Unatraducció és lainterpretació del significat d'un text i la seva corresponent transformació en un text equivalent que reprodueix el mateixmissatge en unallengua diferent.[1] El text objecte de la traducció s'anomena «text origen»; la llengua a la qual es tradueix es coneix com a «llengua destí» i el text resultant de la traducció s'anomena «text final».
La traducció ha de tenir en compte les restriccions que imposa el context, les normesgramaticals, les normes d'escriptura, i, per descomptat, les duesllengües emprades. L'error més comú és el de traduir paraula per paraula utilitzant la correspondència de paraules entre dues llengües, fet que ignora el context, la gramàtica i tota norma en general.
La traducció produeix moltes "migracions" de costums i usos d'una llengua a l'altra, tenint en compte que les dues llengües coexisteixen a la ment del traductor. Aquests traspassos donen lloc fàcilment a llengües híbrides com elcatanyol (català-espanyol), l'spanglish (castellà-anglès), elpoglish (polonès-anglès) i elportuñol (portuguès-espanyol).
Per altra banda, els traspassos entre idiomes han estat útils per importar, d'una llengua origen a la llengua destí, conceptes inexistents o que no disposaven una manera d'expressió adequada. Els traductors i intèrprets, tant professionals com amateurs, han tingut un paper molt important en l'evolució de les llengües i lescultures.
L'art de la traducció és tan antic com la mateixa escriptura. Parts de l'Epopeia de Gilgamesh, que es troba entre els texts més antics que es coneixen, inclouen traduccions de diverses llengües asiàtiques del segon mil·lenni abans de Crist. L'Epopeia de Gilgamesh podia haver estat llegida, en els seus propis idiomes, pels primers escriptors de laBíblia i laIlíada.[2]
Amb l'arribada dels ordinadors, s'han produït intents d'automatitzar la traducció del llenguatge parlat i de fer ús dels ordinadors com a assistents de traduccions.
Etimològicament, "traducció" vol dirportar a través odur a través. La paraulallatinatranslatio deriva detranslatum, participi detransferre (traslladar — detrans,a través de +ferre,portar). Les modernesllengües romàniques,germàniques ieslaves tenen la seva pròpia paraula, formada generalment a partir del modelllatí.[3]
Addicionalment, la paraula grega per traducció,metáphrasis (unatraducció literal), en contrast ambparàfrasi (dir en altres paraules, que prové de la paraula gregaparáphrasis).[4]
Els principiants en traducció sovint procedeixen com si la traducció fos unaciència exacta, com si existís una relació consistent un-a-un entre paraules i frases de diferents llengües, com encriptografia. Aquests principiants assumeixen que tot el que es necessita per traduir un text és codificar i descodificar equivalències entre les dues llengües, fent servir undiccionari com a llibre de codis.[5]
Un altre concepte erroni comú és creure que qualsevol que pot parlar una segona llengua farà una bona traducció. Dins la comunitat de traductors, està generalment acceptat que les millors traduccions les fan persones que estan traduint un text a la seva pròpia llengua,[6] atès que és estrany que qui ha après una segona llengua en tingui una total fluïdesa. Un bon traductor entén correctament la llengua d'origen, té un coneixement específic del context, i és un bon escriptor en la llengua final. A més no solament ésbilingüe sinó que també ésbicultural.
S'ha debatut si les traduccions son art o habilitat. Els traductors literaris, comGregory Rabassa aIf This Be Treason, argumenten que la traducció és un art (que pot ser ensenyat). Altres traductors, principalment centrats en aspectestècnics,comercials ilegals, consideren la seva professió una habilitat (també ensenyable), sotmesa a l'anàlisi lingüística, que es beneficia dels estudis acadèmics.
Tal com succeeix amb altres activitats, la distinció entre art i habilitat es deu en bona part a una raó de grau. Fins i tot un document que pot resultar simple, per exemple un pamflet publicitari, requereix un cert nivell d'habilitat lingüística que va més enllà de l'ús de la terminologia purament tècnica. Les millors traduccions s'obtenen de la combinació d'aplicar correctament la terminologia específica i d'una bona habilitat alhora d'escriure.
La traducció ha estat una escola d'escriptura per molts escriptors importants. Els traductors, inclosos els primers traductors de laBíblia, han perfilat, en el decurs de la seva feina, les moltes llengües en les quals han treballat. Han actuat de ponts per les idees i el coneixement entre cultures i civilitzacions. Juntament amb les idees, han importat, dins les seves pròpies llengües, pròpies d'altres llengües.
