ElTercer Reich (alemany:Drittes Reich), conegut oficialment com elReich Alemany (Deutsches Reich) entre el 1933 i el 1943 i com elGran Reich Alemany (Großdeutsches Reich) entre el 1943 i el 1945, fou la forma que prengué l'Estat alemany entre el 1933 i el 1945, sota ladictadura d'Adolf Hitler i elPartit Nazi.
Aquest període s'identifica amb elnazisme. La designació deHitler com canceller (30 de gener de1933) significà la fi de laRepública de Weimar i la transformació de l'Estat en línia a les doctrines del nazisme: fi del parlamentarisme, suspensió de garanties i atribució al poder executiu de facultats il·limitades; substitució del sistema federal per una rígidacentralització; conversió delpartit nacionalsocialista en partit únic i dissolució de les altres organitzacions polítiques i dels sindicats; conversió de la presidència de la república en lideratge d'un nou imperi germànic, etc.[1]
Crisi política i econòmica a la República de Weimar
Les causes llunyanes de la pujada al poder delnazisme es remunten a la derrota d'Alemanya a laPrimera Guerra Mundial i a la signatura delTractat de Versalles, que establia les mesures -econòmiques, polítiques i territorials- que els perdedors havien d'assumir, en tant que "responsables" del conflicte. Per a molts ciutadans alemanys, la derrota a la Gran Guerra i les sancions derivades del Tractat de Versalles suposaven una humiliació inassumible, més encara tenint en compte que abans de l'esclat del conflicte, es consideraven membres d'unImperi Alemany molt poderós.
Aquestes circumstàncies possibilitaren l'acció d'un petit partit sorgit entre el 1919 i el 1921, elDeutsche Arbeiterpartei (DAP, Partit Obrer Alemany), fundat el gener del 1919 perAnton Drexler, i que prengué un any després el nom deNationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys), més coneguts per "nazis" i liderats perAdolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup polític creixé de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. El partit lluitava per l'abolició delTractat de Versalles i per la renovació d'Alemanya. El seu líder, Adolf Hitler, era un orador brillant que enardia les masses amb un programaantisemita, d'un nacionalisme expansiu i agressiu i, sobretot, defensava una concepció totalitària de l'Estat. Un fragment del programa del «Partit Obrer Alemany», deMúnic, 24 de febrer del1920 dona una idea dels punts bàsics de la ideologia nazi:
L'anciàHindenburg va haver de postular-se per evitar queHitler guanyés la Presidència, encara que era poc probable que sobrevisqués fins al final del seu mandat.
«
1. Demanem la reunió de tots els alemanys en una Gran Alemanya, d'acord amb el dret dels pobles a disposar d'ells mateixos.2. Reclamen la concessió al poble alemany dels mateixos drets que les altres nacions i l'anul·lació dels Tractats de Versalles i de Saint Germain.3. Reclamen terres (colònies) per alimentar el nostre poble i establir els nostres excedents de població.4. Només poden ser considerats ciutadans els germànics de raça. Només poden ser germànics de raça els qui són de sang alemanya, sense tenir en compte llur religió. Cap jueu no pot ésser un germànic de raça (....).5. (...) Denunciem la pràctica parlamentària corrompuda de designar els càrrecs de l'Estat per raons de partit, sense tenir en compte llur caràcter o llurs capacitats.6. Demanem que l'Estat es preocupi en primer lloc de les possibilitats de guany i de vida dels ciutadans. Si no és possible alimentar bé tota la població de l'Estat, els súbdits d'altres nacions han de ser expulsats d'Alemanya. (...)12. Demanem la confiscació total dels beneficis de guerra (...).25. Per aconseguir aquests objectius, reclamem la constitució d'un poder fort i central del Reich que governi sobre la totalitat dels seus territoris amb un poder absolut.[2]
Tanmateix serà la crisi econòmica generada per laGran Depressió, a partir de 1929, i que disparà lainflació fins restà totalment fora de control, i la debilitat política dels governs de laRepública de Weimar la que acabà amb la mateixa república. En altres paraules, fins a finals dels anys 20, el partit d'Adolf Hitler no passà de ser un partit petit (el 1928, a les eleccions al Reichstag només obté un 2,5 per cent dels vots).[3]
Papen (esquerra) i el generalSchleicher (dreta) exercirien gran influència en l'anciàPaul von Hindenburg en els últims anys de la República, i les seves intrigues acabarien portant a Hitler al poder.
