 | Per a altres significats, vegeu «Unió del Centre Democràtic (Grècia)». |
(es)Unión de Centro Democrático  | |||||
| |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Nom curt | UCD | ||||
| Tipus | coalició electoral(1977–1977) partit polític espanyol(1977–1983) | ||||
| Ideologia | democràcia cristiana liberalisme monarquisme socialdemocràcia | ||||
| Alineació política | centrisme transversal | ||||
| Història | |||||
| Reemplaça | Partit Demòcrata Popular | ||||
| Creació | 3 maig 1977: Coalició electoral 4 agost 1977: Partit polític espanyol | ||||
| Fundador | Adolfo Suárez | ||||
| Data de dissolució o abolició | 18 febrer 1983 | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Presidència | Adolfo Suárez | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
Unió de Centre Democràtic (UCD) (encastellà,Unión de Centro Democrático) fou unacoalició política i, posteriorment, unpartit polític que exercí un paper protagonista durant latransició democràtica espanyola. Fou el primer partit engovernar Espanya després delfranquisme. No fou un partit convencional, ja que dins del seu si coexistiren nombroses «famílies» polítiques procedents dels antics partits que havien constituït originalment la coalició.
Adolfo Suárez en fou el seu líder més carismàtic. Després de la dimissió i sortida d'Adolfo Suárez al febrer de 1981, el partit entrà en una descomposició que acabaria portant a perdre més de 157 parlamentaris en leseleccions generals de 1982, la qual cosa es traduí en la seva dissolució uns mesos més tard.
Es formà com acoalició el3 de maig de1977, durant latransició posterior a la dictadura deFrancisco Franco. La UCD reuní les següents organitzacions polítiques, amb els seus respectius capdavanters:[1]
Els seus principals components es declaravendemocratacristians,liberals,socialdemòcrates oindependents, aquests últims n'eren sovint elements procedents del règimfranquista. Posteriorment, el4 d'agost de1977, es transformà en un partit polític, inscrit oficialment el12 d'agost.[3][4]
La Unió de Centre Democràtic (UCD) naixé de la mà d'Adolfo Suárez amb la finalitat d'aprofitar la seva imatge en leseleccions de 1977 a partir dels contactes personals que aquest mantenia amb els líders de gran quantitat de petits partits nascuts en pocs anys, així com per a dur a terme les finalitats delgrup Tácito, nascut en els últims anys del franquisme a partir de sectors moderats del règim.
Encara que elPartit Popular era la formació de major pes dintre de la coalicióCentre Democràtic, germen d'UCD, Adolfo Suárez aconseguí desplaçar al seu líder,José María de Areilza. Aquest últim, un personatge menys moderat que la línia política d'UCD, acabaria militant en Aliança Popular.[5] Un altre membre decisiu en la creació del partit que va arribar en aquell moment va serLeopoldo Calvo-Sotelo, artífex de l'addició al nom de la paraula «Unió». Naixé així la «Unió de Centre Democràtic» (UCD).
Entre el19 i el21 d'octubre de1978 se celebrà el I Congrés. Hi foren triats Adolfo Suárez com a president del partit i Rafael Arias-Salgado com a secretari general.[6]
Cal destacar un partit centrista que no s'adherí a la UCD: l'Equip Demòcrata Cristià Espanyol (EDC), partit que esperava obtenir uns molt bons resultats en solitari, si es comparava amb el model italià, però això no va ocórrer.
UCD governà Espanya des de1977 fins a1982. En les Eleccions Generals del15 de juny de 1977 obtingué 6.310.391 vots (34,4%) i 166 escons. En aquestes, dels seus candidats, el 36% n'eren independents procedents de sectors moderats del franquisme, el 17% n'eren membres delPartit Popular de Pio Cabanillas, i el 12% de sectors democristians. Finalment, després de les eleccions, el 17,5% dels seus diputats electes havien estat prèviament procuradors de les Cortsfranquistes.
