Tessalònica oTessalonica[a] (grec:ΘεσσαλονίκηThessaloníki; en grec antic ΘεσσαλονίκηThessalonī́kē; en llatí Thessălŏnīca), dita tambéSalònica oSalonica;[1] o, encatalà medieval,Salonic,[2] és una ciutat deGrècia, capital de la regió deMacedònia central i cap delnomós de Tessalònica. Té una població (inclosos els afores) d'1.104.460 habitants i se situa al centre delgolf Termaic, prop de la desembocadura de l'Àxios.[3] És el primer centre industrial de Grècia, i té un port important, obert el 1901. Té universitat i és seu d'unarquebisbat. L'aeroport es troba a la rodalia de la ciutat i és de categoria internacional. Al punt més alt hi ha laciutadella d'Heptapurgion.
Tot i que és una de les comptades ciutats de Grècia que ha retengut el seu nom clàssic al llarg de tota la història, a l'edat mitjana el nom s'erosionà i esdevenguéSalònica, documentat per primera vegada enàrab el segle xii enAl-Idrissí com aSālūnīk (سَالُونِيك) i, en grec, el segle xiv a laCrònica de Morea (Σαλονίκη,Saloníki). Encatalà medieval era coneguda com aSalonic,[4] i així en tantes altres llengües (búlgar:Солун,Solun;turc:Selanik / سلانیك; enjudeocastellà, llengua majoritària a la ciutat durant diversos segles,Saloniko / סאלוניקו). A la incorporació de la ciutat a l'Estat Grec, la ciutat recuperà oficialment la forma antiga, Tessalònica, seguint el criteri d'hel·lenització toponímica per reimplantar les formes clàssiques a la toponímia del país.
La ciutat de Terme ja s'esmenta durant la invasió persa deXerxes, que es va aturar en aquesta ciutat, i les forces de terra van acampar entre Terme i el riu Axiós, mentre els vaixells romanien al golf Termaic (480 aC).
El421 aC la ciutat fou ocupada pels atenencs, però dos anys després fou cedida aPerdicas. Uns anys després, vers els inicis del segle iv, fou ocupada pel rei espartàPausànias. No s'esmenta després fins que ho faPolibi amb el seu nou nom de Tessalònica.
Tessalònica fou fundada (segonsEstrabó) perCassandre el315 aC (el mateix any que va fundar la ciutat deCassàndria) al lloc (o pròxima) de l'antiga Terme, al districte anomenat Mygdònia oMigdònia, i li va donar el nom de la seva muller Tessalònica, germana d'Alexandre el Gran. Una altra versió (recollida per Constantí Porfirogènit) diu que la fundàFilip II, el pare d'Alexandre, per commemorar una victòria sobre els tessalis; i una tercera versió diu que fou fundada per Filip, però que li va donar el nom de la seva filla. La ciutat fou poblada amb la gent de Terme i de tres ciutats més petites de la rodalia (Anèia, Cissos i Calastra). No consta que Terme hagués estat destruïda, i no se sap tampoc si va perdre immediatament la condició de ciutat en favor de la nova o van restar-ne ambdues, o bé si fou més aviat un reanomenament.
Aviat va esdevenir un port militar i la ciutat es va fer més gran. Es va rendir als romans després de la Batalla dePidna i va esdevenir capital d'un dels quatre districtes de Macedònia (el segon). Quan Macedònia fou convertida en província romana, Tessalònica va esdevenir capital provincial, tot i que fins més tard no fou esmentada com a metròpoli.Ciceró s'hi va refugiar, a la casa delqüestor romà, durant el seu exili. A laPrimera Guerra Civil fou el quarter general del partit pompeià i del senat. A laSegona Guerra Civil va prendre partit perOctavi August iMarc Antoni i va obtenir la condició de ciutat lliure. S'hi han trobat algunes monedes amb la inscripcióEleutherias, que deu fer referència a aquest fet.
Durant l'imperi va continuar creixent i va esdevenir encara més important per la seva situació estratègica i d'enllaç entre Roma i les províncies orientals. Fou el lloc de sortida de l'anomenadaVia Egnàcia entre la mar Adriàtica i l'Hel·lespont i estava a uns 50 km dePella i a uns 100 km d'Amfípolis. La ciutat fou governada per sis magistrats, anomenatspolitarques. El sistema polític n'era la democràcia. Al segle iii va esdevenir colònia romana.
