El Tour de França és una cursa ciclista coneguda arreu del món. Sol tenir 21 dies de competició o etapes i, tot i que històricament hi ha hagut edicions més llargues, laUnió Ciclista Internacional en limita el seu recorregut a un màxim de 3.500 kilòmetres.[1] El Tour més curt va ser el de 1904 amb 2.420 kilòmetres i el més llarg el de 1926 amb 5.745 kilòmetres.[2]
Les tres setmanes de competició solen incloure dos dies de descans, que a vegades són utilitzats per a transportar els ciclistes d'una ciutat a una altra.[3] La cursa recorre França en el sentit de les agulles del rellotge o en sentit contrari (en el passat, s'alternava en un sentit cada any). El primer circuit en el sentit contrari de les agulles del rellotge va ser el 1913.[4]
ElThe New York Times deia el "El Tour de França és probablement el més exigent dels esdeveniments atlètics". L'esforç es comparava a "córrer unamarató uns quants dies a la setmana durant tres setmanes", i l'elevació total de les pujades es va comparar amb "pujar tresEverest".[5] L'any2003 el Tour fou guardonat amb elPremi Príncep d'Astúries dels Esports.[6]
El nombre d'equips normalment varia entre 20 i 22. Durant molts anys, cada equip tenia nou ciclistes; però a la dècada de 2010 es va rebaixar a 8 per mirar de reduir els accidents en competició. Des de la introducció de l'UCI World Tour, tots els equips UCI World Team i els dos millors Pro Teams de la temporada precedent hi tenen accés garantit. L'organitzador de la cursa, l'Amaury Sport Organisation, convida dos equips més.
Els ciclistes es classifiquen segons el temps que cadascun ha fet durant la cursa, en laclassificació general. Hi pot haver bonificacions d'hora per acabar bé en una etapa o ser el primer en creuar un punt intermedi. És possible vèncer sense guanyar una etapa, comGreg LeMond que va guanyar el 1990. Hi ha classificacions subsidiàries (vegeu més avall), algunes amb jerseis distintius per al millor ciclista.
Els ciclistes normalment comencen junts cada dia, amb el primer sobre la línia de sortida; però alguns dies es fan contra-rellotges individuals o per equips. El guanyador de la general sol dominar la muntanya i la contra rellotge. La majoria del recorregut transcorre per França; però és habitual que el Tour visiti altres països.[7] En aquest sentit, ja el1906, es va visitar Alemanya, Itàlia i Espanya.[8] Les etapes poden ser planes, ondulants o muntanyoses. Des del 1975 l'última etapa ha sigut el recorregut per l'Avinguda dels Camps Elisis a París; des del 1903 al 1967 la cursa acabava a l'estadi alParc des Princes a París i des del 1968 al 1974 alVelòdrom de Vincennes.[9]
A finals delsegle xix aFrança, hi havia un diari esportiu anomenatLe Vélo. El seu director, Pierre Giffard,[10] utilitzava les seves columnes per donar suport aAlfred Dreyfus i aquest fet va desagradar al cercle industrial i automobilístic (en la seva majoria anti-Dreyfus). El 1900, el seu representant, el Comte de Dion,Henri Desgrange, va decidir crear un diari per fer la competència, aquest nou diari s'anomenà l'Auto-Vélo. Mentre queLe Vélo es publica en paper verd, Desgrange decideix que la publicació en l'Auto-Vélo sigui en paper groc (un any més tard, aquest color donarà lloc a la samarreta groga).[11] El Director deLe Vélo, Paul Rousseau, posa una demanda i el16 de gener de1903, Dion perd i es veu obligat a canviar el nom d'Auto-Vélo aL'Auto, com que el ciclisme és tan important en termes econòmics la pèrdua de la designació podria afectar les vendes del diari.[11] Desgrange va trobar una solució gràcies al seu col·lega, el periodista Geo Lefevre que li va proposar organitzar una cursa de bicicletes que podrien augmentar el seu nombre de lectors: elTour de França. El 19 de gener de 1903, l'Auto va anunciar la creació "del major esdeveniment ciclista que se celebra" el Tour de França.[11]
La cursa es va iniciar al juliol i les vendes de l'Auto van anar en augment en detriment deLe Vélo. Continua la seva publicació l'any següent.[11] Desgrange va ser l'organitzador del Tour fins al 1939, any de laSegona Guerra Mundial. El 1936, malalt, va abandonar el Tour aCharleville, i va passar el testimoni de la cursa aJacques Goddet.[12]
El primer Tour de França es va celebrar entre l'1 de juliol i el19 de juliol de 1903 tot i tenir només 6 etapes. Va ser un recurs publicitari del diari francèsL'Auto i el seu recorregut fou dissenyat pel director d'aquest,Henri Desgrange.
