(el número està indicat d'acord amb l'índex acústic internacional, que s'utilitza en tot el món, segons el qual el do central del piano és un do 3)[1]
La corda de sonoritat mésgreu és la de sol 2, i després li segueixen, en ordre creixent, el re 3, la 3 i mi 4.En el violí la primera corda a ser afinada és la del la; aquesta s'afina comunament a una freqüència de 440Hz, utilitzant com a referència undiapasó clàssic de metall en forquilla o, des finals del segle xx, undiapasó electrònic. En orquestres i grups, el violí se sol afinar a 442Hz, ja que les condicions del medi com la temperatura, o la progressiva destensió de les cordes fa que aquestes es desafinen, i per compensar-ho s'afinen una mica per sobre.
Lespartitures de música per a violí usen gairebé sempre laclau de sol, anomenada antigament "clau de violí». El violí no tétrasts, a diferència de laguitarra. És el més petit i el mésagut de la família dels instruments de corda clàssics, que inclou laviola, elvioloncel i elcontrabaix, els quals, excepte el contrabaix, deriven tots de les violes medievals, especialment de lafídula.
En els violins antics les cordes eren debudell. Avui poden ser també de metall o de budell entorxat amb alumini, plata o acer, la corda del mi, la més aguda —anomenadacantino— és un fil d'acer, i, ocasionalment, d'or. Es produeixen també cordes de materials sintètics que tendeixen a reunir la sonoritat assolida per la flexibilitat del budell i la resistència dels metalls.
L'arc és una vara estreta, de corba suau, i construïda idòniament en la dura fusta delpal del Brasil o «Pernambuco» (Caesalpinia echinata), d'uns 77cm de llarg, amb una cinta de 70 cm constituïda per entre 100 i 120 (amb un pes d'uns 60 grams segons longitud i calibre)crinera de cua de cavall. Les de millor qualitat són les anomenades Mongòlia, que provenen de climes freds on el pèl és més fi i resistent. Aquesta cinta va des d'una punta a l'altra de l'arc. Perquè les cordes vibrin i sonin d'una manera eficient, la cinta de l'arc de cua de cavall ha de ser fregada adequada i regularment amb una resina anomenadacolofònia. També, per baixar el cost, la crinera blanquejada de cavall és substituïda per fibres viníliques. L'arc del violí té, a la part per on s'agafa, un sistema de cargol que al desplaçar la peça per la qual s'aferra (a l'extrem de la cinta de crinera), fa que aquesta es esa o destesa.
El violí és l'instrument més barat de la seva família, però també és el que pot arribar a tenir els preus més desorbitats, en els models sofisticats.
Els violins es classifiquen d'acord amb la seva grandària: el 4/4 —la longitud sol ser de 14 polzades o 35,5 cm i l'ample màxim de 20 cm, i un alt de 4,5 cm— és el més gros i és utilitzat pels adults; el segueixen violins més petits, destinats a joves i nens, denominats 3/4, 2/4 i 1/4. N'hi ha també un de mida 7/8, anomenatLady, utilitzat per algunes dones o per homes adults de mans petites.
L'instrument fa 35,7 cm de caixa, i 60,5 centímetres d'extrem a extrem. El violí té quatrecordes afinades per quintes: sol 2, re 3, la 3, mi 4. Originalment les cordes eren de budell, actualment poden ser de budell entorxat amb alumini, plata o acer, de fibres sintètiques entorxades, o metàl·liques amb entorxat o sense. Les cordes van muntades sobre un batedor de banús, sense trasts i queden lliures per ressonar entre la celleta i el pont. Aquest últim, té un disseny que en facilitar-ne la vibració el fa actuar com amplificador i transmissor delso cap a lacaixa de ressonància. Les vibracions transmeses pel pont es reparteixen a la tapa inferior mitjançant una peça cilíndrica interior anomenada ànima i situada sota i a la dreta del pont, i per tota la llargada de la tapa superior gràcies a la barra harmònica situada longitudinalment a l'esquerra del pont.
