(en)United Nations (zh)联合国 (es)Organización de las Naciones Unidas (ru)Организация Объединённых Наций (ar)منظمة الأمم المتحدة (fr)Organisation des Nations unies
United Nations منظمة الأمم المتحدة Organisation des Nations unies Vereinte Nationen Организация Объединённых Наций 联合国 Organización de las Naciones Unidas Organizacja Narodów Zjednoczonych
L'Organització de les Nacions Unides (ONU) és unaorganització intergovernamental mundial, creada per laCarta de San Francisco el 1945, amb la finalitat de mantenir lapau, promoure lacooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat iautodeterminació i vetllar pel respecte delsdrets humans. Actualment formen part de l'organisme un total de 193estats del món, és a dir, gairebé tots els que són àmpliament reconeguts.A més té dos estats amb estatus d'observador permanent: laCiutat del Vaticà i l'Estat de Palestina.[1]
El 1974 laComunitat Europea va aconseguir l'estatus d'observador amb privilegis davant l'ONU. La Comissió de laUnió Europea té una delegació permanent davant l'ONU aNova York i una altra aGinebra.
El terme "Nacions Unides" va ser creat perFranklin D. Roosevelt durant laSegona Guerra Mundial, per referir-se alsAliats.[2] Se'n va fer ús per primera vegada el 1942, en la Declaració de les Nacions Unides, la qual establia que els aliats haurien de complir els principis de la Carta de l'Atlàntic, i juraven buscar la pau en conjunció amb els poders de lesEix. El nom va ser transferit a l'ONU per les forces victorioses de la guerra i com a condició de la Carta de l'Atlàntic i d'altres acords de guerra.
El 25 d'abril, 1945 va començar la Conferència Internacional aSan Francisco amb la intenció de crear l'organització internacional de les Nacions Unides. Dos mesos després, les 50 nacions que van estar representades a la Conferència van firmar la Carta de les Nacions Unides, el 26 de juny, iPolònia ho va fer poc després. Finalment, el 24 d'octubre de 1945 l'ONU va néixer amb la ratificació de la Carta de les Nacions Unides pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat:República de la Xina,França,Unió Soviètica,Regne Unit i elsEstats Units, i per la majoria dels altres 46 membres.[3]
Laseu de les Nacions Unides va ser construïda aNova York entre 1949-1950 a la vora de l'East River, sobre el terreny comprat amb la donació de 8,5 milions dedòlars de John D. Rockefeller, Jr,[4] i dissenyada per un equip d'arquitectes entre els quals hi haviaLe Corbusier iOscar Niemeyer. La seu va obrir les portes oficialment el 9 de gener, 1951. Encara que les oficines principals es troben aNova York, n'hi ha agències importants aGinebra,La Haia,Viena i altres ciutats del món.
El 2018 l'ONU eliminà les publicacions fetes per grups civils internacionals sobre els drets humans a la República Popular de la Xina perquè no respectaven la soberania ni la integritat territorial xineses.[7]
L'afiliació a l'ONU és oberta a tots els "estats que estimen la pau" i que accepten les obligacions de la carta de les Nacions Unides i, segons el judici de l'organització, tenen la capacitat per complir-les. L'Assemblea General determina l'admissió sobre la base de les recomanacions del Consell de Seguretat.