Fou laGran Depressió i la debilitat final del govern republicà allò que facilità la pujada al poder de Hitler. La crisi econòmica iniciada amb elcrack del 1929 significà la confirmació de la ineficiència dels governs burgesos i la desautorització de la socialdemocràcia, incapaç de reaccionar davant les desastroses conseqüències socials de la crisi. En aquestes condicions, els magnats de la indústria i de les finances alemanyes decidiren donar ple suport alNSDAP. Gràcies a aquestes subvencions, elNSDAP aconseguí els triomfs electors de1930 i1932.[4]
A. Krupp, president de la companyiaKrupp, una de les empreses més gran d'Alemanya, i afiliat alpartit nazi el1938, declarà en qualitat de detingut en el tribunal delsjudicis de Nuremberg (1945-46):
«
L'economia necessita un desenvolupament sa i progressiu. Els nombrosos partits polítics lluitaven entre ells enmig de l'anarquia (...). Nosaltres, els de l'empresa Krupp, no som idealistes sinó realistes. Teníem la impressió que Hitler ens donaria la possibilitat d'un desenvolupament sa. I ho va fer.
Al començament, havíem votat pel partit populista, però els conservadors no podien governar el país perquè eren massa febles. A aquesta lluita implacable per la subsistència i el poder necessitàvem ésser conduïts per una mà forta i dura. Com la de Hitler. Després de deu anys passats sota la seva conducció, estàvem molt contents. Volíem un sistema que funcionés bé i que ens donés els mitjans per tal de treballar tranquil·lament.He dit que ignorava tot sobre l'extermini dels jueus, i he afegit: “quan es compra un bon cavall, no es miren alguns defectes.[5]
»
La crisi política també era palpable i serà el desencadenant de l'ascens nazi: “Un Estat no es desintegra només per una crisi econòmica i un atur generalitzat. Si fos així, també s'haurien hagut de desintegrar, per exemple, els Estats Units de la Gran Depressió dels anys 1930-1933, amb els seus 13 milions d'aturats. La República de Weimar no es va enfonsar per la crisi econòmica i l'atur, encara que aquests fets formessin part, naturalment, de l'ambient de decadència, sinó per la decisió prèvia de la dreta (Alemanya) d'abolir l'Estat parlamentari a favor d'un Estat autoritari vagament definit. Un Estat que tampoc no va ser destruït per Hitler: ell ja el va trobar desfet quan va arribar a canceller i només li va caldre arrabassar el poder a aquells que l'havien destruït”.[6]
Derrotat,Schleicher, l'últim Canceller de la República, abandona la residència oficial per donar pas a Hitler.
El1932, en el pitjor moment de la crisi econòmica i política, hi ha les eleccions presidencials. Hitler presenta la seva candidatura a la presidència de la República. A la segona volta obté 13,4 milions de vots iHindenburg 19,3 milions. Els partits de centre i els socialistes es veuen obligats a votar a Hindenburg per evitar el triomf de Hitler. En qualsevol cas, les eleccions demostren que la dreta clàssica està enfonsada, i les classes mitjanes i la petita burgesia s'inclinen decididament pel partit nazi.
El Partit Nazi inicià converses amb els partits de Von Papen i el Partit de Centre, per assumir el càrrec de Canceller, fet que el PresidentVon Hindenburg va rebutjar, i es van convocar eleccions parlamentàries quan el cancellerFranz von Papen va perdre una moció de confiança en l'única sessió de la legislatura. A les eleccions de novembre de1932, elNSDAP, tot i obtenir un 32% dels vots, continuà sent el partit més votat, i el30 de gener de1933, després de la renúncia del nou cancellerKurt von Schleicher,Von Hindenburg crida aHitler per assumir el càrrec de Canceller d'Alemanya i presidir un govern de concentració nacional.
Per la seva banda, Von Papen creia que podria controlar el govern des de l'ombra, amb la convocatòria de noves eleccions per al març de1933. De fet, al gabinet del nou govern, nomésHermann Göring iWilhelm Frick del NSDAP eren ministres.
Hitler presidí un govern de concentració nacional, tal com havia desitjat la dreta alemanya, per bé que no esperaven que l'instrument que havia d'ésser elNSDAP es convertís en el subjecte de Poder. Ni Hindenburg ni els socis de govern pogueren aturar la destrucció del marc institucional i democràtic de la República.
D'altra banda, els partits de dretes ho veien com la consumació de la dictadura –en aquest cas civil– que tant havien desitjat; no podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava dibuixant.