El cos del violí té una forma bombada, amb silueta estilitzada determinada per una curvatura superior i inferior amb un estrenyiment a la cintura en forma de C. Les tapes del violí es modelen amb suaus corbes que proporcionen la característica de voltat. Els cèrcols, que van al voltant del violí donant la silueta, són de poca alçada, el pal té cert angle d'inclinació cap enrere respecte a l'eix vertical, longitudinal i es remata per un cargol anomenat voluta. L'estructura interna del violí la constitueixen dos elements fonamentals en la producció sonora de l'instrument donats per la barra harmònica i l'ànima. La barra harmònica corre al llarg de la tapa just sota les cordes greus i l'ànima està ubicada just sota del peu dret del pont on s'ubiquen les cordes agudes.
La caixa del violí és formada pels riscles i les tapes inferior i superior. La tapa superior, de fusta d'avet blanc, presenta dos orificis en forma d'efa dissenyats per projectar el so cap en fora. Tant la tapa superior com la inferior presenten un rivetejat en fusta deblada que compleix una doble funció decorativa i protectora, ja que exerceix de tallafoc d'esquerdes que es puguin esdevenir en les tapes.
Violinista a una església de Dublín
El cap del violí té, habitualment, forma de voluta, tot i que ocasionalment pot representar un cap de lleó o cara humana.[2] En la part inferior hi ha forats per inserir-hi lesclavilles, de cos lleugerament cònic, destinades a afinar les cordes, si bé avui en dia i per cordes de poca elasticitat s'ha estès l'ús d'afinadors o compensadors metàl·lics que s'instal·len en el cordal, a l'altre extrem de la corda.
Elbarbaquí o barbada, és un invent del violinistaLudwig Spohr (principi del segle xix). És una peça de fusta amb disseny més o menys ergonòmic, destinada a facilitar el suport de l'instrument entre laclavícula i lamandíbula. Les clavilles, el cordal i el barbaquí poden ser de fusta de banús, boix o palissandre, normalment a conjunt.
L'arquet modern és una vara estreta, de corba suau i construïda amb fusta dePaubrasilia echinata o altres espècies de fustes exòtiques englobades amb el nom de fustes del Brasil. Mesura uns 70 cm de llarg, i té una cinta que comprèn entre 100 i 120 crins de cua de cavall de costat a costat d'aquest. Cal impregnar aquestes crins de colofònia per tal que el fregament de les crins amb les cordes pugui produir un so prou potent.
Si es consideren com a precedents qualsevol instrument de corda (fregada o no) que es pugui trobar en cultures que puguin haver influït en el seu desenvolupament, es pot dir que n'hi ha a moltes zones del planeta. Els més rudimentaris avantpassats del violí són els arcs (entre les ètnies delGran Chaco encara n'hi ha que fan servir un parell de petits arcs, el més gros és sostingut amb la boca del que toca, mentre simultàniament mou l'arc més petit amb una de les mans i així frega amb les cordes del més petit dels arcs les cordes del més gros). A partir d'aquest principi, en el qual probablement s'haurien emprat els mateixos arc emprats per a la cacera, s'han desenvolupat una gran quantitat i diversitat d'instruments de corda fregada, entre els quals hi ha la família dels violins.
És probable que els primers instruments de corda fregada amb un arc s'originessin a les cultures nòmades de l'Àsia central. Elmorin huur delsmongols en seria un exemple: Els genetsturcs imongols de l'Àsia interior probablement foren els primers violinistes del món. Els seus instruments de dues cordes anaven encordats amb cordes fetes de crinera de cavall, els fregaven amb arcs de crinera de cavall i sovint esculpien caps de cavall al capdamunt del mànec de l'instrument.[3]
L'àngel del mig a l'esquerra toca una viola (viola medieval) en aquest retaule anomenatMare de Déu de la llet, deLlorenç Saragossa (darrer quart delsegle xiv).MNAC
L'origen remot del violí i de la resta d'instruments europeus de corda fregada es troba en diversos instruments portats aEuropa pelsàrabs i, en concret, en elrebab. Durant l'edat mitjana conviuen, a Europa, uns quants instruments de corda de característiques molt diferents com són elrebec i laviola medieval, a voltes anomenada també viela ifídula. Tenen tots antecedents en els instruments introduïts al continent pels àrabs. Serà aquest segon instrument el que, en elRenaixement evolucionà cap a laviola da braccio que fou el principal origen, a la primera meitat delsegle xvi, del violí. Així i tot, aquest incorporà variants importants respecte a la viola de braç com la curvatura de taula harmònica i de la tapa posterior, les espatlles altes, la cintura més marcada i amb un vèrtexs marcats, el contorn filetejat, lesf en lloc de lesc, el mànec més prim, un batedor sense trasts, etc. A més, també alguns dels elements del rebec com el claviller en forma de voluta (la viola medieval el tenia pla).
