 Grups taïnos a l'arribada dels espanyols al final del segle XV  | |
| Tipus | amerindis sud-americans iètnia |
|---|---|
| Llengua | Taïno |
| Religió | monoteisme ianimisme |
| Geografia | |
| Originari de | Antilles |
| Estat | Cuba,República Dominicana,Jamaica,Haití iEstats Units d'Amèrica |
Elstaïnos[1][2][3] (a vegades també -i erròniament- anomenats 'taïns' en català) van ser elshabitants precolombins de lesBahames,Antilles Majors i el nord de lesAntilles Menors. Es tracta d'un poble que va arribar procedent d'Amèrica del Sud, específicament de la desembocadura delriu Orinoco, passant d'illa en illa, reduint o assimilant els pobladors més antics,[4][5] com ara elsguanajatabeyes i elsciguayos, que eren cultures anteriors a l'arribada dels taïnos. La llengua taïna pertany a lafamília lingüística macroarawaka, que s'estén perAmèrica del Sud i elCarib.
En el moment de l'arribada deCristòfor Colom el1492, hi haviacacicats taïnos al territori de l'illaHispaniola (avuiHaití iRepública Dominicana), cadascun dirigit per uncacic o cap principal, a qui es rendia homenatge.Puerto Rico també va ser dividida en cacicats. Al cap o cacic de la tribu se li pagava un tribut significatiu. Els cacics tenien el privilegi de portar penjolls d'or anomenatsguanin, vivien en grans cases comunals (bohíos) rectangulars en lloc dels ovalats que habitaven els altres pobladors i s'asseien en tamborets de fusta quan rebien hostes. En el moment de la conquesta espanyola, els majors assentaments de població taïna arribaven a comptar fins a 3.000 persones cadascun. Els taïnos competien tradicionalment amb els seus veïnscaribs, un altre grup originari d'Amèrica del Sud, que vivien principalment a lesAntilles Menors.[6]La relació entre els dos grups ha estat objecte de molt estudi.
Durant gran part del segle xv, la tribu taïna estava sent desplaçada cap al nord-est del Carib (el que avui és Amèrica del Sud) per les incursions dels caribs. Moltes dones caribs parlaven llengua taïna a causa de la gran quantitat de dones taïnes captives entre elles.[7]
Al segle xviii, la societat taïna va ser devastada per malalties introduïdes pelseuropeus com ara laverola, així com altres factors com ara els matrimonis mixtos o interracials i l'assimilació forçada a l'economia de plantació queEspanya va imposar en les seves colònies delCarib, amb la posterior importació de treballadorsesclaus africans. El primer brot de verola registrat a l'illaHispaniola es va produir el desembre del1518 o gener del1519.[8]Malgrat tot, diversos pobles d'amerindis van sobreviure fins al segle xix aCuba. Quan els espanyols que van arribar per primera vegada a lesBahames,Cuba i l'illaHispaniola, el1492, i més tard aPuerto Rico, no hi portaven dones. Per tant, es van apariar amb les dones taïnes i van tenir descendència mestissa.[9]
Els taïnos tenien quatre classes socials: elsnabories, elsnitaïnos, elsbohiques i elscacics. A l'estructura sociopolítica, de caràcterteocràtic i guerrer, elcacic i elbohique representen els poders sobrenaturals del dia i la nit.
Els taïnos estaven dividits en gran nombre decacicats de desigual extensió. El cronistaFernández de Oviedo narra que a l'illaHispaniola hi havia cinc grans cacics sota els quals governaven uns altres de menor importància. Els cacics taïnos van rebre pacíficament els conqueridors, en considerar-los, com altres tants pobles d'Amèrica,déus arribats del cel.
No obstant això, davant del maltractament que van rebre per part dels nouvinguts, els cacics van organitzar els seus homes i van repel·lir les agressions que tenien el propòsit de sotmetre'ls i esclavitzar-los. Les armes modernes dels conqueridors va fer que hi hagués una lluita desigual que va portar a la derrota dels cacics taïnos.
Els poblats estaven situats en clarianes de laselva, terra endins, amb dues classes d'habitacles: elbohío (habitatge comú circular dels habitants delyucayeque) i elcaney (més gran, rectangular i amb finestres, on vivia el cacic amb la seva família). Aquests habitatges es construïen amb fulles d'hinea (que es recollien als rius i llacs), i fustes dels arbres capà prieto (Cordia alliodora) i canela cimarrona. Per dormir usaven hamaques teixides decotó - de fet, la paraulahamaca és d'origen taïno.
La vestimenta dels taïnos era ajustada al medi tropical on creixia la seva cultura. Els invasors espanyols van trobar els homes coberts amb poca roba i a les dones casades cobertes amb un davantal de palla, cotó o fulles anomenatnaguas. Les dones solteres anaven nues. Ambdós sexes s'aplicaven pintura corporal negra, blanca, vermella i groga. Es decoraven el cos ambtatuatges religiosos per protegir-se dels mals esperits i es perforaven les orelles i els llavis ambor,argent, pedra i petxina.
