Eltennis otenis[1][2] (IPA: [ˈtɛnis] per a totes dues grafies[3]) és unesport de pilota en què s'enfronten dos jugadors o dues parelles de jugadors, que es desenvolupa en una pista rectangular dividida transversalment per una xarxa. L'esport consisteix a colpejar la pilota amb una raqueta per a fer-la passar per damunt de la xarxa de manera que l'adversari no la pugui tornar.
La terminologia tennística sol tenir origen francès.
Tennis deriva de la paraula francesatenez, l'imperatiu del verb tenir, que es feia servir quan un jugador servia la pilota: "tingueu!".
Raqueta ve del francèsraquette, que deriva de la paraula àrabrakhat, que significa palmell de la mà.
Deuce ve de l'expressióà deux le jeu (el joc per als dos), és a dir, que el marcador està empatat.
Love sembla que ve del'œuf (l'ou), en referència a la forma del nombre zero semblant a un ou. De totes maneres, aquesta teoria no està completament confirmada.
El tennis actual té els seus orígens en un esportfrancès del segle xiv anomenatjeu de paume, disputat pels membres de la cort a l'interior d'un recinte. Inicialment, el disputaven colpejant una mena de pilota amb les mans, però més endavant introduïren l'ús d'una mena de raqueta. Posteriorment, aquest esport es va expandir aAnglaterra.
El tennis modern va ser una creació deJoan Baptista Auguri Perera, un català establert al Regne Unit. Aficionat a l'esport, va inventar un nou joc a l'aire lliure amb xarxa, raquetes i pilota. Ho va fer al jardí de casa seva, el número 8 d'Ampton Road (Birmingham), amb la col·laboració del seu amic Harry Gem, un advocat i escriptor de la ciutat, també aficionat a l'esport. Des del 1859 jugaven allawn racket, tal com van batejar el nou joc, tot i que finalment rebria el nom delawn tennis. El 1872 es va traslladar amb el seu amic aLeamington Spa, on crearien el primer club de tennis de la història, el Leamington Lawn Tennis Club.[4][5]
Tradicionalment, s'ha atribuït la invenció del tennis modern aWalter Clopton Wingfield, però en les darreres dècades s'ha qüestionat aquesta afirmació.[6][7][8]
El 1874 Wingfield va patentar i comercialitzar un joc que va anomenarsphairistiké, i que s'assemblava molt allawn tennis de Perera i Gem, tot i que amb un camp amb forma de rellotge de sorra i una xarxa més alta. Però se sap que Perera i Gem des d'almenys el 1859 jugaven allawn tennis. El mateix 1874, en una carta adreçada a Gem, Wingfield va reconèixer que havia estat experimentant amb ellawn tennis durant només un any i mig.[9]
L'impuls definitiu per a l'esport tingué lloc a l'All England Lawn Tennis and Croquet Club (aWimbledon,Londres). Allí nasqué la primera gran competició el1877 amb victòria deSpencer Gore. El1881 es formà laUnited States National Lawn Tennis Association, que donà forma i estandarditzà les regles del joc i organitzà les primeres competicions americanes,[10] com l'obert dels Estats Units de tennis masculí, que s'inicià el1881, a Newport (Rhode Island).[11] La primeraCopa Davis, un torneig anual entre equips nacionals, es disputà el1900.[12] Les actuals regles de la I.L.T.F. daten del1924. El1963 es començà a disputar laCopa Federació de tennis (versió femenina de laCopa Davis de tennis).
L'any1926, el promotor C.C. Pyle organitzà la primera gira de tennistes professionals, on oferia partits d'exhibició de pagament. Durant quaranta-dos anys, els tennistes professionals i elsamateurs restaren estrictament separats: quan un jugador passava a serprofessional, ja no podia competir en els torneigs amateurs.[13] Aquesta distinció cada cop tenia menys sentit, ja que els tennistes amateurs eren, en realitat, professionals encoberts. L'any1968, després de pressions comercials i rumors sobre amateurs rebent diners d'amagat, es va posar fi a aquesta situació i començà l'era dels torneigsopen (oberts a tots els tennistes).
Amb el començament d'aquesta nova era, l'establiment d'un circuit de tennis professional, i els beneficis dels drets de televisió, la popularitat del tennis s'ha expandit per tot el món, i l'esport s'ha alliberat de la seva imatge d'esport anglès de classe mitjana-alta[14] (tot i que es reconeix que aquest estereotip encara existeix).[14][15][16]
-Abans de començar a pilotejar es fa un sorteig on els dos jugadors s'apropen a la xarxa i el jutge de cadira llença una moneda. Aleshores el jugador que escull la cara de la moneda sortida a l'atzar, pot triar si ser el servidor o el restador.
