The Black Crook (1866), considerat per alguns historiadors com el primer musical[1]
Unmusical o una obra deteatre musical és una forma deteatre que combinamúsica,cançó,ball i diàlegs. El contingut emotiu de la història (humor,pathos, amor, ira…), així com la mateixa història, és transmesa mitjançant les paraules, la música, els moviments i els aspectes tècnics de l'espectacle com una unitat integrada. Des d'inicis del segle xx, els espectacles deteatre musical han estat simplement anomenatsmusicals.
Se sol representar en grans escenaris, principalment els delWest End deLondres i els deBroadway, aNova York. Produccions amb pressupostos menors acostumen a estrenar-se en teatres més petits, els denominats Off-Broadway, i fins i tot s'ha creat una categoria per a englobar aquelles sales petites en les quals es representen musicals de pressupost molt més reduït. Ja fa temps que els musicals han sortit del seu context anglosaxó original i s'han exportat i adaptat a països de tot el món comAlemanya,Àustria, elCanadà,França, elJapó, elsPaïsos Baixos,Austràlia oEspanya.
A cada lloc ha constituït un reclam turístic que s'ha sumat als que cada indret ja posseïa i s'ha sobreposat les diferents tradicions autòctones més o menys fortes demúsica escènica. En el cas deCatalunya s'ha sumat a les tradicions, de l'òpera, larevista musical i lasarsuela.
Els tres components principals d'un musical són la música, les lletres i el llibret. El llibret d'un musical es refereix a la història, i més concretament, a les seves parts parlades; però també pot referir-se al conjunt dels diàlegs i les lletres, als quals es designa, igual que a l'òpera, com ellibretto (llibret enitalià). La música i les lletres formen la banda sonora del musical.
L'equip creatiu determina en gran manera la interpretació del musical. L'equip creatiu inclou eldirector, eldirector musical i habitualment uncoreògraf. La producció d'un musical també es caracteritza pels aspectes tècnics com l'escenografia, el vestuari, l'attrezzo, la il·luminació, els quals generalment difereixen d'una producció a una altra (tot i que alguns aspectes famosos de les produccions tendeixen a mantenir-se des de la producció original, com per exemple, la coreografia queBob Fosse creà per aChicago). Al segle xx, llibret musical ha estat definit com una obra musical en la qual les cançons i balls estan completament integrats en una història.[2]
No hi ha una longitud establerta per a un musical. Pot anar des d'un entreteniment d'únic acte a diversos actes i diverses hores de duració; però la majoria oscil·len entre una hora o hora i mitja fins a les tres hores. Normalment es representen en dos actes, amb un intermedi de deu o vint minuts. El primer acte gairebé sempre és més llarg que el segon, i generalment conté la major part de la música. Un musical pot estar construït al voltant de quatre o sis tonades principals que es van repetint durant l'espectacle, o en una sèrie de cançons sense relació musical directe. El diàleg parlat apareix normalment inserit entre els números musicals, si bé l'ús deldiàleg cantant orecitatiu tampoc no és desconegut, com succeeix en musicals comLes Misérables oEvita.
A Gaiety Girl (1893), un dels primers musicals d'èxit
El teatre musical està molt lligat a una altra forma escènica, l'òpera. Aquestes formes es distingeixen contraposant diversos factors: els musicals normalment tenen un major focus en el diàleg parlat (tot i que alguns musicals són enterament cantats, comJesus Christ Superstar iLes Misérables; mentre que en algunes òperes, comDie Zauberflöte, i en la majoria d'operetes, tenen alguns diàlegs sense acompanyament musical); el ball (particularment fet tant pels actors principals com pel cor); o per l'ús de diversos gèneres de la música popular (o almenys certs estils populars de cant); així com per evitar certes convencions operístiques. En particular, un musical gairebé mai es representa en una altra llengua diferent a la del públic: els musicals produïts a Londres o a Nova York, per exemple, són invariablement en anglès, encara que originàriament haguessin estat escrits en un altre idioma (com, per exemple,Les Misérables, originalment escrit en francès). Mentre que un cantant d'òpera és en principi un cantant, i en segon terme, un actor (i rarament necessita ballar), un actor de musical és primer un actor i després un cantant i un ballarí. Actualment, els compositors de musicals sovint consideren les exigències vocals dels seus personatges tenint present l'intèrpret. A més, actualment, els teatres usen sistemes d'amplificació del so, que serien totalment desaprovats en un context operístic.
Alguns treballs (com, per exemple deGeorge Gershwin,Leonard Bernstein oStephen Sondheim) han rebut el qualificatiu tant demusical com d'òpera.[3][4] De manera semblant, algunes operetes antigues o òperes lleugeres (comThe Pirates of Penzance deGilbert & Sullivan) han tingut adaptacions modernes en què han estat tractades com a musicals. Per alguns treballs, els estils de producció són gairebé tan importants com la música o el context dramàtic en definir quina forma d'art formen.[5] Sondheim afirmà que:crec que quan quelcom es representa a Broadway és un musical, i quan es representa en un teatre d'òpera és una òpera. És això. És el territori, el lloc, les expectatives del públic que et fan fer una cosa o una altra.[6]
Els moments de més intensitat dramàtica del llibret del musical sovint són interpretats amb una cançó. Proverbialment, "quan l'emoció esdevé massa gran per parlar, cantes; i quan esdevé massa forta per cantar, balles". Una cançó s'usa habitualment per vestir el personatge i la seva situació en la història; tot i que van haver èpoques en la història del musical (a les dècades del 1890 o del 1920), en què la integració de la música i la història era més aviat tènue. Com va descriure el crític delNew York Times Ben Brantley sobre l'ideal de cançó al teatre davant l'estrena del revival del 2008 deGypsy, "No hi ha separació entre la cançó i el personatge, que és el que succeeix en aquells rars moments quan els musicals assoleixen els motius ideals de ser".[7]
Sovint, un musical comença amb una cançó que marca el to de l'espectacle, presenta a tots o a la majoria dels personatges principals i mostra l'argument. Donada la naturalesa comprimida del musical, els escriptors han de desenvolupar els personatges i l'argument, i la música esdevé un mitjà per expressar les emocions.
