 Jaume I fundador del Regne de València que seria després ampliat per Jaume II.  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | ideologia política moviment polític |
Elvalencianisme onacionalisme valencià és un corrent social estructurat tant culturalment com políticament que vol preservar i promoure el reconeixement de la personalitat política, lingüística i cultural delPaís Valencià[1] o Nació Valenciana.[2] Com a ideologia, s'ha interrelacionat amb lasocietat valenciana durant més de cent anys, amb una incidència electoral i social variables, contribuint a la concepció política de l'anticRegne de València i sent un actor decisiu en la reivindicació i consolidació de l'autogovern de l'actualComunitat Valenciana.[3] Sota l'accepció denacionalisme valencià a vegades s'hi han inclòs grups que políticament haurien de ser qualificats de"nacionalistes catalans" o simplement com acatalanistes,[4] ja que entenen que la nació dels valencians són elsPaïsos Catalans.[5]
Històricament, el valencianisme s'origina al segle xix com a moviment cultural durant laRenaixença valenciana, en una època on s'intentava recuperar el prestigi social delvalencià i la cultura valenciana després de segles dediglòssia i la destrucció delregne de València sota l'absolutisme borbònic amb iniciatives com la restauració delsJocs Florals perLo Rat Penat, a imitació del que s'estava esdevenint a Catalunya. Seria al segle xx, i com a escissions deLo Rat Penat que sorgirien les primeres associacions valencianistes.[3] Una de les seues primeres fites seria laDeclaració valencianista de1918, si bé no seria fins a laSegona República Espanyola que el nacionalisme valencià aconseguira certa presència política i un clima favorable a la consecució d'unestatut d'autonomia.[3] La guerra civil i ladictadura franquista acabà amb les aspiracions valencianistes, i diluïren la seua tradició.[3] Durant ladècada de 1960,Joan Fuster i Ortells proposà unnou valencianisme de tipuscatalanista; estos plantejaments provocaren la reacció d'un sector del valencianisme encapçalat perAdlert iCasp que vegeren en els plantejaments de Fuster no el tradicional agermanament amb Catalunya, sinó un sotmetiment. La divisió interna del valencianisme vingué aparellada a la intervenció delnacionalisme espanyol que trobà en els plantejaments delpancatalanisme un argumentari idoni per a atacar alcatalanisme i al mateix temps debilitar el valencianisme des de dins en la seua reivindicació denacionalitat històrica durant el procés estatutari i de recuperació nacional; els episodis més virulents d'este conflicte foren coneguts amb el nom deBatalla de València.[6]
Durant ladècada de 1980 sorgí el movimentregionalista anomenatblaverisme, caracteritzat per l'espanyolisme i l'anticatalanisme,[7] que s'agrupà políticament entorn del partitUnió Valenciana.[8] A partir de ladècada de 1990 una part de la formació intenta bastir un discurs protonacionalista icentrista,[8] però finalment els dirigents s'integraren majoritàriament en elPartit Popular, i a partir de 1999 Unió Valenciana pràcticament desapareix, no tornant a obtenir representació política en lesCorts Valencianes.[8] A principi del segle xxiJuan García Sentandreu intentà ressuscitar elblaverisme formant el partitCoalició Valenciana, incidint com en el segle passat en l'espanyolisme i l'anticatalanisme, però estos plantejament marginals en la societat valenciana actual fracassaren, el partit mai no obtingué representació parlamentària, i acabà per dissoldre's el2011.[9] Així mateix, va sorgir un corrent crític amb les tesis fusterianes i del blaverisme, conegut com atercera via valenciana i que va sorgir arran de la publicació del llibreDe Impura Natione l'any 1986.
El valencianisme ha tingut empremta en la ideologia i la identitat valenciana contemporànies. Els acadèmics valencians de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, òrgan autonòmic de regulació lingüística, han normalitzat elvalencià deixant clar que «valencià» i «català» són dosdenominacions sinònimes i equivalents per a «un mateix sistema lingüístic»,[10] sentènciafilològica que ha estat ratificada legalment per diverses sentències judicials del Tribunal Suprem[11][12] i que ha deslegitimitzat amb el temps lestesis secessionistes del blaverisme. A més, històricament extraparlamentari, des del 2011 el valencianisme polític està representat en lesCorts Valencianes per laCoalició Compromís.[13]
.svg)
Els historiadors assenyalen el doctorFaustí Barberà com a pare del valencianisme polític, i la lectura en1902 del seu discursDe regionalisme i valentinicultura com a simbòlica data de naixement per al nacionalisme valencià,[15][16][17][18][19] amb un text on es denunciava l'absorció iassimilaciócastellana[19] i es demanava l'autonomia per aValència, trencant amb la línia conservadora i de defensa de l'statu quo de laRenaixença cultural valenciana.[20][21] Al contrari que laRenaixença catalana, que va adquirir un caire combatiu, la burgesia valenciana conservadora protagonitzada per personatges comTeodor Llorente ho trobaren innecessari[22][23] i professaren un regionalisme emmarcat en la ideologia espanyolista.[24] Tot i això, ja des d'aquell període sorgeixen alguns grups valencianistes, sovint al caliu deLo Rat Penat, entitat, això no obstant, amb la qual s'enfrontà bona part d'aquest naixent valencianisme pels seus tebis, i sovint elitistes, posicionaments.[25][26][27]
El primer grup organitzat,València Nova, convocà i celebrà el1907 laPrimeraAssemblea Regionalista Valenciana,[28][18] tractant d'aconseguir un pacte solidari valencià, inspirat en laSolidaritat Catalana. València Nova es convertí més tard en elCentre Regionalista Valencià que acollí a la "Joventut Valencianista" relacionada amb laJoventut Nacionalista deCastelló i laJoventut Valencianista de Catalunya. D'influènciasoviètica va nàixer laJoventut Nacionalista Obrera en 1921, organització d'esquerres que propugnava obertament l'Estat valencià.[29]
La primera generació de valencianistes publicaren diverses revistes, sentPàtria Nova una de les més importants.[17] Tot i que el fenomen aparegué a la ciutat deValència, amb el temps van aparèixer grupuscles valencianistes per altres localitats del país, especialment a lescomarques centrals i a lescomarques del nord.