Altres[4] han indicat que molt probablement els primers constructors de violins van agafar préstecs de tres instruments habituals llavors: elrebec (en ús des del segle x) que al seu torn derivava delrebab àrab, de laviola renaixentista derivada directament de la viola medieval, i de lalira da braccio (que seria un derivat de lalira de Bizanci).[5]
El violí neix, precisament, al nord de la Península Itàlica, a la regió de Venècia, Estat que mantenia relacions –comercials i culturals— importants amb diverses regions d'Àsia a través de laruta de la seda.
El mot italiàviolino apareix, paradoxalment ja l'any 1538, abans que apareguin els primers instruments que avui responen a aquest nom; i ho fa aplicat a l'alt de les violes de braç. La font més antiga que cita aquest mot aplicat al mateix instrument que avui és una font francesa del 1556 (violon).[6] El 1521 al mateix país ja se citaven unsvyollons. La primera notícia en catalàviola data del 1410, el mot derivat violí, apareix el 1696 alGazophylacium Catalano-Latinum deJoan Lacavalleria.[7] El 1611Sebastián de Covarrubias explica alTesoro de la lengua castellana violí també es diuvigüela de arco sin trastes. El 1613 encara dona com a sinònims els motsviolín irabel.[cal citació]
Andrea Amati (1505-1577) a Cremona hauria construït el violí amb quatre cordesdocumentat més antic devers 1555. Alguns altres violins anteriors només tenien tres cordes, com el rebec. El violí ben aviat es va fer molt popular tant entre els músics de carrer com entre la noblesa, la qual cosa queda il·lustrada pel fet queCarles IX de França encarregà a Amati que li construís 24 violins el 1560.[8] Ben aviat l'estima en què es tenia el violí va escampar-se arreu d'Europa.
El violí més antic que es conserva és, precisament, un d'aquest conjunt i és conegut com elCharles IX i fou fet aCremona el 1560. És important assenyalar que relativament poc temps després que es construïssin els primers violins, la tècnica de construcció ja va assolir fites d'enorme qualitat amb alguns dels instruments construïts per Amati, i que van continuar fins al segle xviii tant la nissaga deluthiers com l'esplendor de l'escola de lutieria d'aquella ciutat. Els violins més valorats des de tots els punts de vista són els construïts perAntonio Stradivari i per Andrea Guarneri del Gesú. Altres constructors importants foren:
Jakob Stainer, el més granluthier del segle xvii, al Nord dels Alps.
Al segle xix van sobresortir alguns luthiers francesos com Mirecourt o Vuillaume
A finals del segle xvi la família del violí es va veure incrementada amb un violí més petit, afinat a laquarta superior i que en italià sovint s'anomenàviolino piccolo.Bach el contempla en la segona versió delConcert de Brandenburg número 1.
Al llarg del segle xviii es van donar una sèrie de canvis tal vegada poc perceptibles des del punt de vista morfològic, però d'una gran importància per al so i les tècniques interpretatives requerides. L'anomenat “violí barroc”, és a dir, anterior a aquests canvis, i l'actual tenen, en realitat uns sons molt diferents: el primer té un color i una lleugeresa majors, mentre que el posterior té un so més potent, metàl·lic i sec. Aquestes diferències es deuen a canvis en la construcció: es modifiquen la llargada i l'angle del mànec (en augmentar l'angle cal fer un pont més alt, la qual cosa fa augmentar la tensió de les cordes i això provoca un so més potent), la barra harmònica es fa més gran, igual que el diàmetre de l'ànima.[9] Posteriorment també provocarien canvis importants la progressiva pujada del diapasó (la qual cosa provocà més tensió afegida a les cordes) i la substitució de les cordes de tripa o budell per les de metall, amb la consegüent modificació del timbre.