El teatre musical a Europa data des de l'antiga Grècia, que incloïa música i dansa a les seves comèdies i tragèdies ja al segle v aC.[8] TantÈsquil iSòfocles componien la música que acompanyava les seves obres icoreografiaven els balls delcor. A les comèdies romanes dePlaute al segle iii aC s'incloïen cançons i rutines de dansa realitzades amb orquestracions. Els romans, a més, van incloure innovacions tècniques: per exemple, per fer els passos de ball més audibles en els grans teatres a l'aire lliure, els actors posaven unes peces metàl·liques anomenades "sabilla" a les sabates (les primeres sabates declaqué).[9]
A l'Edat Mitjana, el teatre a Europa consistia en comediants itinerants i petites companyies d'actors que cantaven i oferiencomèdia de clatellades.[10] Als seglesxii ixiii els drames religiosos, comL'obra d'Herodes oL'obra de Daniel ensenyaren la litúrgia. Posteriorment es van crear elsmisteris, els quals ensenyaven una història bíblica en diverses parts. Diversos escenaris amb rodes es movien per la ciutat, i un grup d'actors narrava la seva part de la història. Un cop acabaven, el grup es movia i n'arribava un de nou per narrar la seva part. Aquestes obres desenvoluparen una forma autònoma de teatre musical, amb formes poètiques que de vegades alternaven amb formes poètiques i diàlegs en prosa i cants litúrgics.[11]
A l'Índia, elteatre musical també es remunta a l'antiguitat. Els anticsdrames Sanskrit tenien una natura molt estilitzada amb un èmfasi en l'espectacle, on lamúsica, ladansa i el gest es combinavenper crear una unitat artística vibrant amb el ball i el mim com a centre de l'experiència dramàtica.. Els drames sanskrit eren coneguts com anatya, derivats de la parautanrit (dansa), que els caracteritzava com a unes danses dramàtiques espectaculars. El teatre tradicional esdevingué popular cap al segle x amb el declivi del teatre sanskrit. Aquestes tradicions regionals inclouen elYatra deBengala, elRamlila delPradesh superior i elTerukkuttu deTamil Nadu. En particular, el teatre persamostrava realisme i fantasia, música i dansa, narrativa i espectacle, diàlegs i una primitiva presentació escenogràfica, interaccionant en un discurs dramàtic delmelodrama. Les obres parsis contenien un humor cru, cançons melodioses i sensacionalisme. Aquestes tradicions del teatre musical han prosseguit en el cinema indi, particularment en les pel·lícules musicals produïdes aBollywood.[12]
Durant elRenaixement, les formes de la comèdia medieval es transformaren en lacommedia dell'arte, una tradició teatral italiana on els clowns improvisaven la funció mitjançant històries familiars i, des d'ací, en l'òpera bufa.
A Anglaterra, les obres isabelines i jacobines sovint incloïen música, amb orgues, violes, llauds i gaites abans i durant la funció.[13] Les funcions, particularment les grans històries i les tragèdies, sovint eren interrompudes per una curta peça musical, potser derivada de l'intermezzo italià, amb música, bromes i balls, o eren seguides per unafterpiece, sovint consistent en un diàleg escandalós per fer entrar tonades populars, anticipant l'òpera de balada.[14] Les màscarades cortesanes es desenvoluparen durant l'època Tudor. Les Mascarades eren elaborades funcions amb música, dansa, cançons i actuacions, sovint amb un vestuari car i una escenografia complexa. Entre els autors destacats trobem aInigo Jones i aBen Jonson.[15]Shakespeare va incloure parts de màscares en diverses de les seves obres.[16]
Les seccions musicals de màscares desenvoluparen les obres cantades, que esdevingueren les òperes angleses, de les que es considera que la primera va serThe Siege of Rhodes (1656), deWilliam Davenant, que es representà en origen en una funció privada.[17] A França, mentre queMolière convertia diverses de les seves farses en entreteniments musicals amb cançons (amb música deJean Baptiste Lully) i balls a la fi del segle xvii. La sevaPsyche va ser el model per a una òpera anglesa deThomas Shadwell,The Miser, produïda el 1672.[18] Davenant també produí el 1667[[La tempesta (Shakespeare)|The Tempest]], sent la primera obra de Shakespeare adaptada al musical, i que posteriorment va ser adaptada per Shadwell en una òpera el 1674 (composta perMatthew Locke, entre d'altres).[18] Cap al 1683,John Blow componguéVenus and Adonis, sovint considerada com realment la primera òpera en anglès.[19] A Blow li seguí i un breu període d'òpera en anglès. Després de la mort deCarles II, l'òpera anglesa començà a estar passada de moda.[17]
Cap al segle xviii, a la Gran Bretanya, França i Alemanya es van fer populars dues formes de teatre musical: les òperes balladístiques, comThe Beggar's Opera (1728), deJohn Gay, escrites a base de cançons populars del moment, i lesòperes còmiques, amb partitures originals i principalment arguments romàntics, comThe Bohemian Girl (1845), deMichael Balfe. Altres formes de teatre musical durant el segle xix, com elvodevil, elmusic hall britànic, elmelodrama i elburlesque. Els melodrames i els burlescs, en particular, es popularitzaven en part perquè la majoria dels teatres de Londres només tenien llicència com amusic halls i no podien presentar obres sense música. En qualsevol cas, la manera com s'anomenava a una peça no definia necessàriament el que era. L'extravaganza de BroadwayThe Magic Deer (1852) es publicitava comUna Serio Còmico Tràgico Històrico Extravagant i Burlesc Conte d'Encantament ("A Serio Comico Tragico Operatical Historical Extravaganzical Burletical Tale of Enchantment."[10]).
La primera obra de llarga duració de la qual es té notícia va ser, que es representà en 62 funcions consecutives el 1728. costaria gairebé un segle que una obra trenqués la barrera de les 100 funcions, ambTom and Jerry, basat en el llibreLife in London (1821), i el rècord ben aviat arribà a 150 a la fi dels anys 1820.[20]
A l'Amèrica colonial el teatre no va tenir una presència significativa fins al 1752, quan l'empresari teatral londinenc William Hallan va enviar una companyia de 12 actors a les colònies amb el seu germàLewis com a director.[21] Van establir un teatre aWilliamsburg (Virgínia) que s'estrenà ambThe Merchant of Venice iThe Anatomist. A l'estiu de 1753, es desplaçaren a Nova York, interpretant òperes-balades comThe Beggar's Opera i farses comDamon and Phillida.[21] En la dècada de 1840, P. T.Barnum dirigia un complex d'entreteniment al baix Manhattan.[22] El teatre novaioquès es desplaçà del baix Manhattan al midtown cap a la dècada de 1850, buscant terrenys més econòmics, i no va arribar a la zona de Times Square fins a la dècada de 1920. El primer musical de gran èxit de llarga duració a Broadway va ser un èxit que arribà a les 50 funcions anomenatThe Elves el 1857. Les estades de les obres de Nova York eren molt inferiors a Londres, però el "musical burletta"Seven Sisters (1860), de Laura Keene, trencà les barreres de Nova York amb 253 funcions.[23]
La primera peça teatral que conforma la concepció moderna del musical, afegint ball i música original que ajudava a narrar la història, es considera que va serThe Black Crook, que s'estrenà a Nova York el 12 de setembre de 1866. La producció durava cinc hores i mitja, però malgrat la seva llarga durada, va assolir un rècord amb 474 funcions. El mateix any,The Black Domino/Between You, Me and the Post va ser el primer espectacle que es va nomenar a si mateix comuna comèdia musical. Paral·lelament, a Anglaterra, el teatre musical consistia principalment en elmusic hall, adaptacions d'operetes franceses i deburlesques, notablement alGaiety Theatre, notablement a inicis de 1868. Davant de tot això es crearen també entreteniments familiars comGerman Reed Entertainments.
