Mapa de l'illa d'Utopia, terra fictícia descrita per Thomas More al'obra homònima (1516)
Utopia (delgrec οὐ, «no» i τόπος, «indret», literalment: «enlloc») és unneologisme inventat perThomas More alsegle xvi per a descriure una illa imaginària que acull una societat perfecta en tots els sentits. Amb el pas del temps, degut a les implicacions filosòfiques contradictòries de la noció de «societat perfecta», el mot s'ha acabat utilitzant amb diverses accepcions. Així, en el sentit estricte, una utopia és la concepció imaginària d'una societat ideal.[1] En el llenguatge corrent, una utopia designa un ideal irrealitzable;[1] en aquest sentit, se l'entén com a sinònim de somni, il·lusió o quimera.[2]
Com a concepte filosòfic, la utopia es pot entendre com un pensament idealitzat amb la funció de criticar l'statu quo, això és, la situació social en què hom viu.[2] La diferència entre «allò que és» i «allò que hauria de ser» marca el terreny de la utopia. En aquest cas, la utopia que proposa un final feliç, una evolució de la societat cap a un futur millor, s'anomena també «eutopia», i la que preveu una deriva vers el pitjor, "distopia".[3]
Aquesta idea s'ha expressat principalment a través de la literatura utòpica, un gènere en si[4] que narra en general una aventura vers un país desconegut (sovint una illa) on es descobreix la societat ideal.
El terme va ser concebut per Thomas More, erudit i alt funcionari de la cort d'Anglaterra, en l'obra que va escriure enllatí l'any1516,De optimo rei publicae statu deque nova insula Utopia (De l'estat ideal d'una república a la nova illa d'Utopia). L'autor no va especificar l'origen etimològic d'utopia, i són els estudiosos de la seva obra els qui destaquen dos possibles significats que provindrien del grec: d'una banda οὐτοπία (οὐ, "no"; τόπος, "lloc") i de l'altra εὐτοπία (εὐ, "bo[n]", τόπος, "lloc").
AmbUtopia, Thomas More va fundar un nou gènere situat en la intersecció de laliteratura, lapolítica i lafilosofia.[8] L'obra descriu una situació ideal i imaginària, amb una forta intencionalitat crítica de la societat del seu temps,[5] però una de les particularitats majors és que la societat ideal que proposa és realitzada amb mitjans humans. Amb More, per a assolir la perfecció social no cal esperar una intervenció o una recompensa divina: l'home, amb les seves limitacions, pot acomplir-la gràcies a laraó i a la seva capacitat de perfectibilitat. D'aquesta manera, l'obra de More introdueix aquests dos conceptes bàsics de la modernitat que seran desenvolupats més endavant durant elsegle de les llums.[8]
A partir d'aleshores, el sentit crític de les utopies i la seva fecunditat en el camp de les ideologies socials, polítiques i religioses varen constituir un dels motors d'evolució de la societat occidental, tal com ho va fer notar el filòsof alemanyErnst Bloch.[5]
Sovint, però, els utopistes han estat acusats de no tenir en compte les limitacions de la realitat; també s'ha dit que tot pensador utopista porta dintre seu un dictador, ja que no és capaç d'entendre un món millor que el seu i, en conseqüència, estaria disposat a aconseguir-lo i imposar-lo de forma violenta si fos necessari. Finalment, també s'ha posat en relleu que un esperit utòpic portat a la pràctica s'aniquila a si mateix perquè, assolida la societat perfecta, ja no seria possible cap altre plantejament, ni canvi, ni progrés.
Però malgrat l'esperit pragmàtic i positivista del segle xix, hom pot definir l'home com a animal utòpic, i el mateixpositivisme pot ésser considerat com una altra utopia. I tot i que sembla que avui les utopies socials i polítiques cedeixen el seu lloc al desenvolupament de laciència i latecnologia, la confiança en aquestes com a camí vers unasocietat de benestar podria constituir una nova utopia disfressada, com ho explicavaHerbert Marcuse enLa fi de la utopia.[5]
L'home, davant de la seva condició a la Terra, ha imaginat sovint mons millors, situats ja sigui en un passat llunyà, en un futur llunyà o en un indret més o menys accessible.[8] Així, si bé el mot utopia apareix al segle xvi, el concepte subjacent ja existia des de l'antiguitat, reflectit en llegendes com la del jardí deGuilgameix, ancestre deljardí de l'Edèn, o en el mite grecoromà de l'edat d'or, que descriu un estat primordial de la humanitat on aquesta vivia en harmonia amb una pròdiga Natura. Les construccions religioses també han alimentat utopies, amb les descripcions d'unparadís terrenal, un indret de delícies i perfecció, on no hi ha dolor i s'hi viu eternament, o amb les prediccionsmil·lenaristes, que prometien un període de pau i felicitat de mil anys després de la nova vinguda delCrist. I durant l'edat mitjana, la gent somniava amb la terra d'abundància deXauxa, on no cal treballar per a poder sustentar-se.