Quatre dels cinc òrgans principals estan ubicats a la seu principal de l'ONU a Nova York.[10] El Tribunal Internacional de Justícia es troba aLa Haia, mentre que altres organismes importants tenen la seva seu a les oficines de l'ONU aGinebra,[11]Viena,[12] iNairobi.[13] Altres institucions de l'ONU estan ubicades arreu del món. Els sis idiomes oficials de l'ONU, utilitzats en les reunions i documents intergovernamentals, són l'àrab, el xinès, l'espanyol, el francès, l'anglès i el rus.[14] En virtut de la Convenció sobre els privilegis i immunitats de les Nacions Unides, l'ONU i els seus organismes són immunes a les lleis dels països en què operen, el que salvaguarda la imparcialitat de l'ONU pel que fa als països amfitrions i membres.[15]
Per sota dels sis òrgans es troba, en paraules de l'autora Linda Fasulo, "una sorprenent col·lecció d'entitats i organitzacions, algunes de les quals són en realitat més antigues que la mateixa ONU i operen amb una independència gairebé total d'aquesta"[16] Entre elles es troben les agències especialitzades, les institucions de recerca i formació, els programes i fons i altres entitats de l'ONU.[17]
L'ONU obeeix alprincipi Noblemaire, que és obligatori per a qualsevol organització que pertanyi al sistema de l'ONU. Aquest principi exigeix que els salaris atreguin i mantinguin als ciutadans dels països on els salaris són més alts, i també demana que es pagui el mateix per un treball d'igual valor, independentment de la nacionalitat de l'empleat.[18][19] En la pràctica, la ICSC pren com a referència l'administració pública nacional millor pagada.[20] Els salaris de personal estan subjectes a un impost intern que administren les organitzacions de l'ONU.[21]
Pot resoldre recomanacions no obligatòries als estats o suggeriments al Consell de Seguretat (CSNU);
Decideix sobre l'admissió de nous membres, a proposta del CSNU;
Aprova el pressupost;
Tria els membres no permanents del CSNU; tots els membres de l'ECOSOC; elsecretari general de les Nacions Unides (a proposta de l'UNSC); i els quinze jutges de la Cort Internacional de Justícia (CIJ). Cada país té un vot.
Dóna suport administratiu a altres òrgans de les Nacions Unides (per exemple, en l'organització de conferències, la redacció d'informes i estudis i l'elaboració del pressupost);;
El seu president, elsecretari general de l'ONU, és elegit per l'Assemblea General per a un mandat de cinc anys i és el principal representant de l'ONU.
Decideix disputes entre estats que reconeixen la seva jurisdicció;
Emet dictàmens jurídics;
Dicta sentències permajoria relativa. Els seus quinze jutges són elegits per l'Assemblea General de l'ONU per a un mandat de nou anys.
L'Assemblea General, que es reuneix una vegada a l'any; cada estat hi té un representant; les seves decisions no són vinculats pels estats membres, però sí per a la pròpia organització, com seria el pressupost.
ElConsell de Seguretat, format per quinze membres: 10 s'elegeixen cada 2 anys i 5 són permanents i amb dret a vet; s'encarrega de vetllar pel manteniment de la pau i la seguretat mundials; les seves decisions són vinculats pels estats sols quan s'emparen sota el Capítol VII de la Carta concernint sancions o l'ús de la força o quan es dirigeixen a la pròpia organització.
ElConsell Econòmic i Social, format per 54 membres elegits per a 3 anys; s'encarrega de la cooperació econòmica, social i cultural; les seves decisions no són vinculants pels estats, tenen caràcter consultiu i polític.
LaCort Internacional de Justícia (CIJ), formada per resoldre litigis entre estats, és l'únic òrgan principal amb seu fora de Nova York, a La Haia. Les seves sentències sónde iure d'obligat compliment, mentre que les opinions consultives no.
ElSecretariat de l'ONU, dirigit pel Secretari General, gestiona l'administració, arbitra en cas de controvèrsia i pot demanar als altres òrgans mesures en determinades direccions segons els principis de les Nacions Unides.
La Carta de l'ONU estipula que cada òrgan primari de les Nacions Unides pot establir diversos organismes especialitzats per complir les seves funcions.[23] Els organismes especialitzats són organitzacions autònomes que treballen amb les Nacions Unides i entre ells a través del mecanisme de coordinació delConsell Econòmic i Social. Cadascun d'ells es va integrar en el sistema de les Nacions Unides mitjançant un acord amb l'ONU en virtut de l'article 57 de la Carta de les Nacions Unides. Hi ha quinze organismes especialitzats, que exerceixen funcions tan diverses com facilitar els viatges internacionals, prevenir i fer front a les pandèmies i promoure el desenvolupament econòmic.[24][a]
Desarmament: el propòsit original de les Nacions Unides era crear un sistema de regulació i/o limitació de la fabricació d'armament, especialment de les armes atòmiques i "altres armes de destrucció massiva".
