  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tinció de Gram | gramnegatiu |
| Taxonomia | |
| Regne | Pseudomonadati |
| Fílum | Pseudomonadota |
| Classe | Gammaproteobacteria |
| Ordre | Vibrionales |
| Família | Vibrionaceae |
| Gènere | Vibrio |
| Espècie | Vibrio vulnificus |
Vibrio vulnificus és unbacterigramnegatiu de morfologiabacil·lar corbada amb unflagel d'inserció polar.[1] Es pot distingir dels altres membres del gènereVibrio ja que potfermentar lalactosa[2] i és per aquest motiu que quan va ser descobert l'any 1976 va ser anomenat inicialment "Vibrio lactosa positiu".[3] Ésoxidasa positiu i no formaespores.[4]
És un bacterihalòfil (tolera fins a un 18%NaCl)[5] amb un rang òptim de tolerància entre 1-1,8% desalinitat. Les condicions òptimes detemperatura pel seu creixement són entre 30-35°C, però presenta un rang de tolerància de 16 °C a 42 °C.[6][7] És un bacteri que habita en aigües marines iestuaris, així com ecosistemes artificials d'aigua salobre (com lespiscifactories) sempre i quan les condicions de salinitat i temperatura estiguin dins del seu rang de tolerància.[8] Quan la temperatura és inferior a 13 °C, elbacteri entra en un estat viable però no cultivable (VBNC) en el que roman latent, és a dir, està metabòlicament inactiu i, per tant, no forma colònies.[9] Pot mantenir-se en aquest estat durant anys,[10] però es pot revertir quan la temperatura augmenta i l'ambient és ric ennutrients.[11]
Al ser un bacterianaerobi facultatiu té la capacitat de créixer tant en condicionsaeròbiques comanaeròbiques. Aquesta plasticitatfenotípica li permet adaptar-se ràpidament a canvis ambientals i colonitzar diversosnínxols.[12]
El gènereVibrio és de gran importància pel que fa a la seva relació amb els éssers humans ja que s'han descrit diferents espècies patògenes humanes, entre les quals destacaVibrio cholerae.[13] D'altra banda,Vibrio vulnificus també destaca ja que és un dels patògens que es transmet mitjançant els aliments que comporta unataxa de mortalitat més alta (pròxima al 50%).[10]
V. vulnificus causa una malaltia en humans i animals aquàtics anomenadavibriosi. En ambdós casos es pot contraure per contacte amb el bacteri o per la ingesta d'aquest.[8] En humans es considera unpatogenoportunista que infecta a través del consum demarisc (ostres) i peix cru contaminat, donant lloc asèpsies primàries, o a través deferides superficials de la pell durant l'estada a l'aigua marina (infeccions de ferides). En menors casos, també és capaç de causar unagastroenteritis, és a dir, una infecció del sistema digestiu que sobretot afecta a l'estómac i alsintestins.[4][14] Les soques que es consideren patògenes estan classificades en 3biotips, i es diferencien pels gens detransferència horitzontal i tenen una evolució contínua.[7]
V. vulnificus arriba a les ferides omucoses (superficials o intestinals) perquè se sent químicament atret per lasang o lamucina. Un cop el patogen ja està dins de l'organisme, el primer que ha de fer és adherir-se ja que sinó serà eliminat pel corrent d'aigua o elperistaltisme intestinal. En cas que es trobi en les mucoses, el bacteri ha de cobrir-se de mucina i posteriorment adherir-se als receptors de mucina de lescèl·lulesepitelials.[8]
Aquest bacteri presenta múltiples mecanismes que li permeten resistir aquelles substàcies corporals amb efecte microbicida com elpH de l'estómac, els agentsquelants de ferro, etc. Un exemple d'un d'aquests mecanismes bacterians és l'operó cadBA[15] que codifica un cotransportadorlisina/cadaverina (cadB) i una lisina descarboxilasa (cadA). CadA catalitza ladescarboxilació de lisina a cadaverina iCO₂, procés en què es consumeixenprotons citosòlics contrarestant l'àcid, mentre que CadB intercanvia la cadaverina (interna) per la lisina (externa).[16] Hi ha altresenzims que també confereixen la resistència a pH baixos, així compurines que eviten l'entrada desals biliars.[8]
QuanV. vulnificus colonitza l'epiteli secreta múltiplestoxines iexoenzims que li permeten créixer usant diferents fonts decarboni presents als teixits i/o ferides. A més, també són els responsables de produir dany local.[8]
La toxina més important és la RtxA1 i és sintetitzada a l'inici de la infecció quan el bacteri entra en contacte amb lescèl·lules eucariotes. Posteriorment, és translocada a l'interior cel·lular induint la formació d'un porus a la membrana cel·lular.[17] Aquesta toxina, juntament amb lacitolisina VVH i laproteasa VVP genereninflamació i dany tissular,[18] que afavoreix l'entrada del bacteri altorrent sanguini i, per tant, la seva propagació i invasió d'òrgans interns.
Gràcies a diferents estudis s'ha vist que només algunes soques aïllades del marisc presentenvirulència, per la qual cosa són capaces de provocar una malaltia en humans, sent aquesta infecció poc freqüent.[19] Aquesta diferència es deu a la presència de factors de virulència, els quals permeten el desenvolupament de la infecció.[2] Alguns exemples d'aquests factors sóncàpsules,sideròfors itoxines (hemolisines,col·lagenases,proteases,elastases,DNAses,mucinases,hialuronidases,fibrolisina,lipases ifosfolipases), així com també ho és la presència deferro en l'ambient.[7][20]
V. vulnificus presenta diversosfactors de virulència que permeten la seva adhesió i invasió en els teixits de l'hoste.[21] A més, permeten la modulació delsistema immunitari de l'hoste al seu favor, augmentant la dificultat d'eliminar-los mitjançant un tractament. Com a conseqüència, aquests factors de virulència podrien ser utilitzats pel disseny de vacunes.[22]
_i_transl%25C3%25BAcida_(dreta)_de_V._vulnificus.webp)
Aquest bacteri produeix unacàpsula depolisacàrids la qual li permet evitar lafagocitosi per part delsmacròfags de l'hoste[9] i li proporciona resistència enfront a laopsonització mediada pelsistema del complement.[23]
Els aïllats que tenen aquesta càpsula presenten una morfologiacolonialopaca i són mésvirulents, en comparació amb els aïllats no encapsulats que presenten una colòniatranslúcida i menys virulència.[24] Aquesta diferència es pot correlacionar amb el fet que la càpsula, a part d'oferir protecció, indueix la síntesi decitocines inflamatòries (comTNF-α) per part de l'hoste, fenomen que acaba derivant axoc sèptic.[2]
S'han descrit múltiples proteïnes imprescindibles per la síntesi de la càpsula, com unaepimerasa, unafosfatasa (codificada pel genwzb), untransportador de membrana externa (codificat pel genwza) o vàriesglucosiltransferases (com la codificada pel genwecA), entre d'altres.[24][25][26] Qualsevol afectació (per exemple unamutació) en algun d'aquests gens fent que no s'expressi la càpsula, comporta una disminució de la virulència. A més, l'expressió dels polisacàrids de la càpsula pot variar depenent de la fase de creixement en la que es trobi el bacteri, així com també de les condicions ambientals, sobretot temperatura.[24]
V. vulnificus té càpsules que varien en la seva composició, on els glúcids de les quals poden ser analitzats mitjançant unacromatografia de gas o una cromatografia debescanvi aniònic d'alta resolució (HPAEC).[2]
Elssímptomes presents en casos desèpsia i en processos inflamatoris, que són els quadres clínics que produeix el bacteri deguts a infeccions de lesions, estan associats a l'activitat endotòxica dellipopolisacàrid (LPS).