Molts violins construïts amb anterioritat a aquest darrer terç del segle xviii en què es van introduir aquests canvis van ser modificats per adaptar-se a les noves exigències, més si tenim en compte que alguns d'elles eren autèntiques joies. Alguns d'aquests instruments han estat restituïts al seu estat original i han esdevingut eines de primer ordre per a la interpretació de lamúsica antiga, en especial la delBarroc
Semblantment, l'arc també ha tingut moltes modificacions. El model actual data del segle xix, quan se li va donar una curvatura que abans no tenia, ja que fins i tot era còncau en models primitius.L'arc té una manera específica de sostenir-lo: amb el dit petit rodó a sobre la pell i el dit gros a dins del forat entre la plata i la pell.
Instrument de singular resistència, el violí sol requerir poques cures especials. Quan no s'usa ha d'estar guardat en un estoig el més hermètic i embuatat possible, amb la caixa, la vara de l'arc i les cordes netes, i les crins de l'arc lleument distendides. El violí ha d'estar al resguard en tot el possible perquè no li afecti la humitat ni canvis bruscos de temperatura, per això, només requereix una habitual neteja amb un drap sec, o bé amb productes especialment dissenyats per a això. Les cordes solen trencar-se per la tensió i la fricció, i per aquest motiu és convenient que el violinista tingui un joc de cordes de recanvi. També se solen trencar els pèls de cua de cavall (crins) que constitueixen la cinta de l'arc, per aquest motiu els que executen amb força freqüència música amb el violí es veuen obligats a un recanvi anual de les crineres. Si s'executa el violí sense la mentonera, convé usar un mocador a la part del coll i mentó en la qual es recolza el violí per evitar que l'instrument es vegi afectat per la transpiració. En general ocorre que un violí "vell" que hagi estat ben executat, sona millor que un violí nou o amb poc ús.
Una característica important en la cura és que en desar el violí durant un període llarg de temps, aquest no ha de quedar afinat, és a dir, les cordes no han de quedar tenses. Això s'ha de fer si l'instrument serà transportat en avió, amb els canvis de pressió les cordes podrien trencar-se. Amb això, l'estructura del violí no quedarà sotmesa a una tensió innecessària.
Des de la segona meitat del segle xx les cordes i la cinta de l'arc, en molts casos, estan sent fabricades amb materials sintètics; però l'ús de materials sintètics s'ha estès a altres parts en el cas dels violins fabricats en sèrie, per exemple cordals, mentonera, taste, estan sent fabricats en plàstic. Això provoca la detracció de part dels violinistes professionals d'escola tradicional. Tanmateix, es construeixen «violins elèctrics», amb gairebé tots els components sintètics; tals violins solen utilitzar-se en conjunts depop,rock,jazz i afins.
Actualment els violins es diferencien per la seva procedència; si és d'Europa sonarà molt millor, ja que està fet amb una molt bona fusta; en canvi, un violí xinès sonarà amb una qualitat més baixa, ja que està fet amb una fusta de menor qualitat.
El violí ha tingut un èxit enorme per tot el món,[10] la qual cosa es deu a la seva versatilitat, les seves dimensions reduïdes i el seu poc pes. No sols ha entrat en músiques clàssiques sinó que ha aconseguit suplantar altres instruments de corda fregada propis de diferents folklores. En aquest procés també ha aconseguit transformar la relació dels músics tradicionals amb la notació musical i la seva lectura.[11] Especialment a Europa ha estat un element d'unió entre les diverses classes socials; com a exemples elszíngars establien un nexe d'unió entre laburgesia i elscamperols. Ha estat modificat, adaptat, transformat tant en la seva estructura com en la forma de sostenir-lo i de tocar-lo, però no ha perdut res de la seva autenticitat.
En molts països europeus el violí va entrar per la porta petita en la vida musical, acompanyant la música popular de dansa,[12] mentre es deixava que la música clàssica continués fent-se amb laviola d'arc. Gràcies a la seva difusió també ha permès la posada en valor del patrimoni tradicional que va fer seus uns escenaris fins llavors reservats a la música clàssica.
