LaTerra és el tercerplaneta delsistema solar atenent la seva proximitat alSol i l'únicastre que se sap que tévida. Un 29% de la seva superfície és coberta per terra en forma decontinents iilles i un 71% peraigua, la major part de la qual es troba alsmars i elsoceans, que formen lahidrosfera conjuntament amb elsllacs, elsrius i altres masses d'aigua dolça. Gran part de lesregions polars està coberta degel. La capa exterior de la Terra es divideix en nombrosesplaques tectòniques rígides que es mouen per la superfície al llarg de períodes de molts milions d'anys. El seu interior roman actiu, amb unnucli intern sòlid, unnucli extern líquid que genera elcamp magnètic de la Terra i unmantell convectiu que impulsa la tectònica de plaques.
La Terra, unel·lipsoide d'aproximadament 40.000 km decircumferència, és el planeta més dens del sistema solar, així com el més gros i massiu delsplanetes tel·lúrics.Orbitant a uns vuit minuts llum del Sol, triga un any (aproximadament 365,25 dies) a completar una revolució al voltant de l'astre rei.
La Terra interacciona amb altres objectes de l'espai, especialment el Sol i laLluna. Actualment, la Terra completa una òrbita al voltant del Sol un cop cada 366,26 vegades que gira sobre el seu propi eix, que és equivalent a 365,26dies solars o unany sideri.[a] L'eix de rotació de la Terra estàinclinat 23,4° respecte a la perpendicular del pla orbital, produint variacions estacionals a la superfície del planeta amb un període d'un any tropical (365,24 dies solars).[20] L'únicsatèl·lit natural de la Terra, la Lluna, que va començar a girar al seu voltant fa uns 4.530 milions d'anys, crea lesmarees, n'estabilitza la inclinació axial i alenteix gradualment la rotació del planeta. Fa entre 3.800 i 4.100 milions d'anys, nombrosos impactes d'asteroide durant elGran Bombardeig Tardà van provocar canvis significatius a l'ambient de la superfície.
Tant els recursosminerals del planeta, com els productes de labiosfera, contribueixen recursos que s'utilitzen per alimentar lapoblació mundial. Aquests habitants s'agrupen en uns 200estats independents, que interaccionen per mitjà de diplomàcia, comerç i accions militars. Les cultures humanes han desenvolupat visions molt diverses del planeta, incloent-hi personificacions com una deïtat, una creença en unaTerra plana ocom al centre de l'Univers.
La Terra és un planeta terrestre, la qual cosa significa que és un cos rocós, en lloc d'ungegant gasós comJúpiter. És el més gros dels quatre planetes terrestres del sistema solar en mida i massa. D'aquests quatre planetes, la Terra també té la densitat més gran, lagravetat superficial més alta, el camp magnètic més fort i la rotació més ràpida.[21] També és l'únic planeta terrestre ambtectònica de plaques activa.[22]
Forma
Comparació dels planetes interiors (d'esquerra a dreta):Mercuri,Venus, la Terra iMart
La forma de la Terra és molt propera a la d'unesferoide oblat, una esfera aixafada al llarg de l'eix de pol a pol de tal manera que hi hagi un bony al voltant de l'equador.[23] Aquest bony és degut a larotació de la Terra, i fa que el diàmetre a l'equador sigui 43 km més gran que el diàmetre dels pols.[24] El diàmetre mitjà de l'esferoide de referència és d'uns 12.742 km, que és aproximadament 40.000 km/π, ja que el metre es va definir originalment com a 1/10.000.000 de la distància de l'equador alpol Nord passant perParís (França).[25]
Latopografia local es desvia d'aquest esferoide ideal, tot i que a escala global aquestes desviacions són diminutes: la Terra té una tolerància d'una part de cada 584, o 0,17%, de l'esferoide de referència. És menys, per tant, que la tolerància del 0,22% permesa en boles de billar.[26] Les desviacions locals més grans a la superfície rocosa de la Terra són el montEverest (8.848 m sobre el nivell del mar local) i lafossa de les Mariannes (10.911 m sota el nivell del mar local). A causa de la deformació equatorial, les localitzacions de la superfície més llunyanes del centre de la Terra són els pics delChimborazo a l'Equador iHuascarán alPerú.[27][28][29]
La massa de la Terra és d'aproximadament 5,98×1024 kg. Està composta principalment deferro (32,1%), oxigen (30,1%),silici (15,1%),magnesi (13,9%),sofre (2,9%),níquel (1,8%),calci (1,5%), ialumini (1,4%); l'1,2% restant consisteix en quantitats en traces d'altres elements. Es creu que la regió del nucli està formada principalment de ferro (88,8%), amb quantitats inferiors de níquel (5,8%), sofre (4,5%), i menys d'un 1% d'elements en traces.[31]