Manteniment de la pau: promouen la pau per mitjà d'un exèrcit enviat a les regions que han tingut un conflicte armat recent per a facilitar els acords de pau i per a dissuadir els combatents d'aixecar-se novament. Les forces provenen dels diferents estats membres; és a dir, l'ONU no té un cos militar independent. Totes les operacions de les forces de pau han de ser aprovades pel Consell de Seguretat.
Assistència humanitària: amb altres organitzacions com laCreu Roja, l'ONU proveeix aliments, aigua i altres serveis humanitaris a la població que pateix de fam, que ha estat desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per algun desastre natural.
Drets humans: promoure el respecte als drets humans va ser una de les raons fonamentals de la creació de les Nacions Unides després del genocidi i les atrocitats de laSegona Guerra Mundial, per prevenir tragèdies similars en el futur; l'objectiu principal va ser crear un marc legal per considerar i actuar en contra de les violacions dels drets humans.
El finançament de l'ONU prové de les contribucions fixes i voluntàries dels estats membres. L'Assemblea ha establert que l'ONU no ha de dependre gaire d'un membre per a finançar les seves operacions, i per això, ha imposat un límit (22% del pressupost) a les contribucions dels estats membres.
Els programes especials de l'ONU no són inclosos en el pressupost regular (com ho sónUNICEF,UNDP,UNHCR iPMA), i reben el finançament tan sols de les contribucions voluntàries dels membres; el principal finançador són elsEstats Units.
A mitjans de la dècada de 1980, l'ONU va viure una greu crisi financera, ja que molts estats membres (incloent-hi elsEstats Units i laUnió Soviètica) es van negar a pagar part de llurs aportacions per problemes fiscals estatals i pel descontentament provocat per certs aspectes del sistema de funcionament de l'ONU.
Segons queda recollit en la seua carta, l'adhesió a l'ONU és oberta a tots els estats "amants de la pau" i que accepten les obligacions de l'organització.[26][27] Els 50 estats que van assistir a laConferència de San Francisco (als quals es va unirPolònia) van ser els membres fundadors de l'ONU. Fins al 1971, laXina va estar representada per una delegació del govern nacionalista deTaiwan. Tanmateix, l'octubre d'aquell mateix any, l'Assemblea General va votar a favor que fos la delegació de laRepública Popular de la Xina la que ocupés l'escó en qüestió.[28]
Segons queda recollit a laCarta de les Nacions Unides, elConsell de Seguretat és, abans que res, responsable dels assumptes relacionats amb el manteniment de la pau i la seguretat, i l'Assemblea General només hi té una autoritat residual. Els articles 33 a 38 de la susdita carta autoritzen al Consell per instar els Estats en conflicte a resoldre llurs diferències per mitjans pacífics, com, per exemple, les negociacions, la investigació, la mediació, la conciliació, l'arbitratge i la via legal.[29] En el moment d'exercir aquesta responsabilitat, el Consell pot nomenar representants o crear comitès especials que investiguin les disputes i recomanin alternatives de solució.
Quan el Consell determina que una disputa representa una amenaça per a la pau, pot, complint els articles 39 a 51,[30] aplicar les seues recomanacions (ja sigui per mitjans no militars, com les sancions econòmiques i diplomàtiques) o per la utilització de forces militars. Aquesta és l'única ocasió en què la Carta autoritza una acció coercitiva. Aquesta acció està subjecta al vot unànime dels cinc membres permanents del Consell, amb la qual cosa posa en relleu la importància deldret de veto de les grans potències en temes fonamentals. L'acció militar també es veu sotmesa a la disponibilitat de forces armades, condició que, de vegades, ha resultat difícil de complir.