Finlàndia: El violí va ser introduït alsegle xvii en la música de ball d'origen centreeuropeu (lapolca, lamasurca, elscottish, laquadrilla, elvals i elminuet) que anomenavenpelimanni opurppuri (depout-pourri, és a dir,suite de danses) que va esdevenir elgènere principal de la música finlandesa.
Noruega: També hi arribà alsegle xvii amb la música continental de ball anomenadaslåtter. Laviolaflatfelan amb què s'interpretava va sofrir diverses transformacions fins a esdevenir elhardanger (ohardingfele): s'hi afegiren cordes simpàtiques, marqueteria, etc. D'aquesta manera va poder continuar acompanyant les músiques rurals en les reunions festives o les danses de parella. Al segle xix la tècnica d'interpretació evolucionà per la influència del retorn d'emigrants que havien estat alsEstats Units i per l'arribada de noves danses.
Suècia: El violí arriba alsegle xvii amb les músiques de dansagammaldans importada del continent. El seu desenvolupament s'aturà alsegle xix degut a la influència dels fonamentalistes religiosos que assimilaven el violí al dimoni; d'aquí que aparegués –com a substitut- l'acordió en laspelmansmusik.. A més va tenir la competència de la violanyckelharpa.
Lituània: Des delsegle xvi s'hi troba un violí de construcció casolana, que té entre tres i cinc cordes i que es coneix com asmuikas. S'afinava perquintes però a vegades també per quartes segon el tipus de grup en què s'integrés. A vegades els músics situaven una petita peça de fusta sobre la taula harmònica per modificar-ne el so.
Letònia: S'hi toca des del segle xvi amb el nom devijole en la música de dansa anomenadaspēlmanis, que és d'origen alemany i s'acompanya amb elcimbalom o lacornamusa.
Estònia: Es troba en el folklore amb el nom deviiul.
Regne Unit: AEscòcia va anar de pressa a suplantar elrebec i laviola medieval. A lesilles Shetland es recolza al pit i a vegades se'l fa girar per poder tocar les diverses cordes amb l'arc. AlPaís de Gal·les, elffidil va suplantar elcrwth alsegle xviii però s'ha mantingut com un instrument només popular. AAnglaterra, al segle xviii va tenir una immensa competència de laviola de gamba però manté un repertori en la música de dansa.
Irlanda: L'instrument rep el nom defiddle i qui el toca és un(a)fiddler. Es toca sobretot en la música de ball.
Elszíngars i elsjueus (tocant músicaklezmer) van saber desenvolupar un estil interpretatiu molt sofisticat; atès que eren músics itinerants, la portabilitat de l'instrument va ser molt apreciada des de ben aviat i va trobar un ús massiu en les danses i les cerimònies de casament en els àmbits rurals.
Hongria: Elszíngars es van interessar ben aviat pel violí portàtil i adaptable a tota mena de música. Des delsegle xv es troben conjunts integrats percimbalom i violins, que llavors eren considerats com a instruments populars. Tenen una gran reputació com a violinistes en aquest estilElek Bacsik iRoby Lakatos.
Moldàvia: Hi ha una violí de set cordes simpàtiques, que sens dubte està influït pelgadulka, una viola deBulgària.
Polònia: El violí hi trobà una acollida molt favorable. Hi sofrí diverses modificacions per assimilar-se a les violes que es tocaven anteriorment:mazanki,gesliki isuka. Elskrzypce està tallat en un sol bloc de fusta i té tres o quatre cordes
Romania: Lavioarâ és molt apreciada en aquest país en què els músics empren a plaer tota mena descordaturas. Hi ha variants locals: el:contra té tres cordes; lavioarâ cu goarnâ és un « Stroh violon » ou « violí de pavelló » que també s'anomenalauta (o hidede) cu tolcer.
Sèrbia: Elviolina es toca a trio en la música folklòrica.
Eslovàquia: L'oktavka i elshlopcoky («violí caixa») són variants rústiques de la versió original.
Ucraïna: Elskripka té la particularitat que essencialment es toca en les cordes segona i tercera.