En resposta a aquestaendotoxina es produeix una sobreproducció delsfactors de necrosi tumoral (TNF), la qual condueix a la sobreestimulació de l'enzim òxic nitric sintasa. La producció d'aquests components acaba derivant axoc sèptic, que en alguns casos pot ser letal.[27]
No obstant, cal destacar que el LPS d'aquesta espècie no és tanvirulent com altresendotoxines bacterianes.
Els biotips 1 i 2 deV. vulnificus es distingeixen bàsicament sobre la base del tipus de LPS que presenten, per tant, saber la composició d'aquests permet classificar l'espècieV. vulnificus en les seves respectives soques.[2]
Per tal de facilitar la seva supervivència en ambients aquàtics,V. vulnificus sintetitza diversos enzims degradatius itoxines que secreta a l'exterior. Per exemple, quan aquest bacteri ha d'adherir-se alsmol·luscs (possible via d'infecció per a humans) excretaquitinases, que li permeten unir-se alsexoesquelets dequitina delzooplàncton, aliment dels mol·luscs. També poden presentar i excretarmetal·loproteases ihemolisines per a colonitzar teixits i poder obtenir nutrients.[2]
Aquests elements contribueixen a la invasió i la destrucció de teixits per part deV. vulnificus en hostes susceptibles. Alguns, fins i tot, poden ser tòxics pels animals i causar efectes severs en teixits cel·lulars.[2]
De l'espècieV. vulnificus s'han descrit diverses proteïnes hemolítiques o citolítiques considerades factors de virulència.[9]
La més estudiada és la VVH (Vibrio vulnificus hemolysin), una citolisina que s'uneix alcolesterol de la membrana cel·lular, produint-hi la formació de petits porus que provoquen la lisi cel·lular normalment delseritròcits (hemòlisi),[28] tot i que s'ha observat la seva activitatcitolítica en altres tipus cel·lulars que contribueix a la invasió bacteriana des de l'intestí al torrent sanguini.[29]
A més té la capacitat d'induirapoptosis, coneguda com a mort cel·lular. Això ho fa elevant la concentració decalci intracel·lular, que provoca l'alliberació elcitocrom C delmitocondri. Aquestcitocrom C lliure al citoplasma de la cèl·lula activa la caspasa-3 (proteïna implicada en la via de l'apoptosis), produint la degradació de la ribosa-polimerasa poli-ADP (PARP) que fragmenta el DNA.[9]
S'ha demostrat que té la capacitat d'activar la guanilat ciclasa, que fa augmentar la concentració intracel·lular delGMP cíclic, provocantvasodilatació. Aquesta permeabilitat vascular és la causant de dany a la pell.[9][30] El fet que aquesta proteïna sigui molt important per la virulència del patogen, s'ha pogut concloure a partir de la detecció d'anticossos contra aquesta en elsèrum de pacients que estaven recuperant-se d'una infecció aguda.[2]
Les altres dues hemolisines estan codificades pels genshlylll itrkA però no estan ben caracteritzades encara.[9]
Les metal·loproteases s'han pogut trobar de forma més notòria en les infeccions de la pell, com a potencial factor de virulència sobretot degut a l'activitat degradadora delcol·lagen tipus IV.[29] Produeixhemorràgies,edemes i incrementa la permeabilitat vascular.[2]
La VVP (Vibrio vulnificus protease) és una proteasa extracel·lular amb activitat elastolítica i col·lagenolítica, és a dir, degrada el teixit elàstic i les fibres de col·lagen. Aquesta proteasa requereix zinc per exercir la seva activitat catalítica[9] i presenta altahomologia amb proteases d'altres espècies del gènereVibrio, com araVibrio anguillarum (EmpA),Vibrio cholerae (HprC) iVibrio proteolyticus (NprP).[30]
Un dels símptomes produits perV. vulnificus en casos de gastroenteritis ladiarrea. Es creu que aquest símptoma és provocat per una enterotoxina que codifica aquesta espècie,[31] però hi ha pocs estudis al respecte.