-Un partit de tennis comença amb la sacada d'un dels jugadors que ha de colpejar la pilota de tal manera que reboti dins del quadre diagonal al del costat del qual treu; és a dir, el jugador sempre ha de servir (treure) de forma creuada.
-Per cada punt el jugador que treu té dues oportunitats; si falla la primera, en té una altra més, almenys que al primer intent la pilota toqui la malla i després caigui en el quadrat que li toca, en aquest cas el jugador repeteix aquest servei. Si al segon servei també comet una falta, es produeix una doble falta, i el restador guanya el punt.
-Després de la sacada els dos jugadors hauran de passar alternativament la bola d'un camp a l'altre a la recerca que el seu rival no pugui tornar abans que reboti dues vegades; si passa això s'aconseguirà un punt.
-Guanyant 4 punts s'aconsegueix un joc, i guanyant 6 jocs s'aconsegueix un set.
-El partit es divideix en dos sets (un màxim de 3) en els tornejos de l'ATP World Tour, i en 3, màxim de 5 en els tornejos deGrand Slam.
El tennis es juga a una pista rectangular. Les seves mides exactes estan definides segons el sistemaanglosaxó de mesures i varien segons si es juga individualment o per parelles. Per a partits individuals mesura 78 peus (23,77metres) de llargada i 27 peus (8,23 metres) d'amplada. Per a partits de dobles, la llargada és la mateixa, encara que l'amplada és de 36 peus (10,97 metres).
Una xarxa divideix la pista en dues meitats, separant cada oponent a un costat. L'alçada de la xarxa als pals és de 3 peus i 6 polzades (1,07 metres), i al centre de la pista és de 3 peus (0,914 metres). A cada costat de la xarxa hi ha dos rectangles idèntics anomenatsquadres de servei que mesuren 21 peus (6,40 metres) de llarg i 13,5 peus (4,11 metres) d'ample, que serveixen per a determinar si un servei és vàlid o no.
La pista moderna de tennis va ser dissenyada perWalter Clopton Wingfield que el1873 va patentar una pista molt similar a l'actual. La pista va ser modificada el1875 a la pista que existeix avui, amb marques similars a les de la versió de Wingfield però canviant la forma de rellotge de sol original a una pista rectangular.[17]
Els jugadors (o parelles) comencen separats per la xarxa. Un jugador és designat elservidor, i el jugador rival, o un de la parella rival, és elrestador. El servei s'alterna entre les dues meitats de la pista. Per a cada punt, el servei comença darrere de la línia més allunyada de la xarxa, entre la marca central i la línia lateral. El restador pot començar a qualsevol lloc al seu costat de la xarxa.
A un servei legal, la pilota ha de passar per sobre la xarxa (sense tocar-la) i caure sobre el rectangle de servei diagonalment oposat. Si la pilota toca la xarxa, però cau alquadre de servei, seràlet oservei de xarxa, que significa servei nul, i el servidor haurà de repetir el servei. El jugador pot servir tantes vegades comserveis de xarxa a un punt i mai seran tractats com a falta. Una falta és un servei que surt fora del quadre de servei o que no passa sobre la xarxa. També és falta quan el jugador trepitja la línia de fons o més enllà de la marca central de la línia abans que la pilota caigui. Si al segon servei també comet una falta, es produeix unadoble falta, i el restador guanya el punt. Si al segon servei no es comet cap falta, és considerat servei legal.
Després d'un servei legal comença unpiloteig, on cada jugador (o parelles) intercanvien llançaments sobre la xarxa. Una restada legal consisteix en el fet que el restador colpegi la pilota exactament un cop abans que la pilota hagi botat dues vegades. La pilota llavors ha de tornar a passar sobre la xarxa i botar a l'altra meitat de la pista. El jugador que no aconsegueixi retornar legalment la pilota perd el punt.
Un partit de tennis està format persets, el guanyador del partit serà qui aconsegueixi un nombre predeterminat de sets. Cada set està integrat per jocs. A cada joc hi ha un servidor, que es va alternant. Aquests jocs estan formats alhora per punts.
El primer a guanyar quatre punts amb una diferència mínima de dos punts respecte al seu oponent és el guanyador del joc. Si es donés el cas en què cap dels jugadors o parelles tingui un avantatge de dos punts en arribar a quatre, guanyar el joc el primer que aconsegueixi una diferència de dos punts. El recompte dels punts es fa d'una manera peculiar: quan un jugador guanya el seu primer punt, el resultat momentani és de 15, quan guanya dos punts, 30 i quan guanyar tres punts, 40. Si els dos jugadors estan empatats a 40, es diu que hi ha deuce oiguals. El primer jugador o parella que guanyi un punt després deldeuce, aconsegueix unavantatge, si també guanya el següent punt, aconsegueix el joc. Si no aconseguís el següent punt, tornaria a haver-hideuce fins a aconseguir una diferència de dos punts.
