L'Unionisme és la ideologia que promou el manteniment o l'enfortiment dels vincles polítics i culturals entreIrlanda (sovint i, especialmentIrlanda del Nord) iGran Bretanya, i que originalment defensava que les relacions institucionals entre ambdós països es desenvolupessin en el marc de l'Acta d'Unió de 1800, que els va unir en una sola entitat política.[1]
La relació política entre la Gran Bretanya i Irlanda data del segle xii, i arriba al seu punt àlgid amb l'Acta d'Unió de 1800, que va donar lloc a la creació delRegne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. El 1922, els vint-i-sis comtats del sud d'Irlanda obtenen la seva independència del Regne Unit, i passen a ser coneguts primer com aEstat Lliure d'Irlanda i posteriorment com l'actualRepública d'Irlanda. Els sis comtats restants, l'actual territori d'Irlanda del Nord, han romàs sota domini britànic, conformant l'actualRegne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Actualment, la ideologia unionista està relacionada amb l'estatus polític del Nord britànic, i està pràcticament extinta en la resta de l'illa.
El terme té el seu origen en les campanyes dels que s'oposaven a laHome Rule, que pretenien evitar la creació d'un parlament panirlandès (dins del Regne Unit). Per aquesta defensa de l'Acta d'Unió van acabar sent coneguts com aunionistes, terme que va començar a aplicar-se'ls de manera generalitzada al pas del segle xix alxx.
L'unionisme i la ideologia oposada, elnacionalisme irlandès, estan associats amb les comunitats ètniques i religioses que integren la població del territori: el primer amb elsprotestants d'origen anglès o escocès (molts dels quals van arribar durant l'època de les "plantacions", i el segon amb els pobladorscatòlics de l'illa. En qualsevol cas, les generalitzacions han de ser matisades, ja que un nombre significatiu d'individus no entra dins de les esmentades categories, i la distinció entre nadius catòlics irlandesos «purs» i protestants britànics «purs» no se sosté tenint en compte la centenària història de matrimonis mixtos, assimilació cultural i conversions religioses.
L'unionisme irlandès se centra en la identificació amb el Regne Unit, però això no necessàriament implica l'exclusió d'un sentiment de pertinença a la terra irlandesa, o una afinitat específica amb Irlanda del Nord (amb l'Ulster, al qual pertanyen els comtats britànics). Va emergir com un corrent polític unificat en oposició a l'autogovern atorgat a la província per la primeraHome Rule Bill de 1886, promoguda pel primer ministre britànicWilliam Gladstone. Mentre els nacionalistes irlandesos advocaven per lasecessió de la Gran Bretanya, ja fos a través de laHome Rule, del rebuig a l'Acta d'Unió o a través d'una declaració d'independència, els unionistes creien fonamentalment en la necessitat de mantenir i aprofundir en la relació entre les diferentsnacions constituents del Regne Unit, expressant el seu orgull pels símbols de la seva pertinença a aquesta unió.
Un símbol fonamental per als unionistes és laUnion Jack (labandera del Regne Unit). En les àrees unionistes d'Irlanda del Nord sovint es mostra en llocs visibles, junt amb altres símbols per reforçar el sentit d'identitat de la comunitat. L'unionisme també està especialment identificat amb laCorona Britànica.
Històricament, la majoria dels unionistes irlandesos han estat protestants i, de la mateixa manera, la majoria dels nacionalistes irlandesos han estat catòlics. Tot i així, tant en un com en un altre cas hi ha excepcions no del tot infreqüents. El fenomen de l'unionisme catòlic continua existint a Irlanda del Nord, en relació amb les reserves, que despertaria entre part de les classes mitjanes catòliques les conseqüències econòmiques d'una unió amb la República d'Irlanda.