El tret de sortida per a la retallada de drets illibertats fou l'Incendi del Reichstag, al qual el govern va reaccionar amb elDecret de l'Incendi del Reichstag l'endemà, que suspenia els drets civils bàsics. D'acord amb el decret, elKPD (Partit Comunista Alemany) i altres partits es van il·legalitzar, i els funcionaris i diputats comunistes, els socialistes i qualsevol socialdemòcrata que s'oposés al règim van ser arrestats i enviats acamps de concentració –Dachau, el primer en obrir, es va inaugurar el març de 1933–[7] o assassinats, escapçant l'organització. Lentament, només elNSDAP i les seves organitzacions satèl·lits romangueren legals dins del nou sistema. L'incendi es va produir sis dies abans de les eleccions avançades, que va guanyar elNSDAP amb un 43,9% dels vots, i continuava sent el partit més gran a la cambra, però no prou per assegurar la majoria absoluta, de manera que es va mantenir la coalició amb elDNVP. Com que els nazis no van obtenir la majoria absoluta, el govern deHitler es va enfrontar a la cambra presentant laLlei de Capacitació, que permetia al govern l'aprovació de lleis sense la participació del parlament durant quatre anys. Ja que la llei necessitava un suport de dos terços de la cambra,Ludwig Kaas, del Partit Catòlic de Centre va votar a favor amb la promesa verbal que el mateix partit i els acords amb l'església catòlica es mantindrien. Els partits de dretes ho veien com la consumació de la dictadura –en aquest cas civil– que tant havien desitjat, però no podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava dibuixant.
Membres de laSA forcen el boicot nazi dels negocis jueus (1 d'abril de 1933).
L'abril de1933, Hitler signà la llei per a la restauració del servei civil professional, que excloïa elsjueus de tot càrrec de l'administració de l'Estat. Igualment, Hindenburg no protestà per la purga feta dins elNSDAP eljuny de1934 contra els sectors d'esquerres del partit, com laSturmabteilung d'Ernst Röhm o la facció deGregor Strasser, molts dels quals van morir en laNit dels ganivets llargs.
Després de la mort del president Paul von Hindenburg el 1934, Hitler també fou nomenat president de la República, assolint tot el poder; fet que li permeté dissoldre laRepública de Weimar i proclamà el Tercer Reich, un Estat autoritari, antidemocràtic i centralitzat. El nou poder era un desafiament a la comunitat internacional
Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en l'enduriment de les lleis contra els jueus fins a extrems inaudits, el rearmament i modernització de l'exèrcit alemany i la reunificació dels pobles alemanys, en contra de l'establert en elTractat de Versalles, que limitava la capacitat militar alemanya, i impedia la reunificació de l'imperi Alemany hereu delSacre Imperi Romanogermànic.
Quan Hitler pujà a la Cancelleria del Reich, el gener de 1933, hi havia a Alemanya sis milions d'aturats. Hitler col·locàHjalmar Schacht de president de la Banca del Reich, primer, i de conseller d'Economia després i deixà que apliqués les seves receptes de política econòmica. Només tres anys després, el1936, es gaudia de plena ocupació. De la pobresa escandalosa es passà, en general, a un modest però satisfactori estat del benestar. I a més s'aconseguí sense inflació, amb els preus i els sous completament estables car el govern decretà els salaris i els preus. “Ambdues mesures eren possibles en un règim dictatorial amb els camps de concentració al darrere; a Hitler no li calia fer cas ni de la patronal ni dels sindicats, podia forçar-los a tots cap alFront Alemany del Treball per bloquejar-los, de la mateixa manera que podia tancar en un camp de concentració qualsevol empresari que negociés amb l'estranger sense autorització o apugés el preu dels seus productes, o qualsevol treballador que demanés augment de sou o que per aquesta raó amenacés amb vaga”.[8]
Pel que fa a les restrictives imposicions delTractat de Versalles, Alemanya deixà de pagar les reparacions de guerra i restablí el servei militar obligatori. Quan Hitler arribà al poder, Alemanya tenia un exèrcit de 100.000 homes sense armes modernes ni força aèria. El 1938 Alemanya era la potència militar terrestre i aèria més forta d'Europa. El rearmament generà llocs de treball i significà l'anul·lació dels punts clau del Tractat de Versalles, és a dir, un triomf sobre els governs de França i Anglaterra, i un canvi radical en les relacions de poder aEuropa. A més recolzà les tesis del generalHeinz Wilhelm Guderian que creia en les possibilitats de les divisions de carros de combat integrades i autònomes.[9]