Durant l'Imperi Romà d'Orient va esdevenir capital d'Il·líria, reforçant la seva importància. Va ser una posició essencial per fer front als atacs delsgots, que la van hostigar el252,262 i269, i d'altres pobles. El port fou suposadament ampliat perConstantí, que hi va passar un temps després d'una victòria sobre elssàrmates. El390 es va revoltar contraTeodosi, que en represàlia va ordenar una matança. Va començar llavors una certa decadència de la ciutat, que es va accentuar amb els atacs d'huns,àvars i sobretoteslaus; els atacs delsbúlgars i altres eslaus van afectar la regió des de la meitat del segle vi fins al segle viii, comptabilitzat-se fins a sis guerres anomenadeseslavòniques.
El29 de juliol del904fou ocupada pels àrabs, que havien enviat una flota des deTrípoli delLíban, després de pocs dies de lluita. Uns 22.000 ciutadans foren fets presoners i venuts com a esclaus. Llavors devia tenir una població d'uns dos-cents mil habitants.
El1185 fou capturada pelsnormands deSicília dirigits perTancred d'Hauteville, que havien desembarcat alPeloponnès i van avançar cap al nord per la Via Egnàcia, en direcció aDirràquion i Tessalònica. La ciutat fou capturada el15 d'agost del1185 i els grecs foren tractats bàrbarament pels conquistadors, segons descriuNicetes Coniata i l'arquebisbe de la ciutat,Eustaci. Els normands no van romandre a la ciutat.
Després del1204 fou atribuïda aBonifaci I de Montferrat com aRegne de Tessalònica junt amb tota la Macedònia romana d'Orient i laTessàlia. Bonifaci, però, era feudatari pel seu regne de l'emperador llatí i al seu torn va repartir feus als barons llatins. Bonifaci va morir el1207 i li va succeir el seu fill Demetri sota regència de la seva mare, Maria d'Hongria, fins que el1224 el regne fou conquerit peldèspota romà d'Orient de l'EpirTeodor Àngel Comnè, que va crear el nouRegne de Tessalònica, que van regir el seu germàManuel I (1230-1241) i els seus fills Joan I (aquest va acceptar la sobirania de l'emperador de Nicea) i Demetri I. El1246 va passar a l'emperador de NiceaJoan III Ducas Vatatzes. L'Imperi Romà d'Orient fou restaurat el1261 en la persona deMiquel VIII Paleòleg. En aquest període fou anomenada Salonichi o Saloniki pels italians (llatí: Salonicia) i Salnek pelsgermànics, però el nom tradicional se'n va mantenir.
Elsalmogàvers van ser a la ciutat l'estiu del1307 fins a la primavera del1309. Van atacar el monestir d'Atos per apoderar-se'n de les riqueses, però el sobirà de laCorona d'Aragó icomte de BarcelonaJaume el Just va fer gestions ambBernat de Rocafort i va aconseguir que es respectessin els monestirs. El setge de la ciutat (1309) fou alçat i elscatalans es van retirar cap aTessàlia. Durant el segle xiv elsserbis es van apoderar de Macedònia i vers la meitat del segle la ciutat va quedar com un enclavament romà d'Orient comunicat amb Constantinoble només per mar.
El1380 la ciutat fou saquejada pels otomans, que la van anomenar Selanik, i el1387 els otomans la van tornar a prendre i s'hi van establir. La van abandonar més tard i va retornar als romans d'Orient, però altre cop fou ocupada perBaiazet el 1394 fins a labatalla d'Ankara el 1402, en què, mortBaiazet I, el seu fillSuleyman I la va retornar als romans d'Orient el 1403.Andrònic Paleòleg, governador de la ciutat (que llavors tenia 40.000 habitants), la va vendre als venecians (1423), cessió reconeguda pels otomans el 1428, però finalment els otomans la van ocupar el1429 o1430 i s'hi van establir definitivament. Aquests fets són explicats perJoan Anagnostes, que diu que set mil persones foren fetes presoneres pels turcs (entre les quals ell mateix). Sota els turcs la ciutat va decaure encara més i la població fou substituïda progressivament per turcs i jueus (encara hi resta una important colònia sefardita). El 1487 tenia uns 10.000 habitants i posteriorment fluctuava entre 18.000 i 30.000. Al segle xviii potser va arribar a 60.000 o 70.000, encara queEvliya Çelebi considera que un segle abans (quan la va visitar) eren més de 150.000 (però no té el suport d'altres fonts). Al segle xviii uns 30.000 dels seus habitants eren turcs. Els jueus n'eren un nombre considerable i al segle xvii hi va haver un moviment messiànic dirigit perSabbatai Sevi (1626-1676) que pretenia ser elMessies, i va tenir suport en diverses comunitats jueves de la Mediterrània oriental i Europa oriental; Sabbatai fou enviat pels otomans en residència forçada aGal·lípoli el 1666, però després de diverses pressions se'l va portar a la cort d'Edirne, on se li va donar l'opció de convertir-se a l'islam o ser executat; s'hi va convertir i una part dels seus seguidors van fer el mateix.