Per finalitzar, i segons l'article 26,[31] elConsell de Seguretat assumeix la responsabilitat de formular plans "per a l'establiment d'un sistema de regulació d'armaments". La Carta de l'ONU concedeix menys importància al control internacional d'armes i al desarmament com a instruments per a assolir la pau del que ho va fer el pacte de laSocietat de Nacions.
A causa d'alguns successos esdevinguts entre les dues guerres mundials, molts líders van arribar a la conclusió que la pau només es podia aconseguir a través de la cooperació de les principals potències, les quals haurien d'actuar, en paraules de Roosevelt, com a "policies del món".[32] Aquesta idea està incorporada en el requisit d'unanimitat de les grans potències, alhora que explica per què s'ha anomenat a la Carta sistema de seguretat col·lectiva "limitada", ja que no es pot emprendre una acció coercitiva en contra de la voluntat d'un país que té un lloc permanent en el Consell.
Poc després de laSegona Guerra Mundial i de la fundació de l'ONU, la cooperació política entre les principals potències (fonamentalment entre elsEstats Units i l'URSS) es va trencar i es va iniciar el període de laGuerra Freda. Com que els interessos estatunidencs i soviètics xocaven, la capacitat de l'ONU per mantenir la pau es va veure seriosament limitada.
Segons l'article 43 de la Carta,[30] elConsell de Seguretat havia de negociar acords amb els estats membres per aconseguir unitats militars que poguessin permetre l'aplicació de les seues decisions. Les negociacions, iniciades el 1946, van arribar aviat a un punt mort pel que fa a les qüestions de la mida, la composició i l'establiment de les forces militars. ElsEstats Units van proposar que cada membre permanent del Consell proporcionés tropes especialitzades. Així, per exemple, elsestatunidencs hi aportarien unitats d'aviació, elsbritànics unitats navals i elssoviètics tropes de terra. Tanmateix, laUnió Soviètica va advocar per la igualtat, amb la qual cosa cada país hi enviaria un nombre igual de tropes. Malauradament, aquestes diferències no es van solucionar mai.
Un estancament similar es va produir en la Comissió de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Energia Atòmica, la qual va ésser creada per una resolució aprovada a l'Assemblea General el 24 de gener de 1946. El mandat de la comissió era desenvolupar un sistema que controlés l'energia atòmica i la limités a la seua utilització amb finalitats pacífiques. ElsEstats Units van presentar un pla global per al control internacional de l'energia atòmica, en el qual s'incloïa un acord per eliminar lesarmes nuclears (així com les instal·lacions) una vegada que es fes operatiu un sistema internacional d'inspecció. LaUnió Soviètica va insistir que elsEstats Units destruís totes les armes nuclears existents i es va negar a qualsevol inspecció internacional, adduint que això suposaria una violació de lasobirania nacional. Una vegada més, les diferències existents entre les dues superpotències van resultar irreconciliables.
En realitat, les intencions originals de la Carta mai han estat portades a la pràctica. No obstant això, elConsell de Seguretat no es va paralitzar per complet, ja que va ésser capaç de resoldre disputes en situacions en què els interessos dels membres permanents, en especial delsEstats Units i de laUnió Soviètica, convergien. Alguns d'aquests casos va ser la retiradaholandesa d'Indonèsia l'any 1949 i la fi de laGuerra dels Sis Dies el 1967. El 1950, però, van sorgir greus diferències entre les grans potències quan forces deCorea del Nord van atacarCorea del Sud i iniciant així laGuerra de Corea.