La fidelitat i la transparència són dues qualitats que, durant mil·lennis, han estat respectades com a models de la traducció, especialment la traducció literària, tot i que sovint ambdós models es troben en conflicte. Un crític francès del segle xvii va dir:les belles infidèles, tot suggerint que les traduccions poden ser fidels o belles, però no les dues coses alhora. En realitat, aquestes dues qualitats no són necessàriament excloents.
La fidelitat correspon a la mesura en la qual una traducció reprodueix exactament el mateix significat que té el text original, sense treure ni afegir res, sense intensificar ni disminuir cap part del significat i sense distorsionar-lo de cap manera. El criteri utilitzat per jutjar la fidelitat d'una traducció varia d'acord amb l'individu, l'exactitud de l'original, el tipus, funció i ús del text, les seves qualitats literàries, el seu context social o històric, i així successivament.
La transparència correspon a la mesura en la qual una traducció sembla, als ulls d'un parlant nadiu de la llengua final, ser originalment escrita en la seva llengua i construïda segons les normesgramaticals isintàctiques de la llengua final. El criteri utilitzat per jutjar la transparència d'una traducció és més senzill: una traducció no idiomàtica sona malament, i en el cas d'una traducció literal generada per sistemes detraducció automàtica, sovint els resultats no tenen sentit.
Malgrat tot, en determinats contexts el traductor pot optar de manera conscient per fer ús de la traducció literal. Els traductors literaris i els traductors de texts històrics i religiosos sovint tracten de conservar al màxim el significat i l'esperit del text original. Per aquesta raó, sovint estiren deliberadament els límits de la llengua. Anàlogament, els traductors literaris fan servir paraules de la llengua original per donar-li mésautenticitat a la traducció.
En les últimes dècades, destacats advocats dels que defensen la traducció no-transparent s'han identificat amb l'intel·lectual francèsAntoine Berman, el qual va determinar dotze tendències distorsionadores inherents a la majoria de traduccions de prosa, i el teòric americàLawrence Venuti, que ha fet una crida als traductors perquè facin servir estratègies estrangeritzadores de traducció en lloc d'altres localistes.
Friedrich Daniel Ernst Schleiermacher
Moltes de les teories de traducció no-transparents tenen el seu origen en conceptes delromanticisme germànic, de les quals la principal influència, en posteriors teories d'estrangerització, prové delteòleg ifilòsof alemany Friedrich Schleiermacher. AOn the Different Methods of Translation (1813) hi distingeix entre els mètodes de traducció que van en direcció al lector (on el criteri principal és la transparència) i els mètodes que van en direcció a l'autor (on el criteri principal és la fidelitat). Schleiermacher era clarament més proper al segon d'aquests mètodes. La seva preferència era motivada, malgrat tot, no com un desig d'abraçar tot el que és estranger, sinó per un desig nacionalista d'oposar-se al domini cultural francès i promoure alhora laliteratura germànica.
Avui en dia, a la majoria de les traduccions que es fan a occident s'hi imposen criteris defidelitat itransparència. Però no sempre ha estat així. Han existit períodes en el qual molts traductors han excedit els límits de la traducció derivant cap a adaptacions.
Les traduccions adaptades es conserven en algunes tradicions d'Orient. Per aquest motiu, hi apareixen moltes versions delRamayana en les diferents llengües de l'índia, i les històries són diferents en cadascuna. Si s'hi consideren les paraules utilitzades per traduir a les llengües de l'Índia, on hi ha lesllengües indoàries o lesllengües dravídiques, sorprèn molt la llibertat que es prenen els traductors. Això pot ésser a causa de la devoció als passatges profètics que afecta profundament a la corda sensible, o a una vocació de convertir els infidels. Es poden trobar casos similars dins la literatura medieval cristina, on el text s'adapta als costums i els valors dels oients.
La qüestió de fidelitat enfront de transparència també es descriu en termes d'equivalència formal i equivalència dinàmica respectivament. Aquestes dues expressions estan associades amb el traductorEugene Nida i van ser originalment creades per definir mètodes per traduir laBíblia, tot i que són aplicables en qualsevol traducció.
L'equivalència formal tracta de fer una traducció literal, fins si tot sacrificant els trets característics de la llengua destinatària si cal. Per contra, l'equivalència dinàmica tracta de mantenir l'essència del pensament expressat en el text original, malgrat que es perdin els trets literaris o s'alteri l'ordre de les paraules, la veu dels verbs, etcètera.
