Lateosofia (en grec,theosophia:theos, diví, isophia, saviesa, 'ciència sagrada', 'saviesa divina') és el nom donat a una sèrie de corrents filosòfico-religiosos, històricament desvinculats entre si, que tenen en comú la voluntat de convertir la religió en una ciència, és a dir, que mesclen l'estudi paracientífic de la religió amb l'assumpció de la mentalitat religiosa, sovint amb concomitàncies mistèrico-místiques i/o ocultistes.
La primera tendència anomenadateosofia fou la doctrinaesotèrica creada pels filòsofs d'Alexandria[1] La paraula com a tal apareix alsegle iii de l'era cristiana; l'utilitzenAmmoni Saccas i els seus deixebles, que van crear el sistema teosòfic eclèctic.
També hom coneix com ateosofia certes doctrines delRenaixement (filosofia natural deParacels i mística deJakob Böhme) i delRomanticisme (Franz Xaver von Baader i el darrerSchelling), segons les quals el coneixement de Déu i de les forces espirituals que són ocultes al món seria accessible independentment de la revelació, la qual cosa comporta un cert panteisme místico-naturalista o místico-racionalista.[2]
En la filosofia d'Antonio Rosmini-Serbati (1797–1855, capellà catòlic i filòsof), 'teosofia' és la denominació equivalent de lateoria general de l'ésser, emprada com a títol de la seva obra pòstuma del1859.[3]
Modernament, però, el terme s'associa sobretot amb la doctrina elaborada perHelena Blavatsky. El1875, ambHenry Steel Olcott iWilliam Quan Judge, Blavatsky va crear laSocietat Teosòfica, una organització espiritualista propera a altres moviments iniciàtics de la mateixa mena, com lafrancmaçoneria, elsRosa-Creu o elmartinisme, amb els quals ha mantingut una estreta relació fins avui. La moderna teosofia recupera el principi teosòfic antic. Basada en unsincretisme que parteix de les tradicions de l'hinduisme i delbudisme, els teòsofs afirmen que el seu fonament és un "cos de veritat" comú a totes les religions: la Tradició Primordial. La teosofia, diuen, és una recreació moderna delSanatana Dharma, "la Veritat Eterna", com a religió en si mateixa.[4] En aquest sentit concret, la teosofia forma part destacada de l'anomenatesoterisme occidental. En el canvi de segle la teosofia de Blavatsky fou molt influent en certs medis intel·lectuals i artístics.
Goodrick-Clarke, Nicholas.The Western Esoteric Traditions. Nova York: Oxford University Press, 2008.
Washington, Peter.El mandril de Madame Blavatsky: historia de la teosofía y del gurú occidental. Barcelona: Destino, 1995. (Oráculo manual; 2)ISBN 84-233-2589-X [Edició original:Madame Blavatsky's baboon. London: Martin Secker and Warburg Ltd., 1993]
