Màquina teletransportadora de la nauEnterprise,Star Trek
Lateleportació o elteletransport és el trasllat dematèria d'un punt a un altre sense travessar l'espai físic entre ells.
El concepte apareix en relats deciència-ficció així com en algunsfenòmens paranormals. Segons els coneixements actuals defísica, la teleportació no és realitzable; tot i així, recentment ha aparegut el concepte deteleportació quàntica, en què es transmet un estat quàntic a distància.
Sembla que la paraula teletransport (en anglèsteleportation)[a] la va inventar el periodista d'investigació de fenòmens paranormalsCharles Fort, a principis de la dècada de 1930.[1] Fort va usar la paraula per descriure la suposada connexió entre misterioses desaparicions i aparicions en diferents parts del món. En canvi, el filòsofDerek Parfit va fer servir aquesta paraula amb una connotació diferent, com a part d'un exercici mental d'identitat.[2]
Posteriorment la paraula s'ha fet molt popular en relats de ciència-ficció. En aquests relats, el primer component de la paraula,tele- es pot interpretar de dues maneres:
que el transport es fa entre dos punts allunyats entre si,
que per fer el transport d'un objecte no cal tocar-lo, es pot traslladar a distància entre la persona responsable del transport i l'objecte en qüestió.
El concepte de teletransport també s'ha relacionat amb el fenomen de laubiqüitat, l'habilitat d'estar present en diversos llocs a la vegada, generalment atribuïda alssants en l'edat mitjana.
Potser la narració més primerenca deciència-ficció sobre el concepte de teleportació va ser escrita el 1877. El conte titulatThe man without a body (L'home sense cos), deDavid Page Mitchell, relata la història d'un científic que descobreix un mètode per desarmar els àtoms d'un gat i transmetre'ls per mitjà d'un cable de telègraf. Quan intenta repetir l'experiment amb ell mateix, la bateria del telègraf s'esgota quan només havia aconseguit transmetre'n el cap, i va morir en l'intent. El conte del1927The Disintegration Machine (La màquina desintegradora), d'Arthur Conan Doyle, també toca el tema de la teleportació.
Posteriorment, els autors de l'Edat d'or de la ciència-ficció van usar el terme i el concepte de la teleportació:A. E. van Vogt, George Langelaan iAlgis Budrys. L'aclamada novel·la d'Alfred BesterThe stars my destination (Els estels, el meu destí, també coneguda pel seu nom britànicTigre, Tigre) narra una cultura transformada pel descobriment deljaunte, una mena de teleportació que es du a terme fent servir poders mentals.[3] Aquesta concepció de la teleportació enllaça amb la idea deviatge astral, expressió que fan servir els estudiosos dels fenòmens paranormals.[4]
James Doohan, l'actor que interpretava l'encarregat del teletransportador deStar Trek. Mentre la màquina estava en funcionament es produïa un raig de llum, que va popularitzar la frase "Beam me up, Scotty" (en anglès beam=raig de llum)
En televisió el terme el va popularitzarGene Roddenberry, guionista i creador de la sèrieStar Trek (Viatge als estels), inaugurada el 1966, i les seves seqüeles cinematogràfiques. Narra les aventures d'una nau espacial, en la qual els seus tripulants poden desaparèixer i tornar a aparèixer immediatament en la superfície d'un planeta o d'una altra nau gràcies a un dispositiu anomenattransportador. La condició perquè aquest aparell funcioni és que la persona o objecte es transporti a un punt que no sigui excessivament distant. Teòricament, existeix una tècnica d'escanerització que permet determinar la posició de les partícules de l'objecte, desmantellar-lo i enviar aquestes partícules mitjançant un raig a un punt on s'acoblaran novament. Tot el procés és assistit per un potent ordinador. Aquest enfocament de la teleportació xoca amb la realitat delprincipi d'incertesa, segons el qual és impossible localitzar amb precisió una partícula elemental i molt menys desmantellar-la.
En la sèrie televisivaThe Big Bang Theory, el personatge del físic teòricSheldon Cooper va fer una crítica al teletransport: «Encara que una màquina teletransportadora pogués determinar l'estat quàntic de la matèria d'un individu, en realitat no l'estaria teletransportant, sinó destruint-lo en una ubicació i després recrear-lo en una altra.»
En les novel·les de Iain M. BanksUna, amb el títol global deLa Cultura, es descriu una altra forma de teleportació, que consisteix a enviar un objecte a través d'unforat de cuc artificialment induït, fet que permet una transferència a velocitats superiors a la llum, sense menysprear el principi d'incertesa. Aquest sistema, però, pot fallar quan es fa servir per transportar moltes persones alhora.[5]
El teletransportador del videojocStargate, Second Life, on apareix un raig de llum quan està en funcionament.