Els comediantsEdward Harrigan i Tony Hart van produir i protagonitzar musicals a Broadway des de 1878 (The Mulligan Guard Picnic) fins a 1885, amb llibret de Harrigan i música del seu sogre David Braham. Aquestes comèdies musicals presentaven personatges i situacions preses del dia a dia novaiorquès, en especial de les classes baixes, i representà un pas significatiu des del vaudeville i el burlesque cap a una forma encara més literària. Van tenir cantants de gran qualitat (Lillian Russell,Vivienne Segal iFay Templeton), en lloc de les dames de qüestionable reputació que havien protagonitzat els seus musicals anteriors.
Cartell d'una de les primeres produccions deHMS Pinafore.
La durada dels espectacles teatrals canvià ràpidament, alhora que naixia el musical modern. A mesura que els mitjans de transport milloraven, la pobresa als carrers de Londres i Nova York disminuïen, i la il·luminació dels carrers millorava i feia que circular de nit fos més segur, la xifra d'espectadors pels teatres s'incrementà enormement. Les obres podien representar-se més temps, amb majors beneficis i unes produccions millorades. La primera obra que arribà a les 500 funcions consecutiva va ser la comèdia (no musical)Our Boys, que s'estrenà el 1875 a Londres, que marcà un rècord de 1.362 funcions.[24]
Aquesta marca no va ser igualada al teatre musical fins a laI Guerra Mundial, tot i que el teatre musical sí que superà ben aviat la xifra de les 500 funcions a Londres, les més notables de totes elles van ser la dotzena d'òperes còmiques de gran èxit deGilbert & Sullivan, incloent-hiHMS Pinafore el 1878 iThe Mikado el 1885. El 1878,The Chimes of Normandy, adaptació anglesa deLes Cloches de Corneville, superà qualsevol de les marques de Gilbert & Sullivan arribant a les 705 funcions. Aquesta marca no va ser superada fins al 1886 perDorothy, d'Alfred Cellier iB. C. Stephenson, amb 931 funcions. Entre els altres compositors britànics notables de l'època trobem aEdward Solomon i aF. Osmond Carr. Els espectacles més populars també van tenir produccions d'èxit a Nova York, així com gires per Gran Bretanya, Amèrica, Europa, Àsia Austral i Sud-àfrica. Aquests espectacles eren dirigits a públicsrespectables, un contrast marcat amb elsburlesques, els melodrames, els espectacles de music hall i les operetes franceses mal traduïdes que dominaven l'escenari a inicis del segle xix.
A Trip to Chinatown, deCharles Hoyt's (1891), va ser l'espectacle de més llarga durada a Broadway fins aIrene (1919), representant-se en 657 funcions. Les òperes còmiques de Gilbert & Sullivan van ser tant piratejades com imitades a Nova York amb produccions comRobin Hood, deReginald de Koven (1891); oEl Capitan, deJohn Philip Sousa (1896).A Trip to Coontown (1898) va ser la primera comèdia musical enterament produïda i interpretada per afroamericans a un teatre de Broadway, seguit perClorindy the Origin of the Cakewalk (1898) i per la tremendament reeixidaIn Dahomey (1902). Entre 1890 i 1900 es representaren centenars de comèdies musicals a Broadway, amb compositors comGus Edwards,John Walter Bratton iGeorge M. Cohan (Little Johnny Jones (1904)). Tot i això i amb algunes excepcions, les estades als teatres de Broadway era curta, especialment al comparar-les amb les estades a Londres, tendència que es va mantenir fins als anys 20.[24]
George Edwardes
George Edwardes havia abandonat la direcció delSavoy Theatre deRichard D'Oyly Carte, passant a dirigir elGaiety Theatre, i, d'inici, millorà la qualitat de les velles burlesques. Es va adonar que el públic volia una nova alternativa a l'estil de lesòperes savoianes, i la seva sàtira absurda, intel·lectual i política. Experimentà amb un vestuari més modern un estil de teatre més familiar, amb cançons populars i uns arguments romàntics. Aquests bevien de les tradicions de l'òpera còmica, usant també elements delburlesque i de les peces de Harrigan i Hart. Va substituir les dones dels burlesques amb uns cossos de ball respectables, cantantGaiety Girls per completar l'entreteniment visual i musical. L'èxit de la primera de totes elles,In Town el 1892 iA Gaiety Girl el 1893, confirmà que Edwardes havia pres el camí correcte. Aquestescomèdies musicals com ell les va anomenar, revolucionaren els escenaris londinencs i marcaren el to de les 3 dècades següents.
Els primers èxitsGaiety d'Edwardes incloïen una sèrie d'històries romàntiques, en les queuna noia pobre estima un aristòcrata, i el guanya malgrat tots els obstacles, i normalment als títols sempre hi apareixia la paraulaGirl (noia), com a includingThe Shop Girl (1894) iA Runaway Girl (1898), amb música d'Ivan Caryll iLionel Monckton. Aquests espectacles van ser copiats ràpidament a la resta de teatres de Londres (i poc després a Amèrica), i lacomèdia musical edwardiana va fer definitivament un pas endavant respecte a les primeres formes musicals d'òperes còmiques i operertes. AlDaly's Theatre, Edwardes presentà alguns èxits més complexos.The Geisha (1896, deSidney Jones amb lletres deHarry Greenbank iAdrian Ross; iSan Toy (1899), també de Jones, que rutllaren durant més de dos anys i gaudiren un gran èxit internacional.
Probablement els compositors d'opereta més coneguts sónJacques Offenbach iJohann Strauss II. A Anglaterra de 1879 i 1880,W. S. Gilbert iArthur Sullivan van crear una alternativa familiar a l'opereta francesa, amb l'estil de l'òpera còmica britànica. Si bé els musicals britànics i americans de la dècada de 1890 i els primers anys del segle xx havien escombrat virtualment de l'escenari operetes i òperes còmiques, les operetes tornaren a Londres i a Broadway el 1907 ambThe Merry Widow, i durant una temporada, les operetes i els musicals esdevingueren competidors.