El geoquímic F. W. Clarke va calcular que poc més d'un 47% de l'escorça de la Terra consisteix d'oxigen. Els components de les roques més comunes de l'escorça terrestre són gairebé tots òxids; el clor, el sofre i el fluor són les úniques excepcions importants i la seva quantitat total en qualsevol roca és generalment molt menys que un 1%. Els principals òxids són la sílice, l'alúmina, òxids de ferro, calç, magnesi, potassa i sosa. La sílice funciona principalment com a àcid, formant silicats, i tots els minerals més comuns de les roques ígnies són d'aquesta naturalesa. D'un càlcul basat en 1.672 anàlisis de tota mena de roca, Clarke va deduir que el 99,22% estaven compostes d'11 òxids (vegeu taula a la dreta). La resta de constituents només es troben en quantitats molt petites.[32]
L'interior de la Terra, com el de tots els planetes terrestres, es divideix en capes segons les seves propietats químiques o físiques. Tanmateix, al contrari que la resta de planetes terrestres, té un nucli intern i extern distingits. La capa exterior de la Terra és unaescorça desilicats, damunt d'un mantell sòlid altament viscós. L'escorça està separada del mantell per ladiscontinuïtat de Mohorovičić, i el gruix de l'escorça varia de mitjana: 6 km sota els oceans i 30-50 km als continents. L'escorça i la part freda, rígida i superior del mantell superior es coneix col·lectivament com alitosfera. A sota de la litosfera hi ha l'astenosfera, una capa de viscositat relativament baixa. A sota el mantell, hi ha un nucli extern líquid extremadament poc viscós al damunt d'un nucli intern sòlid.[33] El nucli intern pot girar a unavelocitat angular lleugerament més alta que la resta del planeta, avançant de 0,1 a 0,5° cada any.[34]
S'inicia a laMoho, que està a una profunditat mitjana de 6 km sota l'escorça oceànica i a una profunditat mitjana de 35,5 km sota l'escorça continental.
L'escalfor interna de la Terra prové d'una combinació d'escalfor residual de l'acreció planetària (un 20%) i escalfor produïda per mitjà deradioactivitat (80%).[37] Els principals isòtops que produeixen escalfor són elpotassi 40,urani 238, urani 235, itori 232.[38] Al centre del planeta, la temperatura pot ser de 7.000 K i la pressió pot arribar a 360GPa.[39] Com que gran part de l'escalfor prové deradioactivitat, els científics creuen que al principi de la història de la Terra, abans que els isòtops amb períodes de semidesintegració curts s'haguessin esgotat, la producció d'escalfor de la Terra hauria estat molt més gran. Aquesta producció d'escalfor addicional, dues vegades l'actual fa 3.000 milions d'anys,[37] hauria augmentat la temperatura de la Terra, incrementant els ritmes de tectònica de plaques, permetent la producció de roques ígnies com leskomatites que no es formen avui en dia.[40]
Concentració mitjana del mantell kg isòtop/kg mantell
Alliberament d'escalfor W/kg mantell
238U
9,46 × 10−5
4,47 × 10⁹
30,8 × 10−9
2,91 × 10−12
235U
5,69 × 10−4
7,04 × 108
0,22 × 10−9
1,25 × 10−13
232Th
2,64 × 10−5
1,40 × 10¹⁰
124 × 10−9
3,27 × 10−12
40K
2,92 × 10−5
1,25 × 10⁹
36,9 × 10−9
1,08 × 10−12
La pèrdua mitjana d'escalfor de la Terra és de87 mW m−2, que suposa una pèrdua global de4.42 × 1013 W.[42] Una part de l'energia termal del nucli es transporta cap a l'escorça per mitjà de plomes del mantell. Aquestes plomes poden produirpunts calents.[43]
L'abundància d'aigua a la superfície de la Terra és una característica única que distingeix el «planeta blau» de la resta del sistema solar. La hidrosfera de la Terra consisteix en els oceans, que tècnicament conté totes les altres superfícies del món, incloent-hi mars interiors, llacs, rius, i aigües subterrànies d'una profunditat de fins a 2.000 m. La posició sota l'aigua més profunda és lafossa Challenger de lafossa de les Mariannes a l'oceà Pacífic amb una profunditat de 10.911,4 m.[d][44]
La massa dels oceans és d'aproximadament 1,35×1018tones, o 1/4400 de la massa total de la Terra. Els oceans cobreixen una àrea de 3,618×108 km² amb una profunditat mitjana de 3.682 m, resultant en un volum estimat d'1,332×109 km³.[45] Si tota la terra de la Terra s'expandís uniformement, l'aigua pujaria a una altitud de més de 2,7 km.[e] Un 97,5% de l'aigua de la terra és salada, mentre que el 2,5% restant és aigua dolça. Gran part de l'aigua dolça, un 68,7%, és actualment gel.[46]
Lasalinitat mitjana dels oceans de la Terra és d'uns 35 grams de sal per quilogram d'aigua de mar (35‰).[47] La major part d'aquesta sal es va alliberar durant activitat volcànica de roques ígnies fredes.[48] Els oceans són també una reserva de gasos atmosfèrics dissolts, que són essencials per a la supervivència de moltes formes de vida aquàtiques.[49] L'aigua de mar té una influència important en el clima mundial, ja que els oceans actuen com afocus calòric.[50] Les variacions en la distribució de temperatura oceànica poden causar variacions climàtiques importants, comEl Niño.[51]