Laconstitució de Weimar mai va ser substituïda per una altra. El Tercer Reich, almenys des de la tardor del 1934, no tenia cap constitució ni escrita ni no escrita, no respectava els drets fonamentals que limiten el poder dels Estats davant dels ciutadans, no coneixia ni disposava d'un reglament intern estatal que delimités les competències dels diferents òrgans de l'Estat i que procurés que les seves activitats tinguessin coherència. Era el caos: els diversos poders fàctics rivalitzaven o se sobreposaven mútuament, competint entre ells i interferint-se, i com a cap suprem de tot plegat hi havia Hitler. “Hitler tenia la intuïció, absolutament correcta, que qualsevol ordre constitucional també limita el poder dels òrgans estatals per més poderosos que fossin; en un Estat constitucional, fins i tot l'home més poderós topa amb les competències d'uns altres òrgans, no pot manar-ho tot a tothom; i es procura, si més no, que l'Estat pugui seguir funcionant sense ell. Però Hitler no volia cap de des dues coses i per això va abolir la Constitució, sense substituir-la per una de nova. No volia ser el primer servidor de l'Estat sinó elFührer, el seu senyor absolut; i va descobrir exactament que el domini absolut no és possible en un sistema estatal intacte, sinó en un caos controlat”.[10]
La política expansionista del govern pretenia incrementar l'espai vital aplicant la teoria delLebensraum. Per aconseguir el Lebensraum, Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria i intimidació, i el7 de març de1936, amb molt poques tropes i entrant en bicicleta va remilitaritzarRenània.[11] El 29 de març de1936Adolf Hitler aconsegueix el 99% dels vots d'un total de 45,5 milions de votants, en un referèndum per ratificar la recuperació.[12] El mateix 1936Mussolini atacavaEtiòpia.
Les sancions de laSocietat de Nacions no servien més que per reforçar la unió de les dues dictadures, que van establir una aliança, l'Eix Roma-Berlín, al qual es va afegir el Japó, formant la coalició de lespotències de l'Eix. És evident que des del 1936 Hitler ja preparava la guerra i que només la por davant el possible triomf del socialisme impedia a les democràcies de donar suport als estats que Alemanya havia agredit: annexió d'Àustria (Anschluss) (març de1938), ocupació delsSudets (octubre de 1938), repartiment i ocupació deTxecoslovàquia (març de1939), i ocupació de la ciutat deMemel (març de 1939). I tot això sense ni una protesta deFrança iGran Bretanya i fins i tot de vegades -annexió dels Sudets, regió txecoslovaca amb tres milions d'alemanys- amb el seu exprés vistiplau.
Mapa del Tercer Reich el 1939 segons la propaganda oficial
PeròHitler no en tenia prou amb haver aconseguit tot això i reclamava aPolònia l'ocupació de la ciutat lliure deDanzig i un corredor de terra entreAlemanya i laPrússia Oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer altres demandes. El23 d'agost de1939, Alemanya i l'URSS signaren elPacte Molotov-Ribbentrop que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos estats, tenia unes clàusules secretes entre les quals s'acordava el repartiment de l'est europeu en dues zones d'influència, una per cada una de les dues potències.Hitler, en virtut d'aquest acord i avalat pels seus èxits anteriors, decidí envairPolònia.
El Tercer Reich recolzà el desenvolupament de les arts, exceptuant les que la ideologianazi considerava decadents. Bona part de la producció artística alemanya d'aquest període es consagrà a l'enaltiment dels valors de la família, la nació i especialment la raça ària, alhora que s'educava a les noves generacions en una ideologia antisemita i es relegava lesdones a l'Alemanya nazi a un paper secundari, lligat a la maternitat i no a l'esfera pública. En aquest sentit, el ministre de propagandaJoseph Goebbels va tenir un important paper doctrinari.
L'arquitectura rebé un impuls considerable durant el règim carHitler ambiciona un pla per convertirBerlín en la capital més imponent del món i l'arquitecteAlbert Speer fou l'encarregat de donar forma a les idees de magnificència de Hitler, projectant edificis i planejant un canvi urbanístic basat en estructures deformigó. Tanmateix mai pogué concretar-se a causa de l'esclat de la guerra. El primer pas d'aquests plans fou l'estadi per alsJocs Olímpics de Berlín de 1936, dissenyat perWerner March, l'única gran obra arquitectònica d'aquest període que ha sobreviscut.
Speer projectà la nova Cancelleria del Reich, que incloïa un enorme saló dues vegades més gran que el Saló dels Miralls delPalau de Versalles. La segona cancelleria fou danyada seriosament per l'exèrcit soviètic en labatalla de Berlín, a la fi de la guerra, l'any1945, i aquell mateix any va ser demolida en presència del primer ministre anglès sirWinston Churchill.El1937, Speer va projectar el pavelló alemany de l'Exposició Internacional de París de 1937, que estava situat just davant del pavelló soviètic. El seu disseny magnificent pretenia enfosquir al pavelló soviètic i representar l'Alemanya nazi com una defensa sòlida contra elcomunisme; això no obstant, ambdós pavellons van ser guardonats amb medalles d'or pels seus dissenys.