Elpili és el component que s'encarrega de l'adhesió a la superfície cel·lular de les cèl·lules hoste gràcies a la interacció amb receptors específics localitzats en aquesta.[2] Aquesta unió és considerada la fase més important perquè tingui lloc la infecció.[26]
Les soques que presenten pili són sobretot aquelles que s'han aïllat de les ferides o de la sang d'individus infectats per soques patògenes, fet que relaciona la presència d'aquesta estructura amb la patogenicitat. En canvi, en soques ambientals quasi no s'ha trobat la presència d'aquest pel fet que no s'han d'adherir a cap cèl·lula hoste.[32]
V. vulnificus presentamotilitat gràcies a la presència d'unflagel d'inserció polar. Aquesta motilitat és important per varis processos bacterians com ara la patogènia i la formació debiofilms.[26] Igual que el pili, és important per l'adhesió i colonització de l'hoste per part del bacteri, produintcitotoxicitat a les cèl·lules hoste.[9]
Les malalties hepàtiques com ara laadrenoleucodistròfia (ALD) són un factor de risc que afavoreixen que els pacients puguin patir una vibriosi, sobretot quan els nivells de ferro al sèrum d'aquest són elevats. Això es deu al fet que l'agudesa de la malaltia en humans està estretament relacionada amb els nivells de ferro en sang ja que és un nutrient essencial. No obstant, s'ha vist que normalment el ferro no està disponible dins de l'hoste ja que es troba formant part d'hemoproteïnes o bé retingut pertransferrina (en sang) olactoferrina (secrecions). És per aquest motiu que aquests bacteris produeixensideròfors oquelats de ferro per poder obtenir-lo que, inicialment, no està disponible.[20][33]
Elssímptomes i severitat de lamalaltia en persones infectadesV. vulnificus depèn del tipus d'infecció:[9]
Altressignes que tenen lloc en menor freqüència inclouen: infecció demucoses iúlceres corneals després de la manipulació demarisc,abscessos tubo-ovàrics després de l'activitat sexual al mar, i infeccióperitoneal després de rebrediàlisi d'equips contaminats amb aigua de mar.[38]
Hi ha diversos factors de risc que determinen el desenvolupament de condicions més severes de la malaltia quan el microorganisme entra a l'individu. Els principals factors de risc són el consum d'ostres ambV. vulnificus, que suposen un 96% de possibilitats de patir septicèmia, i l'exposició d'una ferida cutània en aigües càlides amb presència deV. vulnificus, on trobem un 100% de possibilitats que la ferida s'infecti. Tot i així, hi ha certes patologies de base o hàbits no saludables que pot presentar el pacient que el predisposen a patir aquests dos quadres clínics que provoca aquest patogen. Com veiem a la taula:[39]
| Factor de risc | % de risc de patir sèpsia | % de risc d'infecció de ferida |
|---|---|---|
| Malaltia crònica | 97 % | 68 % |
| Malaltia al fetge | 80 % | 22 % |
| Alcoholisme | 65 % | 32 % |
| Diabetis | 35 % | 20 % |
| Malaltia renal | 7 % | 7 % |
Vibrio vulnificus, a part de trobar-se en els aliments, el trobem en mostres clíniques de persones infectades. Es sol trobar en ferides o en la sang i en menor grau en lafemta i l'esput.[40]
Per diagnosticar aquest patogen no es solen ferestudis radiogràfics ja que mostraedemes del teixit tou i una alta quantitat de fluids, que són característiques no úniques d'aquest patogen. Tot i això, aquests estudis radiogràfics serveixen per excloure altres microorganismes i veure si el pacient necessita unaintervenció quirúrgica en el cas de que la infecció sigui avançada i hi haginecrosi tissular.[38]
Quan se sospita que una persona està infectada, s'han de realitzarcultius a partir d'una mostra desang. A més, les mostres decontusions iabsessos, entre d'altres, solen ser llocs efectius d'on aspirar material per unatinció de gram. Aquesta tinció, juntament amb els cultius i l'anàlisi del teixit, permeten visualitzar els bacteris i diagnositcar lafasciïtis necrosant.[41]
El gènereVibrio no té unamorfologia particular, ja que té tendència alpleomorfisme, podent sercoccobacils,cocoides obacil·lars; per tant, latinció gram no tindrà gaire valor. Els mètodes imedis que poden ser útils són tots aquells que s'utilitzen per la famíliaEnterobacteriaceae amb una prèvia addició d'1% deNaCl en aquells que no tenen sal en la seva composició. L'addició de sal en el medi es justifica pel fet queV. vulnificus éshalòfil i té un creixement òptim en concentracions del voltant d'un %; és per això que és important tenir en compte el diluent utilitzat en les diferents metodologies.
El gènereVibrio, en concret aquelles espècies halòfiles, creixen enagar sang,agar McConkey,BHI i en elmedi triptosa soja. Els cultius que inhibeixin i retardin el creixement d'altres microorganismes seran els més adequats pel seu aïllament, ja que el seu comportament no és característic en aquests medis.[40]
L'agar tiosulfat-citrat-sacarosa amb sals biliars (TCBS) és el medi més utilitzat per aïllarV. vulnificus.[42] Tot i això, la qualitat entre diferents lots d'aquest medi, fins i tot del mateix fabricant, sol variar molt i, per tant, podria ocasionar problemes en el creixement deV. vulnificus; per això és important fer uncontrol de qualitat de cada lot. Respecte als medis d'enriquiment, el més adequat és l'aigua de peptona alcalina amb l'addició d'1% deNaCl.
El moment més adequat per recollir mostres de femta és a l'inici del quadre clínic i prèviament altractament antibiòtic. Si requereixen ser transportades o seran analitzades en un període superior a l'aconsellat, es pot utilitzar elmedi Cary-Blair, ja que la solució que es sol utilitzar, elglicerol tamponat, no és adequat perquè inhibeix el creixement del gènereVibrio degut a que pot ser tòxic per ells.
Les mostres preses amb un hisop del recte es poden recollir durant la fase aguda de la malaltia, però no tenen utilitat enpersones convalescents o en pacients que han rebut tractament antimicrobià correcte, ja que en aquests és escàs el nombre deVibrio. És per això que serà recomanable l'ús demedis d'enriquiment. La mostra s'inocularà en un mínim de 20mL d'aigua de peptona alcalina amb un 1% de NaCl i s'incuba durant 5-6 hores a 35 °C. En el cas que es sàpiga que s'ha consumit marisc o peix cru/semicru és farà un cultiu posteriorment enagar TCBS.[40]
Les mostres que provenen de localitzacions extraintestinals, ferides, sang i altres materials biològics poden ser recollides i processades per metodologies habituals. És a dir, es cultiva en agar a uns 35 °C i s'incuben durant 18-24h, ja que el contingut de microorganisme sol ser elevat.[40]
El mediagar cromogènic pel gènereVibrio permet diferenciar diferents espècies segons la seva coloració. Aquest medi serveix per diferenciar entreV. parahaemolyticus iV. vulnificus els quals són molt similars i els dos es mostren com asacarosa negatius en el medi TCBS. A més, hi ha menys falsos negatius que en el medi TCBS, fent que aquest medi cromogènic sigui més específic. Amb aquest medi veuríem aV. vulnificus de color turquesa iV. parahaemolyticus de color malva[43][44]
En el cas de que es sembrés en agar McConkey, com queV. vulnificus és dels únicsVibrio que fermentenlactosa, podríem fer una identificació presumptiva i les colònies es veurien d'un color vermellós-rosat. Finalment, com a confirmació faríem laprova de l'oxidasa, ja que es sap que és oxidasa positiu.