Lapressió atmosfèrica a la superfície de la Terra és de mitjana 101,325kPa, amb unaalçada d'escala d'uns 8,5 km.[7] Està composta en un 78% denitrogen i un 21% d'oxigen, amb quantitats en traces devapor d'aigua,diòxid de carboni i altres molècules gasoses. L'alçada de latroposfera varia amb la latitud, variant entre 8 km als pols i 17 km a l'equador, amb una mica de variació a causa del temps i factors estacionals.[52]
La biosfera de la Terra ha alterat significativament la seva atmosfera. La fotosíntesi oxigènica va evolucionar fa 2.700 milions d'anys, formant l'atmosfera formada principalment per nitrogen i oxigen d'avui en dia. Aquest canvi va permetre la proliferació d'organismes aeròbics, així com la formació de la capa d'ozó que bloqueja laradiació solarultraviolada, permetent al seu torn la vida a la Terra. Entre altres funcions atmosfèriques importants per la vida a la Terra hi ha el transport de vapor d'aigua, aportant gasos útils, fer quemeteoroides es cremin abans d'impactar amb la superfície, i moderar la temperatura.[53] Aquest últim fenomen es coneix com aefecte d'hivernacle: molècules en traces de l'atmosfera s'utilitzen per capturar energia tèrmica emesa des del terra, conseqüentment augmentant la temperatura mitjana. El vapor d'aigua, el diòxid de carboni, metà i ozó són els principalsgasos hivernacle de l'atmosfera de la Terra. Sense aquest efecte de retenció de calor, la temperatura mitjana de la superfície seria de –18 °C i la vida molt probablement no existiria.[54]
Les capes de l'atmosfera són: latroposfera, l'estratosfera, lamesosfera, latermosfera, i l'exosfera. Les seves altituds varien amb els canvis estacionals. La massa total de l'atmosfera és aproximadament 5,1×1018 kg.
El període de rotació de la Terra en relació al Sol —el seu dia solar mitjà— és de 86.400 segons de temps solar mitjà (86.400,0025 segons delSI).[55] Com que el dia solar de la Terra és lleugerament més llarg que durant el segle xix a causa de l'acceleració de la marea, cada dia és entre 0 i 2mil·lisegons delSI més llarg.[56][57]
El període de rotació de la Terra amb relació a les estrelles fixes, anomenatdia estel·lar per l'International Earth Rotation and Reference Systems Service (IERS), és de86164,098903691 segons de tems solar mitjà, o23h 56m 4,098903691s.[58][f] El període de rotació de la Terra amb relació a l'equinocci vernal, anomenat incorrectamentdia sideral, és de86164,09053083288 segons de temps solar mitjà (UT1)(23h 56m 4,09053083288s).[58] Per tant, el dia sideral és més curt que el dia estel·lar per uns 8,4 ms.[60] La longitud del dia solar mitjà en segons del SI és disponible a l'IERS per als períodes 1623-2005[61] i 1962-2005.[62]
A part demeteors a l'atmosfera i satèl·lits en òrbita baixa, el moviment aparent dels cossos celestes vistos des de la Terra és cap a l'oest, a una velocitat de 15°/h = 15'/min. Per a cossos propers a l'equador celeste, això és l'equivalent a un diàmetre aparent del Sol o la Lluna cada dos minuts; des de la superfície del planeta, les mides aparents del Sol i la Lluna són aproximadament les mateixes.[63][64]
La Terra gira al voltant del Sol a una distància mitjana d'uns 150 milions de quilòmetres cada 365,2564 dies solars mitjans, o unany sideri. Des de la Terra, això provoca un moviment aparent del Sol cap a l'est respecte les estrelles a un ritme d'aproximadament 1°/dia, o un diàmetre del Sol o la Lluna cada 12 hores. A causa d'aquest moviment, de mitjana la Terra tarda 24 hores —undia solar— en completar una rotació sencera sobre el seu eix fins que el Sol torna al meridià. La velocitat orbital de la Terra mitjana és d'uns 29,8 km/s (104.000 km/h), que és prou ràpid per a cobrir el diàmetre del planeta (d'uns 12.600 km) en set minuts, i la distància amb la Lluna (384.000 km) en quatre hores.[7]
La Lluna gira amb la Terra al voltant d'unbaricentre comú cada 27,32 dies amb relació a les estrelles del fons. Quan es combina amb la revolució comuna del sistema Terra-Lluna al voltant del Sol, el període delmes sinòdic (de lluna nova a lluna nova), és de 29,53 dies. Vist des delpol nord celeste, el moviment de la Terra, la Lluna, i les seves rotacions axials són totes antihoraris. Vist des d'un punt de vista damunt dels pols nord del Sol i la Terra, la Terra gira en un sentit antihorari al voltant del Sol. Els plans orbitals i axials no estan precisament alineats; lainclinació axial de la Terra és d'uns 23,4 graus respecte a la perpendicular al pla Terra-Sol, i el pla Terra-Lluna està inclinat uns 5 graus respecte al pla Terra-Sol. Sense aquesta inclinació, hi hauria uneclipsi cada dues setmanes, alternant entreeclipsis de Lluna ieclipsis de Sol.[7][65]