Malgrat tot, no hi ha uns límits ben definits entre l'equivalència formal i l'equivalència dinàmica. Per contra, representen un espectre d'estratègies de traducció. Cadascuna és utilitzada pel mateix traductor en diferents èpoques i contexts. Fins i tot de vegades s'utilitzen les dues simultàniament. Les bones traduccions comporten una adequada combinació dels dos mètodes.
La retrotraducció és una traducció d'un text, prèviament traduït, a la llengua del text original. Es tracta d'un procés similar al fet matemàtic de realitzar l'operació inversa.
Sovint s'utilitza la comparació d'una retrotraducció amb el text original com a mètode de control de la traducció original. Però, així com és útil com a mètode de control aproximat, està lluny de ser infal·lible.
Mark Twain va escriure retrotraducció, en clau humorística, d'una versió francesa de la seva famosa història curtaLa cèlebre granota saltadora del districte de Calaveres(1865).
De vegades es fan retrotraduccions de documents històrics dels quals no se'n conserva el text original i només es conserva una traducció, en un esforç per tractar de reconstruir-ne l'original. És el cas delManuscrit trobat a Saragossa, escrit per l'aristòcrata polonèsJan Potocki. La novel·la va ser escrita originalment en francès i publicada l'any1804. Alguns fragments de la versió original es van perdre però, malgrat tot, no estaven completament perduts, atès que n'existia una traducció alpolonès feta perEdmund Chojecki l'any1847 a partir d'una còpia francesa, abans de la desaparició dels fragments. Això ha fet possible que es reconstruïssin els fragments perduts.
De la mateixa manera, quan els historiadors sospiten que un document és en realitat una traducció d'una altra llengua, la retrotraducció cap a una hipotètica llengua original pot proporcionar-los proves que les seves característiques tals com la llengua, els jocs de paraules, les estructures gramaticals específiques, etcètera, són de fet derivades de la llengua original.
Per exemple, el text del conegut conte popularTill Eulenspiegel està escrit enalt alemany però conté molts jocs de paraules que només tenen sentit si es fa una traducció albaix alemany. Això sembla que dona mostres que aquests contes (o, si més no, bona part d'ells) van ser originalment escrits en baix alemany i posteriorment transformats a l'alt alemany.
Anàlogament, els partidaris de lateoria aramea (que defensa l'arameu com a llengua original delNou Testament) tracten de demostrar la seva teoria argumentant que hi ha passatges de difícil comprensió en el text de la versió engrec, que tenen molt més significat si es tradueixen a l'arameu. Això succeeix amb algunes referències incomprensibles que, de fet són jocs de paraules en Arameu i no tenen un clar sentit en grec.
La traducció científica és la branca de la traducció que s'especialitza en documentscientífics. La traducció d'aquest tipus de textos requereix tenir un coneixement aprofundit de la ciència en qüestió i disposar dediccionaris especialitzats.[7] Entre els traductors científics hi halingüistes amb formació en camps com ara lamedicina o laquímica i científics amb grans coneixements lingüístics. És important que els traductors científics estiguin al corrent dels últims descobriments en el seu àmbit d'especialització per poder oferir una bona traducció.[8]
La traducció de treballs literaris (novel·les,contes,obres de teatre,poemes, etcètera) es considera una feina literària de ple dret. Cal destacar el cas concret de la literatura canadenca, on destaquen traductors comSheila Fischman,Robert Dickson iLinda Gaboriau, i el Premi del Governador General que s'atorga a les millors traduccions literàries anglès-francès i francès-anglès.
La primera traducció important a occident va ser la de laSeptuaginta, una col·lecció d'escriptures traduïdes algrec koiné realitzades aAlexandria entre els seglestercer iprimer aC. Elsjueus escampats i convertits no parlavenhebreu i necessitaven versions engrec de les seves escriptures.
A l'Àsia, la difusió delbudisme va portar un corrent a gran escala de feines de traducció que es van mantenir durant més de mil anys. L'Imperi Tangut va ser especialment eficaç en aquesta activitat, traient molt profit de la recentment inventadaxilografia.[10]
Els esforços de traducció a gran escala van ser abordats pelssarraïns. Quan van conquerir el móngrec, van traduir a l'àrab els seus tractatsfilosòfics icientífics. Durant l'edat mitjana es van fer algunes traduccions alllatí d'algunes d'aquestes versions àrabs, principalment aCòrdova.[11] Aquestes traduccions al llatí del grec i de treballs pròpiament àrabs, tant d'investigació com de ciència, van ajudar desenvolupar l'escolàstica europea.
