| |||||
| |||||
| Lema nacional:Una, grande y libre (enllengua catalanaUna, gran i lliure) | |||||
| Himne nacional:Marxa Reial | |||||
| Informació | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Capital | Madrid | ||||
| Idioma oficial | Castellà | ||||
| Moneda | Pesseta | ||||
| Període històric Guerra Freda | |||||
| Mort deFrancisco Franco | 20 de novembre de 1975 | ||||
| Aprovació de laConstitució enreferèndum | 6 de desembre de 1978 | ||||
| Intent de cop d'estat | 23 de febrer de 1981 | ||||
| Eleccions generals espanyoles | 28 d'octubre de 1982 | ||||
| Política | |||||
| Forma de govern | Monarquia absoluta (1975-1977) Monarquia constitucional (1977-) | ||||
| Rei d'Espanya | |||||
| •1975-2014: | Joan Carles I | ||||
| President del Govern d'Espanya | |||||
| •1973-1976: | Carlos Arias Navarro | ||||
| •1976-1981: | Adolfo Suárez | ||||
| •1981-1982: | Leopoldo Calvo-Sotelo | ||||
LaTransició democràtica espanyola,Transició espanyola o, simplement,Transició, és el període comprès entre la fi de ladictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a l'Estat espanyol, ras i curt, una nova estructura jurídica que havia de generar nous marcs de legitimitat i consens.[1]
Els darrers anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora dereprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signarsentències de mort en els casos de terrorisme, excepció feta delProcés de Burgos.
Des del 22 de juliol de 1969, el dictadorFrancisco Franco havia proclamat com al seu successor oficial al príncepJoan Carles de Borbó, net d'Alfons XIII, que l'endemà va prestar jurament de lleialtat al dictador, als principis delMovimiento Nacional i a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de ladècada del 1970, el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.
Les protestes estudiantils ivagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del suport eclesiàstic, tret d'excepcions, al règim de Franco es va convertir en un altre dels elements característics del període 1969-1975.
L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com elprocés 1001, el 1973, contra deu membres deComissions Obreres acusats d'associació il·lícita i l'execució agarrot vil deSalvador Puig Antich, anarquista militant delMoviment Ibèric d'Alliberament, el 2 de març de 1974. El judici a Comissions Obreres s'inicià el 20 de desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de l'hora en què havia de començar el judici, el president del govern, l'almirallLuis Carrero Blanco era assassinat per un comando d'Euskadi Ta Askatasuna. Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort de Franco, cosa que es va veure parcialment truncada. El nomenament a la presidència del govern de l'anterior director general de seguretat,Carlos Arias Navarro, no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia.
El caràcter convuls d'aquells anys desmenteix el relat d'una plàcida i pacífica transició a lademocràcia. La conflictivitat política i social, que fou altíssima, tingué una traducció en un elevat cost de sang, amb gairebé dos-cents morts a mans dels cossos i forces de seguretat de l'Estat entre 1975 i 1982, i amb atacs criminals per part de l'extrema dreta espanyola, ben sovint en connivència amb lapolicia. Són els anys de lamassacre de Vitòria del 3 de març de 1976, delsFets de Montejurra del 9 de maig de 1976, de lamatança d'Atocha del 24 de gener de 1977, de l'atac contra el dirigent del MPAIACAntonio Cubillo el 5 d'agost de 1978, de la mort deGustau Muñoz l'11 de setembre de 1978 o a la deMiquel Grau el 16 d'octubre de 1977, per citar només alguns dels més emblemàtics.[1]
Lacrisi del petroli del 1973, tot que silenciada oficialment en les repercussions que per Espanya podia tenir, va començar a deixar senyals de la seva arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises estrangeres: elturisme i lesremeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'una davallada delnivell de vida avançaven un augment paral·lel de lamilitància obrera.
Els increments salarials van ser limitats en un intent inútil d'aturar lainflació. L'increment real del cost de la vida va acostumar-se a estar marcadament per sobre de les xifres oficials d'inflació. Atès que molts treballadors necessitaven cada cop més de dues feines, o si més no de nombroses hores extraordinàries, per tal de cobrir les seves necessitats, elsconflictes socials van constituir el major problema al qual s'enfrontava el govern de Luis Carrero Blanco, entre elles leslluites del Professorat No Numerari, considerades una de les principals palanques de canvi de launiversitat franquista.[2]
.jpg)
Els planificadors havien fracassat en el seu intent de resoldre el problema de l'habitatge, i el buit fou omplert per l'especulació immobiliària, que va anar acompanyada de construccions de baixa qualitat i nombrososfraus.
La protesta contra les deficients condicions socials, el baix nivell sanitari i una inadequada organització dels serveis educatius i mèdics, van servir per intensificar la consciència de la classe obrera, que es va convertir en una part important del procés de politització. Al llarg de 1975 es va reforçar lacensura, un cop més, i nombrosos diaris van ser «segrestats».
Quan Francisco Franco va morir, el20 de novembre de1975, després d'una molt llarga agonia i 36 anys de dictadura, el sector dur del règim ja havia perdut la partida. La solució immobilista del franquisme sense Franco havia mort amb Luis Carrero Blanco, i la solució aperturista/continuista de Carlos Arias Navarro va quedar destruïda per:
Això va dur que coincidissin en l'interès pel canvi l'oposició democràtica i una part de l'oligarquia econòmica.
En virtut de la legislació franquista (Llei 62/1969, de 22 de juliol, per la qual es proveeix el concernent a la successió a la Prefectura de l'Estat i Llei 28/1972, de 14 de juliol, per la qual es dicten normes de aplicació a les previsions successòria), en morirFranco el 20 de novembre de 1975, el 22 de novembre es proclamorei d'Espanya elpríncep Joan Carles de Borbó i Borbó que regne amb el nom deJoan Carles I.
La legalització de la majoria de partits polítics, prèvia a leseleccions generals de juny de 1977, va assegurar la composició d'unesCorts Constituents on es tractà de reflectir la pluralitat de la societat espanyola.
La durada de la Transició varia segons les fonts:
.svg)
.svg)