En aquest Tour els ciclistes que abandonen en una de les etapes els és permès de continuar prenent-hi part, tot i que, a partir d'aquell moment, no competeixen per a la classificació general. Això fa queHippolyte Aucouturier pugui guanyar dues etapes, tot i haver abandonat durant la primera etapa del Tour. En aquest primer Tour es produí la primera participació d'un ciclista català al Tour. Fou Pau Pujol, de Castellví de la Marca (Alt Penedès) que participà en la 4a etapa entrant en 14a posició a 40’ 38” del guanyador (http://www.sitiodeciclismo.net/ritfiche.php?ritid=5711). Posteriorment, l'any 1905, Pau Pujol seria campió d'Espanya.
El primer guanyador fou el francèsMaurice Garin qui va treure gairebé 3 hores al seu perseguidor a la general, el també francèsLucien Pothier.
El1996Bjarne Riis guanyà el Tour de França, acabant amb el domini deMiguel Indurain. Tot i això, Riis, qui més tard seria el director de l'equip CSC confessà haver-se dopat ambEPO en el període 1993-1998. Això propicià que el Tour, en principi, li retirés la seva victòria el 1996 i el seu tercer lloc el 1995. Essent d'aquesta manera la victòria per aJan Ullrich, un ciclista alemany que acabà segon a 1'01" de Riis tot i la seva joventut (22 anys); finalment, però, el Tour no li retirà les victòries a Riis.[13] La carrera d'Ullrich, tot i semblar prometedora, es veié truncada tant per la mala sort com per l'aparició d'un altre gran ciclista,Lance Armstrong, qui el relegà a un segon lloc.
El1997, Riis partia com a favorit, però a causa de la força del jove alemany Jan Ullrich, l'equip li va treure el "títol" de corredor principal de les files a mitjan Tour. Ullrich aconseguí un gran avantatge respecte deRichard Virenque, qui finalment seria el segon classificat, guanyant per tant de manera clara i contundent. Riis, va perdre 2' respecte d'Ullrich en unacontra-rellotge, d'aquí que l'equip decidís escudar a Ullrich. Riis acabà a 26' 34" del líder, en setena posició.
El1998, s'esperava una gran victòria d'Ullrich. No obstant això, l'escaladorMarco Pantani li va treure vuit minuts en una etapa de muntanya en què es passava elCol du Galibier i s'arribava a la meta al cim deLes Deux Alpes, fet que li va permetre enfundar-se elmallot groc. El ciclista italià va mantenir el mallot fins al final del Tour, tot i els intents d'Ullrich de recuperar-lo, i acabà en primer lloc, a 3 minuts de Jan Ullrich, que ocupava la segona posició de nou. Durant la celebració d'aquesta edició, sortí a la llum elCas Festina, on es veieren implicats diversos corredors de gran importància, comRichard Virenque.
El2007,Alberto Contador s'imposà en un Tour clarament marcat peldopatge, que deixà fora aAleksandr Vinokúrov i al seu equip, l'Astana. També es veié forçat a retirar-seMichael Rasmussen, quan faltaven quatre etapes per al final del Tour i essent líder de la classificació general.
ElTour del 2008 va estar marcat per l'absència de l'equip Astana, on figurava el que, a priori, era el gran favorit,Alberto Contador. L'organització castigà d'aquesta forma el positiu del kazakhAleksandr Vinokúrov a l'anterior edició. A pesar d'aquesta absència, un altre espanyol,Carlos Sastre, s'adjudicà una victòria forjada en la muntanya, especialment amb un atac espectacular a l'Alpe d'Huez que li va servir per a treure més de dos minuts a l'australiàCadel Evans, segon classificat.