Lapenínsula de Corea, la qual havia estat sota controljaponès des de 1905, va ésser dividida després de laSegona Guerra Mundial seguint el paral·lel 38 que travessa lapenínsula de Corea. S'hi van establir dosgoverns paral·lels: un al nord (amb el suport de laUnió Soviètica) i un altre al sud (amb l'ajut delsEstats Units). Els esforços de l'ONU per unificar el país a través d'unes eleccions lliures van fracassar i quan forces nord-coreanes van atacar el sud el 25 de juny de 1950, elConsell de Seguretat va considerar el susdit atac com una violació de la pau i va exigir la retirada de les tropes nord-coreanes al nord del paral·lel 38. En altres dues resolucions, el Consell va establir un comandament de l'ONU sota els auspicis delsEstats Units i va demanar a les nacions membres que proporcionessin unitats militars que ajudessin a repel·lir l'atac armat aCorea del Sud.[33]
Hi havia dos elements poc usuals en el cas de Corea. El primer n'era l'absència de laUnió Soviètica alConsell de Seguretat, ja que, sis mesos abans, el delegat soviètic havia abandonat el Consell com a protesta per la presència continuada del portaveu nacionalista a l'escó assignat a laXina, tot i la derrota dels nacionalistes i l'establiment d'un governcomunista a laXina continental. L'URSS, doncs, no va estar present per vetar les mesures del Consell contra el règim nord-coreà, el qual comptava amb el suport soviètic.[34] Quan el delegat soviètic va tornar al Consell el mes de juliol, va declarar il·legal l'acció feta a Corea atès que s'havia emprès sense el consentiment de tots els membres permanents del Consell. ElsEstats Units van replicar que la decisió s'havia pres amb l'acord d'aquells membres permanents que es trobaven presents i que havien participat en la votació. En aquella controvèrsia, laUnió Soviètica va realitzar una interpretació estricta de la Carta, mentre que elsEstats Units van fer-ne una d'àmplia, ja que cadascun d'ells estava motivat per interessos polítics.
L'altre element poc usual en el cas coreà va ésser l'establiment d'una unitat militar de l'ONU i que era, en veritat, un comandament militar estatunidenc format per tropes de 16 estats membres i de laRepública de Corea. Com que no s'havia assolit cap acord previ per proporcionar a l'ONU forces militars, elConsell de Seguretat va demanar alsEstats Units poder emprar la seua ja establerta estructura militar com a base per a les accions de l'ONU.[35]
El conflicte va continuar durant més de tres anys fins que es va signar unarmistici el 27 de juliol de 1953. Més de quaranta anys després, el país continua dividit malgrat l'acceptació per ambdues parts del principi de reunificació. A hores d'ara, Corea segueix essent un tema pendent en l'agenda de l'Assemblea General, tot i que s'han aprovatresolucions instant a les dues parts a substituir el llargarmistici per una pau estable. TantCorea del Nord comCorea del Sud van ésser admeses a l'ONU l'any 1991.[36]
Una conseqüència important del conflicte coreà va ésser la resolució "Units per la Pau". Després que laUnió Soviètica tornés alConsell de Seguretat, elsEstats Units van presentar a l'Assemblea General una resolució que autoritzava a aquesta a tractar casos que amenacessin la pau quan un veto impedís l'acció del Consell. Aquesta resolució, anomenada Units per la Pau, va ser adoptada el 3 de novembre de 1950 i fa explícita una ampliació de l'autoritat de l'Assemblea General en matèria de pau i de seguretat.[37]
Des de principis de la dècada de 1950, el paper de l'ONU en el manteniment de la pau i la seguretat en el món s'ha incrementat. Forces sota la bandera de l'ONU han actuat de forma molt activa en zones on ladescolonització ha provocat inestabilitat política. En molts casos, la retirada d'una antiga potència colonial generava un buit polític al qual seguia un procés de lluita pel poder. En resposta a això, l'ONU va desenvolupar una estratègia (que el secretari generalDag Hammarskjöld va anomenar "diplomàcia preventiva") que consistia en el desplaçament de forces de pau amb dues finalitats principals: separar els antagonistes (per a donar temps i oportunitats per a la negociació) i impedir l'extensió geogràfica dels conflictes locals.[38] Les forces de pau de l'ONU van rebre el 1988 elPremi Nobel de la Pau.