Un dels fets més destacats d'aquell incipient nacionalisme valencià fou la promulgació de laDeclaració Valencianista de 1918, patrocinada principalment per la mateixaJoventut Valencianista. En aquesta declaració s'arreplegaven alguns dels posicionaments bàsics del moviment nacionalista valencià de l'època.[3]
El pensament valencianista primigeni ja era heterogeni, però en bona part partidari de la construcció nacional estrictament valenciana, la potenciació de l'ús delvalencià i l'establiment de relacions especials entre els territoris delseu domini lingüístic,[30] això sí, en un escenari no exempt del confusionisme propi del baix grau de desenvolupament de les ciències socials i la filologia.[31] En el valencianisme de preguerra trobem un magma de posicions fluides, en què les diferents postures tenien fronteres difuses.[32] Açò s'unia al fet que, políticament, no es plantejara la independència, sinó només la descentralització de l'Estat espanyol, i que el seu marc simbòlic no suposara, tampoc, cap trencament amb elregionalismejoc-floralista. Aquesta posturta va permetre al valencianisme polític, tot i la seua posició minoritària, créixer com un moviment obert amb possibilitats d'encontre amb altres forces socials.[32] Si bé el reconeixement dels lligams culturals amb la resta del domini lingüístic era evident en les manifestacions dels valencianistes de preguerra, esta tampoc no es declarava de manera explícita.[33] La influència deCatalunya també es veuria en alguns intents de crear al País Valencià estructures semblants a les que s'anaven aconseguint en aquell territori, com l'intent de crear unaMancomunitat Valenciana, o la candidatura electoral de laSolidaritat Valenciana.[34]
Pel que fa a les ideespancatalanistes proposades per una part del nacionalisme a Catalunya, hi hagué en el valencianisme de preguerra propostes polítiques d'àmbit territorial més ampli que l'estrictament valencià.[30] Si bé la catalanofília era habitual, trobem el cas d'Eduard Martínez i Ferrando, autor del textSíntesi del criteri valencianista,[35] que proposava anar més enllà en la concepció d'un espai comú amb catalans i balears.[36] Tanmateix, l'entitat que va posar elpancatalanisme sobre la taula del debatvalencianista va serAcció Cultural Valenciana, associació de caràcter transversal i origen universitari que no reconeixia aCatalunya oPaís Valencià com a nacions per separat, sinó unides.[37] A la seua publicació,Acció Valenciana, hi ha textos a favor d'unanacionalitat catalana integrada per estats federals de Catalunya,València iIlles Balears,[38] considerant que elpoble valencià constituïa una forta personalitat dins d'aquell conjunt que donava dret a constituir un estat sobirà diferenciat del deCatalunya, anomenat Estat Valencià.[39]
Tanmateix, les propostes polítiques que, des del valencianisme, donaven lloc a possibles ens territorials més amples s'expressaven en termes més o menys abstractes,[40] o de col·laboració entre territoris germans,[41] on elpaís onació valenciana eren el marc polític de sobirania.[42] Tampoc no eren propostes que trencaren amb la integritat territorial de l'Estat Espanyol, en tant que no hi hagué propostes de caràcterindependentista.[43]
Un cas significatiu pel que fa a les relacions entre València i Catalunya és el que protagonitzàJosep Maria Bayarri,[33] autor d'unanormativa pròpia per alvalencià diferenciada delcatalà, i del llibreEl perill català. Encara que generalment siga vist com un dels precursors de l'anticatalanisme valencià, cal tindre en compte que el text de Bayarri està escrit des de l'estima cap alpoble català, i que tot i el cridaner títol, el seu llibre és realment un text contrari alpancatalanisme,[44] com a resposta a alguns plantejaments de signe contrari que arribaven des de Catalunya.[45] Paradoxalment l'anticatalanisme era una de les claus del discurs republicàblasquista que sovint ho instrumentalitzava en contra del mateix valencianisme[33] als qui acusava de còmplices amb la burgesia catalana contemporània.[46]
Tot i la marginalitat que el moviment tenia a principis de segle, durant laSegona República Espanyola el valencianisme polític viu un moment d'efervescència.[32] En 1931 els valencianistes s'agrupaven al voltant de dos organitzacions polítiques, una conservadora i l'altra progressista: laUnió Valencianista deJoaquim Reig i l'Agrupació Valencianista Republicana.[47] Reig va ser regidor a l'Ajuntament de València amb la candidatura monàrquica i AVR va tindre dos regidors,Francesc Soto iEnric Duran, que els tres junts van integrar-se en una "minoria valencianista" al consistori.[48]
L'Agrupació Valencianista Republicana es refundaria com elPartit Valencianista d'Esquerra en 1935. Un any abans, i a conseqüència del desencant republicà amb elPURA i les seues polítiques durant el conegut com abienni negre, naixEsquerra Valenciana, amb presència a la ciutat deValència. EnCastelló de la Plana va existirEsquerra Republicana del País Valencià, partit vinculat aIzquierda Republicana originàriament, i que acabaria fusionant-se amb Esquerra Valenciana. Els tres partits eren d'ideologia més o menys afí, i impulsaren diversos avantprojectes d'estatut d'autonomia, i participaren també delFront d'Esquerres a leseleccions generals espanyoles de 1936.[49] A la ciutat d'Alacant va existir l'Agrupació Regionalista Alacantina que va tindre bones relacions amb l'Agrupació Valencianista Republicana[50] i en la qual participaren grans personatges valencians com l'escriptorEnric Valor o el periodistaJosep Coloma. Tot i les evidents mostres de nacionalisme,[51] també cal tindre en compte certa ambigüitat en l'actuació d'estos partits en un moment en què el nacionalisme valencià estava consolidant-se. Així,Esquerra Valenciana arribà a comptar amb 10.000 militants més per la descomposició delblasquisme, més que no a una especial fortalesa del valencianisme.[52] El valencianisme polític en aquelles dates no plantejava la independència, sinó més aïna rebutjava la concepciócentralista de l'Estat espanyol.[30]
Les relacions amb els partits catalans d'ideologia afí eren fluides, i així el diputatVicent Marco Miranda ingressà com a diputat en el grup polític d'ERC a l'estat.[15] La catalanofília s'observava també en grups conservadors com laUnió Valencianista Regional, encapçalada pel banquerIgnasi Villalonga i Villalba, qui mantenia molt fluides relacions amb laLliga Regionalista deCambó.