LaLegislatura Constituent d'Espanya començà el19 de juny de 1977. UCD pogué governar a causa del suport parlamentari i al consens establert tant ambAP com amb elPSOE i elPCE. Les noves Corts foren inaugurades el22 de juliol. El nou govern, ambAdolfo Suárez González de president, diversos independents i Fernando Abril Martorell com a vicepresident, vindria a culminar el procés deTransició Espanyola desenvolupat en el país després de la mort de Francisco Franco en ser un dels principals partits impulsors de laConstitució de 1978. Tingué entre les seves files a 3 dels 7ponents constitucionals:Gabriel Cisneros,Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, iJosé Pedro Pérez-Llorca Rodrigo.
En leseleccions generals de març de 1979 tornà a guanyar les eleccions ambmajoria simple i obtingué 6.268.593 vots (34,8%) i 168diputats. Així mateix en aquestes eleccions obtingué majoria absoluta en elSenat amb 118 senadors. D'aquesta manera, laI Legislatura d'Espanya (o II, si incloguéssim en el compte la Constituent), començà l'1 de març de 1979, amb un nou Govern presidit per Adolfo Suárez i ambManuel Gutiérrez Mellado iFernando Abril Martorell en ell, que comptà amb el recolzament en la investidura d'AP.
Així mateix la UCD guanyà leseleccions municipals d'aquest mateix any i obtingué l'ajuntament en 20 capitals de província, però no en les grans ciutats, on les esquerres assoliren les alcaldies. També guanyà les eleccions a laDiputació Foral de Navarra. Després de leseleccions alParlament de Catalunya de1980, en les quals el seu referent a Catalunya,Centristes de Catalunya-UCD, obtingué 18 diputats, recolzà Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya.
El16 de gener de 1980, el ministre de CulturaManuel Clavero Arévalo, abandonà el partit per la negativa d'UCD a donar suport a l'«autonomia històrica d'Andalusia», i fundà Unidad Andaluza.[7] Així mateix, el llavors ministre de Treball i Assumptes SocialsRafael Calvo Ortega es convertí en el secretari general del partit iLeopoldo Calvo-Sotelo en vicepresident 2n. del Govern.
El29 de gener de1981, fruit dels conflictes interns dins d'UCD, entre d'altres motius,Adolfo Suárez dimití com apresident del govern,[8][9] iCalvo-Sotelo fou el seu substitut fins a acabar la legislatura després del fallit intent decop d'estat del 23 de febrer de 1981. Des d'aquest moment es gesta la inevitable desaparició del partit, hi hagué qui opinà que l'única cosa que mantenia unida la coalició era la redacció de la nova Constitució, la qual ja es trobava en vigor. Així mateix acabà per ser un partit amb escassa popularitat i ampli rebuig, a causa de l'augment de l'atur, la greu inflació i la crisi econòmica general que vivia el país.
Entre el 6 i el 9 de febrer de1981 se celebrà el II Congrés d'UCD en Palma,[10] onAgustín Rodríguez Sahagún s'imposà en la votació aLandelino Lavilla com apresident del partit, càrrec que ostentà fins al21 de novembre d'aquest any, quan li substituí Leopoldo Calvo-Sotelo.[6]
El novembre de 1981 deu diputats del sector socialdemòcrata d'UCD liderats perFrancisco Fernández Ordóñez fundaren elPartit d'Acció Democràtica, que més tard s'integraria en elPSOE i,[11] al febrer de1982 tres diputats encapçalats perMiguel Herrero y Rodríguez de Miñón s'integraren en el grup parlamentari deCoalició Democràtica, això acreixé la crisi interna per moments.[12]
El juliol de 1982, Landelino Lavilla es convertí en president d'UCD coincidint amb l'abandonament del partit d'Adolfo Suárez i la creació per part d'aquest delCentre Democràtic i Social (CDS).[13][14]
D'altra banda, el sector democristià creà elPartit Demòcrata Popular. Més tard, aquest últim i elPartit Liberal es coaligaren ambAlianza Popular, i acabaren integrant-se en aquest partit. Així mateix,Antonio Garrigues Walker fundà, al juliol de 1982, elPartit Demòcrata Liberal i hi integrà als sectors liberals d'UCD, base del futurPartit Reformista Democràtic.[15]
Després de la seva renúncia, Adolfo Suárez va formar elCentre Democràtic i Social (CDS), que va competir amb UCD en leseleccions de 1982 i del que seria president fins a1991
En leseleccions generals de 1982, en les quals vencí de forma aclaparadora elPSOE, la UCD presentà com a candidat aLandelino Lavilla, i només va obtenir 1.425.093 vots (6,7%) i 11 escons, i perdé així 157 diputats respecte les anteriors eleccions. En aquell moment el seu secretari general eraÍñigo Cavero.