Entre els projectes de Speer i Hitler es troba la «Volkshalle», o Saló del Poble, unacúpula de 200 m d'alt i 250 m de diàmetre, 16 vegades més gran que laBasílica de Sant Pere. Hitler també planejava construir un arc, similar a l'Arc de Triomf de París, però de 100 m d'altura, on en el seu interior estarien gravats els noms de tots els morts alemanys de laPrimera Guerra Mundial. El començament de la guerra evità que es construïssin aquestes gegantines obres a causa del racionament de materials de construcció, d'una banda, i per un altre, el pes del monument excedia les condicions del terreny: una proveta de ciment serví per comprovar que amb el temps cedia el terreny.
Elcinema va tenir enLeni Riefenstahl la seva representant més destacada, gràcies a dues obres: «El triomf de la voluntat» i «Olympia». Aquesta última pel·lícula és admirada per l'ús de tècniques innovadores per a l'època, si bé, ella mateixa ha estat criticada per fer propaganda a la ideologia nazi.
Per la seva banda, la formació de les noves generacions estigué, des del principi, emmarcada dintre de projectes nacionalistes, com lesJoventuts Hitlerianes. En centres construïts especialment, com el castell Vogelsang en l'actualRenània del Nord-Westfàlia, es formava a l'elit nacionalsocialista. Després de la caiguda del règim, el castell amb els seus 330 ha circumdants foren ocupades, primer per l'exèrcit britànic i a partir de1950, pel de Bèlgica.
El Tercer Reich es caracteritzà per unfort moviment antitabac. La investigació de Franz H. Müller demostrà que hi havia relació entre el tabac i el càncer de pulmó el 1939, per la qual cosa s'intentà reduir l'ús del tabac mitjançant prohibicions, propaganda, etc.
La invasió de Polònia per part d'Alemanya fou el detonant de la guerra. El3 de setembre de1939,França i elRegne Unit van declarar la guerra aAlemanya. En tres setmanes, mentre l'exèrcit franco-anglès estava dramàticament a l'expectativa, esperant reforçar el seu potencial per llançar-se a l'atac, Alemanya dominà Polònia. Després seguiren uns mesos de paràlisi en l'anomenadaGuerra de Broma. El1940Alemanya envaeixNoruega i atacàFrança emprant la tàctica de la guerra llampec (Blitzkrieg) i perforà el front francès a lesArdenes i envaí elsPaïsos Baixos,Bèlgica iLuxemburg. L'exèrcit aliat (franco-anglès), impotent davant l'avanç alemany reembarca les seves tropes aDunkerque vers Anglaterra, mentre les restes de l'exèrcit francès es repleguen cap al sud entre una allau de refugiats. El mariscalPetain, cap del govern francès, demanà l'armistici, que significà, de fet, el reconeixement de la derrota davant els exèrcits alemanys (22 de juny de1940).
Gran Bretanya restà sola en la lluita. Sota la direcció deWinston Churchill restí els atacs de l'aviació alemanya i el bloqueig dels seus subministraments per mar. Alhora la guerra s'havia estès al nord d'Àfrica on les tropes alemanyes de l'Afrikakorps avançaven espectacularment i amenaçaven elcanal de Suez.
Hilter pren ara una decisió arriscada: estendre el seu domini a l'est i atacar l'URSS. El1941 Alemanya envaeixIugoslàvia iGrècia i comença la invasió de laUnió Soviètica. El primer avanç fou rapidíssim, però l'hivern obligà a detenir l'ofensiva a les portes deMoscou.
La persecució de les minories iindesitjables continuà aAlemanya i els països ocupats. A partir de1941 elsjueus van ser obligats a dur una banda groga en públic la majoria van ser traslladats aguetos, on estaven separats de la resta de la població. El gener de1942, a laConferència de Wannsee sota la supervisió deReinhard Heydrich, es va decidir un pla per laSolució final de la qüestió jueva. Des de llavors i fins al final de la guerra, els nazis aplicaren ungenocidi sistemàtic de jueus i altres col·lectius, incloenthomosexuals,eslaus ipresoners polítics. A més, deu milions de persones van ser forçades a treballar. Milers de persones eren enviades diàriament alscamps d'extermini icamps de concentració, que al principi eren centres de detenció que es van reconvertir en factories de la mort en massa.