Lesproves bioquímiques que s'han de dur a terme són les següents:[40]
Altres proves menys comunes que es poden usar per la identificació deV. vulnificus són la reacció deVoges-Proskauer, la qual ha de tenir un resultat negatiu; la de lacel·lobiosa, la qual ha de tenir un resultat positiu i la de lasalicina, la qual també ha de tenir un resultat positiu.
Per la identificació d'espècie deVibrio també es poden utilitzar sistemes comercials bioquímics, tot i que no solen ser útils en aquelles espècies deVibrio menys comuns, podent induir a errors.
El coneixement de la història clínica i els antecedents epidemiològics del pacient permetran un diagnòstic més ràpid, ja que permetran saber al laboratori adequar les tècniques utilitzades.[40]
Per evitar l'alteració de l'activitat de certsantibiòtics com per exemple lagentamicina i lacolimicina, el microorganisme es fa créixer en elmedi Mueller-Hinton sense afegir NaCl per poder fer l'antibiograma correctament.
Tant les tècniques convencionals com els mètodes automàtics o semiautomàtics es poden utilitzar per dur a terme aquests estudis desensibilitat. Eltractament d'elecció sol ser latetraciclina. La major part de les espècies són sensibles alsaminoglucòsids,cloramfenicol i l'àcid nalixídic entre d'altres.V. vulnificus sol ser sensible a l'ampicil·lina, tot i que s'ha descrit l'existència de soques productores deβ -lactamasa, les quals no són sensibles a aquest antibiòtic.[40]
En l'article citat posteriorment, es va analitzar lesresistències de diferents antibiòtics en diferents països com elsEstats Units,Itàlia,Brasil, lesFilipines,Malàisia,Tailàndia i altres. Elsantimicrobians usats enveterinària i en clínica humana solen ser eficaços en la majoria d'espècies deVibrio, ja que són sensibles. Tot i això, hi ha soques deV. vulnificus que han guanyat resistència degut al mal ús dels antibiòtics en l'aqüicultura. Les resistències més freqüents són a l'ampicil·lina, lapenicil·lina i latetraciclina en la majoria de països.[45]
La infecció perV. vulnificus pot arribar a ser mortal i elpronòstic d'aquesta depèn d'un ràpiddiagnòstic correcte i untractament apropiat.[46] En un estudi es va veure que la quantitat d'ADN trobat en els pacients era significativament major en aquells que morien, indicant que lataxa de mortalitat està relacionada amb la quantitat de patogen que hi ha en elpacient.[47]
També s'ha vist que de les persones ingressades amb unasepticèmia primària només sobreviuen un 25-30%; i els que esdevenenhipotensius en les primeres 12 hores tenen el doble de possibilitats de morir respecte els altres.[48] En la majoria de casos en els quals el pacient téteixit necròtic produït perV. vulnificus, lacirurgia oamputació d'aquest ajuda a millorar elpronòstic.[49]
Al realitzar anàlisis en diferents pacients, s'ha vist que aquells infectats amb septicèmia perV. vulnificus presenten nivells deTNF-α (factor de necrosi tumoral) elevats respecte les persones sanes. Al fer anàlisis de sang en persones mortes per septicèmia, els nivells de TNF-α es segueixen mantenint elevats; de manera que es pot confirmar que comparar els nivells de factor de necrosi tumoral podria ser un predictor de lamortalitat en pacients infectats.[46]
Vibrio vulnificus és un bacteri sensible a la majoriad'antibiòtics excepte lacolistina. Els antibiòtics efectius contra aquest patògen són lescefalosporines de tercera generació, lapeperacilina-tazobactan, elscarbapenems, lestetraciclines, elsaminoglicòsids, lesfluoroquinolones i elcotrimoxazole.[46]
L'administració tardana d'antibiòtics provoca un augment en lataxa de mortalitat eninfeccions causades perV. vulnificus. Per tant, si se sospita que un pacient està infectat amb aquest bacteri, s'ha d'administrar immediatament el tractament amb antibiòtics adequat.[50] Aquells individus amb undiagnòstic de possiblesepticèmia (a part d'iniciar el corresponent tractament amb antibiòtics) han de ser derivats a launitat de cures intensives per tal de minimitzar les conseqüències procedents de lahipotensió,xoc sèptic, i el risc defallada multiorgànica.[51] Per a tractar nens, encara que és poc freqüent que es doni una infecció deV. vulnificus en aquests, es recomana l'administració de trimetoprima-sulfametoxazol acompanyat d'un aminoglicòsid.[52]
A més, aquells pacients amb infeccions greus de lapell iteixits tous, com lafasciïtis necrosant, requereixen intervencionsquirúrgiques com eldesbridament, lafasciotomia o l'amputació (a més del tractament amb antibiòtics) per tal d'eliminar elteixit necròtic i els bacteris.[36][46]
Cal destacar que al llarg dels darrers vint anys hi ha hagut un augment important deresistència als antibiòtics entre bacteris del gènereVibrio, degut a l'ús excessiu d'antibiòtics en humans i en piscifactories.[53][54]
Dels antibiòtics anteriorment mencionats, el que s'usa normalment per tractar les infeccions més severes és latetraciclina ja que inhibeix la síntesi proteica d'enzims extracel·lulars que estan relacionats amb la patogènia. En casos on el bacteri mostra resistència a aquest antibiòtic es procedeix a l'administració dels altres agents mencionats, però cada cop més apareixen les resistències a múltiples antibiòtics fet que dificulta el tractament.[55] És per aquest motiu que s'ha proporsat l'ús debacteriòfags com a tractament alternatiu per infeccions bacterianes i també com a agents de biocontrol.[56] En el cas deV. vulnificus s'ha estudiat el bacteriòfag SSP002 pertanyent a la famíliaSiphoviridae ja que produeix una endolisina hidrolasa que hidrolitza els enllaços covalents que mantenen íntegre elpeptidoglicà, el qual acaba sent destruït. Tot i això, la investigació actual sobre l'ús d'aquest bacteriòfag és escassa.[57]