Victor Herbert
Als primers anys del segle xx, les adaptacions a l'anglès de les operetes del segle xix, així com les noves operetes compostes per una nova generació de compositors europeus, comFranz Lehár iOscar Straus entre d'altres, juntament amb les composicions deVictor Herbert, el treball del qual incloïa tant obres musicals amb moderns dissenys com obres amb l'estil de les operetes (The Fortune Teller (1898),Babes in Toyland (1903),Mlle. Modiste (1905),The Red Mill (1906) iNaughty Marietta (1910)). A aquests compositors se'ls uniren els compositors i libretistes britànics i americans de la dècada de 1910, comP. G. Wodehouse,Guy Bolton iHarry B. Smith (els"Princess Theatre" shows). Seguint les petjades deGilbert & Sullivan, van preparar el camí pels darrers treballs deJerome Kern, mostrant que un musical podia tenir l'entreteniment popular amb una continuïtat entre la història i les cançons.[25]
El guanyador d'aquesta competició entre l'opereta i el teatre musical va ser el públic, que necessitava un entreteniment que l'esvaís durant els temps foscos de laI Guerra Mundial, i que s'abocà als teatres a veure els èxits del teatre musical comMaid of the Mountains,Irene (que amb 670 funcions va marcar un rècord a Broadway fins aHellzapoppin, el 1938) i, especialmentChu Chin Chow, (que rutllà en 2,238 funcions, més del doble que qualsevol musical anterior, i que marcà un rècord durant 40 anys fins aSalad Days); i així com revistes populars comThe Bing Boys Are Here. El llegat d'aquests compositors d'operetes va servir d'inspiració a la nova generació que arribaria als anys 20 i 30, entre els que apareixerienRudolf Friml,Irving Berlin,Sigmund Romberg,George Gershwin iNoël Coward; que alhora influenciarien a Rodgers, Sondheim, i a molts més durant el segle.[26]
Al mateix temps, la primacia del teatre musical britànic a la fi del segle xix va decaure i a poc a poc es va veure substituït per les innovacions americanes des de les primeres dècades del segle xx, quanGeorge M. Cohan omplia els teatres amb vius entreteniments, els compositorsTin Pan Alley començaren a produir èxits internacionals, es creaven estils nous com elragtime i eljazz, i elsShubert Brothers començaren a controlar els teatres de Broadway. L'escriptorAndrew Lamb afirma quel'èxit dels treballs nord-americans respecte als europeus en les primeres dècades del segle xx arribà per un canvi en el rerefons social. L'operativitat i els estils teatrals de les estructures socials del segle xix van ser substituïdes per un estil musical més apte a la societat del segle xx i al seu idioma vernacle. Va ser a Amèrica on va emergir aquest estil més directe, i va ser a Amèrica on va poder florir en una societat en desenvolupament menys hieràtica que la tradició delxix.[27]
El cinema era un desafiament per a l'escenari. En un inici, el cinema era mut i només representava una tímida amenaça pel teatre; però a final de la dècada dels 20, pel·lícules comThe Jazz Singer tenien un so sincronitzat, i els crítics es preguntaren si el cinema arribaria a substituir al teatre. Els musicals durant els Bojos Anys 20 passaven pelvodevil, elmusic hall i d'altres entreteniments lleugers, amb una tendència a ignorar la trama en favor d'emfatitzar als protagonistes, amb grans rutines de ball i cançons populars. Durant la primera meitat del segle xx, la música popular va estar dominada pels escriptors de teatre. Molts espectacles eren revistes amb un argument mínim. Per exemple,Florenz Ziegfeld produí anualment espectaculars revistes de cançons i ball a Broadway, amb decorats extravagants i un elaborat vestuari, però gairebé no hi havia lligam entre els diversos números. A Londres, lesAldwych Farces tenien un èxit similar, amb estrelles comIvor Novello molt populars. Aquests espectacles també feien augmentar els costos de producció, i muntar un musical era cada vegada més car.
Deixant de banda aquests entreteniments frívols, el drama va fer un pas de gegant amb Victor Herbert i l'operetaShow Boat, que s'estrenà el 27 de desembre de 1927 alZiegfeld Theatre aNova York, i que representà la fusió completa del llibret i la partitura.Show Boat, amb llibret de lletres adaptades perOscar Hammerstein II iP. G. Wodehouse i música deJerome Kern, a partir de la novel·la deEdna Ferber, presentà un nou concepte que encantà immediatament al públic.Aquí tenim un gènere completament nou, una obra musical que es distingeix de la comèdia musical. Ara... l'obra és el centre, i tota la resta està supeditat a l'obra. Ara... ve la integració completa de les cançons, l'humor i els números de producció en una única i inextricable entitat artística.[28] La producció original rutllà en 572 (o 575, depenent de la font) funcions; tot i que es quedà pel darrere de les produccions londinenques, en queThe Beggar's Opera començà en unes sorprenents 1.463 funcions al Lyric Theatre deHammersmith, Anglaterra.
LaGran Depressió afectà les audiències teatrals a ambdós costats de l'Atlàntic, i la gent no tenia diners per gastar-se en entreteniment. A més, la irrupció del cinema sonor i els seus preus barats eren un gran desafiament per a tota mena de teatres. Només alguns pocs espectacles aconseguiren superar a Broadway o a Londres el llistó de les 500 funcions. Però, malgrat això, va ser un moment molt excitant en el desenvolupament del teatre musical. Encoratjats per l'èxit deShow Boat, els equips creatius començaren a seguir elformat d'aquest èxit.Of Thee I Sing (1931), una sàtira política amb música de George Gershwin i lletres d'Ira Gershwin iMorrie Ryskind, va ser el primer musical guardonat amb elPremi Pulitzer.The Band Wagon (1931), protagonitzat perFred Astaire i la seva germana Adele.Anything Goes (1934), deCole Porter va confirmar la posició d'Ethel Merman com a Primera Dama del Musical, títol que mantindria durant molts anys.As Thousands Cheer (1933), deIrving Berlin iMoss Hart, va ser un èxit que marcà el darrer show deMarilyn Miller i el primer espectacle de Broadway protagonitzat per una afroamericana,Ethel Waters.[29]
Els escriptors britànics, comNoel Coward oIvor Novello, seguiren escrivint musicals sentimentals i passats de moda, comThe Dancing Years. De manera semblant, Rodgers & Hart tornaren de Hol·lywood per presentar una sèrie d'èxits de Broadway, incloent-hiOn Your Toes (1936, ambRay Bolger, el primer musical de Broadway que va fer un ús dramàtic de la dansa clàssica)Babes in Arms (1937),I'd Rather Be Right, una sàtira política ambGeorge M. Cohan com el President Roosevelt, iThe Boys From Syracuse (1938); a més deCole Porter, qui també va escriure una sèrie d'èxits comAnything Goes (1934) andDuBarry Was a Lady (1939). Porter posteriorment escriuria d'altres clàssic somCan-Can (1953) iSilk Stockings (1955); però el musical de més llarga durada a la dècada dels 30 va serHellzapoppin' (1938), una revista amb participació del públic que es representà en 1.404 funcions, i que situà un nou rècord a Broadway que no va ser batut fins aOklahoma!.
Malgrat les dificultats econòmiques del moment i la competència del cine, els musicals van sobreviure. De fet, el moviment cap a la sàtira política aOf Thee I Sing,I'd Rather Be Right oKnickerbocker Holiday, juntament amb la sofisticació musical de compositors com Gershwin, Kern, Rodgers i Weill, i l'estil naturalista dels diàlegs creat pel directorGeorge Abbott van mostrar que el musical era quelcom més que els gags i les noies delGay Nineties oRoaring Twenties, o que el romanç sentimental de l'opereta.
La dècada de 1940 començaria amb nous èxits de Porter,Irving Berlin, Rodgers & Hart, Weill i Gershwin, alguns dels quals farien més de 500 funcions mentre que l'economia reflotava, tot i que els canvis artístics encara estaven a l'aire.