També foren altres destacats grups valencianistes de dretes l'Acció Nacionalista Valenciana, grupcatòlic sorgit d'escissions de laDreta Regional Valenciana i l'Agrupació Valencianista de la Dreta. També aAcció Cultural Valenciana hi hagué militànciaconservadora, que compartia formació amb un altre sector mésesquerrà.[54]
Les reivindicacions autonomistes d'altres pobles de l'estat tingueren reflex alPaís Valencià amb l'aparició de diverses propostes d'Estatut d'Autonomia, i d'un clima polític favorable a la seua aplicació.[3] Així fou redactat el text d'un avantprojecte, publicat pel juliol del1931, per iniciativa fonamentalment blasquista. Els nuclis republicans d'Alacant i deCastelló s'oposaren a secundar-lo o exigien mesures que València no va acceptar, fet que impossibilità l'acord. La victòria delFront Popular en el36 revifà la qüestió autonomista i l'esclat de la guerra civil espanyola deixà sense estatut al País Valencià.[55]
Els dos principals partits valencianistes d'esquerres,Esquerra Valenciana i elPartit Valencianista d'Esquerra, tot i les seues similituds (partits d'origen petit-burgès i autonomistes) van distanciar-se durant elperíode bèl·lic. A mesura que avançava la guerra, i la qüestió autonòmica quedava en un segon pla del debat polític de la zona republicana, Esquerra Valenciana va enfortir el vessantliberal ifederalista del seu discurs, mentre el PVE acabà alineant-se al voltant de les tesis delPartit Comunista d'Espanya i va assumir les tesis deJuan Negrín, qui afirmava que la declaració de nousEstatuts d'Autonomia devia posposar-se mentre durara la Guerra Civil. Tot i que elPartit Valencianista d'Esquerra va defensar l'ús i promoció del valencià d'una manera més ferma que no EV, l'acostament al PCE va fer que molts militants del PVE abandonaren el partit per a passar a Esquerra Valenciana, com fou el cas deFrancesc Bosch i Morata, primer conseller de cultura delConsell Provincial de València.[56]
Una vegada instaurat el règim dictatorial deFrancisco Franco, el valencianisme experimentà una forta repressió.[58] Els primers anys de dictadura, un reduït grup d'intel·lectuals mantindrà viu, però, el moviment nacionalista.[3] Elgrup de l'editorial Torre, liderat perMiquel Adlert iXavier Casp,[59] es deslliurà d'una major repressió del franquisme per la seua fe cristiana i el posicionament ideològic conservador que tots dos mantenien.[60] També des deLo Rat Penat, amb una intermitent tolerància per part del règim, treballaran alguns valencianistes comCarles Salvador.[3] Ambdós grups, a banda de ser xicotets, estaven dividits per disputes anteriors a laGuerra.[59]
El pensament nacional de Torre, que també comptava amb la participació de joves comEliseu Climent,Alfons Cucó i el mateixJoan Fuster continuava sent valencià, si bé guanyava terreny la concepció cultural de lacomunitat catalànica, terme encunyat per Adlert per a referir-se al conjunt de territoris on es parlava lallengua catalana-valenciana,[61] obacavesa, que va ser l'altre gran intent de trobar una denominació neutra per a lacultura catalana-valenciana, utilitzada des delsanys 30 per l'històric valencianistaNicolau-Primitiu Gómez Serrano, tot i que no reivindicaria públicament el seu ús fins a la fi dels anys 1950.[62] L'evolució intel·lectual del jove Fuster fou fonamental per entendre l'evolució del mateix valencianisme i posterior ruptura en dos grans blocs.[63][64]
Fuster, que havia nascut en una família de tradiciócarlista i conservadora,[59] adoptà progressivament un posicionament més progressista,[3] convergent amb algunes de les idees existents en el pensament europeu. Els seus contactes amb elcatalanisme, que també tenien la resta del grup, i especialment amb l'exili republicà català,[59] influïren en l'elaboració en1962 deNosaltres, els valencians, influent assaig que suposà una concepciócatalanista,essencialista iradical del fet nacional valencià.[65] Juntament ambQüestió de noms iEl País Valencià, tres textos que posen la base del projecte fusterià i anomenen com aPaïsos Catalans la nació imaginada basada en lallengua catalana[66] amb què l'autor s'identificava des de principis de ladècada de 1950.[67]
Elpensament nacionalista fusterià atorga a la llengua compartida amb catalans i balears un paper central en la concepció nacional. D'aquesta concepció eminentment lingüística es deriva la proposta política delsPaïsos Catalans, conformada pels territoris catalanoparlants.[2]
La modernitat deldiscurs fusterià, enfrontada amb el conservadorismefranquista de la societat del seu temps, li valgué un major protagonisme, especialment entre els grups més joves que hi veien en ell un clar referent antifranquista.[68] Açò, juntament amb el trencament intern que suposà la seua concepció nacional, allunyada de l'imaginari delregionalisme valencià,[19][32] que aleshores es trobava ja instrumentalitzat pelnacionalisme espanyol oficial alrègim franquista,[69] derivà en un enfrontament amb els valencianistes de les generacions anteriors. En un primer moment la resposta que ben bé podria representar unescrit publicat a la revista catalanaSerra d'Or,[61] no contingué cap símptoma anticatalanista i fins i tot fou signada per joves comAlfons Cucó que estaven influïts pel pensament fusterià. La resposta aSerra d'Or dels primers textos de Fuster qüestionava el sentit d'atorgar a la unitat lingüística i cultural un paper absolutament definitori en la concepció nacional. Fuster però, no renuncià al nou pensament i l'exposà de manera detallada enNosaltres, els valencians.
