És un arbre que pot créixer fins a 10 o 20 m, excepcionalment 28 m.[4] Té untronc marró gruixut que pot arribar als 4 m dediàmetre. El seu creixement és lent i pot arribar a viure 4.000 anys.[5][6][7][8] Lesfulles, lanceolades, primes i de to verd fosc, mesuren 1-4 cm de llarg per 2-3 mm d'ample i s'agrupen espiralment sobre elpeduncle.
És una plantadioica, encara que ocasionalmentmonoica, que pot canviar de sexe segons l'estació. Cadapinya conté una únicallavor de 4-7 mm de llarg, que s'envolta d'una estructura vermella que li dona forma debaia anomenadaarillus, que madura de 6 a 9 mesos després de lapol·linització. Elsocells es mengen els fruits i dispersen les llavors.
El nom genèricTaxus, és llatí, ja utilitzat perVirgili[9] iPlini,[10] derivat sembla del grectaxis, que vol dir 'fila', per la disposició de les seves fulles, o per la seva fusta resistent i flexible per fertaxon ('arc'), o detoxicos,verí.
El nom específicbaccata prové del llatíbacca, 'baia', amb referència al tipus de fruit.
El teix és una gimnosperma de la família de les taxàcies (subdivisióConiferophytina, classePinopsida); família que comprèn al voltant de 20 espècies, totes a l'hemisferi boreal, menys una a l'illa deNova Caledònia. L'àrea natural del teix, considerada en sentit estricte, comprènEuropa, centre, nord i oest d'Àsia,Marroc, Algèria, Açores i Madeira, i es troba gairebé sempre aïllat i escàs. A l'estat espanyol, es troba en quasi totes les serralades i a les Balears, formant parcel·la a laserra de Mariola.[11] La serra Tejeda en la Penibètica deu el seu nom a antigues parcel·les d'aquesta espècie.[12]
Al Principat, viu des de l'estatge montà fins alsubalpí, a les torrenteres i als cingles ombrívols, altituds de l'ordre dels 800-1.100 m. No forma mai boscos; és rar a les Illes Balears. A Tarragona, els teixos estan molt ben representats i als boscos de Poblet, Montsant, Cardó, Rasquera o dels Ports, són prou abundants, amb exemplars únics a Catalunya i fins en tot l'estat, encara que a Girona hi ha exemplars coneguts per la seva singularitat.[13][14]
El teix viu en qualsevol tipus de sòl, encara que millor en els calcaris, però sempre en llocs fresquívols, humits i de sòl profund, normalment en barrancs i fondalades de muntanya. Resisteix bé el fred i requereix un cert grau mínim d'humitat en l'ambient i en el sòl. És freqüent company d'aurons, grèvols i d'altres espècies d'anàlogues exigències.
Arbreperennifoli, d'alçada mitjana, no sol passar dels 10 m, tot i que pot arribar a atènyer fins a uns 20 m. Té el tronc gruixut, d'escorça bruna i llisa, que es clivella i cau formant crostes. Capçada de forma piramidal, d'un verd trist i fosc, formada per branques molt obertes i molts branquillons pènduls. És de creixement molt lent, però d'una gran vigoria, i se n'han trobat exemplars mil·lenaris. Les sevesarrels són més aviat superficials que profundes, però estan molt esteses i allargades.
Fulles linears, d'1 a 3 cm, acabades en punta, d'un verd fosc per l'anvers i més pàl·lides pel revers. La base del pecíol es perllonga en una mena de veta que s'enganxa a la branca.
És una plantadioica, té flors unisexuals, masculines i femenines en peus diferents, hi ha arbres masculins i arbres femenins; molt rarament monoica. Inflorescències masculines, molt petitones, a les axil·les de les fulles, globoses, generalment revirades cap avall; cada flor es compon de 6-14estams claviformes, grogosos, de cap poligonal, dels quals pengen 4-8 sacs pol·línics, generalment 5. Flors femenines solitàries, en l'extrem d'un petit eix axil·lar revestit de bràctees, molt petites i poc visibles, amb aspecte de borrons escamosos, amb el coll de l'òvul visible en el seu centre; donen una sola llavor de color verdós bru, que es guarneix amb un embolcall carnós de color roig viu (aril) que actua d'element d'atracció delsocells, encarregats de dispersar les llavors. Floreix a finals d'hivern o al començament de la primavera[15] i elfruit madura a final d'estiu o a la tardor del mateix any. La floració del teix es produeix amb regularitat, i els peus femenins fructifiquen cada any, sempre que no es trobin massa separats dels masculins.