En paral·lel a l'Holocaust, els nazis van tenir un programa de conquesta i explotació dels territoris soviètics i polonesos i la seva població eslava, com a part del Pla General Oest. S'estima que 20 milions de civils soviètics, tres milions de polonesos no jueus i set milions de soldats de l'Exèrcit roig van morir en la guerra. Els plans nazis van estendre ellebensraum cap a l'est, conseqüència d'estendre la guerra a l'est perdefensar la civilització occidental dels bolxevics. Molts ucraïnesos, bàltics i altres soviètics desencantats per les atrocitats comeses pel règimestalinista van lluitar amb els alemanys, juntament amb altres europeus enrolats a les divisionsSchutzstaffel.
La meitat de l'any1942 marcà el canvi de direcció de la guerra. Fins aquell moment la victòria del bàndol de les potències de l'Eix semblava un fet, però a partir d'aleshores, els esforços combinats de l'URSS i dels EUA reorientaren el resultat de la guerra cap a la victòria final delsaliats.
El febrer de1943 els russos havien derrotat els alemanys a labatalla de Stalingrad i començà l'avenç cap a l'oest, guanyant labatalla de Kursk, punt d'inflexió al Front Oriental. L'exèrcit alemany es retirà a les fronteres poloneses el febrer de1944, i el juny els aliats obrien un nou front a l'est amb eldesembarcament de Normandia, i l'abril de1945 els dos fronts es van trobar a l'Elba, i el30 d'abril mentre les tropes soviètiques ocupen el Reichstag i altres edificis governamentals, Adolf Hitler es va suïcidar alFührerbunker, seubúnquer situat sota laCancelleria del Reich.
El successor de Hitler va ser l'almirallKarl Dönitz. El7 de maig va donar la seva autorització al generalAlfred Jodl per firmar la rendició incondicional d'Alemanya que entraria en vigor l'endemà. Això va significar el final de la guerra aEuropa.
Com a resultat de la victòriaaliada, els vencedors es repartiren el control d'Alemanya, que va canviar les seves fronteres com a resultat de laConferència de Jalta i acabà partint-se en dos Estats (RFA iRDA) durant laGuerra Freda, que es van reunificar de nou el 1990. ElTercer Reich va ser desmantellat, els dirigents que van sobreviure van ser jutjats en elsJudicis de Nuremberg, i les institucions creades van desaparèixer.
Elgenocidi fou la culminació d'un llarg procés que es desenvolupà paral·lelament a la implantació del règim nazi i que tenia com a objectiu la creació d'una comunitat nacional –Volksgemeinschaft– racialment pura. El que Hitler es proposava –i així ho havia anunciat el30 de gener del1939- era l'extermini de la raça jueva d'Europa.[14]
Finalment, en laconferència de Wannsee,20 de gener de1942, s'aprovà la "Solució final a la qüestió dels jueus" -Endlösung der Judenfrage oendgültige Lösung der Judefrage, escurçat simplement a "la Solució Final -Endlösung. Aquesta solució consistia en l'eliminació física, per mitjà dels treballs forçats, la fam i les cambres de gas, dels jueus (i altres "indesitjables") internats en camps d'extermini (Auschwitz-Birkenau,Chelmno,Belzec,Majdanek,Mauthausen,Sobibor iTreblinka). L'estimació històrica del nombre de víctimes jueves és al voltant de sis milions, encara que els historiadors contemporanis creuen que el nombre exacte es troba entre els 5 i 7 milions.[15]
ElTriangle rosa, símbol amb el qual es marcava als homosexuals en els camps de concentració nazis.Àngel de Frankfurt
Lapersecució dels homosexuals a l'Alemanya nazi es va fonamentar principalment sobre la premissa que l'homosexualitat era incompatible amb la ideologianacionalsocialista perquè els homosexuals no es reproduïen i, per tant, no perpetuaven laraça ària. L'homosexualitat constituïa una de les proves de degeneració racial que, a més, es transmetia per vici d'uns individus a uns altres; per això les autoritats havien de posar tots els mitjans al seu abast per evitar la seva extensió.[17]
ElFrankfurter Engel (àngel de Frankfurt) va ser el primer monument d'Alemanya en memòria dels homosexuals perseguits pelnazisme i, posteriorment, pelparàgraf 175 del codi penal alemany. Com el seu nom indica el monument és l'estàtua d'unàngel subjectant una banda. L'obra va ser el primer monument commemoratiu de les víctimes homosexuals de l'holocaust aAlemanya. Els següents en ser erigits a Alemanya van ser elTriangle rosa de Colònia (1995) i elMonument als homosexuals perseguits pel nazisme deBerlín (2008).