Tot i que el llibre no tingué en un primer moment excessiva repercussió entre la societat valenciana —a diferència d'altres com la polèmica guiaEl País Valenciano— el nou valencianisme, com el definí Fuster, es convertí en un referent destacat per a les noves generacions d'estudiants universitaris,[70] que assimilaren la qüestió nacional com un element notori dins del discurs antifranquista. L'èxit entre els adversaris al règim fou tal que la pràctica totalitat de l'esquerra assumí, tot i que sovint només fora de manera estètica, el discurs valencianista, tal com reflecteix l'addició de les sigles "PV" als noms de grups i partits polítics de la clandestinitat.[71]
La resposta del règim fou contundent; ja ho havia sigut amb la publicació del llibre de viatges en aprofitar alguns dels seus passatges per a oferir una caricatura antivalenciana i ofensiva de l'intel·lectual deSueca. En aquell episodi, s'instà a lesfalles, controlades pelfranquisme, a cremar un ninot de Joan Fuster i algunes pàgines d'El País Valenciano en una desfilada festiva al centre de la ciutat deValència.[72][73] Aquell mateix any,Josep Maria Bayarri publicaria una nova adaptació de les seues normes secessionistes.[74]
A l'inici de latransició el valencianisme polític fa una prova de gran vigor quan el 7 d'octubre de 1977, mig milió de persones, segons fonts de l'època, es manifesten pels carrers de la ciutat de València per a demanar l'autonomia.[75][76][77][78][79][80][81] Esta seria durant molts anys l'última manifestació on lessenyeres quatribarrades icoronades amb franja blava conviurien sense conflicte.[82] L'aparició de la Batalla de València desactivarà gran part del valencianisme, i farà que este es refugie en el món de la cultura i la universitat.[83]
El caire intel·lectual deldiscurs fusterià, si bé inspirà una introspecció acadèmica sense precedents (l'estudi de les ciències socials, l'economia, la historiografia, la filologia) trobà poca adhesió entre sectors populars, sobretot pròxims a la ciutat de València, que professaven un valencianisme temperamental. Així, bona part del món festiu i cultural quedà en mans dels adeptes al règim primer, i de l'anticatalanisme després.
Precisament foren alguns sectors del valencianisme tradicional, encapçalats perAdlert iCasp, qui abjuraren de les seues idees catalanòfiles i promogueren una resposta lingüísticament secessionista per tal d'evitar, segons les seues intencions, les derivacions polítiques que el fusterianisme preconitzava. Casp i Adlert foren els precursors delblaverisme,[84] un moviment populista de reacció, ideològicament heterogeni que convertí el particularisme valencià en fonament d'un discurs anticatalanista, i en la pràctica, conservador. Un moviment que pren el seu nom de laSenyera tricolor, originària de la Ciutat de València, que el fusterianisme no reconegué com a pròpia del país,[85] a diferència dels seus predecessors valencianistes.[86]
L'enfrontament identitari i ideològic entreblavers icatalanistes que tingué lloc durant la transició, ocultà en realitat un enfrontament entre dreta i esquerra estatal, sobretot quan laUCD adoptà una estratègia d'instrumentalització per tal de superar, precisament, la polarització en els termes clàssics d'esquerra-dreta. Aquest període, que fracturà definitivament el valencianisme embrionari, és conegut com labatalla de València.[87]
En el terreny cultural,Lo Rat Penat quedà sota el control de l'anticatalanisme, expulsant els membres díscols, en especial aquells més propers a les tesis fusterianes.[88] No passà així amb altres associacions, com ara laSocietat Coral el Micalet o amb la molt més recentAcció Cultural del País Valencià, d'Eliseu Climent, l'activista cultural i empresari més destacat entre el fusterianisme i que evolucionà des dels posicionaments socialcristians inicials a l'activitat cultural i empresarial entorn del nacionalisme.