Tant l'unionisme com el nacionalisme irlandès han hostatjat elements ideològicssectaris i excloents, encara que ambdós hagin atret individus des de fora de la seva base religiosa. En tot cas, mentre el nacionalisme ha tingut històricament alguns líders protestants (Henry Grattan,Theobald Wolfe Tone,Charles Stewart Parnell oDouglas Hyde, l'unionisme ha estat liderat invariablement per polítics protestants. Aquesta falta de lideratge catòlic ha despertat històricament acusacions de sectarisme, particularment referides al període en què elPartit Unionista de l'Ulster (UPP), en les seves sigles en anglès) va mantenir el control incontestat d'Irlanda del Nord (1921-1972). Únicament un polític catòlic va formar part del govern durant aquell període (el Dr. G.B.Newe, especialment inclòs per millorar les relacions entre les dues comunitats en l'últim govern de l'UPP en els anys setanta). El líder unionista ipremi Nobel de la PauDavid Trimble va reconèixer que Irlanda del Nord havia estat una "freda casa" per als catòlics en el passat.
Junt amb el termeunionista, les persones que propugnen les idees referides també són conegudes amb el termelleialistes. Ambdues paraules s'usen tot sovint com a sinònimes, però l'última s'associa més habitualment a les línies més dures de l'unionisme, que en alguns casos tant individualment com col·lectivament han recolzat o dut a terme actes violents o de caràcter terrorista. Molts unionistes no es consideren lleialistes.
Una distinció similar es produeix en el nacionalisme irlandès. La majoria dels nacionalistes, com els membres o simpatitzants delPartit Socialdemòcrata i Laborista d'Irlanda del Nord (SDLP, per les seves sigles en anglès) i els principals partits de laRepública d'Irlanda són denominats de manera generalnacionalistes, mentre que els integrants de la branca més militant del nacionalisme, que inclouria partits com elSinn Féin, són coneguts com arepublicans. A la República d'Irlanda, la tradició republicana s'ha anat moderat amb els anys, i en l'actualitat el partit "republicà",Fianna Fáil, té molt poc a veure amb els militants republicans de l'altre costat de la frontera, més enllà de certa coincidència ideològica o de perspectiva històrica.
Durant el segle xix i al principi del segle xx l'unionisme va tenir partidaris a tot Irlanda. En una data tan tardana com 1859, l'unionistaPartit Conservador Irlandès era la força dominant i obtenia més escons que elPartit Liberal Irlandès o els diferents partits nacionalistes. Cal assenyalar que, durant aquelles dates, encara no estava estès el sufragi universal i la política estava en mans de les elits, úniques amb dret a vot.
Home Rule és el nom donat a la decisió d'establir un parlament autònom a Irlanda, que la governéscom una regió autònoma dins del Regne Unit. Va ser recolzada des de ladècada de 1860 i posteriorment pels líders nacionalistes de major importància, com araIsaac Butt,William Shaw,Charles Stewart Parnell,John Redmond iJohn Dillon, convertint-se la seva aprovació i desenvolupament en l'objectiu principal tant delPartit Nacionalista, que arribaria a ser conegut com la Lliga per l'Autogovern (Home Rule League), com delPartit Parlamentari Irlandès, el més gran a l'illa des de la dècada de 1880 fins al final de laPrimera Guerra Mundial.
Els unionistes capitalitzaven l'oposició a ladescentralització. Creien que un parlament irlandès dominat pels nacionalistes catòlics portaria a la discriminació econòmica, social i religiosa en seu contra, i acabaria advocant per la independència de la Gran Bretanya. En gran part de l'illa, l'unionisme comptava entre les seves files amb les classes governants, terratinents i membres de lagentry, però també tenia ampli suports entre els protestants de tota classe i procedència en l'Ulster. Precisament aquesta part de l'illas'havia industrialitzat, i gaudia d'una economia que s'assemblava molt a la britànica.