Les primeres traduccions acceptables a l'anglès van ser realitzades perGeoffrey Chaucer, el primer gran poeta anglès. Chaucer va escriure elsContes de Canterbury (inacabats), on algunes de les seves parts són traduccions de parts delDecameró, obra escrita enitalià perGiovanni Boccaccio. També va iniciar la traducció a l'anglès delRoman de la Rose, escrit enfrancès, i va traduirLa consolació de la filosofia deBoeci. A més se'l considera el fundador de la tradició poètica anglesa en traduccions i adaptacions a partir de les primeres llengües literàries establertes.[11]
La primera gran traducció en anglès va ser laBíblia de Wyclif (feta al voltant del1382), a la qual es poden apreciar la debilitat i el subdesenvolupament de laprosa anglesa de l'època. No va ser fins a finals del segle xv quan va començar l'edat d'or de la traducció de prosa a l'anglès de la mà de Thomas Malory, quan va recopilar i traduirLe Morte d'Arthu] (una compilació de llegendes artúriques escrites part en anglès i part en francès). Les principals grans traduccions de l'època Tudor van ser elNou Testament deWilliam Tyndale (1525-1526), que va influir laVersió autoritzada del Rei Jaume (1611), i la versió anglesa deLord Berner de lesChronicles deJean Froissart.[11]
Al mateix temps, a Itàlia durant elRenaixement, aFlorència es va obrir un nou període de la història per les traduccions amb l'arribada del savi romà d'OrientGeorgius Gemistus a la cort deDucat d'Urbino poc abans de lacaiguda de Constantinoble a mans delsotomans l'any1453.Marsilio Ficino va emprendre la traducció alllatí dels treballs dePlató. Aquest fet juntament amb l'edició llatina delNou Testament escrita perErasme, van suposar una nova actitud envers les traduccions. Per primer cop, els lectors exigien rigor, atès que lescreences religioses i filosòfiques depenien de les paraules exactes emprades per Plató,Aristòtil iJesús.[11]
Malgrat tot, la literatura no-escolàstica va seguir basant-se en les traduccions. Els Plèiades francesos, els poetes del períodeTudor i els traductors de l'època elisabetiana van adaptar escrits d'Horaci,Ovidi,Petrarca i escriptors enllatí modern, creant un nou corrent poètic amb els seus models. Els poetes i traductors anglesos van pretendre abastir un nou públic, sorgit del creixement de laclasse mitjana i del desenvolupament de la impremta, amb escrits com els que podien haver estat escrits pels autors originals.[11]
Durant l'època elisabetiana es pot observar un progrés considerable més enllà de la puraparàfrasi cap a un ideal d'equivalènciaEstilística, però fins al final d'aquest període, al qual no s'arriba fins a mitjan segle xvii, no hi ha una autèntica preocupació per l'exactitud verbal.[12]
Durant la segona meitat del segle xvii, el poeta John Dryden pretenia parlar per boca deVirgilien paraules que ell probablement hagués escrit si fos viu i anglès. No obstant això, es va adonar que no necessitava imitar la brevetat i subtilesa dels poetes Romans. Vers 1715Alexander Pope va publicar, amb força èxit, la primera d'una sèrie de traduccions de laIlíada d'Homer.[12]
Al llarg del segle xviii, l'objectiu dels traductors va ser aconseguir que les traduccions fossin senzilles de llegir. Qualsevol part que no entenguessin, o que pensessin que pogués provocar avorriment al lector, era omès. Assumien que el seu propi estil d'expressió era el millor i que els texts havien d'emmotllar-se a la traducció. No els preocupava gens fer traduccions de traduccions de terceres llengües, o de llengües que escassament coneixien, o – com en el cas de les traduccions deJames Macpherson amb d'Ossian- de textos que en realitat eren del mateix traductor.[12]
El segle xix va portar noves tendències d'exactitud i d'estil. Pel que fa a l'exactitud, segons J.M.Cohen, la política a seguir erathe text, the whole text, and nothing but the text (el text, tot el text, i res més que el text), només amb l'excepció dels passatges obscens i els abundants afegits explicatius a peu de pàgina.[13] Pel que fa a l'estil, l'esperit victorià, aconseguit per mitjà d'una intensa recerca de metàfrasis o psedo-metàfrasis, era recordar constantment als lectors que estaven llegint clàssics estrangers. Una excepció en aquest període, en va ser l'excel·lent traducció que va ferEdward FitzGerald l'any1859 delRubaiat d'Omar Khayyam, a la qual aconsegueix donar un sabor oriental en bona part gràcies a l'ús de nomsperses.[12]
L'any1871,Benjamin Jowett, que havia traduïtPlató fent ús d'un llenguatge directe i planer, va establir un nou model. Malgrat tot, l'exemple de Jowett no va ser imitat fins ben entrat el següent segle, quan el principal criteri va passar a ser la precisió en detriment de l'estil.[12]
Lapoesia representa un repte especial pels traductors, donada la importància que pren l'aspecte formal a més del contingut. En un article de l'any1959 sota el títol "Aspectes lingüístics de la traducció", ellingüista estatunidenc d'origen rusRoman Jakobson va escriure: "la poesia per definició no pot ser traduïda." L'any1974 el poeta nord-americàJames Merrill va escriure el poema "Lost in Translation", el qual en part explora aquesta idea. La qüestió va ser debatuda perDouglas Hofstadter en el seu llibreLe Ton beau de Marot, escrit l'any1997, on argumenta que una bona traducció d'unpoema requereix en la major mesura possible no solament la transmissió del seu significat literal sinó també de la seva forma i estructura (mètrica, rima, etcètera).
