LaUniversitat Harvard (enanglès:Harvard University) és una universitat privada situada aCambridge,Massachusetts, alsEstats Units d'Amèrica, prop de la ciutat deBoston. És la universitat més antiga deNord-amèrica, havent estat fundada com aNew College el 8 de setembre de 1636. Tres anys més tard va ser rebatejada en honor de John Harvard, un dels seus principals mecenes.
Juntament amb set altres universitats antigues delNord-Est, Harvard és membre de l'Ivy League, una lliga atlètica formada per institucions d'educació superior extremadament selectives[1] i amb dotacions financeres multimilionàries.[2] En aquest sentit, Harvard destaca tant per ser la segona universitat més selectiva dels Estats Units,[3] com per ser el centre educatiu amb una dotació més gran del planeta, valorada en 41.900 milions de dòlars.[4]
Amb prop de 6.750[5] estudiants de grau i uns 13.000 de postgrau, Harvard és una universitat de mida mitjana amb un campus històric a la riba nord del riu Charles. Centrat al voltant de l'àrea oberta coneguda com aHarvard Yard, hi destaquen edificis de l'època colonial com el Massachusetts Hall i la Capella Holden. La Biblioteca Widener, edifici de principis del segle xx, és el centre del sistema bibliotecari de Harvard, el més antic dels Estats Units i la col·lecció bibliotecària privada més gran del món.[6]
En la seva llarga història, Harvard ha destacat com un dels centres d'investigació més importants del planeta,[7][8] alhora que s'ha consolidat en la cultura popular com una de les universitats més icòniques del món,[9] amb centenars d'ex-alumnes famosos que han desenvolupat carreres acadèmiques, polítiques i artístiques d'èxit.[10][11] Sol aparèixer als rànquings d'universitats entre les dues primeres posicions als Estats Units[5][12] i entre les cinc primeres del món,[13][14] la qual cosa la fa una de les universitats més prestigioses globalment.
Harvard està organitzada en diverses escoles, que es diferencien entre elles per l'àrea d'estudis en què s'especialitzen i/o pel cicle d'estudis dels seus títols:
LaGraduate School of Arts and Sciences (fundada1872): atorga màsters i doctorats en àrees diverses com les ciències socials, matemàtiques, ciències naturals o les humanitats
Harvard va ser fundada el 1636 per una votació delGran i General Tribunal de laColònia de la Badia de Massachusetts. El seu primer director, Nathaniel Eaton, va prendre possessió del càrrec l'any següent. El 1638, la universitat va adquirir la primeraimpremta coneguda de lescolònies angleses a Amèrica.[18][19] El mateix any, al seu llit de mort, John Harvard, un clerguepurità que havia emigrat a la colònia des d'Anglaterra, va llegar a la universitat 780lliures i la seva biblioteca d'uns 320 volums; l'any següent, va ser nomenat Harvard College.[20]
El 1643, una publicació de Harvard va definir el propòsit de la universitat: "fer avançar l'aprenentatge i perpetuar-lo a la posteritat, tement deixar un clergat analfabet a les esglésies en temps que els nostres clergues actuals jauran a la pols".[21]
En els seus primers anys va formar molts eclesiàstics puritans i va oferir un currículum clàssic basat en el model universitari anglès exemplificat per laUniversitat de Cambridge,[22] on molts líders colonials de Massachusetts havien estudiat abans d'emigrar a la colònia. El Harvard College mai es va afiliar formalment a cap denominacióprotestant en particular, però el seu pla d'estudis s'ajustava als principis del puritanisme.[23] El 1650, es va atorgar la carta de la Corporació Harvard, l'òrgan de govern de la universitat.