Els fundadors del gènere utòpic van desenvolupar la reflexió política de la bona ciutat, una tradició literària procedent del món antic i medieval; aquesta ciutat s'organitzava a imatge del cosmos, és a dir, segons un ordre inspirat per la voluntat divina capaç de garantir la concòrdia i la unitat.[8] Els exemples més representatius en sónPlató iAristòtil, amb llur ciutat perfecta descrita aLa República;Agustí d'Hipona, amb els somnis d'una societatcristiana ideal com l'exposada aLa ciutat de Déu, i els autors delsespills de prínceps de la fi de l'edat mitjana.
La utopia pròpiament dita va aparèixer alRenaixement, vehiculant el nou concepte central aportat per l'humanisme: l'amor a la condició humana.[9] En aquesta època, l'home se situa al centre de la seva pròpia evolució i, sense prescindir de Déu, «l'experiència demostra l'evidència que la raó i el pensament constitueixen causa i començament de grans fets» (Francis Bacon,Novum Organum);[9] l'humanisme implica una recerca de la veritat i de la justícia a través de mitjans humans, en particular de lesciències, i estimula una moral universal basada en la comunitat de la condició humana.[10]
Dins d'aquest marc, la literatura utòpica es va desenvolupar com a medi per convèncer els lectors que altres maneres de viure eren possibles, que si els homes s'organitzessin altrament podrien acabar amb la misèria, els vicis i les guerres. El recurs a la ficció permetia distanciar-se del present per criticar-ne l'ordre social i mostrar amb detall com se'l podria modificar.
Nova Harmonia, de F. Bate, pintada segons les descripcions deRobert Owen (1838)
Des d'aleshores fins al segle xviii, les propostes filosoficoliteràries d'aquest tipus van fructificar i, tot i proposar diversos enfocaments de la societat utòpica, van mostrar una sèrie de constants eixides de la mentalitat humanista i accentuades encara sota el pensament de lail·lustració: l'insularisme (les utopies se situen a la Terra però a illes o altres indrets isolats); l'economia sol ser autàrquica i basada en l'agricultura, i es menysprea sovint el comerç; la raó i la regularitat són dominats (la natura és domesticada, la topografia és geometritzada); l'organització politicosocial és uniformitzada, regida per savis.[11]
Així, l'obra que inaugura el gènere, laUtopia de More, descriu un paradís de tolerància religiosa, on no hi falta ni la feina ni els recursos per a tothom, on ningú no té més que els altres perquè tots els béns són en comú i d'on la violència i el vici són exclosos;[12]Christianopolis (1619) deJohann Valentin Andreæ és una utopia cristiana habitada per una comunitat d'erudits-artesans i regida com una democràcia;La ciutat del sol, deTommaso Campanella (1623), parla d'una societatteocràtica en què tots els detalls de l'existència col·lectiva estan regulats;La Nova Atlàntida de Francis Bacon (1627) és una ciutat governada per una comunitat de científics; L'Oceana deJames Harrington (1656) proposa un règim de democràcia parlamentària que protegeix els béns de tothom; al contrari, elCodi de la natura deMorelly (1755), és un elogi de l'abolició de la propietat privada.[8]
Durant la primera meitat del segle xix, la utopia comença a passar del terreny merament literari al dels actes. Les utopies socials de l'època romàntica, titllades desocialisme utòpic pelsmarxistes posteriors,[13] van instigar una sèrie d'intents de reconstrucció moral i social basant-se en l'esperança, vehiculada durant la il·lustració, que la humanitat evoluciona de manera natural vers un futur millor, esperança que semblava confirmar-se amb el nou fenomen de laindustrialització.