Aquelles persones que presentin diarrea per gastroenteritis, a més de tractament amb l'antibiòtic adient, se'ls haurà d'administrarelectròlits perduts per ladeshidratació que comporta aquesta.[26]
Per tal de prevenir la infecció perV. vulnificus s'han establert diferents recomanacions per organitzacions internacionals en diferents països que es veuen afectats.[58] Primer de tot evitar laingestad'ostres o qualsevol tipus demarisc cru o semi cru, amb especial importància si la persona que ho ha d'ingerir presenta algun tipus deimmunosupressió o malaltia preexistent. El risc d'infectar-se augmenta quan el marisc ha estat recol·lectat a l'estiu. La higiene, com ara netejar-se les mans amb aigua i sabó després de manipular marisc cru, és recomanable i fins i tot l'ús deguants per les persones que pertanyen a un grup de risc pot ajudar a preveure una futura infecció.[59][60]
Respecte la cuina i la manipulació del marisc, és important evitar el contacte entre el marisc cru i el cuinat, ja que el cuinat es podria contaminar si el cru estigués infectat. D'altra banda, s'ha de cuinar el marisc adequadament per eliminar el patogen per si de cas aquest està infectat.[59] En cas que el marisc tinguiclosca, s'ha debullir fins que aquesta s'obri i mantenir-lo bullint 5 minuts més; una altra opció és cuinar-lo al vapor fins que la closca s'obri i deixar-lo 9 minuts més. És important no consumir marisc si la closca d'aquest no s'ha obert durant lacocció. En el casd'ostres sense closca, cal bullir-les com a mínim 3 minuts.[58][60]
Pel que fa a persones ambferides (incloent operacions quirúrgiques recents,pírcings itatuatges); és important evitar el contacte entre les ferides obertes i el marisc cru, i també el contacte amb l'aigua salada sobretot si aquesta està a temperatures superiors a 20 °C. Però si es produeix algun d'aquests contactes, s'han de netejar bé les ferides o talls amb aigua i sabó (important tenir cura constant de les ferides). En cas que una feridas'infecti, s'ha de recórrer aatenció mèdica immediatament.[59][58][60]
El gènereVibrio comprèn fins a 12 espècies diferents que poden ser causants de malalties humanes mitjançant la contaminació alimentària. Les 12 espècies patogèniques són:V. cholerae O1,V. cholerae non-O1,V. parahaemolyticus,V. fluvialis,V. furnissii,V. mimicus,V. metschnikiviï, V. vulnificus,V. alginolyticus,V. carchariae,V. cincinnatiensis,V. damsela; ordenades segons la seva capacitat d'infecció de l'intestí humà, sent la primera la més abundant. En contraposició,V. vulnificus és la més abundant en ambients no intestinals.[13] Tot i així, la major part de les malalties són principalment causades perV. vulnificus,V. parahaemolyticus iVibrio cholerae. Una de les majors preocupacions és la caracterització dels perills i aconseguir suficient informació que permeti mesurar quantitativament el risc per la sanitat pública en relació amb el consum dels aliments d'origen marí, especialment aquells detectats com a potencials hostes deVibrio vulnificus.[61]
Aquesta espècie és un patogen oportunista en humans, per tant, rares vegades causa la malaltia. És per això que pocs països presenten normes per detectar la seva presència i, en conseqüència, quan es duu a terme l'anàlisi microbiològic rutinari en peix i marisc per detectar possibles patògens no es sol incloure la detecció deV. vulnificus. Aquesta espècie es troba en mol·luscs bivalves no cuinats, sobretot està associat a lesostres.[62] No obstant, també el podem trobar en elsediment, elplàncton i altres formes de vida aqüàtica,[63] així com també en altres mariscs com elscrustacis (crancs,gambes illagostes).[64]
La detecció d'aquest patogen en un aliment (quasi sempre en marisc), es fa quan hi ha indicis de que aquest aliment ha estat en contacte amb elV. vulnificus ja que no hi ha canvis en les característiques organolèptiques d'aquest (olor, sabor, textura...) que puguin fer pensar que hi ha presència del patogen.[65]
El fet queV. vulnificus estigui present a les ostres és conseqüència d'unacontaminació; és a dir, que malgrat la procedència d'aquests mol·luscs sigui de cultius d'aigües netes no comporta que no estiguin infectats. Aquest bacteri s'elimina principalment amb la calor.[66]
La septicèmia que causa és poc freqüent però presenta un pronòstic fatal. Per exemple, als Estats Units aquest patogen causa la tassa de mortalitat més elevada en quant a malalties transmeses mitjançant els aliments.[62] Per aquest motiu, la ISSC (Interstate Shellfish Sanitation Conference) va establir un tractament que es basava en sotmetre les ostres apressions elevades (250 MPa), ja fos en aigua freda (4 °C) o a temperatura ambient (25 °C). El tractament s'anomena processat peralta pressió hidroestàtica (APH) i ha aconseguit disminuir el risc de septicèmia per ingestió de marisc cru a 4 casos per cada 100 milions d'habitants degut a una reducció significativa de la concentració deV. vulnificus en les ostres.[64]
També es pot aprofitar la sensibilitat deV. vulnificus a la salinitat per reduir la seva concentració en ostres, sotmetent-les en aigües amb una salinitat de 30-34‰ durant un període entre 7 i 17 dies. La concentració del bacteri disminueix de 103-104UFC/g a menys de 10 UFC/g de mostra.[67]
Quan s'escalfen les ostres en aigua a uns 50 °C durant 10 minuts, la presència del patogen es redueix fins a nivells indetectables sense induir en ells un estat viable però no cultivable. El mateix succeeix quan aquests mol·luscs són congelats a -40 °C[68] o quan se'ls aplica una alta pressió hidroestàtica (200 Mpa durant 10 minuts a 25 °C).[69]