L'esfera de Hill, o esfera d'influènciagravitacional, de la Terra té un radi d'aproximadament 1,5 Gm (o 1.500.000 quilòmetres).[66][g] L'afeli és un 103,4% de la distància alperiheli. La radiació al periheli és un 106,9% l'energia de l'afeli. Aquesta és la distància màxima a la qual la influència gravitacional de la Terra és superior a la del Sol i altres planetes. Els objectes han d'orbitar la Terra dins d'aquest radi, o acabaran atrapats per la pertorbació gravitacional del Sol.
Il·lustració de laVia Làctia, mostrant la posició del Sol
La Terra, juntament amb el sistema solar, es troba a lagalàxia de laVia Làctia, orbitant a uns 28.000 anys llum del centre de la galàxia. Actualment es troba a uns 20 anys llum damunt del pla equatorial de la galàxia alBraç d'Orió.[67]
A causa de la inclinació de l'eix de la Terra, la quantitat de llum solar que arriba a un punt determinat de la superfície varia al llarg de l'any. Això provoca canvisestacionals al clima; l'estiu a l'hemisferi nord ocorre quan el pol nord apunta cap al Sol, i l'hivern quan apunta cal a la direcció oposada. Durant l'estiu, el dia dura més i el Sol puja més al cel. A l'hivern, el clima esdevé generalment més fred i els dies més curts. Per sobre delCercle Àrtic, es produeix un cas extrem en el qual no hi ha llum del dia durant una part de l'any. A l'hemisferi nord la situació és exactament oposada, amb elpol Sud orientat cap a la direcció oposada del pol nord.
La Terra i la Lluna vistes des de Mart, fotografiades pel Mars Reconnaissance Orbiter. Des de l'espai, es pot observar com la Terra té fases similars ales de la Lluna.
Per convenció astronòmica, les quatre estacions es determinen pelssolsticis —els punts de l'òrbita amb més inclinació axial respecte al Sol — i elsequinoccis, quan la direcció de la inclinació i la direcció del Sol són perpendiculars. A l'hemisferi nord, elsolstici d'hivern ocorre el 21 de desembre, elsolstici d'estiu proper al 21 de juny, l'equinocci de primavera cap al 20 de març i l'equinocci de tardor cap al 23 de setembre. A l'hemisferi sud, la situació és oposada, amb els solsticis d'estiu i hivern intercanviats i les dates de l'equinocci de primavera i tardor intercanviades.[68]
L'angle d'inclinació de la Terra és relativament estable al llarg de grans períodes. Tanmateix, la inclinació pateixnutació; un moviment lleuger, irregular, amb un període principal de 18,6 anys.[69] L'orientació (en lloc de l'angle) de l'eix de la Terra també canvia al llarg del temps,precessant un cercle sencer en cicles de 25.800 anys; aquesta precessió és el motiu de la diferència entre un any sideral i un any tropical. Ambdós moviments són provocats per l'atracció variable del Sol i la Terra al bony equatorial de la Terra. Des del punt de vista de la Terra, els pols també migren uns quants metres a la superfície. Aquest moviment polar té components múltiples i cíclics, anomenats col·lectivament moviments quasiperiòdics. A part d'un component anual a aquest moviment, hi ha un cicle de 14 mesos anomenatmoviment de Chandler. La velocitat rotacional de la Terra també varia en un fenomen conegut com a variació de la longitud del dia.[70]
En èpoques modernes, elperiheli de la Terra es produeix al voltant del 3 de gener, i l'afeli al voltant del 4 de juliol. Aquestes dates canvien amb el temps a causa de laprecessió i altres factors orbitals, que segueixen patrons cíclics coneguts com acicles de Milanković. La canviant distància entre la Terra i el Sol provoca un augment d'un 6,9%[h] en energia solar que arriba a la Terra al periheli amb relació a l'afeli. Com que l'hemisferi sud està inclinat cap al Sol quan la Terra està més propera al Sol, l'hemisferi sud rep lleugerament més energia del Sol que l'hemisferi nord al llarg de l'any. Aquest efecte és molt menys significatiu que l'energia total per culpa de la inclinació axial, i la major part d'aquesta energia és absorbida per la proporció superior d'aigua a l'hemisferi sud.[71]
La Terra té unsatèl·lit natural, laLluna, que orbita al voltant de la Terra cada27 1/3 dies. Així que hi ha un moviment de la Lluna respecte al Sol i les estrelles fixes a una velocitat d'aproximadament 12 °/dia, és a dir un diàmetre de la Lluna cada hora, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel.