Certs pensadors van proposar incloure totes les lluites dins del marc d'una emancipació humana final; la utopia ja no es troba en un lloc amagat ideal, sinó que serà l'acompliment final de la història. Així,Saint-Simon i els seus successors van preconitzar la instauració d'un nou poder espiritual dependent dels savis;Robert Owen va basar les seves esperances en el desenvolupament industrial iCharles Fourier va voler utilitzar les passions humanes per a fer néixer l'harmonia.[8] Però per una altra banda, d'altres pensadors van intentar instaurar tot seguit petites comunitats al marge del món majoritari per a practicar-hi noves relacions igualitàries: així es van fundar, sobretot alsEstats Units, nombroses viles experimentals com l'Icària d'Étienne Cabet i els seus deixebles.[8]
AlsPaïsos Catalans, en aquesta època, els principals corrents utopistes van ser precisament seguidors de les idees de Cabet. Entre les personalitats seduïdes per les seves propostes cal destacarNarcís Monturiol i Estarriol, traductor de Cabet i fundador del periòdicLa Fraternidad, i el metgeJoan Rovira, que el1848 se'n va anar als Estats Units per fundar-hi Icària.[5]
Matança a Père-Lachaise durant el conflicte de laComuna de París, de Henri Félix Emmanuel Philippoteaux (1871)
A mitjan segle, aquest tipus d'utopisme idealista es va veure modificat per l'emergència del conflicte de lalluita de classes. Dins d'aquest context més aspre, van aparèixer una sèrie de noves doctrines que preconitzaven l'alliberament del proletariat com a condició prèvia per assolir un món just, lliure i en pau. I afegien que, si calia, aquest alliberament es faria a través de la violència. Pelsmarxistes, la solució utòpica passava per la conquesta de l'estat i la instauració delcomunisme; pelsanarquistes, deProudhon aMikhaïl Bakunin, l'autoritat s'havia d'abolir per donar pas a col·lectius d'individus lliurement associats. El1871, aquestes doctrines es van intentar posar en pràctica a laComuna de París, on la utopia es va convertir en tragèdia.[8]
D'aquest període es poden destacar obres comNews from Nowhere deWilliam Morris (1892), en quèNowhere (enlloc) és una societat del futur sense polítics basada en la propietat comuna i en el control democràtic dels mitjans de producció,[14]Looking Backward (1888) d'Edward Bellamy, que descriu una societat de l'any 2000 fruit del socialisme utòpic o encaraGloriana, or the Revolution of 1900 (1890) de LadyFlorence Dixie, utopia feminista en la que la protagonista es fa passar per un home, Hector l'Estrange, es fa elegir a laCambra dels Comuns del Regne Unit i instaura el vot femení. El llibre s'acaba l'any 1999, amb la descripció d'una Gran Bretanya pròspera i pacífica regida per les dones.[15]
Alfin de siècle encara va aparèixer una altra utopia major que marcarà igualment el segle següent i que alguns anomenaran «la religió delprogrés»[8] Les noves descobertes tecnicocientífiques meravellen la societat: lesexposicions universals creen un efímer exemple de món ideal, on les tenebres són vençudes per l'electricitat, les locomotives a vapor apropen els homes i suprimeixen les distàncies i les màquines permetran abolir la pesantor del treball.Ernest Renan, filòsof francès, afirmarà en la seva obra L'avenir de la science, que «organitzar la humanitat de manera científica, tal és el darrer objectiu de la ciència moderna, tal és la seva audaciosa però legítima pretensió».[8] Tot i així, alguns observadors aïllats comJules Verne oSamuel Butler van tenir el pressentiment que el món creat per la tècnica no seria obligatòriament un món feliç. Va ser durant aquesta fi de segle que les obres literàries utòpiques van començar a presentar elements distòpics que posen en guàrdia contra una possible mala evolució de la societat; n'és un exemple la novel·laErewhon (anagrama denowhere, enlloc) (1872) del citat Samuel Butler que, presentada com un llibre d'aventures, explica la descoberta d'una utopia amagada a les muntanyes de Nova Zelanda on la societat ha efectuat un retorn a la simplicitat després d'haver constat els perills de la tecnologia.