Respecte la tolerància al pH,V. vulnificus no sobreviu a un medi àcid (< 4.0). Cal destacar que quan el bacteri es troba dins els teixits d'una ostra, aquests eviten la penetració de substàncies àcides i agents químics, de manera que el bacteri queda protegit.[70] Per tant, queda desmentit el mite que diu que menjar ostres acompanaydes de salses picants o suc de llimona matenV. vulnificus o d'altresVibrio,[71] així com tampoc els maten el consum d'alcohol.[19]
En comparació amb altres espècies del gènereVibrio i que la majoria de patògens transmesos pels aliments,V. vulnificus presenta més sensibilitat envers la majoria de tècniques d'inactivació usades en el processament d'aliments.[72]
Amb relació a les tècniques mencionades que s'empren pel tractament dels aliments que són susceptibles a contenir aquest bacteri, les tècniques de congelació presenten l'avantatge de mantenir la qualitat del producte. No obstant això, són tècniques més lentes i, per tant, permeten el creixement i supervivència del patogen. Els agents químics comparteixen el mateix inconvenient i, a més, exposen el consumidor a aquests additius. Altres tècniques per a tractar aquests aliments són la irradiació i l'APH. Aquestes semblen ser les més adients per a mantenir la qualitat i seguretat alimentària de l'aliment però l'irradiació no està gaire acceptada en alguns països (a vegades, fins i tot, està restringida).[64]
V. vulnificus té unadistribució mundial, ja que s'han vist casos a diferentszones climàtiques arreu del món incloent Dinamarca, Suècia, Alemanya, Espanya, Turquia, Holanda, Bèlgica, Israel, Itàlia, Corea, Japó, Taiwan, Índia, Tailàndia, Austràlia i Brasil;[73][74][75] tot i això és molt més comú enregions tropicals isubtropicals i es sol trobar en les costes de l'Atlàntic i elPacífic.[76] Es troba en mostres demarisc arreu del món, ja que lesostres crues són la forma d'infecció més comuna. Tot i això, s'ha vist que en algunes zones hi ha méscontaminació que en altres, per exemple, aEuropa es va trobarV. vulnificus entre en el 3,5% al 8% de les mostres, però en canvi, en les ostres recollides algolf de Mèxic durant èpoques càlides el percentatge va pujar fins al 100%.[75][7] El principal problema d'aquest patogen, és que pot replicar-se després que s'hagi recollit el menjar.[75]
Com que no a tots els països és comú menjarmarisc, hi ha una correlació entre aquells països que consumeixen més marisc i els que tenen mésincidència deV. vulnificus. Això es veu reflectit en el cas de Corea o Mèxic, ja que són països en els que consumeix una elevada quantitat de marisc.[77]
AEspanya aquesta infecció no és comuna. Hi ha hagut algun cas, un d'ells va ser el d'un home que va morir a la poques hores de contraure la infecció degut a unasepticèmia obacterièmia.
ATaiwan el primer cas que va haver va ser durant 1985, i des de llavors els casos han anat en augment.[78]
ACorea, la incidència deV. vulnificus varia segons el mes de l'any. Des del juny fins al novembre és quan hi ha més casos, havent un pic durant el setembre. Això es deu a latemperatura i lasalinitat de l'aigua durant aquesta època (18 °C-20 °C, 25%0), ja que són les òptimes pel desenvolupament del patogen.[79] Des del 2001 fins al 2010 van haver 588 casos amb una taxa de mortalitat del 48,5%.[80]
En el cas delsEstats Units d'Amèrica, la infecció perV. vulnificus és la causa més comuna de mort per infecció per marisc. Hi ha uns 60 casos per any, 45 hospitalitzacions i 16 morts.[81] Des de 1996 fins al 2005, els centres de control de malalties iprevenció van estimar un 41% d'augment de laincidència anual.[38] Des del 1988 fins al 2012 es van identificar 1874 casos deV. Vulnificus, entre els quals van haver 600 morts. La transmissió d'aquesta malaltia majoritàriament van ser per infeccions d'una ferida oberta i per transmissió de sang. Durant les dues últimes dècades han augmentat els casos deV. vulnificus provocats per infeccions de ferides obertes, des de 1988 fins 1999 hi havia 24 casos per any, en canvi, des del 2000 fins al 2010 han augmentat a 54 casos per any.[4]
Segons diversos estudisV. vulnificus afecta més a homes que a dones. Aquest fet es veu tan a Taiwan com a Corea o als Estats Units. A Corea, des del 2001 fins al 2010 van haver 588 casos, 506 dels quals eren homes (86,1%) i 82 eren dones (13,9%).[79] Als Estats Units, des de 1988 fins al 2010, el 86% dels casos van ser homes, el que indica que les dones s'infecten 6 vegades menys que els homes.[4]
La raó darrere la diferència entre homes i dones no està clara. Es va fer un estudi amb rates per veure quina podia ser la causa. Es va veure que les femelles tenien una mortalitat del 21% i els mascles d'un 82%; en canvi, quan a les femelles se li treien elsovaris, aquest percentatge de mortalitat va augmentar fins al 75%, però quan els administravenestrogen tornava a baixar fins a un 38%. Això va demostrar que l'estrogen té un paper protector aconseguint que lataxa de mortalitat femenina sigui inferior a la masculina.[82] Anteriorment, també s'havia relacionat la diferència de taxa d'infecció al comportament dels homes, ja que solien fer més activitats de risc que les dones en el passat, però actualment aquesta raó està obsoleta.[4]
Tant les personesimmunodeprimides com aquelles que pateixencirrosi o altresmalalties cròniques de fetge, tenen 80 vegades més possibilitats de patir unainfecció perV. vulnificus.[83] Els pacients que pateixen cirrosi solen tenir disfuncions en elsistema immunitari degut a que disminueix la capacitat defagocitosi iquimiotaxi entre d'altres, fent més propensa la infecció en aquestes persones.[46] En un informe sobre les sèpsies provocades perV. Vulnificus a Corea, es va veure que més del 90% dels pacients que havien patit sèpsia tenien algunamalaltia crònica, un 66% estava relacionada amb els ronyons i el 43% patien cirrosis. A més, com bé es sap, les malalties dels ronyons solen estar relacionades amb l'alcoholisme, i en aquest estudi es va confirmar, perquè un 75% de les persones que havien patit sèpsia eren alcohòliques.[84]
