Elsturcs (enturc,Türkler) són unanació i el poble deTurquia[1] (p. 378) així com unaètnia,[2] les localitzacions principals de la qual es troben a Turquia,[3][4]Xipre[5] iEuropa del Sud-est. Existeix també unadiàsporaturca, especialment en països europeus i sobretot aAlemanya.[6] La major part dels turcs viu al propi país de Turquia, on suposen aproximadament un 70-75% de la població.[7]
La denominació de pobletürk es troba per primer cop en cròniques xineses del segle vi, quan es menciona queT'ou-kiue era el nom d'un clan dins d'una confederació de tribus nòmades més gran que duia la denominació pròpiaTürk, l'origen i llengua del qual no s'han pogut esbrinar unívocament.[8]
La paraulaT'ou-kiue era l'equivalent xinès del turcTurküt o simplementTurc (türk), que vol dir 'fort'[9] i tenien com a tòtem el llop, ja que l'ancestre mític hauria estat alletat per una lloba; l'ancestre dels turcs va tenir, segons la llegenda, deu fills. Al damunt del pal de les seves banderes, els turcs posaven una lloba d'or.
Probablement, eren descendents de grupsxiongnu i vivien principalment almassís de l'Altai. Foren vassalls delsjuanjuan i fidels aliats, atès que el546 van alertar de la revolta delstolös; en aquest moment, el seu kan era T'ou-men (en xinès), més conegut per la seva transcripció deBumin. Quan aquest va demanar la mà d'una princesa juanjuan, li fou negada. Llavors, Bumin es va aliar alSi Wei del nord-oest de la Xina, que li va concedir la mà d'una princesa imperial xinesa (551). En la guerra que va seguir amb els juanjuan, els turcs van conquerirMongòlia i els juanjuan es va haver de refugiar a la frontera de la Xina i foren establerts com a vigilants a les marques frontereres. Bumin portava el títol dekan o kakhan, que havia estat en ús entre els juanjuan i era un títol mongol. Va establir la seva capital a l'altOrkhon.
Bumin va morir el552 i els seus dominis es van repartir entre els dos fills: Muhan (553-572), kan dels turcs, que va dominar sobre les hordes orientals, i Istami,yabghu (príncep) supeditat a l'anterior, que va governar sobre les hordes occidentals.
Amb el sorgiment dels "türk", el mot passa a ser la denominació política d'una sèrie sencera d'altres nòmades i pobles; i finalment, per un procés que a hores d'ara no s'ha comprès ben bé, passa a ser la denominació general d'unafamília de llengües i d'unconjunt de pobles, una denominació que serà utilitzada primer pels erudits musulmans, i més tard a Europa.[10] D'aquí en deriva també la denominació per a la població turca d'Anatòlia.
Els turcs de la Turquia actual es poden encabir en el context lingüístic i ètnic dels pobles turcs. L'assentament humà més antic conegut sota el nomTurcs es trobava a l'Àsia central oriental, en una àrea que s'estenia des de les muntanyes d'Altai a l'oest fins alTian Shan a l'est, i des delllac Baikal al nord fins a l'Altun Shan al sud. Ja a la fi de l'antiguitat tardana, apareixia un primer imperi turc, el delsköktürks, que jugaren un rol important a partir de mitjansegle vi, i durant més o menys dos segles en la història de l'Orient Mitjà. Aquí començaren més tard les migracions, que conduïren a la fundació de diferents imperis com elsqarakhànides,seljúcides ootomans. Va portar, a més, grups turcoparlants a l'Orient Mitjà i aAnatòlia.[11][12]
L'ascens dels turcs a potència islàmica començava ja al segle xi, quan elsseljúcides conqueriren una àrea enorme que arribava delMediterrani a l'Àsia central.[13] El començament de la conquesta turca d'Anatòlia, el van marcar els seljúcides, amb la seva victoriosabatalla de Mantziciert del1071.