Després de la separació química, duta a terme també en l'ORNL, s'obtingueren 22,2 mg de berkeli 249 amb una quantitat mínima d'impureses. La reacció nuclear de fusió calenta produí un nucli compost denombre atòmic Z = 117 i 180 neutrons, el tennes 297, que seguidament perdé 4 o 3 neutrons per a donar tennes 293 i tennes 294, respectivament. Les reaccions nuclears són:[8]
En l'experiment, que durà més de dos mesos, s'observaren siscadenes de desintegració: cinc corresponents al tennes 293 i una al tennes 294. Aquestes cadenes de desintegració són les que permeteren deduir l'existència dels primers nuclis que les havien iniciat. A més del descobriment dels dos isòtops de tennes, lesdesintegracions alfa successives generaren nous isòtops demoscovi 289 i 290 i denihoni 285 i 286, mai observats. Ladesintegració α que dona moscovi 289 i unapartícula α (heli 4) hom pot representar-la com:[8]
En un segon experiment del mateix grup d'investigadors, es descobriren cinc noves cadenes de desintegració del tennes 293 i dues del tennes 294.[8]
Mentrestant, l'equip de la Societat per a la Recerca Nuclear deDarmstadt (GSI),Alemanya, havia iniciat la cerca de l'element 119, anomenat ununenni, bombardejant un blanc de berkeli 249 amb ions detitani 50. Havien dedicat molt d'esforç a perfeccionar el seu muntatge experimental per a aquesta finalitat, generant un feix de50Ti molt intens, implementant un sistema d'adquisició de dades digital i treballant per reduir la radiació de fons. Però, després de quatre mesos d'experiment, l'element 119 continuava sense ser descobert. El blanc radioactiu de249Bk s'estava desintegrant i la tensió augmentava a l'equip, de manera que el 2012 van canviar a un feix de calci 48 per verificar el seu muntatge experimental, intentant detectar un element superpesant rar però ja conegut. Fent això, van confirmar l'existència de l'element 117 mitjançant una síntesi independent, i van constatar que la manca de detecció en l'experiment de l'element 119 indicava simplement que lasecció eficaç de fusió per a aquesta reacció era més petita del que s'esperava.[9]
Amb els isòtops del tennes obtinguts deperíode de semidesintegració, o semivida, tan baix no és possible realitzar estudis experimentals de les seves propietats físiques i químiques. Tanmateix, es poden fer càlculs teòrics o extrapolacions de les propietats dels elements del mateix grup, elgrup dels halògens o grup 17 de la taula periòdica. Així, es preveu que sigui sòlid a temperatura ambient.[11]
Els halògens es caracteritzen pel fet que la seva capa d'electrons exterior només falta un electró per formar unaconfiguracióelectrònica estable degas noble. D'aquesta manera s'ha estimat que la configuració electrònica del tennes hauria de ser [Rn] (5f)14(6d)10(7s)2(7p)5.[11] Com a resultat, la majoria dels halògens formen anions estables en l'estat d'oxidació –1, anomenats anions halogenur. L'afinitat electrònica calculada teòricament dona un valor de 2,4 eV.[12] Nogensmenys, en el grup dels halògens, l'estabilitat de l'anió halogenur disminueix delfluor a l'àstat. En part per aquesta raó, encara no se sap si el tennes es comporta com un element típic del grup 17, la qual cosa també podria ser deguda a possibles efectes relativistes. Molt probablement, el tennes es comporta molt més com unmetall, i s'espera que l'estat d'oxidació +1 sigui el seu estat d'oxidació més estable, mentre que l'estat d'oxidació –1, que és el més estable en els altres halògens, seria inestable.[13] No és un cas aïllat, ja que el seu veí, l'oganessó, podria ser més reactiu que la resta dels gasos nobles, grup al qual pertany, i això implicaria el final de laperiodicitat tal com s'entén actualment.[14]
A principis de 2025 només s'havien sintetitzat dos isòtops del tennes, els denombres màssics 293 i 294.[16] L'observació d'altres isòtops per desintegració de núclids més pesants no és possible perquè només se n'han sintetitzat de l'element més pesant, l'oganessó, que té unnombre atòmic una unitat superior (unprotó més al nucli). Per aquesta raó, com que la desintegració habitual d'aquests núclids superpesants és la desintegració α, amb la sortida de dos protons i dosneutrons del núclid (partícula α), l'oganessó dona isòtops delivermori. Quan s'aconsegueixi sintetitzar l'element 119, l'ununenni, es desintegrarà molt probablement mitjançant desintegració α i pot produir nous isòtops de tennes.[17]
L'illa d'estabilitat tendria el centre en el núclid de Z = 114 i N = 184, corresponent al núclid «doblement màgic» (capa nuclear completa)298Fl.[18] El tennes 293 té Z = 117 i N = 176, i el tennes 294 té Z = 117 i N = 177, per tant, estan situats en una zona molt propera a l'illa d'estabilitat.
L'existència dels dosisòtops de tennes i els seusperíodes de semidesintegració (t½ = 14 ms pel293Ts amb N = 176 neutrons it½ = 78 ms pel294Ts amb N = 177) denoten un augment de l'estabilitat nuclear amb el nombre creixent de neutrons (també s'observa allivermori, el292Lv té unt½ = 15 ms amb N = 116, el293Lv tét½ = 53 ms amb N = 117),[19] la qual cosa concorda amb l'existència d'unailla d'estabilitat en aquesta zona de nuclis, predita per diversos models teòrics i encara no confirmada i que estaria situada al voltant del298Lv. L'element estable més pesant és elplom 208 (Z = 82 i N = 126), té capes tancades de neutrons i protons en elnucli atòmic, una propietat relacionada amb l'estabilitat, per la qual cosa hom el classifica com a «doblement màgic». Les estimacions teòriques situen el següent nucli doblement màgic a les proximitats de N = 184 i Z entre 114 i 126, el presumpte centre de l'illa d'estabilitat. Els períodes de semidesintegració d'aquests núclids podrien ser substancials, potser centenars o, fins i tot, milions d'anys. Apropar-se a l'illa pot permetre estudis químics d'elements desconeguts anteriorment amb un nombre extrem d'electrons. L'illa també presenta una oportunitat per avançar en lafísica nuclear explorant les propietats dels nuclis amb un nombre extrem de neutrons i protons, nuclis que potser no existeixen actualment a la natura.[20]
↑L'adaptació del nom en anglèstennessine com a 'tennes' i no pas com a 'tennessi' —descartant la terminació en «-i»— atén, segons el TERMCAT, a les terminacions en català delshalògens, grup al qual pertany aquest element; a més, segueix la tendència d'accentuació.[5]
↑3,03,13,23,33,4Bonchev, Danail; Kamenska, Verginia «Predicting the Properties of the 113–120 Transactinide Elements». J. Phys. Chem., 85, 1981, pàg. 1177–1186.
.jpg)
_enhanced_Bohr_model.png)
