El nom de la localitat està testimoniat en les formesfeodum de Wikes el 1198 (Stapelton);feodum de Wiches (sense data);magister de Wiques el 1233;[1] *Viques* (sense data); *Vicques* principis del segle XVII (crònica de Jean I Canivet o Canyvet, senyor de Vaumissel i Moley)[2];Vicques cap al 1750 (mapa de Cassini d'Argentan).
Château de Vicques
Estudiosos de la toponímia comAlbert Dauzat[3] oErnest Nègre[4], no han tractat aquest topònim; nomésRené Lepelley ofereix una explicació:Vicques s'originaria de la paraula llatinavicus "petit assentament"[5], tot i que no cita cap forma anterior.
Tanmateix, altres toponimistes exclouen Vicques de la sèrie toponímica que es remunta al gal·loromàVICU, un terme derivat del llatívicus.[3][4] De fet,VICU evolucionava regularment avi, vy enllengua d'oïl (cf.AMICU >ami), d'aquí els topònims medievals del tipus Vy, Wy, o que acaben en-vy,-wy. D'altra banda, la grafiaVic ouVicq al nord de França (exemples:Vicq (Nord);Vy,Vi[6].Vicq (Yvelines) ;Vi al segle XII[7]) és una reformació sàvia devicus[7], ja que el nom d'aquestes localitats es pronunciava tradicionalment "vi" [vi]. Així és com trobem a Normandia el compost toponímicNeuvy, aNeuvy-au-Houlme, que mostra clarament que el so [c] emmudí.
Segons les formes antigues,Vicques deriva d'un tipus*WICAS, l'arrel del qual representa el germànicwīc «vilatge»[1] (possiblement "hameau, habitatge, castell" o fins i tot "granja lletera"). Correspon alsaxó anticwīk, a l'anglès anticwīċ (cf. topònims acabats en-wich) que, en plural, podria significar «camp»[8]. Vicques es troba a prop de l'isoglossa on [w] canviava regularment a [v] al segle XII, mentre que al sud d'aquesta isòglossa, anteriorment s'havia convertit en [g].
Notes: Té una contrapart exacta a Anglaterra,Wix (Essex,Wikes 1191;Wiches 1198[9]). El mateix apel·latiu s'identifica en els noms de tres municipis a la regió deBessin que acaben en-(v)ieu(x), és a dir:Sommervieu,Manvieux iAudrieu.[1]
El 2007 la població de fet de Vicques era de 52 persones. Hi havia 20 famílies de les quals 4 eren unipersonals (4 homes vivint sols), 12 parelles sense fills i 4 parelles amb fills.
La població ha evolucionat segons el següent gràfic:[10]
El 2007 hi havia 27 habitatges, 23 eren l'habitatge principal de la família i 4 eren segones residències. Tots els 26 habitatges eren cases. Dels 23 habitatges principals, 22 estaven ocupats pels seus propietaris i 1 estava llogat i ocupat pels llogaters; 5 tenien tres cambres, 3 en tenien quatre i 15 en tenien cinc o més. 16 habitatges disposaven pel capbaix d'una plaça de pàrquing. A 8 habitatges hi havia un automòbil i a 14 n'hi havia dos o més.[11]
El 2007 la població en edat de treballar era de 32 persones, 24 eren actives i 8 eren inactives. Les 24 persones actives estaven ocupades(12 homes i 12 dones).. De les 8 persones inactives 4 estaven jubilades, 1 estava estudiant i 3 estaven classificades com a «altres inactius».[13]
Activitats econòmiques
Dels 4 establiments que hi havia el 2007, 1 era d'una empresa alimentària, 2 d'empreses de construcció i 1 d'una entitat de l'administració pública.[14]
Dels 2 establiments de servei als particulars que hi havia el 2009, 1 era un guixaire pintor i 1 lampisteria.[15]
L'any 2000 a Vicques hi havia 3 explotacions agrícoles que ocupaven un total de 240 hectàrees.[16]
↑1,01,11,2de Beaurepaire, François. L'Harmattan.Les Noms de lieux du Calvados (annoté par Dominique Fournier) (en francès), 2022.ISBN 978-2-14-028854-8.
↑4,04,1Ernest Nègre]],Toponymie générale de la France: Volume IerFormations préceltiques celtiques, romanes ; Droz, Genève, p. 381, N°5925 (lire en ligne)[1]
↑Lepelley, René. Bonneton.Noms de lieux de Normandie et des îles Anglo-Normandes (en francès), 1999, p. 223.ISBN 2-86253-247-9.
↑Statistique archéologique du département du Nord - seconde partie- 1867- Librairie Quarré et Leleu à Lille, A. Durand 7 rue Cujas à Paris - archive du Harvard College Library - numérisé par Google Books, p. 421.
↑7,07,1Marianne Mulon,Noms de lieux d'Île-de-France, Bonneton, Paris, 1997ISBN 2862532207
↑Fernand Mossé,Manuel de l'anglais du Moyen Âge des origines au s. XIV, T. I vieil anglais grammaires et textes, notes et glossaires, Bibliothèque de philologie germanique Fondée par A. Jolivet et F. Mossé, Volume VIII, Aubier Montaigne, 1945, p. 524b.
↑Eilert Ekwall,The Concise Oxford Dictionary of English Place-names, p.529.