Aquells pacients ambhemocromatosi també són més propensos a patir una infecció perV. vulnificus. Això es deu al fet que aquest patogen no pot proliferar en unsèrum humà normal,[85] necessita que hi hagi una alta quantitat deferro, ja que l'emmagatzema pel seu creixement.[86] La correlació entre lavirulència deV. vulnificus i la presència de ferro es va confirmar en un estudi realitzat amb ratolins.[46]
A Corea, es va fer un altre estudi amb 34 pacients infectats ambV. vulnificus amb l'objectiu de saber que provocava que una persona fos més propensa a morir per aquesta infecció. A més, a l'hora d'estudiar els casos es va constatar que hi havia més infeccions en homes (91%) i en persones amb malalties relacionades amb els ronyons (94%), i/o alcohòlics (84%). A més, també es va relacionar la infecció amb la consumició demarisc cru, ja que 25 dels 34 pacients n'havien consumit. Aquest estudi va buscar les diferències entre les 16 persones que van morir i les altres 18 que van sobreviure. La diferència més significant que van trobar va ser el pH, ja que totes aquelles persones que tenien un pH arterial al ser hospitalitzades inferior a 7,2 van morir i totes aquelles que el tenien superior a 7,35 van sobreviure.[87]
El mes d'abril de l'any 1976 des de laCDC es va dur a terme un estudi a partir de 38 cultius d'un bacterihalòfil que aparentment no tenia nom i no s'havia identificat prèviament. Segons la base de les característiques mínimes de les espècies deVibrio proposades perHugh iSakazaki, es va veure que aquests bacteris desconeguts es trobaven dins del gènereVibrio.[3]
Segons l'estudi, l'espècie rebuda es podia diferenciar de les espècies ja conegudes (Vibrio parahaemolyticus iVibrio alginolyticus) perquè s'observava una menor tolerància al clorur de sodi i la capacitat de fermentació de la lactosa. Es va anomenar aquest bacteri com aVibrio lactosa positiu (lac+).[3]
La major part dels cultius (20 de 38) es van fer a partir de mostres de sang humana, dos d'ells de líquid cefaloraquídic, i la resta d'infeccions de les extremitats. Cap va provenir de fonts intestinals. En la data de la redacció de l'article no es disposaven de mostres suficients com per relacionar elVibrio que s'estava estudiant amb malalties gastrointestinals.[3]
Durant un període, el bacteri estudiat va rebre el nom deBeneckea vulnifican.[88] Posteriorment, el mes d'octubre de l'any 1979, J.J. Farmer va publicar un estudi en el qual va passar a anomenar el bacteri com aVibrio vulnificus.[89]
Un esdeveniment important causat perVibrio vulnificus va ser al 2005 a causa de l'huracà Katrina. Per culpa d'aquest, es va inundar tot el territori i va afavorir el desenvolupament de la malaltia bacteriana provocada perVibrio vulnificus, els sanitaris van poder identificar aquestes soques infectives entre la gent evacuada de Nova Orleans.V.vulnificus va afectar especialment a persones immunodeprimides, ja que van haver de caminar per les aigües contaminades durant molta estona, el que va provocar ferides a la pell per on va poder entrar el bacteri.[90]
Les poblacions deV. vulnificus estan dividides en dosllinatges diferents, ambdós incloentsoques ambientals i patogèniques pels humans segons diversos anàlisis filogenètics. Un dels llinatges (I) està dominat per soques que es van trobar en mostres humanes, mentre que l'altre llinatge (II) està dominat per soques del medi ambient. També es van trobar dos llinatges més (III i IV) amb representants tan patògens com ambientals, tot i que són menys significatius ja que hi ha menys soques.[91]
El llinatge I està format majoritàriament per soques de l'est i sud-est d'Àsia, mentre que el llinatge II sobretot és originari d'Alemanya, elsEstats Units i elsPaïsos Baixos. El tercer llinatge ésd’Israel i està relacionat amb el genotip d'Europa Occidental. El quart llinatge sobretot era de l'Europa Occidental (Alemanya,Espanya,Dinamarca, i els Països Baixos).[92]
L'antecessor comú de les poblacions deV. vulnificus va ser originari de l'Àsia de l'Est, aquest fet es va descobrir a partir d'una reconstrucció seqüencial d'ancestres. Posteriorment, va anar evolucionant i redirigint-se cap al Nord d'Amèrica i finalment cap a l'Europa Occidental. La majoria de les soques de l'Àsia de l'Est tenen el mateix ancestre comú, mentre que aquelles aïllades dels Estats Units i d'Europa tenen més d'un ancestre.[91]
A partir d'anàlisisbioquímics,serològics igenètics, es coneixen tresbiotips deVibrio vulnificus. Les soques del biotip 1, sónindol iornitinadescarboxilasa positius, estan relacionats amb les infeccions en humans, i és el que majoritàriament es detecta. Les del biotip 2 són indol i ornitina descarboxilasa negatius i són típiques enanguiles, el qual els pot generar unasèpsia fatal. S'ha vist que els humans també poden infectar-se per soques de biotip 2 i que les anguiles es poden infectar per el biotip 1, tot i que no és el més comú.[93] Dins del biotip 2, es pot fer una classificació segons elserovar/serotip antigènic que es presenta: serovar E, serovar A, serovar O3 i serovar O3/O4.2.[94]
El biotip 3 és l'últim que s'ha descrit, es va trobar el 1996 en una soca que va generar un brot aIsrael a 62 humans infectats que havien estat en contacte amb peixos l'espècieTilapia infectats ambVibrio. Es va determinar que la soca causant d'aquest brot no formava part de cap dels dos biotips anteriors, per tant es va desciure el biotip 3. Aquest biotip se'l considera unhíbrid que ha adquirit gens de dues poblacions deVibrio vulnificus.[92]
Els humans poden infectar-se pels tres biotips, però com s'ha dit anteriorment, el primer és majoritari en infaccions humanes.