[14][15] L'onada d'immigració de les tribusoghuz, altres ètnies turques i d'elements mongols, va anar oscil·lant entre mitjans del segle xi fins a la fi del segle xv. Aquestes comunitats eren sempre multiètniques i de caràcter polític. Els seus membres havien nascut en la comunitat o bé s'hi havien unit. Aproximadament, van arribar fins al segle xii, de 100.000 a 300.000 "turcs" a Anatòlia. I se'n trobaren allà amb dos o tres milions d'establerts des de feia molt de temps. Probablement, aquests constituïen al segle xiii la majoria relativa a Anatòlia i, a tot estirar, al segle xv, la majoria absoluta de població.[16] Elturc s'imposà, en conseqüència, ràpidament, com a llengua usual entre les diferents parts de població. Elpersa era la llengua de formació i de literatura més important al costat de l'àrab. Totes les cròniques dels seljúcides del Rum es redactaven en persa. Sota la població cristiana, les llengües de formació més importants eren l'arameu-sirià, l'armeni i l'àrab. L'àrab es va utilitzar, fins alsegle xvi en l'Imperi otomà i els registres delkadi, documents de fundació i inscripcions. A la fi delsegle xvi va ser substituït pelturc otomà.[17]
Després de la conquesta de parts àmplies d'Anatòlia pels turcs, una branca d'aquests va fundar elSoldanat de Rum. Rum representava el primer apogeu cultural i polític de la dominació dels turcs a Anatòlia.[18]
En un informe sobre la croada deFrederic I del Sacre Imperi romanogermànic, l'any 1190 (Historia Peregrinorum), apareix per primer cop el concepte "Turquia" en fonts occidentals. Alsegle xiii, es fa servir en moltes fonts europees. En àrab, és la denominacióbarr al-turkiyya ('País de Turquia') des de començament del segle xiv.[19]
El conceptetürk otürki, referit al poble o a l'idioma, té un caràcter pejoratiu en diversos textos històrics i literaris de l'Imperi otomà, tot i limitar-se a grups de població nòmades o rurals.[20]
Als seljúcides anatòlics, els seguiren els turcs otomans, que aviat van tenir bona part d'Anatòlia sota el seu domini, i van conquerirConstantinoble l'any 1453. Amb grans campanyes militars, els otomans conqueriren un imperi que s'estenia desd'Armènia fins aHongria, i de l'estepa del sud deRússia fins alnord d'Àfrica. També gran part de lapenínsula Aràbiga i d'espais de Mediterrani pertanyien a l'Imperi turc.
Amb la partició de l'imperi al final de laPrimera Guerra Mundial va tenir llocl'intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia, el primer intercanvi de poblacions a gran escala o expulsió d'acord mutu del segle xx, uns dos milions de persones, la majoria d'ells convertits en refugiats per la força ide iure desnaturalitzats dels seus països d'origen. El "Conveni d'intercanvi de poblacions grega i turca" va sersignat a Lausana (Suïssa), el30 de gener de1923, pels governs deGrècia iTurquia. L'intercanvi va tenir lloc entre els ciutadans turcs dereligió ortodoxa grega establerts en territori de Turquia, i els ciutadans grecs dereligió musulmana establerts en territori de Grècia.[25] Els dirigents de Grècia i Turquia van veure l'homogeneïtzació ètnica resultant dels seus respectius estats com a positiva i estabilitzadora, per ajudar a enfortir la naturalesa d'estat nació de tots dos estats.
La major part dels turcs religiosos sónmusulmanssunnites de l'escolahanafita.[38] Formen el segon grup religiós més gran elsAlevis. Existeixen també minories xiïtes i petites minoriescristianes ijueves de turcs.
↑Carter Vaughn Findley, "The Turks a World History", Oxford University Press, 2005, pàg. 39.
↑Pelliot,L'origine de T'ou-kiue, nom chinois des Turcs, 1915.
↑Ambros/Andrews/Balim/Golden/Gökalp/Karamustafa, "Turks", inEncyclopaedia of Islam, online ed.:The name Türk spread as a political designation during the period of Göktürk imperial hegemony to their subject Turkic and non-Turkic peoples. Subsequently, it was adopted as a generic ethnonym designating most if not all of the Turkic-speaking tribes in Central Asia by the Muslim peoples with whom they came into contact.
↑Bevan, Robert. «Cap. 2. Cultural Cleansing: Who Remembers The Armenians». A:The Destruction of Memory: Architecture at War, 2006, p. 25-60.ISBN 978-1-86189-205-8.