El segle xx va semblar ser alhora tant el de la consagració de les utopies com el de la seva desaparició. Fins alsanys 1940, larevolució russa de 1917 i la instauració de laUnió Soviètica van representar per una gran part de la humanitat l'exemple de la realització d'una utopia política: aquest nou país apareixia com una societat capaç de realitzar miracles impossibles fins aleshores tot alliberant forces humanes colossals al servei del progrés. D'altra banda, durant el període situat entre elsanys 10 i30, amb l'aparició de lesavantguardes europees, una multitud d'intel·lectuals i artistes van projectar-se en la utopia tot intentant crear espais de comunió entre art, funcionalitat i benestar de les masses.
Aquest entusiasme va veure's malmenat per les dues guerres mundials, els efectes delcrac del 29, el sorgiment delnazisme i la descoberta dels estralls causats per l'estalinisme; si bé el nazisme no va ser cap utopia política en si, va permetre posar de manifest tendències latents de la tradició utòpica occidental, com l'obsessió per a la transparència, la subordinació de l'individu a un Estat (o un sol líder) capaç de guiar-lo i l'atracció de la puresa; la idea utòpica de l'emergència d'un home nou regenerat obrirà les portes de la utopia del cos, que passarà de l'higienisme a l'eugenèsia.[8] Pel seu cantó, el destí de les societats comunistes d'Europa oriental va accentuar la qüestió de la contra-utopia, en constatar que una utopia que havia mobilitzat tants anhels es convertia en un malson de violència política.[8] Aquest ambient pessimista va intensificar-se durant laguerra freda, reflectit en nombroses obres tant literàries com cinematogràfiques de caràcter distòpic.
A la darreria delsanys 60, el filòsof alemanyHerbert Marcuse va declarar «la fi de la utopia»: d'una banda s'havia ensorrat la creença en elprogrés continu i automàtic cap al benestar en demostrar-se, en particular amb el nazisme, que una regressió sobtada vers la barbàrie sempre era possible; d'altra banda, l'alternativa utòpica de la construcció d'una societat comunista no havia acomplit la seva promesa.
Malgrat això, dins d'un context dedescolonització, de desenvolupament de larevolució xinesa i de prosperitat capitalista, els països occidentals van veure un ressorgiment en força dels moviments de caràcter utòpic. Aquests, però, van presentar una novetat: aquest cop, els protagonistes gairebé exclusius van ser-ne elsjoves, més aviat benestants, que es va revoltar contra el model de societat; aquests moviments es caracteritzaran per una crítica radical de les institucions que reprodueixen les relacions d'autoritat, com la família i les escoles, i pel desig de reinventar noves relacions socials lliures. Van ser les revoltes delmaig de 1968, amb l'aparició del movimenthippy, delfeminisme modern i de larevolució sexual.[8]
Entre la fi delsegle xx i principi delsegle xxi, sorgeixen de forma recurrent altres utopies basades en la manera de viure junts, de treballar i d'anar més enllà dels models dominants, com l'ecologisme i l'altermundisme, evolucions de les primeres propostes hippies;[8] d'altra banda arrela la creença en unasocietat del benestar garantida pelliberalisme econòmic ifinancer autoregulat, creença que sembla esfondrar-se amb lacrisi borsària del 2008. Alhora, l'extraordinari desenvolupament de les tècniques deprocessament de la informació fa aparèixeraltres esperances utòpiques: els usuaris disposen de possibilitats d'expressió i d'intercanvi massives, en condicions de gran llibertat, i alguns hi veuen l'emergència d'una nova forma d'intel·ligència col·lectiva de caràcter mundial.[8]
Il·lustració d'una versió alemanya de laNavegació de sant Brandà (volts del 1460)
Vicent Simborg, aLa utopia segons Llorenç Villalonga, diu: «Les visions utòpiques han acompanyat l'activitat literària pràcticament des del començament. Davant unes situacions polítiques i socials viscudes com a imperfectes i injustes, la literatura oferia el domini de la ficció, on recrear els somnis d'unes noves civilitzacions equitatives i modèliques, allunyades de la insatisfactòria realitat quotidiana. Primer allunyades en l'espai (no ací, però sí en un altre país exòtic); després, en el temps (no ara, però sí unes dècades o uns segles més avant). La literatura es revestia de moral o de pedagogia».[11]