Oklahoma!, deRodgers & Hammerstein, completà la revolució iniciada perShow Boat, integrant completament tots els aspectes del teatre musical, amb una trama cohesionada, cançons que seguien l'acció de la història, i uns balls que avançaven l'argument i desenvolupaven els personatges, en lloc d'usar el ball com una excusa per fer sortir noies per l'escenari. Rodgers i Hammerstein contractaren la coreògrafa de balletAgnes de Mille, qui usava els moviments diaris per ajudar els personatges a expressar les seves idees. Definí les convencions del musical pujant el teló del primer acte i mostrant, en lloc d'un grup de coristes, una dona batent mantega i cantantOh, What a Beautiful Mornin'. Va ser el primer espectacle de Broadway de gran afluència, amb un total de 2.212 funcions, passant posteriorment al cinema. William A. Everett i Paul R. Laird van escriure que a partir d'aquell moment es començarien a identificar les èpoques al teatre d'acord amb la seva relació ambOklahoma!"[30]
'"Després d'Oklahoma!, Rodgers i Hammerstein van ser els contribuents més importants a les formes del musical... els exemples van aparèixer en la creació d'obres vitals, sovint riques de pensament social, que van donar prou coratge a altres escriptors qualificats per crear musicals propis".[28] Tots dos junts crearen una col·lecció extraordinària amb alguns dels títols més celebrats, comCarousel (1945),South Pacific (1949),The King and I (1951) oThe Sound of Music (1959).
Americana va aparèixer a Broadway durant l'Època Dorada, mentre que els espectacles del temps de guerra apareixien. Un exemple podria serOn the Town (1944), escrit perBetty Comden iAdolph Green, amb música deLeonard Bernstein i coreografia deJerome Robbins. El musical succeeix durant la guerra, quan tres mariners tenen un permís de 24 hores a Nova York. Durant el dia, cadascun coneix una noia. Les 3 dones tenen un poder específic cap als mariners, com si diguessin, "Vine! Necessito un home!". L'espectacle també donava la impressió d'un país amb un futur incert, el mateix que els succeïa als mariners quan havien de deixar a les noies.
Els personatges eclèctics deDamon Runyon formaven el nucli deGuys and Dolls, (1950, 1,200 funcions) deFrank Loesser iAbe Burrows; i lafebre de l'or de Califòrnia va ser l'argument dePaint Your Wagon (1951), d'Alan Jay Lerner iFrederick Loewe. La relativament curta estada d'aquest espectacle als escenaris (només 7 mesos) no va acobardir aLerner & Loewe per tornar a col·laborar de nou, en aquesta ocasió ambMy Fair Lady (1956), una adaptació delPygmalion deGeorge Bernard Shaw, protagonitzada perRex Harrison iJulie Andrews, que amb 2.717 funcions va ser l'espectacle de més llarga duració durant molts anys. Les adaptacions de Hol·lywood de tots aquests musicals els van fer molt populars a tot el món.The Boy Friend (1954) es representà en 2.078 funcions a Londres, esdevenint durant un breu temps el tercer musical de més llarga durada (després deChu Chin Chow iOklahoma!); i fins que va ser superada perSalad Days. Un altre rècord va ser marcat perThe Threepenny Opera, que rutllà en 2.707 funcions, esdevenint el musical de l'off-Broadway de més llarga duració fins aThe Fantasticks. La producció també trencà motlles al demostrar que els musicals també podien tenir beneficis representant-se aloff-Broadway en petita escala i amb una orquestra de petit format. Això quedà confirmat el 1959 quan un revival deLeave it to Jane deJerome Kern iP. G. Wodehouse, rutllà durant més de dos anys. La temporada 1959-1960 de l'off-Broadway va incloure una dotzena de musicals i revistes, incloent-hiLittle Mary Sunshine,The Fantasticks iErnest in Love, una adaptació musical de l'èxit d'Oscar Wilde,La importància de ser Frank.[31]
Leonard Bernstein, 1971
Igual que aOklahoma, la dansa era una part integral deWest Side Story (1957), que transportavaRomeo i Julieta a l'actualitat a Nova York; i convertint les famílies rivals dels Montesco i Capuletos en bandes rivals, els Jets i els Sharks. El llibret va ser adaptat perArthur Laurents, amb música deLeonard Bernstein i lletres del nouvingutStephen Sondheim. Si bé els crítics la van aclamar, no va aconseguir ser un èxit de públic, que preferí la petita ciutat de River City, Iowa, on tenia llocThe Music Man deMeredith Willson al Upper West Side deManhattan. Aparentment, els votants delsPremis Tony pensaven igual, ja que la segona resultà més premiada.West Side Story tingué una respectable estada de 732 funcions (1.040 al West End), mentre queThe Music Man va estar-se gairebé el doble, amb 1.375. En canvi, l'adaptació cinematogràfica deWest Side Story va ser un gran èxit.
Laurents i Sondheim es tornaren a reunir perGypsy (1959, 702 funcions), amb música deJule Styne, per a presentar la història sobre la mare més obsesivament conductora dels seus fills: la mama Rose, mare de lastripperGypsy Rose Lee. La producció original es representà en 702 funcions, i ha tingut 4 revivals, ambAngela Lansbury,Tyne Daly,Bernadette Peters iPatti LuPone prenent el paper queEthel Merman va fer famós.
El 1960,The Fantasticks va ser produït per primera vegada al Off-Broadway. Aquest espectacle íntim es representà durant més de 40 anys al Sullivan Street Theatre deGreenwich Village, esdevenint el musical de més llarga duració de tota la història. Els seus autors també produïren d'altres treballs innovadors a la dècada dels 60, comCelebration iI Do! I Do!, el primer musical de Broadway amb només dos personatges. Els 60 també veurien arribar diversos musicals de gran èxit de públic, comFiddler on the Roof (1964; 3.242 funcions),Hello. Dolly! (1964; 2.844 funcions),Funny Girl (1964; 1.348 funcions), iMan of La Mancha (1965; 2.328 funcions); així com altres peces més arriscades comCabaret, abans que emergissin elsmusicals rock. En aquesta dècada també començarien a despuntar dos noms que tindrien un impacte considerable en la història del teatre musical Stephen Sondheim iJerry Herman.
Mentre que alguns crítics han argumentat que alguns musicals de Sondheim són menys populars degut a la seva gens habitual sofisticació en les lletres i la seva complexitat musical, d'altres han lloat aquestes característiques del seu treball, així com la interaccionació de les lletres i la música en els seus espectacles. Algunes de les innovacions més notables de Sondheim inclouen un espectacle presentat a l'inrevés (Merrily We Roll Along), i el ja mencionatAnyone Can Whistle, en el que el primer acte acaba amb el repartiment dient al públic que estan bojos.
Jerry Herman també tingué un paper significatiu al teatre musical nord-americà, començant amb la seva primera producció a Broadway,Milk and Honey (1961, 563 funcions), que tractava sobre la fundació de l'estat d'Israel, i seguí amb èxits comHello, Dolly! (1964, 2,844 funcions),Mame (1966, 1,508 funcions), iLa Cage aux Folles (1983, 1,761 funcions). Fins i tot els seus espectacles de menys èxit comDear World (1969) iMack & Mabel (1974) tenien partitures memorables (Mack & Mabel posteriorment seria modificada, convertint-se en un èxit a Londres). A més, diverses d eles tonades de Herman s'han convertit en cançons molt populars, com "Hello, Dolly!", "We Need a Little Christmas", "I Am What I Am", "Mame", "The Best of Times", "Before the Parade Passes By", "Put On Your Sunday Clothes", "It Only Takes a Moment", "Bosom Buddies", o "I Won't Send Roses", enregistrades per artistes comLouis Armstrong,Eydie Gorme,Barbra Streisand,Petula Clark iBernadette Peters. El cançoner de Herman ha estat subjecte de dues populars revistes:Jerry's Girls (Broadway, 1985), iShowtune (off-Broadway, 2003).