La traducció de lletra d'una cançó amb l'objectiu de ser cantada en una altra llengua està estretament lligada amb la traducció depoesia, perquè moltes cançons s'escriuen envers, concretament versos que rimen. Des de finals del segle xix, els models de prosa i versos lliure s'han estat fent servir en l'art de la música, malgrat que la música popular tendeix a ser conservadora en l'ús d'estrofes amb tornades o sense). Un exemple rudimentari de traducció poètica de cançons són els himnes d'església, com elscants corals alemanys traduïts a l'anglès perCatherine Winkworth.
La traducció de lletres de cançons és generalment molt més restrictiva que la traducció de poesia, ja que pràcticament no permet prescindir gens de l'estructura de versos. Es poden modificar o ometre ritmes en la traducció de lletres de cançons, però la col·locació de les síl·labes de manera que corresponguin als llocs on estan situades específicament les notes de la música original, plantegen grans reptes pels traductors. Existeix l'opció en lletres de cançons en prosa, molt menor en lletres en vers, d'afegir o treure síl·labes de diferents llocs per subdividir o combinar notes, però fins i tot amb la prosa el procés és quasi tan estricte com el de la traducció de versos, a causa de la necessitat d'aproximar-se el màxim possible a la mètrica de línia melòdica original.
Altres consideracions alhora d'escriure traduccions de lletres són: la repetició de paraules i frases, la col·locació de pauses i/o signes de puntuació, la sonoritat de les vocals a les notes agudes, i els ritmes de la línia vocal que poden sonar més naturals en la llengua original que en la llengua destí. La traducció d'una cançó pot acabar sent considerablement o completament diferent respecte a la versió original, donant lloc al que es coneix percontrafactum.
La traducció de cançons, tant si ha de servir per ser cantada com si ha de ser llegida, es fa servir com a suport pel públic, els cantants o directors d'orquestra, quan les lletres de les cançons originals es troben escrites en una llengua que no coneixen. Les més comunes són les traduccions que podem trobar com a subtítols a lesòperes, incloses en els programes dels concerts, i aquelles que inclouen els CDs d'àudio. També hi ha cantants que sovint canten les seves cançons en llengües que no coneixen (o no dominen). En aquests casos, les traduccions són utilitzades per permetre'ls entendre els significats de les paraules que canten.