S'han realitzat operacions de pau a l'Orient Mitjà des de 1956 i aXipre des de 1964. A l'Àfrica es van mantenir algunes tropes alZaire des de 1960 fins a 1964. Posteriorment, s'han enviat missions de pau aAngola,[39] elSàhara Occidental,[40] laRepública de Sud-àfrica iMoçambic.[41] El 1992, l'ONU va decidir una operació important aSomàlia, en la qual van intervenir uns 30.000 soldats a principis de 1993 per donar protecció a les operacions humanitàries (en especial, per al repartiment de queviures en zones de fam).[42] Altres dues zones on l'ONU ha participat d'una manera molt activa van ser aCambodja a principis de la dècada de 1990 en què l'ONU va estar controlant les eleccions,[43] iBòsnia i Hercegovina durant laGuerra de Bòsnia.[44] Segons les regles formulades perHammarskjöld, les grans potències eren excloses de les forces de pau per a impedir que encobrissin llurs interessos sota la bandera de l'ONU. Tot i així, amb la fi de laGuerra Freda, tropesbritàniques ifranceses van tenir un paper important en el conflicte de l'antigaIugoslàvia, mentre que un gran nombre de soldatsestatunidencs va ser enviat a apaivagarSomàlia. El 1992, un contingent de tropesjaponeses es va unir també a l'operaciócambodjana.[45]
S'ha denunciat a laRepública Centreafricana d'abusos sexuals per part de membres de l'exèrcit incloent un comandant francés.[46] Durant el 2004 i 2005 personal de l'ONU va ser denunciat per cometre transgressions contra nens, nenes i nenes soldat. Són els casos: la creació de laprostitució infantil a Cambodja durant el principi dels noranta, el reclutament de nenes d'entre 12 i 18 anys com a servei sexual a Mozambic[47] i els casos de Kosovo, Libèria, Guinea, Sierra Leone i la República Democràtica del Congo.[48]
La primera força de pau de l'ONU va ésser organitzada a l'Orient Pròxim en resposta a laCrisi de Suez del 1956. ElPròxim Orient havia estat una zona de durs antagonismes des de 1948 quan es van iniciar les hostilitats entre elspaïsos àrabs de la regió i l'Estat d'Israel, el qual havia estat creat d'acord amb un pla de l'ONU que dividiaPalestina en dos estats separats: un de jueu i un altre d'àrab. L'any 1949, un mediador de l'ONU que actuava sota l'autoritat delConsell de Seguretat va negociar una sèrie d'acords d'armistici entreIsrael per una banda iEgipte,Jordània, elLíban iSíria per una altra. Es va constituir així l'Organisme de les Nacions Unides per a la Vigilància de la Treva (en anglès,United Nations Truce Supervision Organization o UNTSO) aPalestina, amb la finalitat d'ajudar les parts involucrades a supervisar els termes dels acords, encara que durant un temps la zona va romandre en una situació de calma inestable.[49]
Els combats es van tornar a iniciar el 29 d'octubre de 1956 quanIsrael va traslladar tropes a lapenínsula del Sinaí i els soldats egipcis es van haver de replegar alCanal de Suez. El president egipciGamal Abdel Nasser havia nacionalitzat el canal aquell mateix any, la qual cosa preocupava britànics i francesos que temien que s'impedís el seu ús a vaixells d'aquelles nacionalitats. La situació a l'Orient Mitjà es va complicar encara més quanGran Bretanya iFrança van atacarEgipte el 31 d'octubre i van desplegar tropes a la zona delCanal de Suez. A més,britànics ifrancesos van vetar una resolució delConsell de Seguretat que exigia aIsrael la retirada de les seues tropes més enllà de la línia de l'armistici fixada el 1949.
Amb l'autoritat que li proporcionava la resolució Units per la Pau, l'Assemblea General, en una sèrie deresolucions, va demanar la fi de les hostilitats i l'establiment d'una Força d'Emergència de les Nacions Unides (en anglès,United Nations Emergency Force o UNEF) per supervisar que totes les parts en conflicte complissin amb el qual s'havia acordat.