El biotip 1 consta de 39 aïllats de malalts humans i 43 aïllats ambientals. El biotip 2, 13 aïllatsd'anguiles malaltes, un aïllat d'humà infectat i un altre aïllat de gambes infectades. Del biotip 3, bàsicament mostres de persones infectades d'Israel i aigua d'estanys de peixos.[91]
S'han descrit dosgenotips deV.vulnificus: el genotip-C i el genotip-E associats a mostres clíniques i ambientals, respectivament.[95]
L'estudi de la caracterització molecular es realitza a partir de soques extretes de bivalves (mostres ambientals) i de soques de mostres de pacients infectats (clíniques). La metodologia d'anàlisi molecular es fa a partir de diferents proves com araelectroforesi de gel en camp pulsàtil (PFGE),seqüenciació de gens implicats en la patogènia i anàlisi de seqüènciesmultilocus (MLST).[96]
El marcador molecular més utilitzat per fer experiments de identificació de soques potencialment patògenes d'humans és el genvcg que a partir de PCR s'observa que té un dimorfisme:vcgC (casos clínics) ivcgE (casos ambientals). S'ha determinat que en mostres d'aigua de mar, el percentatge del genotip-E és del 43,9% i del genotip-C 53,1%; mentre que en bivalves el genotip-E és el que predomina (85%) En altres estudis de mostres ambientals (sediments, peixos, aigua) s'observa que del 22% al 92% contenen el genotip-C. De manera que es pot concloure que a l'ambient hi ha molta variació dels dos genotips, però que en ostres la concentració del genotip-E és major. Tot i així s'ha de tenir clar que el genotip-E també pot ser patogènic en humans.[97]
Tenir aquestes dades en compte és molt útil per la reglamentació sanitària en ostres quan es presenten concentracions altes de genotip-C, ja que és el que presenta un major grau de patogenicitat i mortalitat comparat amb el genotip-E.[97]
V. vulnificusserovar E (biotip 2) és considerat un patògen primari enpeixos causant vibriosi, una septicèmia primària, i secundari pels humans de forma que és considerat un agentzoonòtic.[98] Normalment es troba en zones càlides, per això hi ha una major incidència d'infeccions a les zones tropicals. A més, s'ha observat que el principal factor de risc és la temperatura de l'aigua, augmentant la susceptibilitat de la infecció en temperatures per sobre de 20-25 °C.[8] La principal via de transmissió de la malaltia entre els peixos és l'aigua, però també es pot trobar barrejat en elplàncton que és aliment dels peixos els quals seran infectats; lesbrànquies són l'entrada principal del patogen. D'altra banda, s'han trobat biofilms deV. vulnificus a la superfícied'anguiles i s'ha suggerit que aquests individus podrien ser un dels reservoris de la malaltia.[99]
Malgrat que els hostes més susceptibles en contraure la vibriosi són les anguiles (Anguilla anguilla iA. japonica),[100] altres hostes inclouen lapalomida blanca (Trachinotus ovatus), latruita irisada (Oncorhynchus mykiss) i elllagostí de potes blanques (Litopenaeus vannamei).[101] Una de les afectacions més grans i perjudicials en l'àmbit econòmic i comercial és quan aquest biotip infecta a granges d'anguiles causant unes taxes de mortalitat molt elevades. La majoria de vegades, si es tracta amb antibiòtic la malaltia desapareix, però si aquests animals són sotmesos a un estrès (per exemple un canvi de pH) poden haver-hi recurrències.[101]
A part dels peixos, els reservoris principals deV. vulnificus són elmarisc, lesostres, lescloïses, elsmusclos. Tots aquests filtren l'aigua per alimentar-se, i en conseqüència retenen els bacteris patogens.[67]
Quan l'anguila contrau la malaltia, poden presentar-se diferents lesions externes i internes. Les lesions externes que es poden presentar a l'inici sónpetèquies a l'abdomen,enrogiment a laregió opercular ihemorràgia de l'aleta anal, tot i que moltes vegades pot observar-se unaprotrusió delrecte. La part anterior del ventre sol estar inflada i la pell presentaalteracions patològiques que, a vegades, poden evolucionar a gransúlceres (de 2 a 4 cm dediàmetre) ambteixit necròtic central de color blanquinós. Al centre d'algunesúlceres es poden desenvolupar perforacions petites. Els signes interns més comuns que es poden detectar en una anguila infectada, són unainflamació dels teixits i delcanal intestinal,fetge pàl·lid ihemorràgic,ronyó inflat ilíquid ascític purulent a lacavitat abdominal. Tots aquests signes clínics són molt específics i no tenen perquè presentar-se en tots els individus infectats.[101]
La incidència d'infeccions perVibrio ha augmentat al llarg dels anys.V.vulnificus es troba majoritàriament infectant el marisc de manera que si els humans consumeixen aquest aliment, poden infectar-se. Aquest bacteri té un interval de temperatura de creixement entre 16-33 °C i un rang desalinitat entre 1-1,8%.[102] A temperatures inferiors a 14 °C pot sobreviure en el sediment durant mesos fins que les temperatures tornen a incrementar. Cal esmentar que a salinitats baixes no està tan clara la influència de la temperatura amb la concentració deV. vulnificus.[103]
Per exemple, en elGolf de Mèxic delsEstats Units es va observar que la concentració deV.vulnificus augmentava en els cultius deCrassostrea virginica a temperatures de l'aigua superiors a 26 °C i no es va poder detectar quan la temperatura baixava per sota dels 15 °C.[104] Un altre exemple és a la Badia de Barnegat (Nova Jersey) on la concentració de bacteris augmentava quan la temperatura estava entre 10 i 30 °C.[6]
Aquesta espècie deVibrio es troba molt sovint enestuaris, per tant implica que estan sotmesos a bastants canvis, ja que un augment de temperatura o del nivell del mar poden alterar elshàbitats i elsrangs ecològics dels organismes presents.[102] La concentració deVibrio en aquests ambients és major a l'estiu ja que es troba en les seves condicions òptimes, mentre que a l'hivern es troba en números molt baixos o és quasi indetectable.[102] Si la temperatura i el nivell del mar augmenten, seguramentVibrio amb el temps adaptarà els seus rangs de creixement i, per tant, la seva època de creixement en els estuaris serà més llarga, no només els mesos d'estiu. En conseqüència, afectarà negativament als sectors econòmics i comercials ja que hi haurà més possibilitats de que el marisc s'infecti i hagi de ser eliminat, però també augmentarà el número d'infeccions en humans per intoxicació de marisc.
Els canvis en aquests dos paràmetres junts, és a dir, salinitat i temperatura són responsables del 50% dels canvis d'abundància deVibrio en els oceans. Es preveu que en un futur les condicions desalinitat canviaran a causa delcanvi climàtic, ja que l'augment del nivell del mar farà que hi hagi més concentració de sals en els estuaris. Igual que la salinitat, la temperatura també està augmentant i seguirà en augment al llarg dels anys pel mateix motiu.[105]
Alsud-est dels Estats Units, es preveu que al 2080 les temperatures augmentin entre 4,5 i 9 °C. Actualment, respecte el 1970 ja han augmentat 2 °C i els dies deglaçada estan disminuint entre 4-7 dies cada any.[103]
Per culpa de totes les variacions climàtiques derivades de les activitats humanes que provoquen l'escalfament global,Vibrio vulnificus s'està i es seguirà dispersant molt més ràpid i arribarà a regions on abans hi havia temperatures massa baixes pel seu creixement. L'augment deVibrio per culpa de la temperatura és un paràmetre que actualment es té en compte quan s'estudia l'impacte del canvi climàtic, però la salinitat als estuaris també és un paràmetre molt important malgrat no és massa considerat en els estudis.[105]
.svg){kind=icon}