El teix és molt utilitzat enhorticultura ornamental i n'existeixen moltes varietats. La seva fusta s'empra per a la fabricació de diferents tipus de mobles i, excepte elsarilli, contenen una substància anomenadataxina que s'empra en tractaments dequimioteràpia i és tòxica.[16]
Es creu que tenia un significat místic i sagrat en cultespagans precristians i, a vegades, hi ha teixos prop de lesesglésiescristianes. Alguns estudiosos sostenen que la construcció d'alguns temples cristians es feu al costat de teixos preexistents considerats sagrats.[17]
Defusta dura, compacta, resistent, elàstica, imita molt bé l'eben; molt estimada per ebenistes; antigament, s'utilitzava per a fabricar arcs i també llances, que els romans anomenaventaxus. Per la resistència a la putrefacció, algunsfaraons l'utilitzaven per a construir-nesarcòfags. S'utilitzava molt en ornamentació, donant-li formes capricioses. Es pot plantar aïllat, formant bovades, avingudes. És un arbre que abundava molt antigament i per les seves utilitzacions ha anat minvant; avui en dia, es troba en via d'extinció; ara està protegit i n'és evident la recuperació.
El teix té fama des de l'antiguitat d'emmenagog i narcòtic. És una planta molt verinosa a causa de l'alcaloide que conté, la taxina, que produeix hipotensió, depressió cardíaca i després la mort. Tot l'arbre és tòxic, excepte l'aril que envolta la llavor. La taxina no actua de la mateixa manera per a tots els animals, ja que alguns remugants, especialment les cabres i les vaques, la toleren relativament bé, encara que les vaques poden tenir avortaments. Per als èquids és mortal,[18] i per a l'ésser humà, altament perillosa. Tot i el seu aspecte bonic, però a la vegada tenebrós, ha donat lloc a quantitat de llegendes i històries, més o menys certes, però sempre interessants.
Últimament s'ha descobert que eltaxol,[19] que s'extreu de l'escorça del teix, és una substància amb propietats anticanceroses, eficaç contra el càncer d'ovari, pell, mama i còlon; amb el greu inconvenient que són necessaris molts quilos d'escorça per a obtenir petites quantitats de taxol;[20] obstacle que serà aviat superat amb l'obtenció de grans quantitats de taxol mitjançant mètodes de laboratori basats en el cultiu de cèl·lules vegetals procedents del teix, segons estudis realitzats al Center for Plant Biotechnology de la Universitat de Toronto (Canadà).
Tall transversal d'un tronc deteix, on es veuen bé 27 anells de creixement, el duramen (la fusta fosca) i l'albeca (la fusta clara). Les marques radials corresponen a nusos.
Els primers arcs foren de fusta, d'una sola peça (monòxils). Els arcs primitius probablement es construïen d'una branca prima i relativament recta d'un arbre i no es treballaven gaire (fora de llevar l'escorça). Aquestes branques usades en brut, considerant la distribució de les tensions de la peça (en el tronc i les branques d'un arbre la part exterior treballa a tracció i el nucli treballa a compressió)[21] eren més difícils de trencar (la fusta és molt resistent a la tracció i no tant a la compressió; una branca sencera sotmesa a flexió necessita un esforç més gran per a trencar-se que una peça de fusta del mateix diàmetre però treballada i sense tensións superficials). Per moltes raons els arcs de temps remots es tallaren i s'afinaren, adoptant una forma fusiforme desencordats. Més gruixits al centre i més prims als extrems. De qualsevol manera, un testimoni relativament modern comGerald de Gal·les (c. 1146 – c. 1223) parlava dels arcs gal·lesos fets d'una branca en brut però molt potents.[22]
Figura 7. Albeca i duramen indicats a la secció de l’arc.[23]
Els arcs llargs de les batalles deCrécy i Azincourt es fabricaven de fusta de teix d’una sola peça, a partir d’una ascla formada d’albeca i duramen. Un cop encordat l’arc, a la part interior quedava el duramen mentre que l’albeca quedava a l'exterior.
Pel que fa a la faiçó de les seccions, la part central era rodona mentre que els braços adoptaven una forma semblant a una D (lletra d) arrodonida. (Vegeu la figura 7, que indica la secció de l’arc representant l’albeca i el duramen).
El teix és una espècie protegida a Catalunya, des del 1984 està prohibit recol·lectar-lo, tallar-lo i desarrelar-lo. Els exemplars que es comercialitzen han de procedir d'altres zones on sigui legal la seva recol·lecció i no està permesa la seva venda com aarbre de Nadal. Únicament es permet recollir-lo i utilitzar-lo amb finalitats científiques o educatives i amb autorització prèvia de la Direcció General del Medi Natural.[24][25]
Al País Valencià el teix està catalogat com a espècie "vigilada"per la normativa valenciana. Des de la creació en l'any 1994 del Banc de Llavors Forestals de la Generalitat Valenciana, embrió de l'actual CIEF, es van iniciar els treballs de conservació de l'espècie amb la recol·lecció de llavors de diferents procedències. Des de llavors ha constituït un objectiu prioritari del centre, amb accions com l'inventari i caracterització de poblacions, recol·lecció i gestió de germoplasma, noves plantacions i reforç de poblacions, etc.[26]
.svg){kind=icon}