A la base de l'estàtua hi ha una inscripció en alemany que diu: "Els homes i dones homosexuals van ser perseguits i assassinats durant el règim nacionalsocialista. La matança va ser ocultada i negada, menyspreant i condemnant als supervivents. Per això els recordem i als homes que estimen altres homes i les dones que estimen altres dones que sovint encara segueixen sent perseguits. Frankfurt del Main. Desembre 1994. " La inscripció al·ludeix al fet que els homosexuals no només van ser perseguits durant el règim nazi, sinó que l'article 175 va seguir vigent i no es va reformar la prohibició respecte a les pràctiques homosexuals entre adults fins a 1973, servint per condemnar fins i tot als supervivents dels camps de concentració. Fins que va ser derogat completament el 1994. El que va causar que els homosexuals no poguessin fer durant anys cap reclamació i fossin l'últim grup de víctimes a ser oficialment reconegut.
La fàbrica d'oli sintèticIG Farben en construcció a Buna Werke (1941), a prop d'Auschwitz Monowitz.
Quan el Partit Nazi va prendre el poder el1933, l'economia d'Alemanya ja s'havia recuperat bastant del desastre econòmic originat pelTractat de Versalles, però encara sofria en part els efectes de laGran Depressió iniciada alsEstats Units el1929, que també havia perjudicat severament elcomerç exterior alemany.[18] Entre 1934 i 1937, l'Alemanya nazi va gaudir d'excel·lents estàndards de vida per a la classe obrera i mitjana, es van iniciar importants treballs de comunicació viària (carreteres) i edificis ostentosos. Si bé el Partit Nazi acaparava tot el poder polític, va permetre que elcapitalisme seguís sent aplicat a Alemanya i no va expropiar lapropietat privada, deixant a les empreses privades alemanyes continuar les seves activitats. No obstant això, el règim de Hitler va impulsar una enorme intervenció de l'Estat en l'economia ja sigui creant empreses estatals de serveis com fixant controls de preus i reglamentant tota activitat de les empreses privades, de tal manera que els empresaris alemanys van haver de seguir les directives governamentals per així conservar les seves propietats i riqueses, doncs en cas contrari podien ser considerats també opositors al règim i sofrir la respectiva repressió.
No obstant això, gran part de l'economia del Tercer Reich s'havia orientat cap a l'armamentisme i, especialment, per preparar una eventualguerra amb les nacions eslaves, en comptes de dirigir-se a produirbéns de consum o cap a una expansió comercial. No obstant això, la concentració decapital en laindústria d'armes va afavorir una ràpida expansió de la capacitat industrial germana i va ajudar a reduir els nivells dedesocupació.
En la seva joventut, Hitler va tenir l'aspiració de fer carrera com a pintor, però va ser rebutjat en dues oportunitats a Viena. Quan va esdevenir el cap de l'Estat alemany, va impulsar el desenvolupament de les arts, exceptuant aquelles que la ideologia nazi considerava com a decadents, i va prendre sota el seu poder a l'arquitecteAlbert Speer, qui va transformar les idees de magnificència deHitler en formigó.
Bona part de la producció artística alemanya en aquest període es va consagrar a la promoció dels valors de la família, la nació i especialment de la raça ària, educant a les noves generacions amb contingutsantisemites i intolerants. En aquest tema, el ministre de propagandaJoseph Goebbels va tenir un important paper doctrinari.
L'arquitectura també va rebre un impuls considerable durant el règim. Un ambiciós pla, que buscava convertirBerlín en la capital més imponent del món, mai va arribar a concretar-se a causa de l'esclat de la guerra. Durant anys Hitler i el seu arquitecte en capAlbert Speer van projectar edificis i van planejar un radical canvi urbanístic que actualment sol considerar-se commegalòman.
Speer va projectar així mateix la nova Cancelleria del Reich, que incloïa un enorme saló dues vegades major que el Saló dels Miralls del Palau deVersalles. Hitler volia construir una tercera Cancelleria, encara major, encara que mai es va començar. La segona cancelleria va ser danyada seriosament per l'exèrcit soviètic en labatalla de Berlín el1945. Aquest mateix any va ser demolida en presència delprimer ministre del Regne Unit,Winston Churchill.
El1937 Speer va projectar el pavelló alemany de l'Exposició Internacional de 1937 aParís, que estava situat just davant del pavellósoviètic. El seu disseny magnificat va tapar al pavelló soviètic. Speer pretenia representar una defensa sòlida contra els embats delcomunisme. No obstant això, tots dos pavellons van ser guardonats amb medalles d'or pels seus dissenys.