Les discussions al voltant de les teories i les pràctiques de traducció es remunten a l'antiguitat. La distinció que van traçar elsgrecs entre lametàfrasi (traducció literal) i laparàfrasi va ser adoptada pelpoeta i traductorJohn Dryden (1631-1700), el qual representa la sàvia combinació de les dues maneres d'expressar-se a l'hora de triar, en la llengua destí, les equivalències formals o dinàmiques de les expressions emprades en la llengua original:
«
Quan les paraules apareixen... literalment amb gràcia, seria un perjudici vers l'autor que haguessin d'ésser modificades. Però... el que és bonic en una llengua sovint és bàrbar, i de vegades sense sentit, en una altra, per tant no seria raonable limitar al traductor a l'ús de les paraules de l'autor: és suficient si tria expressions que no alterin el sentit.[3]
»
Malgrat tot, Dryden va fer una advertència referent al permís d'imitació, com és el cas de la traducció per mitjà de l'adaptació:Quan un pintor copia quelcom de la vida... no té dret a alterar les seves característiques ni trets distintius...[14]
Aquesta formulació genèrica del concepte central de traducció és probablement tan adequada com qualsevol que s'hagués formulat mai des queCiceró iHoraci, a l'antiga Roma delsegle I ac, van advertir dels perills de l'ús de la traducció literal (verbum pro verbo).[14]
Des de l'antiguitat fins a l'actualitat han existit diverses teories que han fet canviar profundament els mètodes de traducció. Amb l'excepció d'alguns traductors extremistes partidaris de la traducció literal durant els inicis delcristianisme i l'edat mitjana, i adaptacions d'alguns períodes, generalment els traductors s'han mostrat prudentment flexibles en la recerca d'equivalències, fent ús de les traduccions literal quan era possible o de les paràfrasis quan era necessari, amb l'objectiu de conservar el sentit original i d'altres valors importants (per exemple l'estil, la rima, la concordança o, a lespel·lícules, l'articulació lingüística) determinats pel context.[14]
En general, els traductors han tractat de conservar el context mantenint l'ordre delssememes i, per tant, l'ordre de les paraules. Les diferències gramaticals entre llengüesanalítiques (com ho són l'anglès, elfrancès o l'alemany) i lesllengües sintètiques (com elgrec, elllatí, elpolonès o elrus) no representen un impediment al respecte.[14]
En el cas que la llengua de destinació no disposi determinologia per expressar el que s'expressa en la llengua origen, els traductors opten per importar-la, enriquint d'aquesta manera la llengua de destinació Gràcies, en gran manera, a l'intercanvi de paraules i expressions entre llengües, i a la seva importació d'altres llengües, actualment hi ha pocs conceptes que no es puguin traduir a les llengües modernes europees.[14]
En general, com més gran ha estat el contacte entre dues llengües, o entre dues amb una tercera, més gran és la capacitat que hi ha per fer ús deparàfrasis a l'hora de fer traduccions entre elles. Malgrat això, a causa del canvi que pateixen les paraules en evolucionar, unaetimologia comuna de vegades pot ser enganyosa, si es fa servir com a guia el significat actual en una llengua o l'altra. Per exemple, no s'hauria de confondre la paraula anglesaactual, amb el seudoblet catalàactual.[15]
El paper dels traductors com a pont entrecultures ha estat discutit com a mínim des de l'època deTerenci, romà que va adaptar les comèdies gregues, alsegle ii aC. El paper dels traductors no és passiu ni mecànic; per això ha estat comparat al dels artistes. El principal fonament semblar ser el concepte de creació paral·lela que es troba en els primers crítics comCiceró.John Dryden va postular queLa traducció és un tipus d'il·lustració després de la vida....[15]
Si la traducció és un art, no és un art senzill. Alsegle xiii,Roger Bacon va escriure que perquè la traducció fos correcta, el traductor havia de conèixer les duesllengües, així com la matèria que ha de traduir, i trobant que només uns pocs traductors ho feien, va voler abolir la traducció i els traductors conjuntament.[16]
El primereuropeu a assumir que només es pot traduir satisfactòriament quan es tradueix a la pròpia llengua va serMartí Luter, traductor de laBíblia a l'alemany. D'acord amb L.G. Kelly, des deJohann Gottfried Herder al segle xviii,ha estat axiomàtic que només funciona vers la pròpia llengua.[17]
Sintetitzar les necessitats dels traductors és un fet que ni tan sols elsdiccionaris otesaurus més complets no poden garantir com a guies completament adequades per traduir.Alexander Tytler, en el seuAssaig sobre els Principis de la Traducció de l'any1790, dona especial importància a la idea que la lectura és una millor guia per la comprensió d'una llengua del que ho són els diccionaris. Prèviament, l'any1783,Onufry Andrzej Kopczyński, membre de la Societat Polonesa de Llibres Escolàstics conegut coml'últim poeta Llatí,[6] ja havia fet menció a la mateixa idea afegint-hi la idea que l'audició de llenguatge parlat també ajudaria a una major comprensió de la llengua a traduir.
El paper especial desenvolupat per la figura del traductor dins la societat va ser ben descrit l'any1803, en l'assaig publicat pòstumament, perIgnacy Krascki (considerat elJean de La Fontaine polonès), Cardenal de Polònia, poeta, llibretista, autor de la primeranovel·la polonesa, i traductor delfrancès i delgrec:
«
La traducció... és de fet un art admirable i molt difícil i, per tant, no és una feina per ments comunes; ha de ser practicada per aquells que son capaços d'interpretar quan és més útil traduir textos d'altres que fer ús dels propis, i posar pel damunt de la pròpia gloria el servei donat al seu país.[18]
La traducció de texts religiosos ha tingut un paper important dins la història. Els monjos budistes que van traduir elssutresindis alxinès sovint es desviaven en les seves traduccions per reflectir millor les grans diferències amb la culturaxinesa, posant especial èmfasi a nocions com lapietat filial.