El jugador que guanya sis jocs, amb una diferència de dos, aconsegueix la victòria al set. Si es dona que un jugador arriba al sisè joc, però amb una diferència d'un punt (6-5) s'haurà de continuar fins a aconseguir una diferència de dos. Si el reglament del torneig així ho estableix, en arribar al 6-6 es jugarà untie-break, on el resultat del set es juga mitjançant punts fins que algú arriba a set, amb diferència de dos. Si s'arriba al setè punt, però sense diferència de dos (7-6), s'haurà de continuar jugant fins que un dels jugadors aconsegueixi una diferència de dos punts. El guanyador deltie-break també aconsegueix el set. Actualment, gairebé a totes les competicions existeixentie-breaks, excepte als sets finals de l'Open d'Austràlia,Roland Garros,Wimbledon,US Open, laCopa Davis, laCopa Federació i alsJocs Olímpics.
Es llença la pilota cap amunt (depenent del tipus de servei que es vulgui efectuar es llençarà en diferents direccions). Els genolls es flexionen per agafar impuls, amb el braç que agafa la raqueta. Es flexiona suaument cap amunt i amb les cordes de la raqueta mirant cap a l'altre camp es colpeja la pilota.
És un cop en el qual s'ha d'estar perfilat a la pilota depenent de la mà amb què juga el tennista. S'han de flexionar els genolls per agafar impuls i baixar l'espatlla per apuntar cap a la xarxa. El braç passa d'estar flexionat a estar totalment estirat. Molt important tocar la pilota davant i acabar el cop a l'espatlla esquerra pels destres i l'espatlla dreta pels esquerrans.
És el cop oposat al drive. El revés es pot efectuar amb una mà o amb dues. Si és amb una mà, el cos ha d'estar més arquejat i ajudar-se de la pelvis per fer més impuls. En l'altre cas, s'agafa el mànec amb les dues mans, la cama oposada es creua, els genolls es flexionen i el braç passa d'estar flexionat a estar totalment estirat després del cop. És important acabar el cop a l'espatlla.
Aquest cop es realitza abans que la pilota boti. És un cop que convé ser realitzat amb velocitat. El cop es fa portant endavant el peu oposat al costat on impactarà la pilota, de manera que la raqueta pugui fer un breu moviment cap enrere per impactar la pilota endavant i de dalt a baix, aprofitant la força de la mateixa pilota.
El cop es prepara portant la raqueta cap enrere i posant-la darrere del clatell, mentre la mà lliure apunta a dalt cap a la pilota. En el moment de l'impacte, el peu del darrere passa cap endavant, al mateix temps que la raqueta surt de darrere, el cos es troba en un moviment similar al del servei. Al moment d'impactar la pilota, el canell s'ha de flexionar cap avall, acabant el cop de manera similar al servei.
Hi ha quatre tipus bàsics de superfície en les quals es juga al tennis: gespa, terra batuda, pista dura i pista de moqueta. Cadascuna d'aquestes superfícies té característiques diferents, les quals condicionen el joc. El més important d'aquestes és la forma en què bota la pilota en cada una:
Les pistes anomenades lentes són aquelles en què la pilota té un bot més alt i més lent, i això comporta que tarda més temps a impactar a terra per segona vegada. Normalment, els punts jugats sobre aquesta superfície són més llargs que en les altres. Les pistes denominades ràpides són aquelles en què passa tot el contrari, bots més baixos i ràpids i, per tant, punts més ràpids. La terra batuda és la superfície més lenta, mentre que la d'herba és la més ràpida.
És una de les més ràpides, té la principal característica en el bot de la pilota, que en comptes de rebotar, rellisca i surt més ràpida i de forma irregular per les diferències entre la gespa i el terra. És ideal per a grans servidors i jugadors d'atac comIvanišević,Sampras,Rafter,Federer iRoddick. El torneig més important sobre aquesta superfície és elTorneig de Wimbledon.
És la més lenta, la pilota bota i surt amb la mateixa velocitat. Es juga molt més des del fons de la pista, en haver-hi més temps per a preparar els llançaments. Tradicionalment, els jugadors més destacats sobre aquesta superfície han estat els argentins i els espanyols, com és l'exemple deRafael Nadal. El torneig més important sobre aquesta superfície és elTorneig de Roland Garros.
