Trinidad i Tobago,[1] oficialment en anglèsRepublic of Trinidad and Tobago, és elpaís insular més al sud delCarib. Formada per les illes principalsTrinidad iTobago i nombroses illes molt més petites, està situada 11 quilòmetres de la costa del nord-est deVeneçuela i 130 quilòmetres al sud deGrenada. Comparteixlímits marítims ambBarbados a l'est, Granada al nord-oest,Saint Vincent i les Granadines al nord i Veneçuela al sud i oest.[2][3] Trinidad i Tobago es considera generalment part de lesÍndies Occidentals. La capital del país insular ésPort-of-Spain, mentre que la seva ciutat més gran i poblada ésSan Fernando.
L'illa de Trinidad va ser habitada durant segles perpobles indígenes abans de convertir-se en una colònia de l'Imperi espanyol, després de l'arribada deCristòfor Colom, el 1498. El governador espanyol José María Chacón va lliurar l'illa a una flota britànica sota el comandament de SirRalph Abercromby el 1797.[4] Trinidad i Tobago van ser cedits a la Gran Bretanya el 1802 sota elTractat d'Amiens com a estats separats i unificats el 1889.[4] Trinidad i Tobago va obtenir la independència el 1962, convertint-se en república el 1976.[5]
Trinidad i Tobago té el cinquè PIB per càpita més alt segonsla paritat del poder adquisitiu (PPA) a les Amèriques per a un estat sobirà després delsEstats Units,Canadà, lesBahames iGuyana a partir del 2022.[6] És reconeguda pelBanc Mundial com unaeconomia d'ingressos elevats.[7] A diferència de la majoria de nacions i territoris del Carib, que depenen molt del turisme, l'economia és principalment industrial amb un èmfasi en el petroli ila petroquímica;[8] gran part de la riquesa de la nació es deriva de les seves grans reserves de petroli i gas natural.[9]
Trinidad i Tobago és coneguda per les seves cultures africana i índia, que es reflecteixen en les seves grans i famoses celebracions del Carnaval,Divali i Hosay, a més de ser el bressol de l'instrument musicalsteeldrum, la dansa del limbo i estils musicals comel calipso,la soca, el rapso, elparang i elchutney.
L'historiador Edward Lanzer Joseph va afirmar que el nom indígena de Trinidad eraCairi o "Terra delcolibrí", derivat del nomarawak del colibrí,ierèttê oyerettê. No obstant això, altres autors disputen aquesta etimologia amb alguns que afirmen quecairi no vol dir colibrí (se suggereixtukusi otucuchi com a paraula correcta) i alguns afirmen quekairi, oiere, simplement vol dirilla.[10]Cristòfor Colom la va rebatejar com "La Isla de la Trinidad" ("L'illa de la [Santíssima]Trinitat"), complint un vot fet abans d'emprendre el seu tercer viatge d'exploració.[11] La forma semblant a un cigar de Tobago, o l'ús del tabac per part dels autòctons, pot haver-li donat el seu nom espanyol (cabaco,tavaco,tabac) i possiblement alguns dels seus altres noms indígenes, com araAloubaéra (concha negra) iUrupaina (gran caragol),[10] encara que la pronunciació anglesa és/təˈbeɪɡoʊ/. Els indotrinites anomenaven l'illaChinidat oChinidad que es traduïa a la terra del sucre. L'ús del terme es remunta al segle xix, quan els reclutadors a l'Índia anomenaven l'illaChinidat com una forma d'atreure els treballadors a les plantacions de sucre.[12]
Inicialment, l'illa estava poblada percaribs iarawaks.Cristòfol Colom, en el seu tercer viatge, va descobrir el31 de juliol de1498 l'illa de Trinidad, i després, l'illa deTobago. Durant elsegle xvi i el segle xviii, l'illa de Trinidad va formar part de la província de Guayana, adscrita a la capitania general de Veneçuela o capitania deCaracas, dins del virregnat de Nova Granada. A l'illa hi havia la capital de la província, la ciutat de San José de Oruña. Per la seua banda, l'illa de Tobago va estar sota dominifrancès des del1650. En1814, Tobago va quedar sota el poderbritànic, mentre que, en el curs dels conflictes napoleònics, Espanya va cedir Trinidad al Regne Unit el 1802 en virtut delTractat d'Amiens. Tobago va formar part de lesColònia de les Illes de Sobrevent, però en1889 va quedar associada a Trinidad.[13]
En 1958, les illes van formar, juntament amb altres colònies britàniques delCarib, laFederació de les Índies Occidentals.[13] Amb la formació del Moviment Nacional del Poble (MNP), encapçalat perEric Eustace Williams, es va iniciar el moviment independentista, que va culminar el31 d'agost de 1962. l'Illa de Trinidad va formar una unió ambTobago per convertir-se en l'estat de Trinidad i Tobago.[14] El moviment de Williams va triomfar en les eleccions de1966. En1970 va plantar cara a una rebel·lió dirigida per una organització anomenadaPoder Negre, que va causar una aguda crisi econòmica i social, i va obligar a declarar l'estat d'emergència.
Cap a1973, malgrat l'augment de les exportacions depetroli, l'economia no va millorar, cosa que va generar inflació i atur. En1976 es va proclamar larepública (com algunes antigues colònies britàniques, Trinidad i Tobago havia mantingut el monarca britànic com a cap d'estat), però va continuar com a membre de laCommonwealth. Williams va morir en1981 i el va succeirGeorge Chambers.