Albània: S'hi tocava a duo en el període d'entreguerres acompanyat d'untambor de marc.
Espanya: La seva presència hi és testimoniada al segle xvi, però de manera discreta, excepte a les celebracions antigues deverdiales o a la formació anomenadapanda amb un violí solista amb una interpretació antifonal que es troba únicament aMèxic. A Catalunya va existir una forta tradició de violinistes a les valls del Pirineu; Pere Blanc de Beget o Pepito Farré deTuixent, uns músics molt reconeguts a la segona meitat delsegle xx en són bons exponents.Artur Blasco iEl Pont d'Arcalís han recuperat bona part d'aquell repertori. Anualment aArgelaguer se celebraLa Violinada.
França: Hi apareix alsegle xvi en la música popular. Es retroba en conjunt de corda a la música popular a la dansa alpinarigodon i en altres regions del centre.
Grècia: Els zíngars l'empraren amb una afinació de reminiscències turques (Sol - Re - La – Re) i tocant recolzant al pit, o en l'afinació i col·locació habituals. A Creta hi ha instruments de cordes simpàtiques.
Itàlia: A part de la immensa difusió en la música clàssica, hi va tenir una utilització folklòrica en diverses regions per acompanyar les danses. Al segle xix va sofrir la competència de l'acordió diatònic. El conjuntsuonatori ajunta tres violins. Al sud del país, integra la formació acompanyant latarantel·la.
Portugal: Aquest país va jugar un gran paper per la disseminació del violí a les seves colònies. Se l'anomenaviola per diferenciar-los d'altres violes rústiques que anomenenrebecca.
Fou adoptat pels països delMagrib (Marroc,Algèria,Tunísia) amb l'afinació Sol – Re - La – Re,i s'integrà en els conjunts takhts tocant la música clàssica andalusí des del segle xix. Es toca en posició vertical i hi rep noms comkamân,kamanja,kemala ojrâna, i substitueix elrabâb. S'ha adaptat perfectament a l'art de lanouba i s'ha integrat en les orquestres de cordafirqasemiclàssiques i populars. Al llarg del segle xx, a Tunísia iEgipte s'ha passat a col·locar a la manera occidental.
A partir delsegle xix s'integrà en la seva música sense canvis organològics, però amb evolucions en la tècnics interpretativa: es col·loca vertical sobre el genoll i hi ha melismes freqüents. S'adapta perfectament a les demandesmicrotonals.
Iraq: El violí anomenatkeman substitueix la violadjoza als grup que interpreten elsmaqâms de lamúsica àrab clàssica.
Iran: Hi és molt apreciat i substitueix alkamânche en els conjunts que toquen música clàssica iraniana. El violí és a l'origen de l'afegit de la quarta corda del seukamânche. Hi ha una gran escola de violinistes i els compositors els escriuen concerts en determinatsdastgâh.
Israel: D'ençà de la immigració massiva de jueusasquenazites, van arribar al país molts bons músics de països de l'Est; hi acompanyen danses folklòriques.
Turquia: S'ha integrat en la música clàssica turca i a la delsdervixos amb el nom dekeman i substituint alkemençe en la interpretació delsmakams. Els zíngars també l'usen en la música popular.
El violí ha estat molt emprat en lamúsica índia des del segle xviii, sobretot a lamúsica carnàtica, però també a lahindustànica on ha tingut la competència delsarangi, un instrument propi, difícil de tocar i que sovint que da reservat als musulmans. Hi fou importat pels portuguesos o pels britànics, llevat que també fos un invent autòcton, i hi va esdevenir, també, un instrument clàssic. Hi toca a solo, o acompanyat deltabla omridangam i acompanyant cantant o ballarins. També es troba a les llars índies. N'hi ha una versió folklòrica a la província deGoa que anomenenrebec.
L'afinen en Sol – Re – Sol – Re per als solos i en Sol – Do – Sol – Do per al cant masculí. El sostenen de manera que la mà esquerra queda lliure per executar els freqüentsglissandos. S'hi toquen tots elsragas possibles. Té una gran reputació L. Subramaniam. El seu germà, L. Shankar és molt famós en el món de laworld music.