De 1681 a 1701, Increase Mather, un clergue purità, va exercir com a sisè president de Harvard. El 1708, John Leverett es va convertir en el setè president de Harvard i el primer president que no era també clergue.[24] El professorat i els estudiants de Harvard van donar suport en gran manera a la causa rebel durant laRevolució Americana.[25]
Al segle XIX, Harvard va estar influenciada per les idees de l'època de laIl·lustració, incloent-hi la raó i el lliure albir, que estaven molt esteses entre els religiososcongregacionals i que van situar aquests clergues i les seves congregacions en desacord amb els pastors i clergues més tradicionalistes icalvinistes.[26] Després de la mort del professor de teologia de Hollis, David Tappan, el 1803 i la de Joseph Willard, l'onzè president de Harvard, l'any següent, va esclatar una lluita pels seus substituts. El 1805, Henry Ware va ser elegit per substituir Tappan com a president de Hollis. Dos anys més tard, el 1807, el liberal Samuel Webber va ser nomenat 13è president de Harvard, cosa que representava un canvi de les idees tradicionals de Harvard a idees més liberals iarminianes.[26][27]
El 1816, la Universitat Harvard va llançar nous programes d'idiomes en l'estudi delfrancès i elcastellà i va nomenar George Ticknor com el primer professor de la universitat per a aquests programes d'idiomes.
De 1869 a 1909, Charles William Eliot, el 21è president de la Universitat Harvard, va disminuir la posició històricament afavorida delcristianisme en el currículum, obrint-lo a l'autodirecció dels estudiants. Tot i que Eliot va ser una figura influent en la secularització de l'educació superior dels Estats Units, estava motivat principalment per conviccionstranscendentalistes iunitàries influenciades per William Ellery Channing,Ralph Waldo Emerson i altres, més que no pas pel secularisme. A finals del segle XIX, les escoles de postgrau de la Universitat Harvard van començar a admetre dones en petit nombre.[28]
Durant el segle XX, a mesura que la seva dotació creixia i destacats intel·lectuals i professors s'hi afiliaven, la reputació de la Universitat Harvard com una de les universitats més prestigioses del món va augmentar notablement. La matrícula de la universitat també va experimentar un creixement substancial, producte tant de la fundació de nous programes acadèmics de postgrau com d'una expansió de la universitat de grau. ElRadcliffe College va emergir com la contrapart femenina del Harvard College, convertint-se en una de les universitats per a dones més destacades del país.
Entre 1933 i 1953, la Universitat Harvard va ser dirigida per James B. Conant, el 23è president de la universitat, que va revitalitzar l'erudició creativa de la universitat en un esforç per garantir la preeminència de Harvard entre les institucions de recerca emergents del país i del món. Conant considerava l'educació superior com un vehicle d'oportunitats per als talentosos més que no pas un dret per als rics, i va idear programes per identificar, reclutar i donar suport a joves talentosos. El 1945, sota el lideratge de Conant, el professorat de Harvard va publicar un influent informe de 268 pàgines,General Education in a Free Society, que continua sent una de les obres més importants en estudis curriculars.[30] Addicionalment, les dones van ser admeses per primera vegada a la facultat de medicina.[31]
Entre 1945 i 1960, les admissions es van estandarditzar per obrir la universitat a un grup d'estudiants més divers. Després del final de laSegona Guerra Mundial, per exemple, es van desenvolupar exàmens especials perquè elsveterans poguessin ser considerats per a l'admissió.[32] La universitat de grau, que ja no provenia principalment de prestigioses escoles preparatòries deNova Anglaterra, va esdevenir accessible a estudiants de classe mitjana de les escoles públiques; es van admetre molts mésjueus icatòlics, però els negres, els hispans i els asiàtics van romandre poc representats.[33] Durant la segona meitat del segle XX, però, la universitat es va anar diversificant gradualment.[34]
Entre 1971 i 1999, Harvard va controlar l'admissió, la instrucció i l'allotjament de grau per a les dones de Radcliffe; el 1999, Radcliffe es va fusionar formalment amb la Universitat Harvard.[35]
L'1 de juliol de 2007,Drew Gilpin Faust, degana del Harvard Radcliffe Institute, va ser nomenada 28ena presidenta de Harvard, va ser la primera dona a ostentar el càrrec.[36] L'1 de juliol de 2018, Faust es va jubilar i es va unir a la junta deGoldman Sachs, i Lawrence Bacow es va convertir en el 29è president de Harvard.[37]
El febrer de 2023, aproximadament 6.000 treballadors de Harvard van intentar organitzar un sindicat.[38]
Bacow es va jubilar el juny de 2023, i l'1 de juliolClaudine Gay, professora de Harvard als departaments de Govern i Estudis Afroamericans i degana de la Facultat d'Arts i Ciències, es va convertir en la 30ena presidenta de Harvard. El gener de 2024, només sis mesos després de començar la seva presidència, Gay va dimitir després d'acusacions d'antisemitisme iplagi.[39] Gay va ser succeïda per Alan Garber, rector de la universitat, que va ser nomenat president interí. L'agost de 2024, la universitat va anunciar que Garber seria nomenat 31è president de Harvard fins al final del curs acadèmic 2026-27.