[50] Cap a la fi de desembre, les tropes britàniques i franceses es van retirar d'Egipte i el març de 1957 ja s'havien realitzat els preparatius per a la retirada de les tropes israelianes. La primera unitat de la UNEF va arribar aEgipte el 15 de novembre de 1956 i, el febrer de 1957, uns 6.000 soldats procedents de 10 estats membres van ser repartits entre tres zones: al llarg de la frontera entreIsrael iEgipte, a laFranja de Gaza i a prop de l'estret de Tiran per controlar el pas alGolf d'Aqaba, ja que era vital per al comerç israelià.
El maig de 1967, laUNEF va ser retirada a petició d'Egipte i, el 5 de juny,Israel va desencadenar l'anomenadaGuerra dels Sis Dies: un atac coordinat en tots els fronts per assegurar posicions més sòlides al llarg de les seues fronteres. El 10 de juny,Israel va ocupar lapenínsula del Sinaí, laFranja de Gaza,Cisjordània i parts delsAlts del Golan, a la frontera ambSíria. El 22 de novembre, elConsell de Seguretat va aprovar per unanimitat la resolució 242, la qual establia una sèrie de principis per assegurar la pau a la zona. En resum, la resolució proposava queIsrael es retirés dels territoris ocupats a canvi de l'establiment de fronteres segures i que els països àrabs reconeguessin la independència d'Israel.[51]
Les hostilitats es van iniciar una vegada més a l'octubre de 1973 (durant laGuerra del Iom Kippur), quanEgipte va atacar posicions israelianes a lapenínsula del Sinaí, iSíria va fer el mateix amb les que es trobaven alsAlts del Golan. Després de demanar un alto el foc, elConsell de Seguretat va tornar a instar les parts en conflicte perquè cerquessin una solució més àmplia a llur disputa aplicant la resolució 242. Es va establir a lapenínsula del Sinaí una nova força de pau (la UNEF II) amb la finalitat de patrullar una zona neutral entre les tropes egípcies i les israelianes i, al març de 1974, ambdues parts s'havien retirat.[52] Al nord, alsAlts del Golan, es van continuar produint enfrontaments esporàdics fins al juny, quan van arribar les Forces de les Nacions Unides Observadores de la Desmilitarització (en anglès,United Nations Disengagement Observer Force o UNDOF).[53] No obstant això, les causes del conflicte araboisraelià no havien desaparegut.
Des de 1974, l'Orient Mitjà ha estat any rere any un assumpte a incloure a l'agenda de l'ONU. El març de 1978, s'hi van establir altres forces de pau per ajudar a estabilitzar la situació existent alLíban després que tropes d'Israel van travessar la frontera com a represàlia contra una incursió palestina. La Força Provisional de les Nacions Unides al Líban (en anglès,United Nations Interim Force in Lebanon o UNIFIL) estava formada per 6.000 soldats provinents de 10 països.[54]
Els esforços realitzats al marge de l'ONU per cercar una solució més àmplia van tenir un cert èxit quan, el març de 1979,Egipte iIsrael (gràcies a la mediació delsEstats Units) van signar elTractat de Camp David, el qual establia formalment la pau i que preveia una retirada progressiva de lapenínsula del Sinaí per part dels israelians, la represa de relacions diplomàtiques entre ambdós països i un marc general per a estendre el procés de pau a altres estats àrabs.[55] La missió de la UNEF II va acabar el 24 de juliol de 1979, després de la retirada israeliana de lapenínsula del Sinaí.[52]
Els observadors de l'UNTSO van prosseguir la seua tasca entreEgipte iIsrael sota els termes de l'acord de 1949, i tant UNDOF com a UNIFIL van continuar operant durant la dècada de 1980. El sud delLíban seguia sent una zona inestable i la regió havia estat una plaça forta per a les bases dels comandaments palestins fins a la invasió israeliana de juny de 1982. Arran d'aquesta operació, i al mateix temps que les guerrilles palestines, es van establir alLíban tropes israelianes i deSíria.