Un famós contrasentit de laBíblia és d'interpretació de la paraulahebreakeren, la qual té diversos significats, interpretada com abanya quan de fet es troba en un context on vol dirraig de llum. Com a resultat, durant segles els artistes han retratatMoisès amb banyes al front, com és el cas de la famosa escultura deMiquel Àngel. Algunscristiansantisemites han fet servir aquests retrats per difondre l'odi vers elsjueus, assegurant que sóndimonis amb banyes.
Un dels primers registres a occident va ser la traducció alsegle iii aC de l'Antic Testament algrec. La traducció resultant es coneix com laSeptuaginta, nom que fa referència als setanta traductors (setanta-dos segons algunes versions) designats per traduir laBíblia aAlexandria. Cada traductor treballava en solitari en cel·les separades, i una llegenda diu que un cop acabades, les setanta versions eren idèntiques. LaSeptuaginta es va convertir en eltext origen per posteriors traduccions a moltes llengües, en les quals es troben elllatí, elcopte, l'armeni i elgeorgià.
Sant Jeroni,patró dels traductors, és encara avui en dia considerat un dels més grans traductors de la història a causa de la seva traducció de laBíblia alllatí. L'Església Catòlica Romana, va fer servir durant segles la seva traducció (coneguda com laVulgata), malgrat que inicialment va generar molta controvèrsia.
El període de laReforma Protestant i el que la precedeix, va contemplar com laBíblia era traduïda a nombroses llengües europees, un esdeveniment que va afectar enormement alcristianisme provocant la seva divisió en elcatolicisme i elprotestantisme a causa de les fortes discrepàncies respectes a passatges i paraules crucials entre la versió catòlica i la protestant.
La Bíblia deMartí Luter enalemany, la deJakub Wujek enpolonès, i laBíblia del Rei Jaume enanglès van tenir un efecte permanent en les religions, cultures i llengües dels seus països.
La traducció automàtica és el procediment pel qual un programa d'ordinador analitza un text i proporciona un text traduïtsense intervenció humana. De fet, malgrat tot, la traducció automàtica implica la intervenció humana en la manera de preeditar i posteditar. Una excepció de la regla podria ser, per exemple, la traducció d'especificacions tècniques, fent ús de sistemes basats en diccionaris electrònics (que tradueixen paraula a paraula).
Fins al moment, la traducció automàtica – de la qual l'objectiu més ambiciós és el processament dellenguatge natural parlat – ha obtingut un èxit relatiu.
La traducció automàtica ha arribat al gran públic per mitjà d'eines disponibles a Internet comYahoo Babel Fish,Babylon iStarDict. Aquestes eines donen lloc a unatraducció aproximada – una traducció rude que, amb sort,dona el sentit del text original.
Amb una terminologia apropiada, una preparació del text original per la traducció automàtica (preedició) i amb una revisió del resultat feta per un traductor professional humà (postedició), les eines comercials de traducció automàtica poden produir resultats útils, especialment si els sistemes de traducció automàtica estan integrats ambmemòries de traducció oglobalization management system (en català,sistemes de gestió universals).[19]
Quan ens trobem amb texts (per exemple els informes meteorològics) amb una varietat limitada devocabulari i estructures lingüístiques simples, la traducció automàtica pot proporcionar resultats que no requereixen excessiva intervenció humana per ser útils. També l'ús de llenguatge controlat, combinat amb eines de traducció automàtica, pot generar traduccions àmpliament comprensibles.
Basar-se exclusivament en traduccions automàtiques no editades representa ignorar el fet que la comunicació en llenguatge natural està embegut dins del context i que cal una persona per entendre el context del text original amb un grau raonable de versemblança. Per altra banda és realment cert que fins i tot les traduccions fetes únicament per persones, sense cap altra intervenció externa, són propenses a l'error.[20] Per tant, per estar segurs que una traducció automàtica serà útil a l'ésser humà i que s'ha assolit una qualitat publicable, les traduccions han de ser revisades i editades per persones.[21]
CAT són les sigles deComputer-Assisted Translation, en català,Traducció Assistida per Ordinador. També coneguda amb els noms decomputer-aided translation(traducció amb ajuda d'ordinadors),machine-aided human translation (MAHT) (traducció humana amb ajuda de màquines) iinteractive translation (traducció interactiva). És el mètode de traducció amb el qual els traductors humans tradueixen un text amb l'ajut d'un programa d'ordinador. En altres paraules: La màquina dona suport al traductor humà.
