Elsterritoris palestins, també anomenats permetonímiaPalestina, són una entitat preestatal situada a l'Orient Mitjà, entre la marMediterrània i elriu Jordà. No formen un estat amb sobirania plena i s'utilitza per descriure els territoris ocupats per Israel des del 1967, és a dir,Cisjordània (inclosaJerusalem Est) i laFranja de Gaza. Des del 29 de novembre de 2012, l'Estat de Palestina és observador no membre de la ONU. No obstant això, els territoris definits com azona C pels Acords d'Oslo, actualment el 60% de Cisjordània, segueixen sota ocupació israeliana i governats per l'Administració civil israeliana mentre que l'Autoritat Nacional Palestina (reconeguda com a govern legítim) només té ple control sobre leszones A, aproximadament el 18% de Cisjordània. Finalment, leszones B són controlades conjuntament, aproximadament el 20% del territori.[1][2]
Més recentment, s'ha utilitzat la terminologia oficial de lesNacions Unides (ONU),[3]Territori Palestí Ocupat[4][5] substituint altres termes des del 1999. LaUnió Europea també ha adoptat aquest ús.[6][7] El terme va ser utilitzat per l’ONU i altres organitzacions internacionals entre octubre de 1999[8] i desembre de 2012 per referir-se a zones controlades per l'Autoritat Nacional Palestina. La UE havia utilitzat un terme paral·lel:Territoris de l'Autoritat Palestina[9] durant el mateix període. ElTribunal Internacional de Justícia (TIJ) es va referir a Cisjordània, inclosa Jerusalem Oriental, com a Territori Palestí Ocupat i aquest terme va ser utilitzat com a definició legal al TIJ en la sentència del juliol de 2004.[10]
Els territoris palestins estan formats perCisjordània (incloent-hiJerusalem Est) i per laFranja de Gaza. Tenen frontera, a més d'amb Israel, ambJordània iEgipte. Als territoris, hi ha diverses regions i zones que gaudeixen de diferents graus d'autonomia (Territoris Autònoms Palestins) i les fronteres estan sota control israelià.
Tradicionalment, la població dels territoris és formada sobretot per palestins àrabs, tot i que hi ha minories desamaritans,cristians ijueus ortodoxos que rebutgen l'estat d'Israel per motius religiosos i polítics. A més a més, en aquesta regió hi ha moltsassentaments israelians.
Tant el desenvolupament de l'economia com el de la xarxa viària de les zones amb més autonomia depenen fortament del fet que aquestes zones són enclavaments aïllats. A la Franja de Gaza hi ha unaeroport i unport. Les comunicacions entre els diferents enclavaments es duen a terme mitjançant carreteres que, sovint, són interrompudes o fins i tot tallades pels controls de les forces de seguretat israelianes.
Moltes organitzacions palestines donen suport a la dissolució de la unió fronterera i monetària amb Israel, malgrat que tindria conseqüències catastròfiques per a l'economia de Gaza i de Cisjordània. Per això, l'ANP la rebutja, malgrat que el control de les fronteres exteriors hagin de quedar sota control israelià.
Els darrers deu anys, laUE ha sigut la major font de finançament de l'ANP, amb 2.000 milions d'euros. Tanmateix, una part d'aquests diners van acabar en mans de la família d'Arafat.
Els territoris palestins es trobaven originàriament al territori delMandat britànic de Palestina. El1948, després de laGuerra araboisraeliana, Cisjordània quedà en mans de Jordània i la Franja de Gaza en mans d'Egipte. Després de laGuerra dels Sis Dies del1967, tots dos territoris van ser ocupats per l'exèrcit israelià.