El musical començà a divergir cap a la fi dels anys 50 del segle xx. Lamúsica rock també seria usada en diversos musicals, començant perHair, on no només apareixia música rock, sinó que també apareixia la nuesa i opinions controvertides sobre laGuerra del Vietnam, les relacions racials i diversa problemàtica social més.
Després deShow Boat iPorgy and Bess, mentre que la lluita a Amèrica pelsdrets civils de les minories progressava, Hammerstein,Harold Arlen,Yip Harburg i d'altres es llançaren a escriure més musicals que fomentessin la normalització de la tolerància social de les minories, demanant l'harmonia racial. Entre els primers treballs de l'Era d'Or dirigits cap a la tolerància racial apareixenFinian's Rainbow,South Pacific, iThe King and I. A l'acabament de l'Era d'Or també aparegueren diversos musicals que tractaven sobre eljudaisme i els costums jueus, comFiddler on ther Roof,Milk and Honey,Blitz! i posteriorment,Rags. En un inici,West Side Story estava situat alLower Estate Side, durant les festes de Pasqua; les bandes rivals estaven formades per jueus i per italians catòlics, però finalment l'equip creatiu va decidir que el conflicte entre polonesos i portorriquenys estava més fresc.[32]
La tolerància ha esdevingut una temàtica important als musicals en les dècades recents. El final deWest Side Story deixava un missatge de tolerància racial. Cap a la fi dels anys 1960, els musicals ja eren racialment integrats, amb els membres blancs i negres dels repartiments cobrint qualsevol paper, com succeïa aHair.[33] Els repartiments en alguns musicals són una temptativa per representar la comunitat com a subjecte del drama, com succeïa aRent o aIn the Heights. L'homosexualitat també ha estat explorada en alguns musicals, començant perHair i, posteriorment i de manera més oberta, aLa Cage aux Folles oFalsettos.Parade és una exploració tant de l'antisemitisme i el racisme històric americà.
1975 portà un dels grans èxits del teatre musicals a l'escenari.A Chorus Line emergí de sessions de teràpia enregistrada perMichael Bennet partint d'assaigs de Gypsy. De centenars d'hores enregistrades,James Kirkwood, Jr. iNick Dante van treure un llibret sobre una audició per a un musical, on hi apareixien moltes històries de la vida real que s'havien enregistrat, així com diverses variacions sobre les pròpies experiències. Amb música deMarvin Hamlisch i lletres deEdward Kleban,A Chorus Line s'estrenà al baix Manhattan. El boca-orella funcionà com mai entre el públic, alhora que els crítics es desfeien en elogis. L'espectacle es desplaçà alShubert Theatre, on semblava que s'hi estaria per sempre. L'espectacle guanyà elPremi Tony i elPremi Pulitzer, i la seva cançóWhat I Did for Love esdevingué un èxit a l'instant.
Clarament, el públic de Broadway estava disposat a donar la benvinguda a noves formes de musicals.John Kander iFred Ebb exploraren l'ascens delnazisme aAlemanya aCabaret, i l'època de la Prohibició aChicago, emprant tècniques antigues delvodevil per narrar la seva història d'assassinats i mitjans de comunicació.Pippin, deStephen Schwartz, estava situat a l'època deCarlemany. La pel·lícula autobiogràfica8½ deFederico Fellini, esdevinguéNine, deMaury Yeston. Al final de la dècada,Evita presentava una seriosa biografia política, mentre queSweeney Todd era el precursor dels grans musicals foscos dels 80, comLes Misérables,Miss Saigon iThe Phantom of the Opera, basats en històries dramàtiques, unes profundes partitures i efectes espectaculars. No obstant això, els valors antics també assoliren èxits com en els casos deAnnie,42nd Street oMy One and Only, i també es realitzaren populars revivals deNo, No, Nanette iIrene.
Els vuitanta van arrencar amb el musicalFame (1980), d'Alan Parker, pel·lícula que narra les vivències dels estudiants de la New York High School of Performing Arts, llur esforç per a aconseguir l'èxit en el món artístic i llur lluita personal per a fer front a les dificultats socials i econòmiques. És un exemple d'aquesta nova sensibilitatrealista que s'havia anat despertant dins del món del musical cap a les problemàtiques socials, en contraposició a les grans produccions delsanys cinquanta que perseguien més l'evasió i l'entreteniment, i que alsnoranta tornaríem a trobar ambRent.
AlsEUA, la dècada dels 80 i dels 90 va veure l'arribada i la influència delsmega-musicals o delsmusicals-pop europeus, que normalment presentaven una música molt influenciada pel pop, grans repartiments i escenografies i que s'identificaven pels seus efectes notables: una aranya que queia (aPhantom) o un helicòpter que aterrava a l'escenari (aMiss Saigon). Molts d'ells estaven basats en novel·les o d'altres obres literàries. Entre els autors més importants d'aquests mega-musicals està l'equip francès format perClaude-Michel Schönberg iAlain Boublil, responsables deLes Misérables, que seria el musical internacional de més llarga duració de tota la història. L'equip, amb la col·laboració deRichard Maltby, Jr., seguí produint èxits, comMiss Saigon (inspirat en l'òpera de PucciniMadame Butterfly).
Elaine Paige, la Primera Dama del Teatre Musical Britànic
El compositor britànicAndrew Lloyd Webber tingué també grans èxits ambEvita, basat en la vida de la líder argentinaEva Perón, iCats, adaptat dels poemes deT.S. Eliot, ambdós protagonitzats originalment perElaine Paige, els èxits de la qual han fet que sigui considerada com la Primera Dama del Teatre Musical Britànic. Entre els altres èxits de Lloyd Webber apareixenStarlight Express, famós per ser interpretat en patins de línia;The Phantom of the Opera, adaptat de la novel·la deGaston Leroux "Le Fantôme de l'Opéra"; iSunset Boulevard, adaptació musical de lapel·lícula homònima. Diversos d'aquests treballs han estat representats (i algun encara segueix) durant dècades tant a Nova York com a Londres.
