nosaltres, tot allò que pot fer el Senyor Rei, llevat de les coses que pels drets del país i per costum dels antics no es poden separar de la reial persona».[2] Per tant, hi havia certes facultats que un lloctinent no tenia. De fet, sovint el mateix rei contradeia l'autoritat del propi lloctinent quan li enviava una ordre contrària a les accions que ja havia executat.[1] La primera gran limitació era que el lloctinent no podia convocar ni presidir laCort de Catalunya, ja que legislar era una facultat exclusiva delsbraços i el rei. Ell era qui nomenava als cancellers, als tresorers o als advocats fiscals. En canvi, podia promulgar la normativa inferior referent a les finances municipals, o al codi penal de l'època que era laCrida del llibret (en aquest segon cas alguns cops el lloctinent sobrepassà les lleis superiors fet que va generar elsgreuges habituals).
Percebia unsou i certes "ajudes de cost", que es pagaven de les rendes del patrimoni reial a Catalunya (tot i que en algunes ocasions els diners vingueren de fora a causa de la migradesa d'aquest fisc).[1] Tot i que no havia depurgar taula (com sí que havien de fer la resta de funcionaris reials) el lloctinent no estava sotmès a l'obligació d'admetre lavisita.[1] Però el càrrec sí que estava rigorosament vigilat per les institucions de la terra, com laDiputació, així que les contrafaccions que cometia eren denunciades a laReial Audiència (o en els últims anys d'independència: davant delTribunal de Contrafaccions) a través dels procediments constitucionals de la «poc valria», gràcies als quals llurs actes podien ser anul·lats i fins i tot se li imposava pagar una indemnització. És cert, però, que a la pràctica només s'actuava contra lloctinents que ja havien estat cessats,[1] fet que no ha d'estranyar, ja que ells mateixos presidien la mateixa Audiència.
Durant la dinastia delCasal de Barcelona, el lloctinent era normalment l'hereu al tron o la reina consort, i només era intitulat com a delegació del poder reial quan el monarca es trobava fora del regne. En el moment que el rei entrava al regne, aquesta delegació deixava de tenir vigència automàticament. Així doncs, era un càrrec de curta durada i només emprat en moments extraordinaris. En aquesta època la lloctinència havia de recaure en una persona de sang reial.
Les coses van canviar amb l'entronització de la dinastia castellana delsTrastàmara. Exceptuant el primer rei (Ferran I), els dos monarques següents van necessitar contínuament un lloctinent ja fos per les estades fora del Principat (en el cas d'Alfons el Magnànim) o pels continus intents de sublevació (en el cas deJoan el Gran). El reiFerran el Catòlic institucionalitzà el càrrec en la persona del seu cosí l'infantEnric d'Aragó, anomenatInfant Fortuna, el1479, ja que ell posseïa diversos estats arreu d'Europa i no els podria governar totsin situ.
Aquestes vacants reials s'anaren normalitzant i es feren permanents amb la següentdinastia dels Habsburg a partir del1521, els quals posaren al capdavant de cada un dels seus estats un virrei que governava en el seu nom. Malgrat que la voluntat del rei sempre fou que els seus virreis tinguessin exactament els mateixos poders que ell tenia, les lleis generals de cada regne ho impediren sempre durant els regnats dels àustries, molt especialment a Catalunya.[1] Aquests virreis no tenien la mateixa consideració ni poder que els lloctinents de la família reial que hi havia hagut durant l'edat mitjana.[1] Un cop consolidat el càrrec, durant els segles xvi ixvii el lloctinent fou sempre unnoble o un alteclesiàstic que feia d'executor de les ordres del monarca al Principat. La majoria de les vegades el càrrec va recaure en membres de la jerarquia castellana, i algun cop en algun alt aristòcrata català o d'origen català.[1] La voluntat cada cop mésabsolutista dels monarques, exacerbada per l'ambient autoritari de la jerarquia castellana, feu que cada cop més els lloctinents intentessin ignorar la legislació catalana. Cada cop es convocaren menysCorts, i de fet al segle xvii pràcticament no se'n va convocar cap.
El càrrec desaparegué a la fi de laGuerra de Successió, juntament amb les lleis i institucions delPrincipat de Catalunya i la resta de laCorona d'Aragó. ElDecret de Nova Planta de 1716 va substituir elvirrei pel noucapità general, un militar de carrera.
El terme s'esmenta ja al segle xiv a un document en llatí dePere Terç[3] (1381).[4] A mitjans desegle xvi en l'ús vulgar es va generalitzar el motvirrei,[1] derivat del motcatalà "visrei" ja emprat almenys alsegle xv,[5] que va acabar per substituir totalment el delloctinent. Del català va acabar passant al castellà "visorey"[5][6] En els documents catalans en llatí delsegle xv (1428) s'emprava el terme "vice rex"[7][8] o "prorex".[1] No obstant això, en l'àmbit oficial sempre fou anomenatlloctinent general (o "locumtenens generalis").[1]
- Lloctinents deJoan II:
-Lloctinents dels monarques proclamats per laDiputació del General de Catalunya:
| Lloctinents deFelip V d'Anjou | Lloctinents deCarles d'Àustria |
|---|---|
| 1701 — 1703:Luis Fernández de Portocarrero, comte de Palma | |
| 1703 — 1705:Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, duc de Velasco (2n cop) | |
| 1705:José Antonio de Mendoza Caamaño y Sotomayor, marquès de Villagarcía | 1706 - 1710:Leo d'Ulfeldt, comte d'Ulfeldt |
| 1705 — 1713:François Bidal d'Asfeld | 1711 — 1713:Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, reina consort d'Aragó i emperadriu romanogermànica 1713:Guido Wald Rüdiger, comte d'Starhemberg |