Una sèrie de governs britànics van presentar projectes de llei d'Home Rule(Home Rule Bills, Actes de Govern d'Irlanda) alparlament britànic. El 1886 el primer d'aquests projectes va ser rebutjat per laCambra dels Comuns, provocant una controvèrsia política que finalment acabaria amb el govern delPartit Liberal en el poder: alguns dels seus membres el van abandonar per formar el nouPartit Unionista Liberal, que es va aliar amb el Partit Conservador. Finalment els dos partits es van unir en elPartit Conservador i Unionista (conegut generalment com aPartit Conservador), que a hores d'ara continua sent el partit de referència de ladreta política britànica. El 1893 el nou projecte d'Home Rule va ser aprovat pels Comuns però va rebutjar per laCambra dels Lords, que tenia una còmoda majoria conservadora.
L'unionisme polític va cristal·litzar en les àrees protestants de l'Ulster, al nord d'Irlanda. A començament del segle xx, elPartit Unionista Irlandès (IUP) s'havia vist reduït a aquesta zona, i el 1905 es va fundar el Consell Unionista de l'Ulster, que donaria lloc alPartit Unionista de l'Ulster (UUP), que reemplaçaria l'IUP. Fins al 1920, molts dels líders de l'IUP venien d'altres parts d'Irlanda, i el seu líder més important,Edward Carson, s'oposava no només a laHome Rule sinó a qualsevol intent de partició de l'illa.
El 1911, va ser eliminat el dret de veto de la Cambra dels Lords sobre tota la legislació, la qual cosa va deixar via lliure a un projecte deHome Rule, que seria finalment aprovat. Els unionistes, especialment els d'Ulster, van iniciar una campanya en contra, amenaçant d'establir un govern provisional a la regió si finalment se'ls imposava la nova Acta de Govern. Van construir una milícia coneguda com elsVoluntaris de l'Ulster i van importar 25.000Plantilla:Fusell (arma) d'Alemanya. A mitjan 1914, els Voluntaris disposaven de 90.000 homes.
En vigílies de laPrimera Guerra Mundial l'Acta de Govern d'Irlanda (Home Rule Act) de 1914 es va convertir en llei. La guerra, en tot cas, va evitar la seva entrada en vigor. L'Alçament de Pasqua de 1916 i els fets subsegüents van portar a la promulgació d'una quarta llei d'Autogovern després de la guerra, coneguda com l'Acta de Govern de 1920. La llei es trobava molt influïda pel líder unionista SirEdward Carson, i concedia a sis dels nou comtats de l'Ulster (el que avui coneixem com aIrlanda del Nord) el seu propi parlament autònom, independent de la resta de l'illa (que va passar a conèixer-se breument comIrlanda del Sud). L'Acta de 1914 havia establert una partició similar com a mesura temporal, per a un període sense especificar. Finalment, només Irlanda del Nord es va convertir en una entitat autònoma funcional, i aviat Irlanda del Sud es va convertir en l'Estat Lliure d'Irlanda.
Els unionistes s'oposaven a l'Acta de Govern per múltiples raons:
No tots els protestants eren unionistes; alguns eren nacionalistes, com el cas deCharles Stewart Parnell. De la mateixa manera, alguns catòlics de classe mitjana recolzaven el manteniment de la unió. A més, l'unionisme es va veure recolzat, en el període entre la dècada de 1880 fins a 1914 per nombrosos líders del Partit Conservador britànic, especialmentLord Randolph Churchill i el futur primer ministreAndrew Bonar Law. Churchill va pronunciar el lema, posteriorment molt difós, "Ulster will fight and Ulster will be right " ("L'Ulster lluitarà, i tindrà raó").
La creació d'Irlanda del Nord per l'Acta de Govern de 1920, i la posterior creació de l'Estat Lliure Irlandès, va separar els unionistes del Nord i del Sud. L'exclusió d'Irlanda del Nord de tres dels comtats de l'Ulster (Donegal,Monaghan iCaven) va fer sentir-se els unionistes dels esmentats territoris aïllats i traïts. Van establir una associació per persuadir els seus companys unionistes que reconsideressin les fronteres descrites, però va ser en va.