La literatura utòpica serà molt sovint una narració de viatges, la història d'un periple a la fi del qual es descobreix una realitat desconeguda en un indret imaginari. Aquesta tradició ja era present en laliteratura antiga, amb obres gregues com l'Odissea d'Homer o laHistòria vertadera deLlucià de Samosata (segle ii aC), i va proliferar durant l'edat mitjana cristiana amb relats de viatges i informes de peregrinacions, en especial les que es feien aJerusalem, amb la seva promesa de redempció en arribar a aquesta vila. Altres obres d'aquest gènere van ser laNavegació de Sant Brandà (segles X -xi), d'origen irlandès, en què el sant i els seus companys boguen d'illa en illa a la recerca del paradís terrenal; elRoman d'Alexandre (adaptat des de l'antiguitat fins alsegle xiii), on les conquestes menen l'emperador fins als confins de la Terra, a les portes del Paradís, on acaba per comprendre la seva pròpia finitud;Le pèlerinage de la vie humaine, escrit alsegle xiv pel monjo poetaGuillaume de Digulleville, que converteix el pelegrinatge a Jerusalem en una al·legoria de l'existència: per accedir a la Jerusalem celestial, primer cal acceptar de morir.[8]
A partir de More, el gènere literari utòpic va florir: ja sigui en forma de tractats polítics, que adopten la ficció per tal de proposar noves estructures socials tot protegint-se de la censura, ja sigui en forma de relats fantàstics o satírics que permeten explorar mons extraordinaris i que sovint es confonen amb l'estrictaciència-ficció.[11] Al segle xviii va aparèixer una altra forma de relat utòpic en què per descobrir la societat ideal cal viatjar en el temps; la fe en el progrés va convertir-se en la promesa que aquesta utopia seria una realitat esdevenidora. Els trets fonamentals de la utopia són la presentació d'alternatives, el desig de canvi i la crítica implícita al present no utòpic.
El segle xx va fer aparèixer el progrés pel que era, una creença. A força de regressions bàrbares, manifestades per les guerres mundials, el nazisme i l'estalinisme, la literatura utòpica es va veure travessada per la dialèctica utopia/contra-utopia, somni i malson; obres comNosaltres, escrita el 1920 pel rusIevgueni Zamiatin,1984, deGeorge Orwell oUn món feliç d'Aldous Huxley, descriuen aquesta inversió de la utopia en què, en nom de la felicitat i de la societat ideal, l'Estat absorbeix o destrueix els individus pel terror.[8] Així va progressar l'anomenadadistopia.
Fora de la literatura, el seu terreny original, la utopia ha estat il·lustrada abundantment en la pintura i altres arts, però amb els corrents avantguardistes del segle xx, el mateix art esdevé un laboratori d'experiències utòpiques. Alsanys 1910, a Europa es coneix un doble fenomen: d'una banda, artistes comKandinski,Mondrian iMalèvitx, cadascun amb el seu propi moviment, funden l'art abstracte; d'altra banda, ambBauhaus a Alemanya,De Stijl als Països Baixos i les grans mobilitzacions desencadenades par la revolució russa, els artistes volen participar en la transformació social, trencar les barreres entre lesbelles arts i lesarts aplicades, posar-se al servei de la creació industrial i «embolcallar la terra amb una forma i un significat nous». Així, aquests dos moviments fan aparèixer la figura de l'artista com a creador d'utopies, inventor de formes inèdites i precursor del futur.[8]
Pel seu cantó, elmoviment futurista, que va néixer el 20 de febrer de1909 amb la publicació delManifest deMarinetti, és emblemàtic del nou culte d'aquest principi de segle: el de la utopia de la tècnica. Així, durant aquesta època, un pintor comFernand Léger, fascinat per l'estètica de les màquines, introdueix l'element mecànic en la pintura. Alhora, les armes noves de laGran Guerra i l'extensió deltaylorisme, emblema delstemps moderns ridiculitzats perCharlot, posen de manifest la cara inquietant de la tecnologia mecànica, plasmada en obres com la del dramaturg txecKarel Čapek,R.U.R. (1920), que escenifica una revolta de robots, o la pel·lícula deFritz LangMetropolis (1927), que mostra màquines devoradores d'humans i un robot femení vehicle de les forces malèfiques.[8]