Elfusterianisme fou el corrent valencianista majoritari durant les dècades dels 60 i 70,[3] representat inicialment pelPartit Socialista Valencià (PSV), que entre 1962 i 1968 exercirà, des de la clandestinitat, una important influència entre els universitaris valencians.[89] Ja durant latransició, elPartit Socialista del País Valencià (PSPV), d'esquerres, i laUnió Democràtica del País Valencià (UDPV), de centredreta, serien els principals partits polítics valencianistes, amb una forta influènciafusteriana. No obstant això, no existia llavors unanimitat sobre el concepte de "nació", ja que els diferents partits nacionalistes sorgits a partir delsanys 60 no distingiran amb claredat entre la comunitat política nacional i la comunitat cultural de l'àmbit lingüístic.[5] Així doncs,Germania Socialista considerava elPaís Valencià com un poble amb dret a l'autodeterminació, però que no complia els requisits històrics per a ser considerat unanació.[90] Mentre queJoan Francesc Mira reflexionava a mitjans de la dècada de 1980 que alPaís Valencià hi coexistien, de manera a voltes antagònica, diferents components nacionals, i que la mancança d'un nacionalisme valencià que definira de manera eficaç el País Valencià com a marc propi d'adscripció nacional, feia que elsvalencians hagueren d'elegir entre una pertinença nacionalespanyola ocatalana.[90] Per la seua banda, el PSPV, que reconeixia que Catalunya, Balears i València formaven part d'una mateixa comunitat nacional, proposaven un estatut d'autonomia per al País Valencià en una Espanya Federal.[91] També a final de la dècada de 1970 es produeixen una sèrie de revisions a l'obra deFuster, encapçalades pels economistesErnest Lluch iAlfons Cucó (ambdós militants delPSPV) o pel sociòlegJosep Vicent Marqués, qui amb el seu llibre de 1978País Perplex és considerat com un predecessor delvalencianisme d'arrel fusteriana i marc nacional valencià que 10 anys després es coneixeria com aTercera Via.[92][93]
Tot i la influència del fusterianisme en les forces sindicals i partits polítics d'esquerra[3] entre ladècada de 1960 i ladècada de 1980,[94] les forces d'extrema esquerra, elPartit Comunista d'Espanya i especialment elPSOE,[95] on la influència delfusteranisme va ser lleugera,[96] van tindre dificultats per a reivindicar el valencianisme en una societat que rebutjava majoritàriament plantejaments tan dràstics com els delsfusterians.[95] No seria fins a desembre del 76 que el PCE adoptara la demoninació dePartit Comunista del País Valencià, adaptant-se com un cas singular dins d'una eventualestructura federal de l'Estat Espanyol.[97] Un valencianista,Ernest Garcia, seria Secretari General del PCPV des de gener de 1979 fins a setembre de 1980, quan els partidaris de l'organització centralitzada forçaren la seua dimissió.[98] Amb tot, a partir de la formació en 1986 d'Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), es van produir avanços considerables el valencianisme progressista a l'organització, mitjançant les consecucions del correntEsquerra i País, que va arribar a tenir un pes intern considerable. Així, en la VIII Assemblea d'EUPV el 1995, s'arribaria a reconèixer a EUPV "com a força política nacional i sobirana [que] aposta clarament pel desenvolupament de les llibertats nacionals en el marc d'un Estat federal, plurinacional, democràtic i solidari".[99]
Per la seua banda, a dins delPSOE destaca el nom deJosep Lluís Albinyana, líder del partit a la zona de laCiutat de València, i que junt ambJoaquín Azagra seria un dels representants de la minoria valencianista del PSOE.[100] Tanmateix, amb el lideratge d'Albinyana el PSOE assumiria una línia moderadament autonomista, i iniciaria una estratrègia per a unificar el socialisme valencià baix les seues sigles i assentar un discurs valencianista que els portaria a plantejar l'absorció de l'extraparlamentariPSPV per part del PSOE.[100]
A final de ladècada de 1970 i principis de ladècada de 1980, el nou valencianisme[101] pateix una important crisi de credibilitat política reflectida en els seus dolents resultats electorals, i es comença a posar en dubte certs element discursius[102] i la mateixa efectivitat dels plantejaments deJoan Fuster.[103] En conseqüència, hi té lloc un intens debat a partir d'aquestes divergències polítiques, que acaba amb la integració d'aquests partits nacionalistes en partits d'àmbit estatal, el PSPV s'integrà directament en elPSOE, iUDPV es va dissoldre mentre part de la seua militància recalava en laUCD, amb la pretensió que ambdós partits assumiren part dels seus objectius valencianistes. No obstant això, no tota la militància assumí aquesta decisió,[104] i es crearen diferents partits nacionalistes com l'intent fallit d'un partit valencianista transversal[105][106]Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV, fundat perFrancesc de Paula Burguera i altres companys que havien format part del sector valencianista de laUCD, i que acabarien marginats o expulsats del partit acusats decatalanistes),[98]Agrupament d'Esquerra del País Valencià (AEPV, format, entre d'altres, per membres delPCPV que abandonarien el partit a principis de ladècada de 1980 després que el sector centralista forçara la dimissió del Secretari General),[98] i finalment laUnitat del Poble Valencià (UPV) nascuda en 1982 com a coalició electoral dels dos partits anteriors,[107] i que es constituiria com a partit en 1984. LaUPV defensava parcialment el projecte nacional de Joan Fuster, i tot i moure's en un nivell de vot entre l'1% i el 3% en les diferents conteses electorals de ladècada de 1980,[98] es consolidaria com a referent electoral d'un nacionalisme que presentarà certa indefinició política en trobar-se més còmode tractant temes de caràcter lingüístic i cultural.[3]
Davant d'ell,Unió Valenciana acabà per consolidar-se com el referent únic delblaverisme deixant arrere laUnió Regional Valenciana.[8] AmbVicent González Lizondo al capdavant, UV assolí representació parlamentària a lesCorts Valencianes i una molt destacada presència municipal, sobretot a laprovíncia de València.[8] Per la seua banda, la minoritàriaEsquerra Nacionalista Valenciana, refundació d'URV, i des de postures pròpies delsecessionisme lingüístic valencià defensava un nacionalisme valencià allunyat del fusteranisme. Així, en el llibreBases per al Nacionalisme Valencià, publicat per l'editorial vinculada al partit en1986, es desmarcaven en el seu pròleg tant delblaverisme (al qual descrivien com un "autoanomenat valencianisme partidari d'un estat totalitari i central") com delpancatalanisme.[108]