A poc a poc va reemplaçant les violes tradicionals tant a la música semi-clàssica com en les bandes sonores. També es troba aSri-Lanka –on rep el nom deravikinna, i aBangladesh.
Se'l troba esporàdicament a les antigues colònies.
Indonèsia: Els portuguesos l'hi van introduir alsegle xvii amb el nom debiola. El tocaven esclaus a les cases dels colons que mantenien orquestres de cambra. També se'l pot veure en elgamelan deJava.
Malàisia: La mateixa influència portà el violí a integrar-se en orquestres cortesanes també amb el mateix nom debiola. Afinat a l'europea, s'integra en conjunts acompanyant danses o representacions teatrals locals.
Filipines: Els espanyols hi van portar elbiyolin i els músics locals se'n serviren per tocar músiques europees. De la capital va difondre's cap a ètnies més aïllades on en diuengologod ogitgit.
Donada l'afluència d'irlandesos, escocesos, escandinaus i eslaus, tots pobles amb nombrosos intèrprets de l'instrument, s'hi va donar una gran concentració d'estils diversos. Dins dels folklore sud-americà el violí és particularment rellevant en elfolklore de l'Argentina i en zones properes.
La introducció cap al pas delsegle xvi alxvii del violí en l'àmbit delCon Sud es deu principalment als religiososjesuïtes ifranciscans, molts nascuts italians comDomenico Zipoli, el nom del qual porta una famosa escola de músicacordovesa.
Els jesuïtes van introduir l'ensenyament musical a les reserves creades en territoris que avui pertanyen a l'Argentina,Paraguai,Bolívia i el sud delBrasil, en una regió poblada als seglesxvi-xvii per indígenes entre els quals dominava la culturaguaraní. La major part d'aquestes petites ciutats va ser destruïda amb l'expulsió dels jesuïtes, a1767 a la colònia espanyola, precedida per una decisió del regne de Portugal. Lesmissions jesuïtes de Bolívia són les úniques que es van salvar de la destrucció que va sobrevenir a l'expulsió dels religiosos. Es tracta de set ciutats en la regió coneguda com aChiquitania on anualment es fa un festival de música barroca.
Canadà
qui el toca en l'àmbit popular alQuebec rep el nom devioloneux i no pas de violinista.
Estats Units
Hi ha una gran tradició defiddler que sovint toquen en scordatura, i recolzant al braç o al pit. Apareix, per exemple en lamúsica country, elbluegrass i elCajun entre d'altres.
Rabeca brasiler
Guatemala
D'ençà delsegle xvii elsmaies toquen elrabel un violí rústec amb la caixa de ressonància tallada en un sol bloc de fusta.
Jamaica
El violí té molt d'èxit en la música de ball; es toca recolzat al pit.
Mèxic
Ha estat adoptat per diversos grups de nadius –que també usen elrabel-, però sobretot apareix als conjunt demariachis ohuapangos.
Panamà
Finalment el violí ha desplaçat el rabel de tres cordes.
Argentina
Alguns indis l'han adoptat.
Bolívia
Al cor de l'Amazònia es troben orquestres barroques fundades per missioners que han conservat per tradició oral un patrimoni musical únic.
Brasil
El violí artesanal conegut pel nom de "rabeca" va ser introduït també pels religiosos, especialment a la zona de les missions jesuïtes, però la seva utilització en la música es va desenvolupar més intensament durant la breu presència colonitzadora de l'holandès Maurici de Nassau, a Recife, entre1637 i1643. Un altre important estímul representar la instal·lació de la Cort portuguesa aRio de Janeiro l'any1807. La utilització de la rabeca com a instrument melòdic és comú en la música de la regió nord-est i també al nord amazònic. A la ciutat amazònica deBragança, en l'estat de Pará, la tradició de la rabeca va rebre un notable impuls per part del poder públic que va ajudar a instal·lar una escola per a l'ensenyament de l'instrument, basada en el coneixement i la tècnica dels mestres locals.
↑Aquestes mateixes notes es poden veure escrites amb una altra nomenclatura: sol 3, re 4, la 4 mi 5 (segons elíndex acústic francobelga, que s'utilitza a Bèlgica, França i algunes regions d'Espanya).
.jpg)
.jpg)