D'ençà que Thomas More va suggerir que l'hàbitat determina el caràcter igualitari de l'organització social, en especificar que els utopians vivien en «cinquanta-quatre ciutats construïdes a partir del mateix plànol», l'arquitectura és una de les arts que ha generat i que segueix generant més projectes utòpics.[8]
Al primer pla, ciutat jardí obrera de Ungemach, aEstrasburg, fundada a principis dels anys 1920
Durant el Renaixement es va produir una profunda reflexió sobre la ciutat ideal, que pretenia fer-ne una obra d'art per si mateixa. Aquest corrent, aparegut el 1485, es va interessar principalment a l'arquitectura civil. Considera la ciutat com una totalitat orgànica on les proporcions han de dominar les parts per crear un conjunt harmoniós. Un dels primers projectes concretats va ser el deFilarete, realitzat entre els anys 1457 i 1464 per al seu protectorFrancesco Sforza. Al començament del segle xvi,Leonardo da Vinci també va imaginar noves formes d'urbanisme que reflectien la preocupació per l'ordre i la higiene. El camp militar va permetre transformar molts d'aquests projectes en realitat, gràcies a la construcció de ciutadelles i forts, com per exemple el de Palma Nova aVenècia (1593).[8]
Al segle xviii, elsarquitectes neoclàssics comBoullée (1728-1799),Ledoux (1736-1806) oLequeu (1757-1825) imaginen ciutats i edificis que, més que respondre a necessitats pràctiques, representen valors i virtuts.[8]
A Catalunya, el1860 es va aprovar elpla Cerdà per a eixamplarBarcelona.Ildefons Cerdà va ser un dels pioners catalans del socialisme utòpic i anhelava convertir Barcelona en una ciutat moderna i socialment igualitària i higiènica.[16] El seu pla original preveia jardins a cada illa de cases i, a cada barri, un parc comunal de quatre a vuit illes d'extensió a més d'hospitals, mercats, esglésies i centres cívics; a tocar delriu Besòs hi havia previst destinar terrenys per a un gran bosc.[16] Com altres reformadors urbans de l'època, partidaris del socialisme utòpic, Cerdà rebutjava de ple la primacia de la màquina per damunt de l'home; per això no es va preocupar de reservar sòl per a les indústries i així ho va fer constar, el que hauria obligat, si el seu pla s'hagués mantingut, a la classe obrera d'anar a viure als extraradis on hi hauria les fàbriques.[16]
Inversament a aquests corrents, la majoria d'utopies arquitecturals de la primera meitat del segle xx van considerar que la ciutat moderna s'havia de reinventar seguint el model del desenvolupament industrial, i elfuncionalisme va esdevenir la ideologia dominant, tant a la Unió Soviètica com als Estats Units, amb la seva proliferació degratacels; ambLudwig Hilberseimer oLe Corbusier, els arquitectes proposen grans projectes de ciutats racionals, geomètriques i estandarditzades a la imatge de la civilització industrial de masses.[8]
Si bé totes les utopies proposen el benestar i la felicitat socials, al llarg de la història s'han manifestat en diversos camps específics i en tant que pures teories però també en tant que realitzacions concretes.
utopies religioses: des de ben antic, lesreligions abrahàmiques vehiculen promeses utòpiques, desenvolupades sobretot en el seu vessant popular, com ara l'escatologia, elmil·lenarisme o l'apocatàstasi. A partir del segle xvii, la colonització del Nou Món també va oferir una terra «verge» a diferents moviments religiosos, que van poder concretar-hi els seus somnis de purificació tot creant diverses comunitats: van ser, per exemple elspuritans, elsamish o, més tard, elsmormons.
utopies ecologistes: la relació entre l'home i la natura ha estat sovint font de somnis utòpics; amb l'adveniment del món modern industrial, aquest desig d'harmonia va florir a través dels mites d'Arcàdia, delbon salvatge o amb la proposta d'Ecotopia dels anys 1970. A partir d'aquesta dècada, hi ha hagut diversos intents de creació de comunitats ecologistes per posar en pràctica l'autarquia alimentària, energètica i fins i tot arquitectural (ecoviles).
utopies tecnocientífiques: la creença en què el progrés erradicaria els mals de la humanitat ha estat una de les utopies més arrelades dels dos segles passats. Aquesta s'ha manifestat en ideals i pràctiques com elcientisme, l'eugenèsia, eltranshumanisme i l'extropianisme o lasingularitat tecnològica. A la fi, també s'han originat pràctiques contràries, com la de latecnologia adequada.