Es coneix com aTercera Via oValencianisme de conciliació,[109][110] a una sèrie de reflexions nascudes a la darreria de ladècada de 1980 amb la finalitat de fer convergir o reconciliar elfusteranisme amb elblaverisme,[98][96] des de postures revisionistes del pensament deJoan Fuster,[110][111][112][113] mitjançant una aposta per l'existència d'una nació valenciana amb una llengua amb diferents graus de particularisme, però compartida amb la resta deTerritoris de parla catalana.[111] Té les seues bases ideològiques en els llibresDe Impura Natione iDocument 88,[98] i va fructificar a partir de les anomenades "converses de l'Hotel Anglès",[114] portades a terme entre 1987 i 1996.[115] Fruit d'aquelles converses, es va produir la signatura d'un acord entre diversos partits valencianistes, entre els quals hi haviaUnió Valenciana i elPartit Valencià Nacionalista,[116] que no va fructificar.[117] A partir delsanys 90 comença a desaparèixer la virulència dialèctica entre els diferents sectors,[87] i gràcies a l'aparició de propostes revisionistesmés esquerranes, i pel trencament entre elBloc Nacionalista Valencià iAcció Cultural arran de l'aparició delBloc de Progrés Jaume I,[118] gran part delfusteranisme assumeix en este període el marc nacional valencià.[118] Tot i que segon intent de confluència es va produir a la darreria de ladècada de 1990 amb l'acostament entre la UV liderada perHèctor Villalba i elBloc dePere Mayor,[114] la posterior descomposició d'Unió Valenciana i desembarcament de militants d'esta formació alPartit Popular de la Comunitat Valenciana,[119] i l'evolució d'unblaverisme que a partir d'este període esdevé cada vegada més marginal i vinculat a l'extrema dretaespanyolista,[118] fan que l'objectiu inicial delvalencianisme de conciliació de bastir un discurs onblavers ifusterians se senten còmodes siga generalment descartat.[119] Per part del Bloc, en 2005 va rebutjar aprofundir en aquella línia,[120] que va suposar un transvasament mínim de suports.[120] El fet que este acostament no tinguera cap plasmació política rellevant ha portat a considerar morta latercera via.[120]
Tot i que generalment es considera que laTercera Via va fracassar,[121][122] des de ladècada de 1980 es va produir al nacionalisme valencià un decisiu canvi de paradigma respecte a les idees deJoan Fuster.[123] Les reflexions eixides des d'estos sectors revisionistes van tindre una gran influència social, especialment les dels llibres deJoan Francesc MiraCrítica de la nació pura iSobre la nació dels valencians,[96] qui va coordinar la ponència del VII congrés de laUnitat del Poble Valencià en desembre de 1996 aL'Eliana, on laUnitat del Poble Valencià assumeix part de les tesis defensades per la Tercera Via.[98] En este VII congrés es recull per primera volta el termevalencianisme de conciliació en un document d'un partitfusterià, i es posa la primera pedra per a la refundació del partit en elBloc Nacionalista Valencià.[124]
LaUnió Valenciana d'Hèctor Villalba, que es definia com a nacionalista des del congrés de Cullera en 1988,[125] i que havia abraçat el valencianisme de conciliació al congrés de Gandia de 1999, va quedar fora de lesCorts Valencianes després de leseleccions de 1999.[8] Aleshores, el partit entra en crisi i Villalba és substituït perJosep Maria Chiquillo, qui des d'unes posicions inicials d'enfrontament amb elPartit Popular de la Comunitat Valenciana, acabaria presentant-se a les seues llistes en leseleccions generals espanyoles de 2004.[126] Des d'aleshores, la influència social i electoral del partit (que tornà a abraçar els postulats regionalistes i conservadors delblaverisme) va ser mínima,[127] arribant a anunciar la seua desaparició en 2011.[128]
En 1997,Joan Francesc Mira publicaSobre la Nació dels Valencians, revisió de la tesi principal deNosaltres, els valencians, i com l'obra deFuster, també va marcar un abans i un després en el món valencianista.[96] En el llibre, que junt ambCrítica de la Nació Pura constitueixen una col·lecció de reflexions que es plasmaren en el VII congrés de laUnitat del Poble Valencià,[124] es planteja una "via valenciana" que repense les relacions entre elPaís Valencià i l'Estat Espanyol, de manera que els valencians reafirmen la seua condició de nacionalitat en els mateixos termes que altres pobles de l'estat reconeguts com a tal, contraposant eixa reafirmació de la valencianitat a una inèrcia espanyola que fa del fet valencià un "poc ser, insubstancial, epidèrmic, regional, subordinat, marginat i folkloritzant".[129] D'altra banda, l'alternativapancatalanista va quedar descartada com una "opció irrealitzable".[130] Un any després es produeix la refundació d'Esquerra Valenciana, que naixia amb l'objectiu d'obrir políticament l'esquerra a un valencianisme lligat de nou a la tradició històrica central del nacionalisme valencià.[131]
Al llarg de ladècada del 2000 sorgixen noves aportacions al debat, com la delvalencianisme de construcció, un nacionalisme valencià que, considerant-se hereu del valencianisme de preguerra, defuig de la bicotomia blaverisme-catalanisme.[109][132] A partir d'esta dècada es consoliden plenament lestesis revisionistes delfusteranisme com a hegemòniques dins del valencianisme.[118]
Per la seua banda, elBloc Nacionalista Valencià, després de quedar fora del parlament en leseleccions a les Corts Valencianes de 2003 i de rebutjar en 2005 un acostament a sectors provinents d'Unió Valenciana,[120] va enfocar la seua acció política a fer possible un acostament a altres forces d'esquerres i valencianistes, fet que va portar a l'establiment de la coalició electoralCompromís pel País Valencià ambEsquerra Unida en 2007, i després a la formació d'una coalició política permanent ambIniciativa del Poble Valencià (escissió valencianista d'EUPV) iEls Verds-Esquerra Ecologista anomenadaCoalició Compromís. Compromís, que combina l'esquerra i el valencianisme amb l'ecologisme,[133] és la tercera força política valenciana a tots els nivells des de 2011,[134] i va fer possible queJoan Baldoví, del BLOC, esdevinguera aquell mateix any el primer diputat nacionalista valencià alCongrés dels Diputats des de laSegona República Espanyola.[135] En les eleccions municipals i autonòmiques de 2015, la Coalició Compromís es consolida com a tercera força política valenciana, entrant en el govern de la Generalitat Valenciana amb la vicepresidència i diverses conselleries, així com l'alcaldia de la Ciutat de València i altres places importants del País. En leseleccions al Congrés Espanyol de 2015, Compromís obté 4 dels 9 diputats dins la coalicióÉs el Moment, el partit d'àmbit estatalPodem, escindint-se del seu Grup Parlamentari i marcant des de l'inici de la legislatura una línia política pròpia.
