 | Per a altres significats, vegeu «Taxa (desambiguació)». |
Unataxa és una classe detributs que poden establir lesadministracions públiques. Es tracta d'ingressos de dret públic, regulades, juntament amb elsimpostos i les contribucions especials, peldret tributari.
S'exigeixen per les administracions públiques (subjecte actiu) i han de ser pagades pels ciutadans o per altres administracions públiques (subjecte passiu) de formano voluntària, bé per estar obligats a rebre el servei que hi és associat (recollida d'escombraries domiciliàries), bé perquè no hi ha cap altreagent econòmic que presti el servei (una única piscina pública al municipi...). Un altre motiu pot ser l'aprofitament especial de béns dedomini públic (vies públiques, espai radioelèctric, rius, costes, ports, etc.).
Des del punt de vista jurídic es diferencien del subgrup més important de tributs, elsimpostos, pel fet que les taxes estan associades amb la realització d'una activitat per part de l'administració que ha estat provocada pel subjecte passiu[1] (sol·licitud d'autoritzacions o llicències, entrada a l'única piscina municipal, recollida de la brossa, etc.), mentre que en el cas dels primers no existeix aquesta activitat administrativa, sinó tan sols algun fet o un negoci que posen en evidència la capacitat de contribuir (possessió o compra d'un bé, percepció d'una renda, percepció d'una herència, etc.)
Des del punt de vista econòmic les taxes són un ingrés d'importància quantitativa menor, excepte en el nivell d'administració local i s'associen amb el finançament dels costos necessaris per a prestar els serveis que les causen, en el cas concret de les taxes per prestació de serveis, o amb el valor teòric o de mercat de l'aprofitament especial o l'ús exclusiu, en els casos d'ús del domini públic.
En l'actualitat les taxes de les administracions centrals (estats, federacions) i subcentrals (comunitats autònomes, landers, cantons, regions) han perdut molta importància quantitativa i social. Les taxes continuen essent importants, això no obstant, al nivell local d'administració.
Les taxes del sector públic aCatalunya estan regulades per la Llei de taxes i preus públics de la Generalitat de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 3/2008, de 25 de juny.[2]
Lesentitats locals (municipis,províncies,comarques, illes, etc.), a través de les seves administracions (ajuntaments,diputacions,consells comarcals oinsulars,cabildos, etc.), i d'acord amb la normativa de l'Estat espanyol, poden establir taxes, per la utilització privativa o l'aprofitament especial del domini públic local, així com per a la prestació de serveis públics o la realització d'activitats administratives de competència local que es refereixin, afectin o beneficiïn de manera particular els subjectes passius.
En tot cas, tal com estableix el RD 2/2004, de5 de març, pel que s'aprova el text refós de laLlei reguladora de les hisendes locals (BOE 9/3/2004), tindran la consideració de taxes les prestacions patrimonials que estableixin les entitats locals per:
A) La utilització privativa o l'aprofitament especial del domini públic local.
B) La prestació d'un servei públic o la realització d'una activitat administrativa en règim dedret públic de competència local que es refereixi, afecti o beneficiï de forma particular al subjecte passiu, quan es produeixi qualsevol de les circumstàncies següents:
a) Que no siguin de sol·licitud o recepció voluntària per als administrats. A aquests efectes no es considerarà voluntària la sol·licitud o la recepció per part dels administrats:
b) Que no es prestin o realitzin pel sector privat, estigui o no establerta la seva reserva a favor del sector públic conforme a la normativa vigent.
Per a l'estudi de l'època medieval i per als estudis comparatius és necessari analitzar els principals impostos i taxes medievals.
Els termes medievals referents als impostos són específics i molt diferents dels impostos i termes actuals. Els termes més importants són els següents:
Eldret de la bolla era unimpost que gravava la producció deteixits, cobrat per laDiputació del General d'ençà de lesCorts generals de Montsó de1362-1363.
Elbovatge era unimpost que cobraven elsreis normalment a l'inici del regnat.
Sembla que gravava la possessió debestiar i els béns mobles i seents.
Existia ja en l'època deRamon Berenguer III (1096-1131), qui el va demanar per primera vegada el1118[3] i hom el pot relacionar amb lainstitució de laPau i Treva de Déu.
Elfogatge era unimpost directe creat en l'època dePere III. A vegades s'anomena genèricament fogatge[5] també elfogatjament, el document emprat per a distribuir-lo geogràficament.
Fou pactat a lesCorts de Barcelona de 1368, després de l'abolició de lagabella de la sal per tal que aquest nou impost no sols es cobrés en les terresreials, ans també en els dominis dels senyors laics i eclesiàstics.[6] L'organització del cobrament delsfogatges i de la confecció delsfogatjaments (el document amb la relació del desglossament territorial) restà en mans de lesCorts i aviat de laDiputació del General. A les Corts de 1368 es va regular la convocatòria militar en cas deprinceps namque amb l'aportació d'unservent (combatent) per cada 15focs, passant la responsabilitat de la mobilització als regidors delscomuns.[7]
Lagabella significa tant el monopoli de l'estat de certs productes de primera necessitat com unimpost directe que cobrava l'estat: Sal, vi, oli, blat o béns exportats… durant l'antic règim.[8][9] Per extensió també va aplicar-se als magatzems on es guardaven aquests productes.[10] Tenia diverses formes, podia ser unimpost indirecte odirecte. La seva forma més coneguda va ser la gabella de lasal, també anomenatselga osalga. Es pot comparar amb elsimposts sobre les begudes alcohòliques i els combustibles per a mitjans de transport. El mot prové de l'àrabqabala.
Lalleuda era unimpost que gravava l'entrada de mercaderies en unaciutat o en unterritori. D'ençà delsegle xiii, es redactaren llistes de productes amb l'impost que calia pagar en concepte delleuda per cadascun d'ells. Podem destacar la llista d'aranzels de lalleuda deBarcelona (any1222), la delport deTamarit (1243), la deCotlliure (1249), la dePerpinyà (de mitjansegle xiii), la deTortosa (1252), la deCambrils (1258), etc. També es cobravenlleudes aGirona, aVilafranca del Penedès, alPla de Barcelona, etc. Lalleuda era una de les principals entrades que rebia elmonarca en relació amb els diferents llocs delpatrimoni reial.Generalment era arrendada, molt sovint amercaders del lloc, cada any o cada dos anys.[11]
Antigament, dret que es pagava sobre la quantitat de cereals mesurada, el mesurament dels quals havia de fer-se amb la mesura pública o segons determinades normes oficials.[12]
Latalla,[20] com aimpost directe, és el que es recapta de forma personal. A Castella el procés d'imposició s'anomenava«tallación». El nom prové de l'antic costum de comptabilitzar les entregues de dinerstallant osques sobre pals, que es lliuraven per certificar el pagament. Aquesta manera de comptabilitzar és un vestigi dels temps prehistòrics. A Anglaterra va perdurar fins al 1826.[21]