Altres obres destacades que han sobreviscut són l'Aeroport de Berlín-Tempelhof i Prora, una estació vacacional construïda a l'illa de Rügen.
Entre els projectes de Speer i Hitler es troba la Volkshalle, o Saló del Poble, un dom de 200 m d'altura i 250 m de diàmetre, 16 vegades més gran que laBasílica de Sant Pere. Hitler també planejava construir un arc, similar a l'Arc de Triomf de París, però de 100 m d'altura, en què el seu interior estarien gravats els noms de tots els morts alemanys de laPrimera Guerra Mundial. El prematur començament de la guerra va evitar que es construïssin aquestes gegantesques obres a causa del racionament de materials de construcció, d'una banda, i per un altre, al fet que el pes del monument excedia les condicions del terreny. Una proveta de ciment va arribar a ser instal·lada en el lloc, i amb el temps va cedir el terreny.
El cinema va tenir enLeni Riefenstahl la seva representant més destacada, gràcies a dues obres:El triomf de la voluntat iOlympia. Aquesta última pel·lícula és admirada per l'ús de tècniques innovadores per a l'època, si bé ella mateixa ha estat criticada per fer propaganda per a la ideologia nazi.
Per la seva banda, la formació de les noves generacions estava primerencament emmarcada dins de projectes nacionalistes, com lesJoventuts Hitlerianes. En centres construïts especialment, com el castell Vogelsang a l'actualRenània del Nord-Westfàlia (RNW), es formava a l'elit nacionalsocialista. Després de la caiguda del règim, el castell amb les seves 330ha circumdants van ser ocupades, primer per l'exèrcit britànic i a partir de1950, pel de Bèlgica. Des de començaments de2006, el complex forma part delParc nacional de l'Eifel.
Albert Speer, ministre d'Armament i Guerra entre 1942 i 1945.
Hermann Göring, comandant en cap de lesSturmabteilung (Oberster SA-Führer) en els períodes 1921-1922 i 1934-1945 i comandant de laLuftwaffe entre 1930 i 1945.
Rudolf Hess,Reichsleiter entre 1933 i 1941 i secretari de Hitler (Stellvertreter des Führers) entre 1933 i 1941.
Ernst Röhm, comandant en cap de les Sturmabteilung (Oberster SA-Führer) entre 1931 i 1934.
↑Fragments del programa del «Partit Obrer Alemany». Múnic, 24 de febrer del 1920. A Garcia, M. i alt (1987).Albada. Barcelona: editorial Barcanova. Pàg. 285.
↑Haffner, Sebastian (2004).Observacions sobre Hitler. Barcelona. Edicions de 1984. Pàg 54.
↑Colloti, Enzo (1972).La Alemania nazi. Madrid, Alianza Editorial.
↑A. Krupp, «Declaració davant del tribunal de Nuremberg.» A Garcia, M. i alt (1987).Albada. Barcelona: editorial Barcanova. Pàg. 287.
↑Haffner, Sebastian (2004).Observacions sobre Hitler. Barcelona. Edicions de 1984. Pàg 81.
↑«"003 – A Múnich newspaper reports on the opening on Dachau, March 1933" dins de Early camps | The Nazi Concentration Camps» (en anglès). Birkbeck, University of London.. Arxivat de l'original el 2021-04-23. [Consulta: 4 maig 2021]. «Münchner Neueste Nachrichten ("Les últimes notícies de Múnic") (en alemany) 21 de març de 1933. El cap de la policia de Múnic, Himmler, ha fet el següent anunci: El proper dimecres, obrirà el primer camp de concentració a Dachau amb allotjament per a 5.000 persones. "Tots els comunistes i —quan sigui necessari— Reichsbanner i funcionaris socialdemòcrates que posin en perill la seguretat de l'Estat hi seran concentrats, ja que a llarg termini no és possible mantenir-los en presons estatals sense sobrecarregar-les, i d'altra banda aquesta gent no pot ser alliberada perquè intents previs han demostrat que persisteixen en els seus esforços d'agitar i d'organitzar-se tan bon punt són alliberats."»»
↑Haffner, Sebastian (2004).Observacions sobre Hitler. Barcelona. Edicions de 1984. Pàg 48.
↑Haffner, Sebastian (2004).Observacions sobre Hitler. Barcelona. Edicions de 1984. Pàg 50.
↑Haffner, Sebastian (2004).Observacions sobre Hitler. Barcelona. Edicions de 1984. Pàg 64.
↑«Extermini sota el nazisme», article aOrientacions. Revista d'Homosexualitats, núm. 5. Madrid: Fundació Triangle, primer semestre de 2003. ISSN 1576-978X.
.svg)
.svg)