Des de l'altre punt de l'espectre polític, el sector nacionalista d'Unió Valenciana es va reagrupar el 2005 en el partitOpció Nacionalista Valenciana, que amb el nom d'Units per València sobrevisqué al partit original.[136] Tot i els minsos resultats electorals aconseguits en les diferents eleccions de 2011, realitzà un procés d'eixamplament agrupant diferents sectors socials afins de la societat valenciana amb laProposta per un Centre Democràtic Valencià, embrió del partit políticDemòcrates Valencians.[137]
Tot i l'escàs suport electoral, l'històric partitEsquerra Nacionalista Valenciana continua amb la seua activitat política dins de la coalicióPer la República Valenciana, liderada per l'històric nacionalistaVíctor Baeta, fundador de l'altre component de la coalició,República Valenciana-Partit Valencianista Europeu. Es reclamen com l'única alternativa amb un programa que aposta nítidament i oberta pel sobiranisme valencià.[138] Tot i que en la coalició Compromís hi han hagut minories independentistes vinculades aEstat Valencià iEsquerra Valenciana,[139] les formacions s'han desmarcat de la coalició paulatinament,[140] acostant-se aEsquerra Republicana.[141]
En2012 el president d'Esquerra Republicana del País Valencià,Agustí Cerdà, declarà en una entrevista, que "era hora de plantejar l'Estat Valencià". Tot i declarar-secatalanista i partidari delsPaïsos Catalans, va reflexionar a una entrevista aEl Punt Avui que "els valencians poden dir no aEspanya i crear el seu estat".[142] En laConferència de País celebrada en Algemesí el novembre del2013, ERPV defensà la necessitat de crear unaRepública del País Valencià,com a "etapa prèvia de la reunificació delsPaïsos Catalans".[143][144]
Arran de leseleccions a les Corts Valencianes del 2015,Coalició Compromís esdevé força de govern amb l'Acord del Botànic, alhora que evoluciona cap a unpartit d'arreplega.[145] L'abandó en el seu discurs de qüestionsidentitàries referents alssímbols valencians,[146] és un dels motius que explica que el juny del 2021, elBloc Nacionalista Valencià es refundara com aMés.[147] La refundació anà acompanyada, en paraules dels seus impulsors, d'unasimplificació del discurs nacional.[148][149]
El valencianisme no fusterià és un corrent social estructurat tant culturalment com política que preserva i promou el reconeixement de la personalitat política, lingüística i cultural delPaís Valencià oNació Valenciana.[2] Històricament, el valencianisme s'estructurà el segle xix com un moviment cultural durant laRenaixença valenciana en una època on s'intentava recuperar el prestigi social delvalencià i la cultura valenciana després de segles dediglòssia i la destrucció delregne de València sota l'absolutisme borbònic amb iniciatives com la restauració delsJocs Florals perLo Rat Penat.
El nacionalisme valencià te en 1902 la data simbòlica del seu naixement, quanFaustí Barberà llisca a Lo Rat Penat el seu textDe regionalisme i valentinicultura.[15]
El primer grup polític organitzat,València Nova, convocà i celebrà el1907 laPrimeraAssemblea Regionalista Valenciana,[28] tractant d'aconseguir un pacte solidari valencià, inspirat en laSolidaritat Catalana. València Nova es convertí més tard en elCentre Regionalista Valencià i d'esta sorgiria "Joventut Valencianista", el primer grup obertamentnacionalista de la història delPaís Valencià.[150]
Durant laRepública reapareixen alguns partits de tall valencianista de diversa ideologia. Per l'esquerra trobarem diferents partits, relacionats amb les forces republicanes d'àmbit estatal d'una manera o altra. Així,Esquerra Valenciana serà una escissió delblasquistaPURA, de caràcter esquerrà i autonomista. En 1936 absorbiràEsquerra Republicana del País Valencià, formació nascuda aCastelló de la Plana al caliu d'Izquierda Republicana. Més obertament nacionalista serà elPartit Valencianista d'Esquerra, refundació de l'Agrupació Valencianista Republicana. Tres partits d'ideologia més o menys afí, i que impulsaren diversos avantprojectes d'estatut d'autonomia, i participaren també delFront d'Esquerres a leseleccions generals espanyoles de 1936.[49]
Pel costat de la dreta trobem aAcció Nacionalista Valenciana, entitat vinculada a l'Agrupació Valencianista de la Dreta i, per tant, vinculada també a laDreta Regional Valenciana.[151] Acció Nacionalista Valenciana fou una de les primeres forces polítiques en utilitzar labandera nacionalista valenciana,[152] si bé el seu document gràfic més antic data d'una manifestació valencianista aAlzira en 1932, abans de la fundació d'ANV. La versió amb estrela roja va ser utilitzada per Esquerra Valenciana tant al seu logotip com a la seua cartelleria.