L'abril de 2025, elgovern federal dels Estats Units, sota la presidència deDonald Trump, va amenaçar de retenir gairebé 9.000 milions de dòlars en fons governamentals a la universitat si no complia amb les demandes del govern de modificar moltes de les seves polítiques. Aquesta amenaça formava part d'una batalla més àmplia sobre l'autonomia de les universitats després de les polèmiquesprotestes estudiantils contra la guerra de Gaza, i va seguir demandes similars fetes a laUniversitat de Colúmbia.[40] Els líders de la universitat es van resistir a les demandes del govern, al·legant que eren una extralimitació il·legal de l'autoritat governamental.[41] En resposta, el Departament d'Educació dels Estats Units va anunciar que congelarien 2.300 milions de dòlars en fons federals a Harvard.[42] Posteriorment, elDepartament de Seguretat Nacional va amenaçar de revocar l'elegibilitat de Harvard per acollir estudiants internacionals. Harvard va respondre presentant una demanda contra l'administració Trump al Tribunal de Massachusetts, argumentant que la congelació de fons era inconstitucional.[43][44][45]
El 3 de setembre de 2025, la jutgessa Allison Burroughs va dictaminar que l'administració Trump havia congelat il·legalment més de 2.000 milions de dòlars en finançament per a la recerca, afirmant que l'administració "...i havia violat els drets de llibertat d'expressió de Harvard, així com la Llei de Drets Civils dels Estats Units".[46]
Harvard College, on estudien els alumnes que opten a untítol de grau, compta amb un sistema residencial col·legiat inspirat en d'universitats històriques d'Anglaterra. Establert a principis del segle xx, aquest sistema consta de dotze "cases" diferents a les quals un estudiant estarà afiliat des del House Day del seu primer any, quan se li anuncia a quina casa pertanyerà. L'assignació és aleatòria per tal de minimitzar les diferències entre la població de cada casa.[47] Així doncs, un estudiant de Harvard viu a les residències històriques del Harvard Yard durant el primer any, i els tres següents anys de grau pot optar per viure dins la casa que li ha tocat.
Pel que fa als esports, Harvard pertany a la lliga atlèticaIvy League. Dins d'aquesta, la rivalitat ambYale és la més antiga i intensa, culminant cada any amb "The Game",[48] el partit de futbol americà, esport inventat per un entrenador de Yale.[49]
Quant a la vida associativa, a Harvard hi ha desenes de clubs, grups d'interès i associacions que els estudiants poden integrar; a principis de cada curs hi ha una "Fira d'Implicació Estudiant" que mostra als nouvinguts tot el ventall de comunitats en les quals poden participar.[50]
↑«John Harvard» (en anglès). The Columbia Encyclopedia, 2008. Arxivat de l'original el 15/07/2009.
↑Wright, Louis B.; Commager, Henry Steele; Morris, Richard B.The cultural life of the American colonies. Mineola, N.Y: Dover, 2002.ISBN 978-0-486-42223-7.
↑Harvard Office of News and Public Affairs. «Harvard guide intro». Harvard University, 26-07-2007. Arxivat de l'original el July 26, 2007. [Consulta: 29 agost 2010].
↑26,026,1Dorrien, Gary J.The making of American liberal theology. 1: Imagining progressive religion: 1805 - 1900. 1. ed. Louisville, Ky. London: Westminster John Knox Press, 2001.ISBN 978-0-664-22354-0.
↑Field, Peter S.Ralph Waldo Emerson: The Making of a Democratic Intellectual (en anglès). Bloomsbury Academic, 2003.ISBN 978-0-8476-8843-2.
↑Shoemaker, Stephen P. «The Theological Roots of Charles W. Eliot's Educational Reforms». Journal of Unitarian Universalist History, vol. 31, 2006–2007, pàg. 30–45.
↑Karabel, Jerome.The chosen: the hidden history of admission and exclusion at Harvard, Yale, and Princeton. 1., Mariner Books ed. Boston: Houghton Mifflin, 2006.ISBN 978-0-618-77355-8.