Amb l'augment de l'escala i dels costos dels musicals, l'estil va ser de vegades enfatitzat en favor de la substància durant les dues darreres dècades del segle xx. Paral·lelament, no obstant això, diversos escriptors trencaren amb aquesta moda i començaren a crear espectacles a una escala menor, però aclamats per la crítica i financerament rendibles, comFalsettoland,Passion,Little Shop of Horrors,Bat Boy: The Musical, oBlood Brothers. Els arguments varien enormement, així com l'estil de la música, però sovint són produïts a l'off-Broadway (o als petits teatres londinencs), i tenen uns repartiments menors i són, generalment, unes produccions molt menys cares, sovint remarcables per la seva imaginació i el seu caràcter innovador.[34]
El cost de les entrades tant a Broadway com al West End (i, per extensió, allà on s'ha representat un gran musical) ha anat augmentant alhora que els seus costos, i s'estava advertint el risc que aquests musicals només poguessin ser vistos per uns públics cada cop menors. El musicalRent, deJonathan Larson, (basat en l'òperaLa Bohème), va ser presentat i dirigit per incrementar la popularitat dels musicals entre el públic jove. Presentava un repartiment jove, i la música estava altament influenciada pel rock dur. El musical esdevingué un gran èxit. Els seus joves fans (molts d'ells estudiants) feien cua durant hores alNederlander Theatre a l'espera de guanyar un sorteig que els permetia comprar entrades de primera filera a $20.[35]
Avui el menys habitual és que hi hagi un únic productor, comDavid Merrick oCameron Mackintosh, darrere d'una producció. Els conglomerats empresarials dominen Broadway, i sovint es realitzen aliances per portar a escena musicals que requereixen una inversió de 10 milions de dòlars, si no més. El 2002,Thoroughly Modern Millie tenia una llista de 10 productors, tant a nivell individual com empreses.[36] Habitualment, les produccions de l'off-Broadway són molt menors i molt menys cares, i per tant, el desenvolupament dels nous musicals s'ha incrementat als petits teatres de Nova York i Londres; per exemple, musicals comSpring Awakening oGrey Gardensvan ser desenvolupats a l'off-Broadway abans de fer el salt a Broadway.
Diversos musicals han tornat al format espectacular que tant d'èxit va tenir als 80, en espectacles comPhantom of the Opera iStarlight Express, reprenent lesextravaganzas que han aparegut al teatre de vegades durant tota la història del teatre, d'ençà que els romans realitzaven batalles navals fingides. Exemples d'això els tenim en les adaptacions deGone With the Wind (2008) iThe Lord of the Rings a Londres (2007), anunciada com la major producció de la història del teatre musical. Per l'altre costat,The Drowsy Chaperone,The 25th Annual Putnam County Spelling Bee oXanadu van ser les alternatives de Broadway en que l'espectacle es representava sense interrupció, amb espectacles que duraven poc menys de dues hores. Els dos darrers, juntament amb treballs comAvenue Q, també representen la possibilitat de presentar musicals de petita escala i capaços d'obtenir beneficis.
Per un altre costat, diversos programes de televisió han fet episodis com un musical. Entre els exemples trobem episodis de sèries comAlly McBeal,Xena,Buffy the Vampire Slayer,That's So Raven,Dària,OzVariety,Scrubs. En altres sèries s'han inclòs escenes on els personatges de sobte comencen a cantar i a ballar a l'estil del teatre musical durant un episodi, com ha succeït en sèries comThe Simpsons,30 Rock,Hannah Montana,South Park oFamily Guy.
Si bé el musical com a tal on més ha proliferat és als Estats Units i al Regne Unit, per tot Europa s'han produït diverses formes d'òpera lleugera popular i d'operetes, com lasarsuela a Espanya. Tot i que aquesta tradició ja existia, ha estat en les darreres èpoques en què el musical ha esdevingut més actiu.
Els musicals d'altres països angloparlants (notablement Austràlia i el Canadà) arriben de vegades a Broadway o a Londres (com per exemple,The Boy from Oz oThe Drowsy Chaperone).Sud-àfrica té una escena activa de teatre musical, amb revistes comAfrican Footprint iUmoja i musicals comKat and the Kings iSarafina!.
Al Japó, darrerament han aparegut noves formes de teatre musical, tant animat com en viu, principalment basat enanime imanga, comKiki's Delivery Service oTenimyu. La popular sèrieSailor Moon té 29 musicals. Des del 1914, la popular companyia formada per donesTakarazuka Revue han realitzat una sèrie de revistes populars, tenint actualment 5 companyies en gira.
The Broadway League anuncià que a la temporada 2007-08 es van vendre 12,27 milions d'entrades pels espectacles de Broadway, amb uns ingressos de gairebé 1.000 milions de dòlars.[38] A la memòria també s'afirmava que gairebé el 65% de les entrades de Broadway havien estat adquirides per turistes, dels quals un 16% eren estrangers[39] (aquestes xifres no inclouen els espectacles de l'Off Broadway i similars). La Society of London Theatre informà que el 2007 es marcà un rècord d'assistència a Londres, amb 13,6 milions d'entrades venudes pels teatres del Central London, i uns ingressos per taquillatge de £469,7 milions.[40] També, com s'ha dit abans, l'escena internacional dels musicals ha estat particularment activa en els darrers anys.
Tot i això, Stephen Sondheim s'ha mostrat menys optimista:
«
Hi ha dues menes d'espectacles a Broadway; els revivals i la mateixa mena de musicals una vegada i una altra. Si compres entrades per "The Lion King" amb un any d'anticipació, i essencialment una família... passa que els fills pensen que el teatre és allò: un espectacle musical que veus una vegada a l'any, una versió en escena d'una pel·lícula. Això no té res a veure amb el teatre. No crec que el teatre mori per això, però mai no serà el que va ser... És una atracció turística. "[41]
»
Però l'èxit de materials originals comAvenue Q,Urinetown, oSpelling Bee, així com imaginatives revisions de pel·lícules comMillie, una noia moderna,Hairspray,Billy Elliot oThe Color Purple, o la transformació d'obres de text en musicals, comSpring Awakening, han motivat que l'escriptor John Kenrick es pregunti:
«
El musical és mort?... absolutament no! Canviant? Sempre. El musical ha estan canviant contínuament des queOffenbach va fer la seva primera reescriptura al 1850. I el canvi és el signe més clar que el musical és un gènere viu i creixent. Tornarem a l'anomenada "era d'or", amb musicals en el centre de la cultura popular? Probablement no. El gust del públic ha canviar, i les arts comercials només poden aguantar allà on ho permeti el públic que paga[10]
D'un temps ençà a Catalunya s'han començat a crear i produir musicals. La companyia que en aquest sentit ha estat més prolífica ha estatDagoll Dagom (fundada l'any 1974) que ha creat, produït i representat musicals com Antaviana,La nit de Sant Joan, Glups,Mar i cel oFlor de Nit, entre molts d'altres.Gaudí, d'Albert Guinovart va ser produïda per focus i representada alBarcelona Teatre Musical. Al mateix temps s'han produït, també, adaptacions de musicals d'èxit a Londres i Broadway; i,aprofitant el bon moment del musical, s'han produït adaptacions d'operetes deW. S. Gilbert iArthur Sullivan comEl Mikado oThe Pirates of Penzance. En els darrers anys han proliferat arreu els espectacles a base de cançons prou conegudes de grups de culte, els anomenatsmusicaljukebox, com per exempleMamma Mia, estrenada a Londres, a base de cançons del grupABBA,We will rock you, amb cançons deQueen, oHoy no me puedo levantar, partint del repertori deMecano.
1988Mar i cel. Dagoll Dagom. Text. Xavier Bru de Sala, basat en l'obra d'Àngel Guimerà. Música Albert Guinovart, DireccióJoan Lluís Bozzo. Direcció musical Xavier Casademunt
1988El Giravolt de maig de Josep Carner. Música Eduard Toldrà. Direcció musical Joan Josep Olives. Direcció Domènech Reixach
1998Guys & Dolls de Frank Loesser, Jo Swerling &Abe Burrows. TNC Direcció musical Manuel Gas. Direcció escènica Mario Gas.