La ubicació d'un indret anomenat «enlloc» ha variat evidentment al llarg del temps: lesilles, en tant que món a part, han estat sempre fascinants, així com els espais misteriosos situats darrere les altesmuntanyes llunyanes o a les regions prop delpol Sud, però també se l'ha citat més enllà de la pròpia terra, com per exemple a lalluna o en altres planetes. Fins i tot es troba a vegades fora deltemps, en el passat o en el futur...[8]
Jardí de l'Edèn, concepte present en totes les cultures des de la més remota antiguitat (ja és citat, amb altres noms, aMesopotàmia i a l'Índia antiga), representa l'indret on prosperà l'edat d'or de la humanitat primigènia, abans de cometre el pecat de voler obtenir la coneixença.
Arcàdia, regió mitificada de l'antiga Grècia, lloc de paisatge amè, de vida idíl·lica i feliç, gairebé sinònim de paradís,[17] exaltat en la poesia pastoral sobretot al Renaixement i al Romanticisme.
Illa de Sant Brandan, illa mítica probablement eixida de la culturacelta i adaptada pel primer cristianisme com a símbol iniciàtic de recerca de l'evolució espiritual.
Xauxa, país imaginari de l'edat mitjana, on hi ha una gran abundància i on tothom pot viure regaladament sense treballar.[18]
País del Preste Joan, reialme cristià misteriós, situat segons les llegendes medievals a l'Orient, més enllà dels països pagans.
Eldorado, regió fabulosa de l'Amèrica del Sud a la qual els conqueridors castellans atribuïren immenses riqueses.[19]
Libertàlia, república llegendària depirates filòsofs on es va establir una mena de societat anarquista, segons els relats d'aventures dels segles xvii i XVIII.[20]
Icària, illa imaginària on Étienne Cabet situà l'acció de la seva novel·la filosòficaVoyage en Icarie, descripció d'un país en el qual hom practicava el comunisme, que despertà un gran entusiasme entre la classe obrera de França en el decenni de 1840-50.[21]
Xangri-La, reialme idíl·lic perdut enmig les muntanyes delTibet, on la gent hi viu sense envellir. Apareix en la novel·laLost Horizon deJames Hilton (1933).
Federació Unida de Planetes, república galàctica regida democràticament i on diverses races conviuen en harmonia, eixida de la sèrieStar Trek (1966).
Al-Madina al-Fadila, d'Al-Farabí (874-950), on es presenta la teoria d'un estat ideal, com aLa República de Plató. Al-Farabí considera la religió com una representació simbòlica de la veritat i, com Plató, creu que el deure dels filòsofs és guiar l'Estat.
La République Universelle ou l'humanité ailée réunie sous l'Empire de la Raison (1788), del pioner de l'aviacióGuillaume Resnier, descriu el seu projecte utòpic de república universal, amb les seves lleis constitutives, les seves ciutats i els seus edificis, i on el vol seria el remei de tots els mals; fins i tot va imaginar una milícia amb ales, precursora de la força aèria militar.
Herland (1915), utopia feminista deCharlotte Perkins Gilman on es descriu una societat isolada composta exclusivament per dones (que es reprodueixen perpartenogènesi) i on hi regna un ordre social ideal, sense guerres, conflictes ni domanació.
Islandia (1942), d'Austin Tappan Wright, descriu una illa imaginària de l'hemisferi sud, una utopia que conté molts elements de l'arcadisme, incloent una política d'aïllament del món exterior i el refús de la industrialització.
Walden 2 (1948) deB. F. Skinner, reflexions sobre la crisi moral i estructural de la societat i els seus possibles remeis.
Big Planet (1957), deJack Vance, parla d'una ciutat, Kirstendale, que aconsegueix establir l'ordre pel fet que els ciutadans, seguint un calendari elaborat, canvien constantment d'estatus, de títol i d'obligacions (passant, per exemple, de servent a aristòcrata i viceversa).
Island (1962) d'Aldous Huxley explica la història de Will Farnaby, un periodista cínic que naufraga a l'illa fictícia de Pala i hi descobreix una societat utòpica antiga de 120 anys, fruit de la unió dels millors aspectes de les cultures occidental i oriental.
La fi de la utopia (1967) deHerbert Marcuse, filòsof alemany que denuncia la fe en el desenvolupament científic i tècnic, elcientisme i eltecnocratisme, com a noves utopies disfressades.[5]
↑Gastaldo, Mavi Dolç:La ciència i la tecnologia al servei de la utopia. La confiança històrica d'Onofre Parés a L'illa del gran experiment[1]Arxivat 2014-02-27 aWayback Machine. (UAB)