Amb aquesta victòria, el ciclisme espanyol en sumà tres de consecutives amb tres ciclistes diferents (fet aconseguit també per ciclistes de França i Bèlgica), ja que a les de Contador (2007) i Sastre (2008) s'ha de sumar la deÓscar Pereiro (2006), que aconseguí entrar en el palmarès de la ronda per etapes més important del ciclisme després de la desqualificació per dopatge de l'estatunidencFloyd Landis.
A aquestes tres victòries espanyoles s'ha de sumar la realitzada perAlberto Contador en elTour de 2009, conjuntament amb la de l'equipAstana Qazaqstan Team. Un Tour marcat per la supremacia realitzada per Contador en les etapes de muntanya comArcalís iVerbier i la contra-rellotge d'Annecy (victòria en les dos últimes), i pel retorn deLance Armstrong als 38 anys i per la tensió viscuda en l'equip Astana entre els dos suposats líders. El Tour de 2009 passà perBarcelona i moltes altres poblacions de la costa catalana.
L'any següent,Alberto Contador acabà elTour de França de 2010 en primera posició; però, posteriorment, es va identificar un positiu seu deClenbuterol en un test fet durant un dia de descans. ElTribunal d'Arbitratge de l'Esport el va considerar culpable d'utilitzar clenbuterol durant la cursa i el va desposseir del títol el 6 de febrer de 2012.[14] Aquell mateix any, l'UCI desposseeix i desqualificaLance Armstrong de tots els títols aconseguits des de l'1 d'agost de 1998 i el sanciona de per vida a causa de l'acusació de l'USADA i de diversos ciclistes de dopatge continuat.[15]
El dopatge és present al ciclisme des de la fi del segle xix;[16] però no es considerà un problema rellevant fins als anys 1950, tot i que sí que preocupava Desgrange. Tant és així, que, el 1924, Albert Londres descrivia amb tots els detalls les pràctiques dopants dels ciclistes aLes forçats de la route.[17] Així mateix, en les narracions diàries que feia aLe Pétit Parisien, reproduïa revelacions d'alguns corredors -l'ús de cocaïna als ulls o cloroform a les genives-, no pas per millorar el seu rendiment, sinó per suportar la durada de les etapes, que s'allargaven entre 15 i 20 hores.[18] Anys més tard, el cinc vegades vencedor de la prova, Jacques Anquetil, també reconeixeria en públic l'ús de substàncies dopants de manera habitual: "Prefereixo posar-me una injecció de cafeïna que beure tres tasses de cafè, que em fan mal al fetge..."[19] i "Em dopo perquè tothom es dopa [...]. Molt sovint m'he posat injeccions."[20]
Es considera que la lluita contra el dopatge va començar en l'edició del 1966,[21] després que hi hagués hagut diversos incidents en les edicions recents. Aquell any es van fer 12 controls a la fi de dues etapes, dels quals sis van resultar positius d'amfetamines. L'intent d'aplicar sancions als corredors que havien donat positiu va fer que els ciclistes, liderats per Anquetil, es declaressin en vaga, motiu pel qual els testos van ser blanquejats i on hi va haver cap sanció.[22] Després que,l'any següent,Tom Simpson morís durant l'ascensió almont Ventoux, el1968 es va decidir que, a la fi de cada etapa, diversos ciclistes escollits a l'atzar serien testats.
A partir de la fi dels anys 1970 i fins a la fi del segle xx, diversos casos espectaculars de dopatge van sacsejar el Tour: desqualificació deMichel Pollentier, degradació deJoop Zoetemelk, interrogatori aPedro Delgado. L'arribada massiva de l'EPO, durant la dècada de 1990 va suposar un salt endavant en les pràctiques de dopatge, arribant al seu zenit amb l'esclat delCas Festina, el1998, que representa un punt d'inflexió en la percepció pública del dopatge[23] i per la imatge del Tour de França.[24] Aquesta operació judicial revela la magnitud del dopatge[25] i el pas "d'un dopatge artesanal a un dopatge industrial" relacionat amb l'EPO. Durant uns anys, el dopatge afectaria el Tour i els seus principals corredors cada edició. Per aquest motiu, la lluita tradicional (controls antidopatge) s'incrementa durant l'inici del segle XXI i s'uneix a una política policial d'intervencions per delictes relacionats amb els productes estupefaents.