Vist des del pol nord de la Terra, el moviment de la Terra, i la Lluna així com els seus moviments de rotació són tots directes (en sentit contrari a les agulles del rellotge).
El pla de l'equador i el pla de l'eclíptica formen un angle d'uns 23,5 graus. Això causa les estacions en la Terra. El pla de l'òrbita de la Lluna està inclinat aproximadament 5 graus respecte a l'eclíptica. Si no fos així, hi hauria un eclipsi de Sol i un de Lluna tots els mesos.
La Lluna té un quart del diàmetre de la Terra. Quan comparem aquesta relació planeta-satèl·lit amb les de la resta de planetes del sistema solar, veiem que no n'hi ha cap que tingui un satèl·lit tan gran amb relació a la mida del planeta, excepte el sistemaPlutó-Caront.
L'atracció gravitatòria entre la Terra i la Lluna causa lesmarees a la Terra. El mateix efecte a la Lluna fa que el seuperíode de rotació sigui igual que elperíode orbital. Com a resultat, la Lluna sempre presenta la mateixa cara a la Terra. En el seu moviment al voltant de la Terra diferents fraccions de la Lluna són il·luminades pel Sol, presentant un cicle complet defases lunars.
A causa de l'acceleració de les marees, la Lluna s'allunya a raó de 38 mm per any. Al llarg dels mil·lennis, aquestes petites modificacions juntament amb l'allargament del dia terrestre en 23µs per any, van sumant canvis significatius.[72] Durant el períodeDevonià, per exemple, (fa aproximadament 410 milions d'anys) un any tenia 400 dies, essent cada un de 21,8 hores.[73]
La Lluna pot causar una variació moderada delclima terrestre. Les simulacions per ordinador mostren que la força d'atracció de la Lluna cap a la protuberància equatorial de la Terra causen una estabilització de la inclinació de l'eix de rotació, produint una variació moderada del clima. Sense aquesta estabilització alguns científics pensen que l'eix de rotació podria ser caòticament inestable, com pareix ocórrer en el planetaMart. Si l'eix de rotació de la Terra s'acostés a l'eclíptica, la variació estacional del clima seria summament severa. Un pol apuntaria directament cap al Sol durantestiu i mentre per a l'altre seria nit permanent enhivern. Els científics que han estudiat l'efecte pensen que això causaria la desaparició de la vida, afectant animals i plantes grans.
La Lluna vista des de la Terra, té la mateixa grandària angular que el Sol (el Sol és 400 vegades més gran, però està 400 vegades més lluny que la Lluna).[64] Açò permet que hi hagieclipsis de sol totals.
Una representació a escala de les mides relatives i distància entre la Terra i la Lluna.