La traducció assistida per ordinador pot inclourediccionaris estàndards iprogramari de gramàtica. El terme, això no obstant, es refereix normalment a intervals de programari especialitzat disponible pel traductor, que inclouenmemòries de traducció,terminologia, concordança i programari d'alineació.
Gràcies aInternet, el programari de traducció pot ajudar a entendrepàgines web en altres llengües a persones de les quals no n'és lallengua materna. Les eines de traducció de pàgines senceres són de limitada utilitat; de fet, com que ofereixen només una comprensió potencialment limitada de la idea del context de l'autor original, les pàgines traduïdes tendeixen a ser més divertides i confuses que aclaridores.
Les traduccions interactives amb finestres desplegables s'estan convertint en més populars. Aquestes eines mostres diverses possibles traduccions de cada paraula o frase. Els traductors humans simplement han de triar la traducció correcta lliscant elratolí per sobre del text a traduir. Algunes definicions es troben agrupades per pronunciació.
↑Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 83.
↑Aquest fenomen de la traducció apareix a la història de la Força Aèria Soviètica amb la defecció del 1976 del Tinent Viktor Belenko, i de la seva traducció al anglès del seu desig de lliurar a les autoritats occidentals un caça de combatMiG-25. Malgrat que entén les limitacions de la seva traducció, es confon la intel·ligència occidental autoritats, que llegir-ho com una amenaça en lloc d'una oferta. Malgrat que entenia les limitacions de la seva traducció, va confondre als serveis d'intel·ligència occidentals, que van interpretar-ho com una amenaça en lloc d'una oferta.John Barron,MiG Pilot: The Final Escape of Lt. Belenko.
↑6,06,1Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 86.
↑Per exemple, la traducció de Henry Benet Mackey delTreatise on the Love of God (en català,Tractat de l'Amor de Déu) deSant Francesc de Sales, constantment omet les analogies del Sant comparant Déu amb una mare en període de lactància, les referències a històries de la Bíblia tals com la violació deTamar, i així successivament.
↑15,015,1Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 85.
↑Kasparek, "The Translator's Endless Toil," pp. 85-86.
↑L.G. Kelly, cited in Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 86.
↑Citat per Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 87, d'Ignacy Krasicki,"O tłumaczeniu ksiąg" ("On Translating Books"), aDzieła wierszem i prozą (Works in Verse and Prose), 1803, reeditat perEdward Balcerzan, ed.,Pisarze polscy o sztuce przekładu, 1440–1974: Antologia (Polish Writers on the Art of Translation, 1440–1974: an Anthology), p. 79.
Balcerzan, Edward, ed.,Pisarze polscy o sztuce przekładu, 1440-1974: Antologia (Polish Writers on the Art of Translation, 1440-1974: an Anthology), Poznań, Wydawnictwo Poznańskie, 1977.
Berman, Antoine (1984)."L'épreuve de l'étranger". Excerpted in English in: Venuti, Lawrence, editor (2002, 2nd edition 2004).The Translation Studies Reader.
Darwish, Ali (1999). "Towards a Theory of Constraints in Translation". (@turjuman Online).
Galassi, Jonathanet al., "Como Conversazione: On Translation",The Paris Review, 2000, no. 155, pp. 255–312, ISSN 0031-2037. Poets and criticsSeamus Heaney,Charles Tomlinson,Tim Parks and others discuss the theory and practice of translation.
Parks, Tim,Translating Style: A Literary Approach to Translation—A Translation Approach to Literature, Manchester, St. Jerome, 2007,ISBN 1-905763-04-2.
Piron, Claude,Le défi des langues — Du gâchis au bon sens (The Language Challenge: From Chaos to Common Sense), Paris, L'Harmattan, 1994.
Rose, Marilyn Gaddis, guest editor (1980).Translation: agent of communication. (A special issue ofPacific Moana Quarterly, 5:1)
Schleiermacher, Friedrich,"Über die verschiedenen Methoden des Übersetzens" (1813), reprinted as "On the Different Methods of Translating" in Lawrence Venuti, editor (2002, 2nd edition 2004),The Translation Studies Reader.
Simms, Norman, editor.Nimrod's Sin: Treason and Translation in a Multilingual World, 1983.
.jpg)