La supressió delsgeníssers el 1826 va tenir molta repercussió en la ciutat. Des de llavors es van deixar de fabricar teles de llana pels artesans jueus i la població es va empobrir. Durant el segle xix els jueus van intentar nous negocis com el tabac i després els cigarrets. A l'inici del segle xx era el centre delComitè Unió i Progrés, on el nucli principal el formaven oficials frustrats per la manera com es portava la guerra contra els rebels macedonis que el 1903 havien arribat a atacar edificis a la mateixa Salònica. Mustafà Kemal era nadiu de Salònica i va anar a la ciutat des deSíria; fundà una branca de l'Othmanli Hurriyet Jemiyyeti que va tenir un paper clau en la restauració de la constitució el 1908. Amb laPrimera Guerra balcànica (1912-1913) els grecs i serbis van entrar a Macedònia i els primers van ocupar Salònica el8 de novembre de1912. Lapau de Bucarest del10 d'agost de1913 la va assignar a Grècia (tot i que els jueus s'oposaven a aquest canvi de sobirania) i fou confirmat el 1914.
Després del gran incendi de1917 la ciutat fou reconstruïda i cada cop fou una ciutat més grega. Molts grecs d'Anatòlia s'hi van establir en l'intercanvi de poblacions després de les guerres.
La ciutat fou aviat poblada per alguns jueus després de la seva refundació perCassandre el 315 aC i formaven una bona part de la població al segle i. Fousant Pau qui hi va predicar el cristianisme i, de fet, el text cristià més antic conegut és laprimera carta de sant Pau als fidels de Tessalònica, datada a l'hivern de l'any 50 o 51 dC. Teodosi fou batejat pel bisbe de la ciutat. Al segle vii encara s'esmenta la comunitat jueva quan ja la població era cristiana i era seu patriarcal. El patró local és des de llavors santDemetri de Tessalònica. Es torna a fer esment dels jueus en segles posteriors. Eustatios n'era arquebisbe el1185 i la llista d'arquebisbes llatins del1205 al1408 fou recopilada per Le Quien enOfriens Christianus. Simó de Tessalònica, un mestre de ritu ortodox, va morir a la ciutat el1429. De la ciutat era natural Teodor de Gaza, que va fugir el1429 vers Itàlia.
Al segle xv molts dels jueus expulsats de Castella i Aragó s'hi van establir. Alguns càlculs indiquen que eren uns trenta mil amb 22 sinagogues, però possiblement foren només la meitat. Una comunitatsefardita hi va viure molts anys, però fou delmada pelsnazis i després del1945 una bona part va emigrar aIsrael.
Panoràmica de l'Ano Poli (ciutat vella) de Tessalònica
Resten dos arcs connectats amb laVia Egnàcia i restes d'aquesta viaromana. A la part oest hi ha la porta anomenada Vardár, que es diu així per estar a la riba delVardár oAxiós, un arc que potser fou erigit en honor d'Octavi i Antoni. L'arc conté el nom dels politarques de la ciutat. Un altre arc més a l'est es creu que commemora la victòria de Constantí sobre Licini o sobre els sarmates. Entre els dos arcs hi ha quatre columnes corínties damunt les quals hi ha les Cariàtides, i són les restes de la casa d'un jueu que els sefardites anomenenLas Incantadas i els turcsSureth-Maleh.
Una antiga mesquita coneguda com la Rotunda fou abans un temple cristià (Eski-Metròpoli) i abans un temple construït de forma similar al Panteó de Roma. Una altra mesquita es diu Eskí-Djumà i es creu que abans fou un temple dedicat aVenus.
En queden restes de les muralles, una part de les quals foren portades a Constantinoble el 1430. Una de les torres (la torre de l'Estàtua) té una figura colossal de Tessalònica.
Hi ha també un castell en part grec i en part venecià. Algunes restes antigues al castell semblen ser l'antic temple d'Hèrcules, amb un arc triomfal erigit en temps deMarc Aureli en honor d'Antoní Pius i la seva filla Faustina.
El primer edifici de l'església cristiana principal, Santa Sofia, s'atribuieix de manera no documentada a l'arquitecteromà d'OrientAntemi de Tral·les, co-autor deSanta Sofia aConstantinoble. Aquesta primera basílica es va ensorrar per un terratrèmol vers el 620 dC.[5] Fou reconstruïda i posteriorment reconvertida a mesquita durant l'època otomana. L'església de Sant Demetri (que també fou mesquita) és encara més gran i es creu que data del segle vii, però d'altres la situen al segle xiii.
La ciutat té unclima mediterrani de tendènciacontinental. La neu hi fa acte de presència esporàdicament durant l'hivern, però són excepcionals les grans nevades.