L'origen de la Lluna és desconegut, però la hipòtesi més acceptada actualment és que es va formar per la col·lisió d'un protoplaneta de la grandària de Mart quan la Terra era jove. Aquesta hipòtesi explica la relativa manca deferro i d'elements volàtils a la Lluna, i el fet que la seva composició sigui molt semblant a la de l'escorça terrestre.[74]
Un planeta capaç de sostenir la vida és anomenat habitable, fins i tot si no se n'hi ha originat. La Terra té els requisits per a les condicions d'aigua líquida, un ambient en què molècules orgàniques complexes es poden assemblar, i suficient energia per sostenir elmetabolisme dels éssers vius.[76] La distància de la Terra al Sol, així com la seva excentricitat orbital, velocitat de rotació, inclinació axial, història geològica, atmosfera sostinguda i camp magnètic protector contribueixen a les condicions necessàries per originar i sostenir la vida en el planeta.[77]
De vegades es diu que les formes del planeta formen una «biosfera». Es creu que la biosfera va començar aevolucionar fa uns 3.500 milions d'anys. La biosfera es divideix en diversosbiomes, habitades per plantes i animals similars. A la Terra, els biomes se separen principalment per diferències en latitud, altitud sobre el nivell del mar i humitat. Als biomes terrestres que es troben dins dels cerclesàrtic oantàrtic, a grans altituds o àrees àrides no hi abunda massa la vida; el pic de diversitat d'espècies es troba a terres baixes humides a latituds equatorials.[78]
LaHipòtesi Gaia o teoria de Gaia és un model científic de labiosfera terrestre formulat pel biòlegJames Lovelock, que suggereix que lavida sobre la Terra organitza les condicions climàtiques per a afavorir el seu propi desenvolupament.
La terra proveeix de recursos que són explotables per humans per als seus propòsits. Alguns d'aquests sónno renovables, com elscombustibles fòssils, que són difícils de recuperar a petita escala.
De l'escorça terrestre s'exploten grans dipòsits decombustibles fòssils tals com elcarbó, elpetroli, elgas natural ihidrat de metà. Aquests dipòsits són emprats pels éssers humans tant per a la producció d'energia com a matèria primera per a la producció química. Lesmenes, cossos minerals, també s'han anat formant a la Terra mitjançant el procés anomenatmena gènesi, resultant de l'erosió i latectònica de plaques.[80] Aquests cossos formen fonts concentrades de diversosmetalls i altreselements químics útils.
La biosfera de la Terra produeix molts recursos útils per als humans, incloent-hi (però lluny de limitar-se a això) menjar, fusta,medicaments, oxigen i el reciclatge de diversos residus orgànics. Els ecosistemes terrestres depenen de la fertilitat de la terra i de l'aigua dolça, mentre que els ecosistemes oceànics dels nutrients dissolts provinents de la terra.[81] Els humans també fan servir l'àrea de la terra fent servir materials de construcció per edificarhabitatges.
Perills naturals i ambientals
Grans superfícies de la superfície de la Terra són subjectes a clima extrem comciclons tropicals,huracans, otifons que dominen la vida en aquestes àrees. Durant el període 1980-2000, aquests esdeveniments provocaven una mitjana d'11.800 morts per any.[82] Molts llocs són subjectes aterratrèmols,esllavissades,tsunamis,erupcions volcàniques,tornados,dolines,torbs, inundacions, sequeres, incendis, i altres desastres.
Moltes àrees localitzades són subjectes acontaminació humana de l'aire i l'aigua,pluja àcida i substàncies tòxiques, pèrdua de vegetació, pèrdua de vida salvatge, extinció d'espècies, degradació del sol, erosió, i introducció d'espècies invasores.
D'acord amb lesNacions Unides, existeix un consens científic que relaciona activitats humanes amb l'escalfament global a causa d'emissions de diòxid de carboni industrials. Es prediu que provoqui canvis com la fosa de les glaceres i capes de gel, temperatures més extremes, canvis significatius al clima i una pujada del nivell del mar.[83]
La Terra de nit. Aquesta imatge no és fotogràfica, i molts llocs són més brillants que com apareixerien a un observador directe.
La Terra és la llar d'aproximadament 7.500.000.000 de persones al gener del 2018,[84] però les estimacions indiquen que la població mundial arribarà a 9.200 milions el 2050,[85] amb un major creixement de la població localitzat als països en vies de desenvolupament. Ladensitat de població varia considerablement entre les diferents regions del planeta, que està dividit en 5 continents -Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa i Oceania- i 2 pols: l'Àrtic i l'Antàrtic (que rodeja el Pol Sud i és considerat per alguns exploradors, com l'últim continent descobert -com és el cas de Charles Wilkes el 1838; encara que pocs més ho van fer fins després de la Segona Guerra Mundial-). Cal remarcar que la densitat de població és més gran al continentasiàtic. A més, s'estima que a partir del 2020, aproximadament el 60% de la població mundial viurà en zones urbanes.[86]
S'estima que només una vuitena part de la superfície de la Terra és adequada perquè hi puguin viure els éssers humans. Tres quartes parts de la Terra estan cobertes per oceans, i la meitat de la superfície de terra és o bé deserta (14%),[87] muntanyes altes (27%),[88] o altres terrenys no adequats. L'assentament humà permanent més al nord ésAlert, aEllesmere deNunavut (Canadà).[89] (82° 28′ N). El que es troba més al sud és l'estació Amundsen-Scott a l'Antàrtida, gairebé exactament al Pol Sud (90°S).