És una de les més equilibrades i regulars, el bot sempre és regular, més ràpid que a la terra batuda, però no tant com a la gespa. La velocitat depèn de la pintura emprada sobre la pista i de la composició d'aquesta. Hi destaquen els jugadors d'atac i servidors comAndy Roddick,Marat Safin iRoger Federer. Els Grand Slams d'Austràlia iEstats Units utilitzen aquesta superfície, encara que la d'Austràlia és més lenta que la dels Estats Units.
És una pista amb el paviment cobert d'una moqueta molt prima, fet que afavoreix el joc molt ràpid, amb característiques similars al ciment. Hi destaquen els jugadors d'atac, servei o volea comSampras,Federer iRoddick.
Un jutge de cadira informant dos jugadors sobre les regles
A la majoria dels partits professionals i a algunes competicions amateurs, hi ha un jutge de cadira o àrbitre que se situa a una cadira elevada a un costat de la pista. El jutge pot estar assistit perjutges de línia, que tenen com a funció principal controlar si la pilota ha botat dins o fora dels límits de la línia de què estan encarregats; i peljutge de falta de peu, situat al costat de la pista oposat al del jutge de línia de fons, que té la funció d'anunciar les faltes de peu. També pot tenir unjutge de xarxa que s'encarrega de controlar que la pilota de servei no toqui la vora superior de la xarxa. A alguns tornejos, els jugadors estan facultats per demanar un nombre limitat de repeticions de la jugada, que s'aconsegueixen mitjançant l'anomenatull de falcó, consistent en un joc de càmeres i un programa informàtic, que amb un marge d'error de només cinc mil·límetres, reprodueix la trajectòria i el bot exacte de la pilota.
Latorre de l'àrbitre és la cadira en què l'àrbitre oficial del partit de tennis s'asseu. És una cadira alta, amb un camp de visió més ampli i millor. Acostuma a tenir una tauleta i un micròfon perquè l'àrbitre gestioni el joc.
Els torneigs de tennis sovint són organitzats per sexe i nombre de jugadors. Generalment, els torneigs poden ser d'individuals masculins, individuals femenins i dobles, on una parella juga a cada costat de la xarxa. Els torneigs poden ser organitzats per a grups d'edat específics amb un límit d'edat, superior per als joves i inferior per als jugadors sèniors. Hi ha també torneigs per a jugadors amb discapacitat, com el tennis sobre cadira de rodes o tennis per a sords.[18]
D'acord amb l'especial importància històrica d'aquests campionats, tenen també millors premis, i concedeixen el doble de punts al campió que als torneigs de rang immediatament inferior, elsMasters 1000 (masculí) i elsWTA Premier tournaments (femení).[20][21]
Una altra característica dels Grand Slams és el nombre de jugadors al torneig d'individuals, 128, més que cap altre torneig de tennis professional. A la categoria masculina, els enfrontaments són al millor de cinc sets. Els Grand Slams estan entre els pocs torneigs que duren dues setmanes, els altres són elMasters d'Indian Wells i elMasters de Miami.
ElsATP World Tour Masters 1000 és un grup de nou torneigs que formen el segon rang al tennis masculí. Cada torneig se celebra anualment i el guanyador de cada un actualment guanya 1000 punts. Van adoptar aquesta consideració quan l'Associació de Tennistes Professionals va començar a desenvolupar el tour masculí el 1990, on els directors van designar els nou millors torneigs, a part delsGrand Slams, i els anomenaren torneigsSuper Nine. A vegades aquests esdevenen Masters Series. Al novembre de cada any, els vuit millors tennistes del món participen en laCopa Masters masculina, que va canviant de seu periòdicament. El2008 va tenir lloc aShanghai (Xina), i el2009 aLondres.[23]
La preparació física al tennis d'alt rendiment és una part molt important en aquest esport. Les característiques d'un tennista es divideixen en tres parts importants:
La tècnica i la tàctica
L'estat psicològic
La condició física
Per poder aconseguir un tennista complet, cal que aquestes tres característiques estiguin totalment equilibrades i es treballin de la mateixa manera.Els exercicis físics es poden dividir en diferents grups:
Exercicis de velocitat
Exercicis de força
Exercicis de coordinació
Exercicis per desenvolupar la flexibilitat
Exercicis per desenvolupar la resistència
Aquests exercicis s'han de treballar sempre seguint una programació, depenen en el període de temporada que es trobi el jugador i els objectius que es vol aconseguir.
↑14,014,1Jon Henderson. «Middle-class heroes can lift our game». The Observer, theguardian.co.uk, 10-12-2008. [Consulta: 2 agost 2008]. «it was no longer true that tennis was a middle-class sport»