L'11 i12 de desembre de 1982 se celebrà un congrés extraordinari en el qual Landelino Lavilla fou confirmat com a president iJuan Antonio Ortega fou triat secretari general.[16] Després de totes aquestes escissions i el pèssim resultat electoral, la UCD es dissolgué el18 de febrer de1983, encara que el seu grup parlamentari es mantengué fins a1986.[17]
Per la seva banda,Francisco Fernández Ordóñez es va integrar al costat del seu grup socialdemòcrata en elPSOE. D'altra banda, elPartit Demòcrata Popular o elPartit Liberal es coalitzarien ambAliança Popular, acabant per integrar-se en aquest partit i ocupant l'espai del centredreta.
La base electoral d'UCD va nodrir, simètricament, en les eleccions de 1982, a les dues principals formacions de l'esquerra i la dreta, el Partit Socialista i Alianza Popular, la qual, després de refundar-se el1989 amb el nom dePartit Popular, va passar a capitalitzar una porció encara major de l'electorat que anteriorment havia votat UCD. Cal destacar, entre els polítics d'UCD que s'integraren enAlianza PopularMiguel Herrero y Rodríguez de Miñón en 1982,Marcelino Oreja Aguirre en 1983,Pío Cabanillas en 1986 (inicialment com a membre delPartit Liberal), iRodolfo Martín Villa iGabriel Cisneros en 1989.[18][19][20][21]
D'altra banda, a partir d'UCD (ja fos directament o a través del CDS) sorgiren també diversos partits d'orientacióregionalista onacionalista, especialment després de la seva dissolució, com foren laUnió del Poble Navarrés (UPN) (escindit en 1979 de la mà deJesús Aizpún),Unió Mallorquina,Agrupacions Independents de Canàries (germen de l'actualCoalició Canària),Partido Riojano Progresista,Extremadura Unida,Unidad Regionalista de Castilla y León,Coalició Gallega[22] oCentre Canari Independent, o ben centristes d'àmbit únicament provincial, comCentristas de Ourense. Els membres del que fou el seu representant a Catalunya,Centristes de Catalunya-UCD, van acabar repartits entre elCentre Democràtic i Social,Alianza Popular iConvergència Democràtica de Catalunya.
En leseleccions municipals de 1983, diversos alcaldes de l'extinta UCD van ser reelegits en presentar-se en altres candidatures, com ara Alianza Popular aBurgos,Ciudad Real,Palència,Pontevedra iSantander, o com l'Agrupación Tinerfeña de Independientes aSanta Cruz de Tenerife, o com a independents aTerol, etc.
| Corts Generals | |||||||||
| Any | Congrés | Senat | Líder | Govern | |||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Vots | % | # | Escons | +/– | Escons | +/– | |||
| 1977 | 6,310,391 | 34.44 | 1r | 165 / 350 | — | 106 / 207 | — | Adolfo Suárez | Minoria |
| 1979 | 6,268,593 | 34.84 | 1r | 168 / 350 |  3 | 118 / 208 | 12 | Adolfo Suárez | Minoria |
| 1982 | 1,425,093 | 6.77 | 3r | 12 / 350 |  156 | 4 / 208 | 114 | Landelino Lavilla | Oposició |
| President | Mandat | |
|---|---|---|
| 1. | Adolfo Suárez | 3 de maig de 1977-9 de febrer de1981 |
| 2. | Agustín Rodríguez Sahagún | 9 de febrer de1981-21 de novembre de 1981 |
| 3. | Leopoldo Calvo-Sotelo | 21 de novembre de 1981-13 de juny de1982 |
| 4. | Landelino Lavilla | 13 de juny de 1982-18 de febrer de1983 |
| Partits representats alCongrés dels Diputats (350) | .svg) | |
|---|---|---|
| Partits representats alSenat d'Espanya (265) | ||
| Partits representats alsParlaments autonòmics | ||
| Partits representats alParlament Europeu (61) |
| |
| Partits sense representació parlamentària | ||
| Partits històrics desapareguts |
| |
.svg%26amp%3blang%3dca)