En les eleccions de1986 va vèncer una coalició opositora al MNP, l'Aliança Nacional per a la Reconstrucció (ANR), liderada perArthur Robinson, que va accedir al càrrec deprimer ministre. El27 de juliol de 1990, 114 membres de l'organitzacióJamaat al Muslimeen, encapçalats perYasin Abu Bakr iBilaal Abdullah, van protagonitzar un intent de cop d'estat. Alguns van entrar al Parlament i durant sis dies van tenir segrestats el primer ministre,Arthur Robinson, i la majoria de membres del seu govern. En1991, el MNP va tornar al poder ambPatrick Manning. En1995, el Congrés Nacional Unit (CNU) va nomenar com a primer ministreBasdeo Panday, que va revalidar el mandat en el2000, en guanyar les eleccions, però l'oposició de Robinson, en aquell temps president del país, va nomenar Manning com a primer ministre. El març de 2003,George Maxwell Richards va assumir la presidència.
El cap d'estat de Trinidad i Tobago és elpresident, actualment el professor emèritGeorge Maxwell Richards. El president és triat per un col·legi electoral integrat pels membres de les dues cambres del Parlament. El Parlament està format per dues cambres, elSenat (31 escons) i la Cambra de Representants (36 escons). Els membres del Senat són nomenats pel president. Els 16 senadors del govern són nomenats a proposta del primer ministre; els 6 senadors de l'oposició, a proposta del líder de l'oposició, i els 9 senadors independents, que representen els altres sectors de la societat civil, són nomenats pel president. Els 36 membres de la Cambra de Representants són elegits pel poble per a un màxim de cinc anys.
El primer ministre és nomenat pel president, que escull la persona que en la seua opinió té més suport a la Cambra de Representants. Generalment, el càrrec l'ha ocupat el líder del partit que més escons ha obtingut en l'elecció prèvia, excepte en el cas de les eleccions generals de2001.
Des del4 de desembre de2001, el partit governant és el Moviment Nacional Popular, liderat perPatrick Manning. El partit de l'oposició és el Congrés Nacional Unit, encapçalat perBasdeo Panday.
Trinidad i Tobago s'ha guanyat una gran reputació com a centre d'inversió per a les empreses internacionals. En els últims quatre anys, el sector del gas natural ha tingut un paper important, ja que ha experimentat un creixement sostingut. El turisme és un sector cada vegada més potent, encara que, proporcionalment, no és tan important com en altres illes del Carib. L'economia es beneficia de la baixa inflació i de la gran activitat comercial. L'any 2002, el sector del petroli va tenir un fort creixement, que, en part, va compensar la incertesa generada per la política interna.
Els dos grups ètnics predominants són els indotrinitaris, descendents de treballadors procedents de l'Índia (40,3% de la població), i els afrotrinitaris, que descendeixen d'esclausafricans (39,5%). Junts sumen al voltant del 79,8% de la població. Pel que fa a la resta, la majoria són persones d'origen mixt, amb petites minories d'europeus,xinesos,sirians-libanesos icaribs (descendents dels habitants indígenes, no reconeguts com a categoria diferenciada en el cens).
A Trinidad i Tobago es professen moltes religions. Les que tenen més fidels són el catolicisme i l'hinduisme, mentre que l'anglicanisme, l'islamisme, el presbiterianisme i el metodisme són minoritàries. Dues creences sincrètiques afrocaribenyes, els clamadors obaptistes espirituals i la feorisha (abans anomenatsshangós), estan entre els grups religiosos de més ràpid creixement. També elmormonisme s'hi ha estès des de mitjans dels80.
L'anglès és la llengua oficial del país, tot i que alguns indotrinitaris parlenhindi, àmpliament usat en la música popular. L'idioma més parlat, l'anglès de Trinidad, és classificat com un dialecte de l'anglès o com uncrioll anglès (crioll trinitari de l'anglès). L'idioma més parlat en Tobago és el crioll de l'anglès de Tobago. Totes dues llengües contenen elements africans. L'anglès de Trinidad també està influït pelfrancès i l'hindi. Aquestes llengües criolles, normalment només es parlen en situacions informals i no tenen un sistema normalitzat d'escriptura.
Encara que el francès crioll va ser la llengua més estesa en l'illa, avui se sent rarament. A causa de la situació de Trinidad en la costa deSud-amèrica, el país lentament està desenvolupant una relació amb els pobleshispanoparlants, i, per tant, el govern exigeix que l'espanyol siga ensenyat en tots els centres de secundària, cosa que fa que aquest idioma guanye terreny dia a dia. En concret, el2004 el govern va prendre la iniciativa Espanyol com a Primera Llengua Estrangera, iniciada en març de 2005. Les normatives del govern requereixen ara que l'espanyol s'ensenye a tots els estudiants d'ensenyament secundari, i que, en un termini de cinc anys (cap a 2010), el 30% dels empleats públics siguen competents en aquest idioma.
Amnistia Internacional denuncia[15] tortures i judicis qüestionables a Trinidad i Tobago. Hi ha diversos casos d'aplicació incorrecta de la pena de mort. L'homosexualitat no és legal a Trinidad i Tobago, i és penalitzada amb empresonament. L'article 8 (18/1) de la llei d'immigració prohibeix l'entrada en el país als homosexuals.