Els palestins no disposende facto d'una sobirania real. Encara els falten, en part, algunes estructures d'estat o no estan completament desenvolupades (per exemple, no disposen d'exèrcit). Els territoris palestins estan controlats majoritàriament per l'exèrcit israelià. Malgrat que existeixen organismes policials i de seguretat, no estan dotats dels recursos adequats ni tenen la formació adequada. Durant laSegona Intifada, Israel els retirà la major part de l'armament, ja que alguns membres d'aquestes forces havien participat en les accions violentes. Una altra de les causes de la ineficiència d'aquests cossos és queIàssir Arafat va haver de situar molts familiars i amics en els òrgans de control per tal que tots quedessin sota el seu control personal. En aquest sentit,Mahmud Abbas ha introduït reformes per aconseguir unes estructures més eficients.
L'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), i no l'ANP, té des del1974 l'estatus d'observador a les Nacions Unides (Acord de l'Assemblea General 3237). Des de juliol del1998, els representants palestins tenen el dret de participar en els debats de l'ONU.
Iàssir Arafat proclamà l'estat palestí el14 de novembre del1988 aAlger, que fou reconegut per uns cent països, entre els quals tots els del bloc comunista i els estats no alineats.
Amb elsacords d'Oslo els palestins van aconseguir l'estatut d'autonomia actual, que hauria de precedir la creació d'un estat palestí viable. Quines zones de Cisjordània haurien, a més de les que ja actualment gaudeixen d'autonomia, pertànyer a aquest futur estat és una de les qüestions principals delconflicte araboisraelià. Els àrabs voldrien incloure-hi tota Cisjordània, incloent-hi Jerusalem Est, mentre que la majoria de dirigents israelians pretenen mantenir la majoria, si no totes, de les colònies il·legals.
Mur il·legal de "seguretat" que separarà Israel de Palestina
La política dels territoris autònoms es basa en l'objectiu de construir un estat independent i propi per als palestins. Els diferents grups palestins reclamen diverses opcions quant als territoris que haurien d'integrar el futur estat; l'OAP espera formar-lo amb la Franja de Gaza i Cisjordània, mentre queHamàs exigeix recuperar el territori complet d'Israel.
El26 de gener del 2006,Hamàs, una agrupació considerada per la majoria d'estats occidentals (EUA iUE inclosos) com aorganització terrorista i no com apartit polític, obtingué la majoria absoluta en les primeres eleccions legislatives de la història de Cisjordània. Diversos governs del món han decidit que hi col·laboraran si Hamàs renuncia a la violència. Després que Hamàs formés govern, els EUA han exigit que els tornin els ajuts al desenvolupament; i Israel ha tallat tota l'ajuda econòmica als territoris ocupats, exceptuant els imprescindibles per a la sanitat i l'abastiment d'energiaelèctrica. La UE es mostra escèptica respecte al govern de Hamàs, però de moment ha enviat 121 milions d'euros per evitar el col·lapse econòmic de l'administració palestina. En general, es demana que Hamàs reconegui l'estat d'Israel, rebutgi les accions violentes i accepti un procés de pau. La cúpula de Hamàs, fins ara, ho ha rebutjat taxativament.
A mitjans de juny del 2007, les tropes armades de Hamàs a la Franja de Gaza derrotaren les de l'OAP i les foragitaren de la Franja.El president Mahmud Abbàs declarà Hamàs com a partit il·legal en tot el territori de l'ANP i formà un nou govern, excloent-hi els membres del Hamàs. Aquest nou govern ha estat reconegut per la comunitat internacional i ha permès que el govern israelià li traspassés els diners que li corresponien.
↑Le More, Anne.International assistance to the Palestinians after Oslo: political guilt, wasted money. Routledge studies on the Arab-Israeli conflict.. Londres i Nova York: Routledge, 2008, p. 29.ISBN 978-0-415-45385-1.
Centre de documentació digital sobre Palestina i Israel, dirigit per estudiants i professors de la Campanya de Solidaritat amb Palestina de Cork. Inclou mapes, vídeos, articles, programes de ràdio i televisió, llibres i una cronologia sobre el conflicte.
.svg%26amp%3blang%3dca)