Els estats sobirans independents reclamen gairebé tota la superfície de terra del planeta, excepte algunes parts de l'Antàrtida i la terra de Bir Tawil entreEgipte iSudan. El 2022 hi hamés de 200 estats sobirans, incloent-hi els193 membres de les Nacions Unides. A part, hi ha una seixantena territoris dependents, i una sèrie d'àrees autònomes, territoris sota disputa, i altres entitats.[79] Històricament, la Terra mai ha tingut un govern sobirà amb autoritat sobre tot el planeta, tot i que algunes nacions han intentat tenir el domini del món i han fracassat.[90]
LesNacions Unides són una organització internacional que es va crear amb l'objectiu d'intervenir en les disputes entre nacions, intentant evitar un conflicte armat.[91] Tanmateix, no és un govern mundial. Les Nacions Unides són principalment un fòrum per a diplomàcia internacional i llei internacional. Si hi ha consens entre els membres, té un mecanisme per a intervenció armada.[92]
El primer humà a entrar en òrbita a la Terra va serIuri Gagarin el 12 d'abril de 1961.[93] En total, unes 400 persones han visitat l'espai exterior i han arribat a l'òrbita de la Terra a data del 2004 i, d'aquestes 400,dotze han caminat a la Lluna.[94][95][96] Normalment els únics humans a l'espai són els que es troben a l'Estació Espacial Internacional. La tripulació de l'estació, de sis persones, se substitueix típicament cada sis mesos.[97] Els humans que han arribat més lluny de la Terra són la tripulació de l'Apollo 13 del 1970, que van arribar a 400.171 km.[98]
Origen
La formació del planeta Terra està datada en 4,54·10⁹ anys.[16] El seu origen com a planeta ha de trobar-se lligat a l'origen i formació de la resta dels planetes del sistema solar. Bàsicament, i donant tan sols unes breus pinzellades sobre aquesta qüestió, direm que s'han proposat fonamentalment dues teories al respecte:
Teories catastrofistes (origen calent): Els planetes es varen formar a partir d'una «llengua» de material solar (gasos incandescents) produïda a conseqüència del pas d'altra estrella per les proximitats del Sol.[99] Un posterior refredament d'aquest material va permetre als planetes així formats passar primerament per una etapa líquida, i finalment per una etapa sòlida. Aquest pas intermedi (etapa líquida) hauria permès una decantació (separació dels materials per densitat) dels elements en capes concèntriques, com està comprovat que passa a la Terra. La calor interna de la Terra, segons esta teoria, provindria de l'energia original. La forma de fus que té la distribució dels planetes del sistema solar, sembla un argument a favor d'una «llengua» inicial de material com a origen dels planetes; però, per altra banda, no hi ha una plena justificació per a no considerar altres possibilitats admetent la hipòtesi del pas d'altra estrella (per exemple: que el material solar inicial s'haguera dispersat a l'espai en comptes de donar lloc als planetes). Aquestes teories es consideren actualment descartades.[99]
Teoria de la nebulosa primitiva (origen fred): És la teoria més acceptada actualment (inicialment proposada perKant iLaplace).[99] Aquesta teoria considera que el Sol i els planetes es varen formar a partir d'una nebulosa original per concentració de la matèria freda que la formava. Pel que fa al Sol, la mateixa energia gravitacional és la que va donar lloc al començament de les reaccions nuclears de fusió. Els planetes es varen formar a partir de protoplanetes (semblants a meteorits) per un procés de creixement per atracció gravitatòria i xocs (procés d'acreció).[99] Durant aquest procés, la temperatura dels planetes hauria arribat als 8.000-10.000 °C, i hauria permès la fusió dels elements i la separació en capes concèntriques en funció de les seves densitats. El posterior refredament hauria solidificat la part externa aïllant l'interior de pèrdues energètiques (la calor interna tindria un origen primordial).
Punt de vista cultural
La primera fotografia feta per astronautes d'una «sortida de la Terra», de l'Apollo 8.
Contràriament a la resta dels planetes del sistema solar, la humanitat no va començar a veure la Terra com a objecte en moviment al voltant del Sol fins al segle xvi.[100] La Terra s'ha personificat sovint com a deïtat, particularment deessa. En moltes cultures la deessa mare també es representa com a deessa de la fertilitat. Els mites de la creació en moltes religions inclouen la creació de la Terra per una deïtat sobrenatural o deïtats.