El2006,Floyd Landis fou el primer vencedor del Tour desqualificat per dopatge; però les gestes deLance Armstrong, guanyador del Tour set vegades entre el 1999 i el 2005 esclafant els adversaris, són objecte de "sospites permanents".[23] Els periodistes aborden el tema i revelen testimonis que confirmen les pràctiques de dopatge d'Armstrong, així com els testos positius[A]. L'agost de 2012, l'Agència Antidopatge dels Estats Units va suspendre Lance Armstrong a perpetuïtat i el va privar dels seus set títols per diverses infraccions del Codi antidopatge mundial.[15] La pèrdua dels seus títols va ser confirmada per l'UCI el 22 d'octubre de 2012; però, en reconeixement de la magnitud del dopatge dins del pilot internacional, els triomfs no es van assignar a cap altre ciclista.El2011,Alberto Contador va prendre la sortida del Tour perquè elTribunal d'Arbitratge de l'Esport encara no s'havia pronunciat sobre el control de dopatge positiu al qual havia set sotmès durant l'edició anterior, que havia guanyat. El 6 de febrer de 2012, Contador va ser finalment exclòs i desposseït del triomf.[14] D'aquesta manera, entre el 1999 al 2011, es van cancel·lar nou victòries de catorze edicions. A més, la de Bjarne Riis del1996, havia estat anul·lada de la llista el 2007, abans de ser reincorporada el 4 de juliol de 2008, amb una menció a la seva confessió de dopatge.
1967: 13 de juliol, etapa 13:Tom Simpson morí a causa d'una insuficiència cardíaca durant l'ascens delVentor. Es trobarenamfetamines al jersei i la sang de Simpson.
1934: Un motociclista morí durant una exhibició al velòdrom deLa Roche Sur Yon xocant a gran velocitat mentre entretenia la multitud abans que els ciclistes arribessin.[26]
1957: 14 de juliol: El motociclista Rene Wagter i el passatgerAlex Virot, un periodista deRàdio Luxemburg, es despenyaren en la carretera de muntanya d'Acs.
1964: Vint persones moriren quan una furgoneta de subministraments xocà amb un pont a la regió deDordonya, resultant en l'accident més important de la història del tour.[28]
2000: Un nen de 12 anys deGinacèrvias, Phillippe, fou atropellat per un cotxe de la caravana publicitària del Tour de França.[29]
2002: Un nen de 7 anys, Melvin Pompele, morí prop deRetjons després de córrer davant la caravana.[29]
2009: 18 de juliol, 14a etapa: Un espectador d'uns 60 anys fou atropellat per una motocicleta de la policia mentre creuava la carretera prop deWittelsheim.[28]
Richard Virenque l'ha guanyat en 7 ocasions (1994-1997, 1999, 2003, 2004).
En 6 ocasions,Lucien Van Impe (1971, 1972, 1975, 1977, 1981 i 1983) iFederico Martín Bahamontes (1954, 1958, 1959, 1962, 1963 i 1964) foren els millors escaladors de la ronda francesa.
A.a Els periodistes Pierre Ballester i David Walsh han publicat tres obres sobre aquest assumpte:L.A. Confidentiel : Les secrets de Lance Armstrong (2004),L.A. Officiel (2006), iLe sale tour (2009).
↑. «Tour Honour Roll». Ride Media 2007 Official Tour de France Guide, Australian Edition, 2007, pàg. 172, 200–201.
↑El primer Tour on una etapa acabava en una ciutat i la següent començava en una altra fou el de 1906, quan els participants van acabar la primera etapa a Lilla i es van haver de desplaçar fins a Douai, on començava la segona.
↑. Augendre, Jacques (1996), de Gira Le França: Panorama d'un siècle, de Gira de Société du França, cap Isbn, p17
_pictogram.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
.svg)