L'ocupació israeliana deGaza iCisjordània va esdevenir un objecte d'atacs cada vegada més seriosos per part no només delConsell de Seguretat, sinó també de l'Assemblea General. Les resolucions van reconèixer els drets dels palestins i es va permetre als seus representants que presentessin el seu cas davant el fòrum mundial. L'expansió dels assentaments israelians als territoris ocupats no va fer sinó complicar encara més el problema. El 1993, els líders d'Israel i de l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OAP) van signar un acord de pau que demanava als palestins que assumissin de manera gradual la responsabilitat de l'administració civil dels territoris ocupats, començant per la Franja deGaza i la zona de Jericó. El 1994 es van aplicar les primeres etapes de l'acord.[56]
La invasió deKuwait per l'Iraq el 2 d'agost de 1990 (origen de laGuerra del Golf Pèrsic) va obtenir una resposta immediata delConsell de Seguretat: entre els mesos d'agost i novembre es van aprovar una sèrie de resolucions que condemnaven l'ocupació i l'annexió deKuwait, imposaven unembargament important sobre les transaccions comercials i financeres amb l'Iraq i amb elKuwait ocupat pels iraquians, autoritzaven l'ús de la força militar per garantir el compliment d'aquesta mesura i permetia als estats membres l'ús de tots els mitjans necessaris per a expulsar l'Iraq deKuwait si no es retirava abans del 16 de gener de 1991.[57][58] Com a resposta, l'Iraq va demanar la celebració d'una conferència internacional de pau que tractés una àmplia gamma de conflictes regionals, incloent-hi el conflicte palestinoisraelià. ElsEstats Units i llurs aliats s'hi van oposar de forma rotunda. Després que la coalició liderada pelsEstats Units en laGuerra del Golf derrotés de forma fulminant l'Iraq i restaurés la independència deKuwait, es va enviar una força de pau de l'ONU perquè controlés una zona desmilitaritzada al llarg de la frontera entreKuwait i l'Iraq.
La presència de l'ONU es va fer necessària, també, al nord de l'Iraq per protegir elskurds, els quals s'havien rebel·lat contra el règim deSaddam Hussein. La situació va estar a punt de degenerar en un nou conflicte bèl·lic en els primers mesos de 1998, quan el líder iraquià va impedir que els experts de la Comissió Especial de les Nacions Unides (en anglès,United Nations Special Commission o UNSCOM) verifiquessin el compliment per l'Iraq de les resolucions dictades per l'ONU sobre l'eliminació d'armes de destrucció massiva.[59] Al febrer, després de traslladar-se ambSaddam Hussein, el secretari general de l'ONU,Kofi Annan, va aconseguir un acord que va evitar l'imminent atac estatunidenc (anomenatOperació Tempesta del Desert).[60] Tanmateix, el desembre del mateix any, i adduint la persistent negativa del dirigent iraquià a complir les resolucions de l'ONU, elsEstats Units van desencadenar una sèrie de bombardejos sobre l'Iraq que va suscitar diferències entre els membres delConsell de Seguretat atès que aquest no havia autoritzat l'inici d'aquesta operació.
Labandera de les Nacions Unides és de color blau clar amb l'emblema de les Nacions Unides de color blanc al centre. Pel que fa a l'himne, tot i que no n'hi cap d'oficial, el cert és que el 1971Pau Casals juntament ambW. H. Auden en compongueren un, anomenat l'Himne a les Nacions Unides, a petició deU Thant aleshores secretari general de l'ONU.
↑Beale, Howard K.:Theodore Roosevelt and the Rise of America to World Power. The Johns Hopkins University Press. 1 de febrer de 1984.ISBN 978-0-8018-3249-9
↑Viktor Levonovich Israėli︠a︡n, Melvin A. Goodman i Stephen Pearl: On the battlefields of the cold war: a Soviet ambassador's confession. Editat per Penn State Press, 2003.ISBN 0-271-02297-3. pàg. 178
.svg)