Al passat, hi havia creença en unaTerra plana,[101] però va quedar obsolet amb el concepte d'una Terra esfèrica a causa d'observacions i circumnavegació.[102] La perspectiva humana sobre la Terra ha canviat amb elvol espacial, i la biosfera es veu actualment des d'una perspectiva integrada globalment.[103][104] Això es reflecteix en un movimentecologista que està preocupat en els efectes de la humanitat sobre el planeta.[105]
Notes
↑El nombre de dies solars és un menys que el nombre de dies sideris ja que el moviment orbital de la Terra respecte al Sol resulta en una revolució addicional del planeta sobre el seu eix.
↑Harrison, Roy M.; Hester, Ronald E..Causes and Environmental Implications of Increased UV-B Radiation. Royal Society of Chemistry, 2002.ISBN 0-85404-265-2.
↑Mohr, P.J.; Taylor, B.N. «Unit of length (meter)». NIST Reference on Constants, Units, and Uncertainty. NIST Physics Laboratory, octubre 2000. [Consulta: 23 abril 2007].
↑Brown, Geoff C.; Mussett, Alan E..The Inaccessible Earth. 2a edició. Taylor & Francis, 1981, p. 166.ISBN 0-04-550028-2. Note: After Ronov and Yaroshevsky (1969).
↑Alfè, D.; Gillan, M. J.; Vocadlo, L.; Brodholt, J; Price, G. D. «Theab initio simulation of the Earth's core» (PDF). Philosophical Transaction of the Royal Society of London, 360, 1795, 2002, pàg. 1227-1244. Arxivat de l'original el 2009-09-30 [Consulta: 28 febrer 2007].
↑Geerts, B.; Linacre, E. «The height of the tropopause». Resources in Atmospheric Sciences. University of Wyoming, novembre 1997. Arxivat de l'original el 2020-04-27. [Consulta: 10 agost 2006].
↑Staff. «Earth's Atmosphere». NASA, 08-10-2003. Arxivat de l'original el 2020-04-27. [Consulta: 21 març 2007].
↑Zeilik, M.; Gregory, S. A..Introductory Astronomy & Astrophysics. 4a edició. Saunders College Publishing, 1998, p. 56.ISBN 0-03-006228-4.
↑64,064,1Williams, David R. «Planetary Fact Sheets». NASA, 10-02-2006. [Consulta: 28 setembre 2008].—Vegeu els diàmetres aparents en les pàgines delSol i laLluna.
↑Williams, David R. «Moon Fact Sheet». NASA, 01-09-2004. [Consulta: 21 març 2007].
↑Lin, Haosheng. «Animation of precession of moon orbit». Survey of Astronomy AST110-6. University of Hawaii at Manoa, 2006. [Consulta: 10 setembre 2010].
↑Poropudas, Hannu K. J. «Using Coral as a Clock». Skeptic Tank, 16-12-1991. Arxivat de l'original el 2018-10-05. [Consulta: 20 abril 2007].
↑R. Canup and E. Asphaug «Origin of the Moon in a giant impact near the end of the Earth's formation». Nature, 412, 2001, pàg. 708-712.DOI:10.1038/35089010.
↑Hillebrand, Helmut «On the Generality of the Latitudinal Gradient». American Naturalist, 163, 2, 2004, pàg. 192-211.DOI:10.1086/381004.PMID:14970922.
↑79,079,179,2Staff. «World». The World Factbook. Central Intelligence Agency, 24-07-2008. Arxivat de l'original el 2010-01-05. [Consulta: 5 agost 2008].
↑«U.N. Charter Index». United Nations. Arxivat de l'original el 20 febrer 2009. [Consulta: 23 desembre 2008].
↑Staff. «International Law». United Nations. Arxivat de l'original el 31 desembre 2009. [Consulta: 27 març 2007].
↑Kuhn, Betsy.The race for space: the United States and the Soviet Union compete for the new frontier. Twenty-First Century Books, 2006, p. 34.ISBN 0-8225-5984-6.
↑Ellis, Lee.Who's who of NASA Astronauts. Americana Group Publishing, 2004.ISBN 0-9667961-4-4.
↑Shayler, David; Vis, Bert.Russia's Cosmonauts: Inside the Yuri Gagarin Training Center. Birkhäuser, 2005.ISBN 0-387-21894-7.
↑Arnett, Bill. «Earth». The Nine Planets, A Multimedia Tour of the Solar System: one star, eight planets, and more, 16-07-2006. [Consulta: 9 març 2010].
Ward, Peter D.; Donald Brownlee.The Life and Death of Planet Earth: How the New Science of Astrobiology Charts the Ultimate Fate of Our World. Times Books, Henry Holt and Company, 2002.ISBN 0-8050-6781-7.
Williams, David R. «Earth Fact Sheet». NASA, 01-09-2004. [Consulta: 17 març 2007].
.svg)
.svg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