En els videojocs, el concepte de teleportació ha estat un recurs molt emprat. Es pot trobar, per exemple, aQuake,Unreal Tournament, RunescapeHalo,Portal iHalf-Life. En el jocDoom 3 el tema principal és el desenvolupament d'una màquina de teletransport, la qual crea túnels que fan la funció de forat de cuc. També en la popular saga deSonic The Hedgehog, els personatges que adquireixen laSuper Transformació solen poder teleportar-se, com per exemple,Super Sonic,Super Shadow,Super Knuckles, etc. Una altra franquícia de videojocs que utilitza el teletransport és la dePokémon, on la majoria dels Pokémon del tipus psíquic tenen aquesta habilitat, i més en els caus dels equips dels dolents, com elTeam Rocket, excepte la de l'Equip Plasma, tenen rajoles que activen el teletransport en trepitjar-les. En la saga Mother/EarthBound apareix també aquest poder: enMother, el protagonista Ninten, guanya aquesta habilitat quan telepàticament parla amb un nadó a Youngtown qui li diu: «Vaig néixer amb poders PSI». EnEarthBound, l'heroi Ness adquireix l'habilitat en dos dels nivells del joc, els anomenatsα iβ.
En el videojocEls Sims 2: Bon Voyage quan es visita l'Aldea Takemizu (l'Extrem Orient) el jugador pot trobar-se amb unninja que l'ensenya a adquirir l'habilitat de la teleportació a canvi de respondre correctament a una endevinalla.
En la pel·lícula de ficcióLa Mosca, el científic Seth Brundle (Jeff Goldblum) inventa un dispositiu de teletransport usant dues cabines (telepodes) on l'objecte, inert o viu, es desintegra i reintegra, d'aquesta manera completa el procés de teletransport. Brundle aconsegueix teleportar objectes inanimats d'un telepode a un altre. En provar l'invent amb éssers vius (un simi) aconsegueix resultats igualment de reeixits. Quan Brundle intenta teletransportar-se ell mateix, una mosca entra amb ell al telepode; la computadora que ha de desintegrar i reintegrar pren els dos patrons d'ADN diferents com si es tractés d'un sol individu i els combina genèticament formant un monstre.
En la pel·lículaJumper, algunes persones han nascut amb l'habilitat de teletransportar-se, el personatge anomenat David l'usa per al seu propi benefici.
La relació entre teleportació i elcamp magnètic es pot veure en el cinquè episodi de la primera temporada deWarehouse 13 i en el quart episodi de la quarta temporada deFringe.
D'acord amb les lleis de lafísica que es coneixen actualment, la teleportació no és possible, ja que el transport de matèria requereix un temps i no pot ser instantani. L'any2004 laForça Aèria dels Estats Units publicava un informe titulatTeleportation Physics Study, que es va publicar a la pàgina web de la FAS (Federation of American Scientists), una respectable i prestigiosa institució científica i arribava a la mateixa conclusió que es tractava d'un fet científicament impossible.[6]
Elfísic teòric Lawrence M. Krauss va publicar un llibre el 1995 titulatThe Physics of Star Trek, en el qual analitzava, des d'un punt de vista científic, la idea de teletransport suggerida a la sèrieStar Trek. Segons aquest professor, la idea no estava clarament definida, ja que per una banda es parlava dels conceptes de "materialització" i "desmaterialització", mentre que no es deixava clar si el procés implicava un transport dels àtoms juntament amb un transport de la informació per reconstruir la persona teletransportada o només la informació. En el segon cas, el resultat seria més aviat una còpia de l'original que una veritable transportació.[7] Krauss també explica que per poder "desmaterialitzar" alguna cosa amb l'objectiu de teletransportar-la, la quantitat d'energia requerida per separar les partícules que formen aquesta cosa hauria de ser immensa per poder superar la que existeix en els enllaços delnucli atòmic. Per altra banda, l'energia dels electrons que envolten el nucli de qualsevol àtom és insignificant comparada amb l'energia requerida per unir les partícules delnucli atòmic. Amb paraules seves: «Si haguéssim d'escalfar el nucli d'un àtom fins als 1000 bilions de graus (aproximadament un milió de vegades més calor que la temperatura delnucli del Sol), llavors no només elsquarks perdrien l'energia que els uneix, sinó que a aquesta temperatura es perdria gairebé tota la massa. La matèria es transformaria en radiació o, emprant el llenguatge de la teleportació, es "desmaterialitzaria" […] en unitats d'energia, això implicaria proporcionar un 10% de la massa restant de protons i neutrons en forma de calor. Per escalfar fins a aquest nivell una massa equivalent a la mida d'un ésser humà caldria un 10 per cent de l'energia necessària per destruir la matèria o l'energia equivalent a centbombes d'hidrògen d'1 megaton.»[8]
A finals del segle XX es va introduir el concepte deteleportació quàntica, que es refereix a la possibilitat de transmetre unestat quàntic a distància; en aquest procés no hi ha transport de matèria ni d'energia, i, per tant, té poca relació amb la teleportació de la ciència-ficció, amb la qual no s'ha de confondre.
↑Aquesta paraula està formada per la unió d'un terme d'origen grec τῆλε (tele, «lluny, a distància») i un altre derivat del verb llatíportare, aquest darrer amb el mateix significat que en català
↑Boucher, Anthony, ed. (1959). "The Stars My Destination by Alfred Bester". A Treasury of Great Science Fiction, volum II, Garden City, Nova York, ed: Doubleday, p. 361–522; edició en color p.465
↑Sylvan Muldoon, Hereward Carrington, "The Projection of the Astral Body", 1968, capítol VI, p. 69