1990Estan tocant la nostra cançó. Música Mervin Hamlisch. Lletra Carole Bayer Sager. Direcció Ricard Reguant. Direcció musical Joan Vives Santfeliu.
1990Jo no em quedo per vestir sants, Ester Formosa
1991Snoopy, El musical. De Charles M.Sculz. Música Larry Grossman. Lletra Hal Hackady Direcció Ricard Reguant. Direcció musical Jordi Doncos.
1992Flor de Nit, de Dagoll Dagom. Música Albert Guinovart. Llibret Manuel Vázquez Montalbán. DireccióJoan Lluís Bozzo. direcció musical Josep Maria Duran.
2004De l'Òpera al musical. El musical més petit 2. DireccióDaniel Anglès. Direcció musical Xavier Torras
2004Mar i Cel de Dagoll Dagom, Text: Xavier Bru de Sala, basat en l'obra d'Àngel Guimerà. Música Albert Guinovart, DireccióJoan Lluís Bozzo. Direcció musical Joan Vives Santfeliu
2005Paradís. Música Albert Guinovart. Direcció Josep Maria Mestres.
2008Sondheim (Déus dels Teatres somrieu). Direcció Oscar Mas
2008Cançons per un nou món. Música i lletra: Jason Robert Brown. Direcció Cristina Raventós i Irene Hernández. Direcció musical Joan Casals i Raül Patiño
2008Aquests 5 anys. El musical més petit. Música i lletra Jason Rober Brown. Direcció musicalSergi Cuenca. DireccióDaniel Anglès
2014Nevares (en concert) Text i música: Ignasi Roda. Direcció musical Pep Pladellorens
2014Mar i Cel. Dagoll Dagom. Text: Xavier Bru de Sala, basat en l'obra d'Àngel Guimerà. Música Albert Guinovart, DireccióJoan Lluís Bozzo. Direcció musical Joan Vives Sanfeliu
1993.I Ara què, Xènia, Dirigida i Realitzada per Ricard Reguant i produïda per TV3. Protagonitzada per Àngels Gonyalons i Carles Sabater. La música de la careta era de IA & Batista 12 capítols i l'especial de cap d'any 1993
Números musicals de la sèrie:
M'agrada la ciutat, del musicalThe Act
Perquè no et vols casar, del musicalThe Act
Lola ho vol, del musicalDamn Yankees
Fes el boig, del musicalThe Pirate
Saps què m'han dit?, del musicalHigh Society
Viva las Vegas
Quina foto, del musicalHalf a Sixpence
Els temps canvien, de la Pel·lícula musicalAll That Jazz
Sempre voldré viure amb tu, del musicalThe Boyfriend
Quan fa calor, del musicalKiss Me Kate
Quan és el moment d'actuar, del musicalHello Dolly
L'últim vall del món, del musicalMiss Saigon
Especial cap d'any 1993:
Cap d'any a TV3 (There's No Business Like Show Business), del musicalAnie Get Your Gun
Una dona Sensacional (Beautiful girls), del musicalFollies
One, del musicalA Chorus Line
Samba, de Jordi Doncos
L'estil (Style), del musical4 Gàngsters de Chicago
Seré millor (Number one), del musicalThe Trap
Bli-Blip, del musicalSophisticated Ladies
La gespa és molt més verda (The Grass Is Always Greener), del musicalThe Woman of the Year
Bye bye Birde
2012.Fem un musical. Dirigit per Antoni Font i produït pel 9TV i El Teatre l'Atlàntida. 12 Programes 1 especial cap d'any i 1 gala final de càsting en directe. Guanyador a la 32a edició dels Premis de Televisió Local de Catalunya, com el millor programa de televisió local de 2012.
Fem un musical és una iniciativa de L'Atlàntida, Centre d'Arts Escèniques d'Osona i de l'Ajuntament de Vic, amb el suport de la Fundació La Caixa i d'El 9 TV. Es tracta d'un projecte participatiu per a nens i nenes entre catorze i divuit anys, inclòs dins la Proposta d'Arts Escèniques per a les Escoles de Vic. El projecte Fem un Musical s'estructura en diverses etapes durant el curs escolar 2011-2012; comença amb un procés de repartiment de papers i de funcions entre els alumnes que es presenten voluntàriament, i acaba amb la representació d'un espectacle musical a L'Atlàntida, a la fi d'abril.
Aquest espectacle va serJoseph i l'Increïble abric en Technicolor, d'Andrew Lloyd Webber i Tim Rice. Dirigit Per Antoni Font, amb Coreografia de Karina Amato i direcció musical de Ramon Ferrer i Joan Gudayol.
Everett, William A..The Cambridge companion to the musical. Cambridge University Press, 2002, p. 310 (Cambridge companions to music).ISBN 978-0-521-79189-2.
Flinn, Denny M.Musical! : a grand tour : the rise, glory and fall of an American institution. Nova York: Schirmer Books, c1997, p. 556.ISBN 978-0-02-864610-7.
Gokulsing, K. Moti; Dissanayake, Wimal [1998].Indian popular cinema : a narrative of cultural change. Revised and updated. Stoke-on-Trent: Trentham, 2004, p. 161.ISBN 978-1-85856-329-9.
Hoppin, Richard H..Anthology of medieval music. Nova York, NY: Norton, 1978, p. 177 (Norton introduction to music history).ISBN 978-0-393-09080-2.
Horn, Barbara Lee.The age of Hair: evolution and impact of Broadway's first rock musical. Nova York, NY: Greenwood Press, 1991, p. 166.ISBN 978-0-313-27564-7.
Morley, Sheridan.Spread a little happiness : the first hundred years of the British musical. Londres: Thames and Hudson, c1987, p. 224.ISBN 978-0-500-01398-4.
Shakespeare, William [First published 1623]. Orgel, Stephen.The tempest. Oxford University Press, 1998, p. 248 (The Oxford Shakespeare).ISBN 978-0-19-283414-0.
Thornton, Shay. «A Wonderful Life» (PDF) p. 27. Houston, TX: Theatre Under the Stars, 2007. Arxivat de l'original el 27 de novembre 2007. [Consulta: 12 novembre 2009].
Bloom, Ken; Frank Vlastnik.Broadway Musicals : The 101 Greatest Shows of All Time. New York, New York: Black Dog & Leventhal Publishers, 2004-10-01.ISBN 1-57912-390-2.
Botto, Louis. Robert Viagas.At This Theatre. Applause Books, 2002-09-01.ISBN 1-55783-566-7.
Ganzl, Kurt.The Encyclopedia of Musical Theatre (3 Volumes). New York: Schirmer Books, 2001.
Kantor, Michael; Laurence Maslon.Broadway: the American musical. New York, New York: Bulfinch Press, 2004.ISBN 0-8212-2905-2.
Mordden, Ethan.Beautiful Mornin': The Broadway Musical in the 1940s. Nova York: Oxford University Press, 1999.ISBN 0-19-512851-6.
Traubner, Richard.Operetta: A Theatrical History. Garden City, NY: Doubleday & Company, 1983