Els unionistes eren majoria a quatre dels comtats de la nova regió (Antrim,Londonderry,Down iArmagh), i eren una àmplia minoria en els restants,Fermanagh iTyrone. SirEdward Carson havia urgit expressament al nou primer ministre d'Irlanda del Nord, SirJames Craig, a assegurar l'absoluta igualtat en el tractament cap als catòlics, per garantir l'estabilitat del nou estatus. La discriminació, tanmateix, va continuar vigent en àrees com l'habitatge, l'ocupació i la representació en els governs locals. Elpremi NobelDavid Trimble, antic líder delPartit Unionista de l'Ulster, va admetre que Irlanda del Nord havia estat una "freda llar" per als catòlics durant la major part del segle xx. Molts unionistes, sobretot delPartit Democràtic Unionista, neguen que hi hagués discriminació organitzada, i atribuïen la pobresa soferta per ambdues comunitats a les condicions econòmiques generals.
En elsanys seixanta, les reformes delprimer ministre d'Irlanda del Nord,Terence O'neill, dirigides a crear una societat més equitativa entre unionistes i nacionalistes, van donar com a resultat una oposició violenta de la facció unionista dirigida pel ministre protestant radicalIan Paisley. Els nacionalistes, per la seva part, havien llançat un moviment en favor delsdrets civils amb demandes clau en matèria electoral, com ara la petició d'"un home, un vot" per evitar la discriminació vigent contra els catòlics en el sistema electoral nord-irlandès. A causa d'aquest conflicte, en el qual es registraven atacs contra les infraestructures nord-irlandeses per part d'alguns grups unionistes, O'Neill va dimitir el 2 d'abril de 1969, i va ser reemplaçat perJames Chichester-Clark.
L'agost de 1969, coincidint amb la desfilada anual delsApprentice Boys of Derry) a la ciutat, van tenir lloc seriosos incidents i protestes aDerry (Batalla del Bogside) iBelfast. A conseqüència d'això, a partir del 14 d'agost el govern britànic va desplaçar tropes de l'exèrcit a l'Ulster per rellevar la policia. L'any següent Clark va viatjar aLondres, a la recerca de més suport militar, en un intent de sufocar els creixents episodis violents. En rebre molt menys d'allò que havia sol·licitat, va dimitir, sent reemplaçat perBrian Faulkner.
El1972, la situació s'havia deteriorat considerablement, i el 30 de gener tretze civils van ser assassinats per tropes del regiment paracaigudista a Derry, en un fet que seria conegut com aDiumenge Sagnant. Tres mesos més tard elParlament d'Irlanda del Nord i el seu govern van ser suspesos. En aquell temps l'entrada en política del reverendIan Paisley tindria gran importància per a l'unionisme. Paisley funda elPartit Democràtic Unionista (DUP) amb l'antic diputat de l'UUPDesmond Boal iJohn Mcquade. El nou partit ràpidament va començar a guanyar suports procedents de l'UUP, i des de 1975 va obtenir almenys el 10% dels vots en cada elecció.
El projecte endegat per Faulkner per establir un govern compartit entre nacionalistes i unionistes el 1974 es va veure estroncat per lavaga general (promoguda per les forces unionistes) del 15 de maig d'aquell any. Com a resultat d'això, Faulkner va perdre el suport del seu partit, va ser reemplaçat com a líder perHarry West, i va acabar formant el seu propi partit, elPartit Unionista d'Irlanda del Nord. Posteriorment, el mateix West dimitiria, i seria reemplaçat perJim Molyneux el 1979. El secretari d'EstatJim Prior va fer un altre intent descentralitzador, presentant un plaah hoc, entre 1982 i 1986, però el pla va ser boicotejat, en aquest cas pels nacionalistes.
Després de dècades de conflicte, un alto el foc general i les negociacions polítiques subsegüents van acabar donant com a fruit l'Acord de Belfast, del10 d'abril de1998, que de nou va establir un sistema de poder compartit per a la regió, amb suport obligatori d'ambdues comunitats. L'UUP va recolzar l'acord, al que es va oposar el DUP i altres partits petits.