Des de mitjans delsanys 1960 van tornar a sorgir diferents partits polítics valencianistes,[153] com elPartit Socialista Valencià,Germania Socialista (delsanys 1970), laUnitat del Poble Valencià (anys 1980 i1990) o elPartit Valencià Nacionalista, escissió d'este últim que data de1990.[154] Tanmateix, cal esmentar la influència delpensament deJoan Fuster en els partits nacionalistes sorgits després de la transició, especialment en laUPV,[155][98] si bé els diferents partits nacionalistes sorgits a partir delsanys 60 no distingiran amb claredat entre la comunitat política nacional i la comunitat cultural de l'àmbit lingüístic.[5]
En l'actualitat, tot i que amb diferents graus, el nacionalisme valencià és reclamat per les forces polítiquesBloc Nacionalista Valencià iEstat Valencià, que formen part de laCoalició Compromís; el partit de centreUnits per València, i les formacionsEsquerra Nacionalista Valenciana iRepública Valenciana - Partit Valencianista Europeu, partits estos dos últims que s'han presentat conjuntament a diferents convocatòries electorals.
El valencianisme fusterià és un corrent social i polític que postula que, com que el País Valencià és un territori de llengua catalana, aquest forma part per tant de laCultura catalana o delsPaïsos Catalans, entesos com a subjecte lingüístic i cultural o bé com un projecte polític[156] i forma una nació -cultural o política- que supera els límits traçats entre el Sénia i el Segura que rep el nom dePaïsos Catalans.[157]
Elparadigma fusterià té l'origen en ladècada del 1960, tot i que ja durant el valencianisme de principis del segle xx existeix un correntpancatalanista[38] que deixa escrits com laSíntesi del criteri valencianista. Fuster va definir les seues reflexions com a "nou valencianisme" pel seu rupturisme amb el valencianisme tradicional de preguerra,[158] i té el seu marc ideològic a través del llibreNosaltres els valencians, on es postula que el País Valencià és un territori de llengua catalana i, per tant, forma part de la nació catalana, culturalment i nacional.[111] L'aportació central dels valencianistes d'orientació nacional catalana va ser‒simultàniament a la concepció nacional de Fuster‒ incidir en la ruptura d'un imaginari cultural i historicopolític espanyol que representava el panorama social com a idíl·lic i n'obviava la realitat del conflicte.[159]
La inclinació del nou valencianisme proposat perJoan Fuster cap a l'antifranquisme, el va convertir políticament en un moviment bàsicament d'esquerres. Lesidees de Fuster van tenir el seu principal reflex polític en partits ideològicament situats a l'esquerra com elPartit Socialista Valencià, elPartit Socialista del País Valencià o laUnitat del Poble Valencià.[160] Per això els partits que concorren en este pensament busquen fomentar i reforçar els llaços culturals i polítics amb la resta de territoris de cultura catalana, és a dir,Catalunya i lesIlles Balears; això, en última instància, comportaria la independència del País Valencià i la resta de territoris respecte d'Espanya (iFrança, pel que fa a laCatalunya Nord), i a la formació d'un Estat polític anomenatPaïsos Catalans. Tot i que el pensament deJoan Fuster fora políticament indefinit i apartidista, i durant latransició democràtica espanyola els fusterians defengueren diferents projectes polítics que anaven des de l'autonomisme a l'independentisme,[156] a partir delsanys 1980 el concepte de fusterianisme es vincula als discursos nacionalistes, tant al que entén elPaís Valencià com un subjecte de sobirania per si mateix com alpancatalanisme.[156] Entre els catalanistes valencians podem trobar aquells que defensen un model d'estat per als Països Catalans federal[161] i d'altres defensors d'un estat confederal.[162]
En este context se situaven partits històrics com elPSAN. Pel que fa a dos dels partits fundadors de laUnitat del Poble Valencià (UPV), l'Agrupament d'Esquerra del País Valencià[163] iEsquerra Unida del País Valencià,[164] el seu discurs sobre l'eix nacional va representar una síntesi del pensament nacional de les basesfusterianes de l'època.[156] Pel que fa a la simbologia, tradicionalment els fusterians han usat laSenyera Reial, i el PSAN la banderaestelada roja com a símbol identitari, tot i que a partir de ladècada del 1990 també es va incorporar l'estelada blava dintre la seua simbologia per part d'Esquerra Republicana de Catalunya i elFront pel País Valencià.[165]
Actualment és representat políticament perEsquerra Republicana del País Valencià, partit que es presenta a les eleccions regularment, amb més d'11.000 vots (0,45%) en leseleccions del 2011, i 8.129 (0,47%) vots en lesEleccions al Parlament Europeu de 2014 i per altres partits que no es presenten normalment a les convocatòries electorals com elPartit Socialista d'Alliberament Nacional-Solidaritat Catalana per la Independència, elMoviment de Defensa de la Terra,Endavant i l'organització juvenilArran. També han concorregut a les eleccions en alguns municipis laCandidatura d'Unitat Popular, representant l'Esquerra Independentista. Totes aquestes formacions es declaren independentistes.[166][167][168][169]
Nogensmenys, una part important de les bases de la coalició Compromís, combrega amb la ideologia fusteriana.[cal citació]
| Història | Prehistòria · Edat Antiga · Edat Mitjana · Edat Moderna · Edat Contemporània Per territori:L'Alguer · Andorra · Catalunya · Catalunya del Nord · El Carxe · Franja de Ponent · Illes Balears · País Valencià |  |
|---|---|---|
| Geografia | ||
| Llengua | Per territori:L'Alguer · Andorra · Catalunya · Catalunya del Nord · El Carxe · Franja de Ponent · Illes Balears · País Valencià | |
| Política | Independentisme · Nacionalismecatalà,valencià,mallorquí iandorrà · Regionalisme · Espanyolisme o unionisme · Blaverisme iGonellisme · Republicanisme · Socialdemocràcia · Conservadorisme · Neoliberalisme Per territori:Andorra · Catalunya · Catalunya del Nord · Franja de Ponent · Illes Balears · País Valencià | |
| Economia | ||
| Societat | Per territori:Algueresos · Andorrans · Catalans · El Carxe · Formenterers · Frangencs · Eivissencs · Mallorquins · Menorquins · Nord-catalans · Valencians | |
| Cultura | ||
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