Confeccionavencistells iatuells deterrissa, tallaven la fusta, filaven xarxes i manufacturaven l'or, abundant als rius deCuba, de l'illaHispaniola i dePuerto Rico. Els espanyols en van espoliar més de deu tones d'or, tot esgotant les reserves de l'illa, i desposseïren els cacics dels pocs objectes d'interès que tenien als aixovars.
Elscacics practicaven lapoligàmia, infreqüent entre la gent comuna del poble. Aquesta pràctica estava justificada per l'excés de noies en edat núbil i perquè entre els taïnos era un deshonor no tenir fills. L'estatus i les relatives riqueses dels cacics, així com les poques aspiracions del poble, els permetien de posseir diverses dones. La poligàmia va créixer per la constant lluita contra elscaribs. Les nombroses baixes entre la població masculina i la imperiosa necessitat de fer augmentar la població van ser factors determinants per propagar la poligàmia entre les tribus taïnes antillanes. Elscacics tenien moltes dones, però eren dones obtingudes amb tractats, a les quals anomenavenlieguas. Aquestes dones les utilitzaven per mantenir la pau amb elscaribs i havien de ser verges. Elcacic Bohechio tenia 30 dones, però només convivia amb una: les altres eren per mantenir la pau amb els altresyucayeques.
La principal activitat econòmica dels taïnos era l'agricultura; per a això construïen sembrats que anomenaven conucs. Conreavenmandioca oyuca en les seves varietats dolça i amarga, per a això empraven abonaments i sistemes de reg; altres cultius importants eren:blat de moro,cacauet (ocacauet),pebre, pinya,cacau,patata,cotó itabac. Caçaven petits rosegadors oiguana, algunes varietats d'ocells com la higuaca, iserps; pescaven amb diverses tècniques empranthams, xarxes,verí, etc. Fabricaven objectes com l'hamaca, llits de llenya (o coyes, com en deien). Fermentaven la yuca per obtenir una beguda embriagadora anomenada UICU o cusubí. Elcasabe, que és una espècie de pa de yuca o coca circular de yuca torrada al sol o al foc, formava part de la seva dieta regular i és consumit encara avui dia a la zona del Carib. Encara es fabrica a Veneçuela (utilitzant una espècie de yuca amarga), República Dominicana i en la regió oriental deCuba.
Els taïnos tenien una creença religiosamonoteista, com molts indígenes de les Amèriques. La divinitat principal eraiaia, que ve de la paraula taïnayara (que significa "lloc" en llengua arawak taïna). La primera síl·laba "ia" simbolitza el món espiritual, i la segona el món material, i tot plegat vol dir "creador del món espiritual i del món material". També se l'anomenasemign (que vol dir "Déu" en llengua arawak taïna). En els llibres d'història se sol dir que erenpoliteistes, però això va ser una excusa dels espanyols per aconseguir que la reina d'Espanya legalitzés l'esclavitud.
La paraulacemí ozemí en llengua taïna significa "àngel" i designa els éssers espirituals de lamitologia taïna. Vet aquí el nom d'alguns: Yocajú Bagua Maorocoti, Opiel Guobiran, Baibrama, Corocote i Maketaurië Guayaba.
Inicialment es creia que Jurakan (amb la j pronunciat a lacastellana) o Khurakan (origen del termehuracà) era el déu del mal, ja que elpanteó va ser interpretat segons la creença dual delcatolicisme. En realitat, hi havia diversos esperits que, quan s'unien, causaven destrucció al poble taïno. Juracán era el nom que els taïnos donaven als fenòmens atmosfèrics coneguts avui per huracans i tempestes tropicals. En la creença taïna, qui realment desfermava aquests huracans era Guabancex, acompanyada per Guataubá i Cuatrisquie.
La muntanya més important en la cultura taïna era la muntanya actualment anomenada El Yunque (l'Enclusa), on feien les cerimònies principals per al seu Déu (el nom actual es deriva del mot "Yuké", que era el nom que els taïnos li donaven).
No obstant això, el tret més característic de lamitologia taïna era el de considerar els esperits lligats als homes i animals, plantes i éssers inanimats.
En les creences religioses de la cultura taïna, elshupia són els esperits dels morts i es diferencien delsgoeiza, els esperits dels vius. Tot i que la vidagoeiza tenia forma clara, després de la mort, l'esperit es donava a conèixer com unhupia i se n'anava a viure alCoaybay.
Aquestanimisme conferia albohití obohique, el metge bruixot, grans poders, en ser l'encarregat capaç de comunicar-se amb els esperits. Amb aquesta finalitat confeccionavenídols de cotó, pedra, os, petxina i altres materials, que rebien el nom dezemis ocemís. Elszemís tenien poders sobre l'home, ja que hi residien els esperits d'avantpassats morts, roques, arbres, etc.
El1907, en Fewkes va estudiar els ídols taïnos i va arribar a la següent conclusió: els taïnos creien en dos éssers sobrenaturals, anomenatszemís, que eren els progenitors dels altres. Aquests dos pares creadors estaven simbolitzats per ídols de pedra, fusta o fang, als quals adreçaven les oracions. En presència dels ídols celebraven elsritus per implorar bones collites. I un grup d'aquests zemís tutelaven i representaven als avantpassats del clan, per això el culte d'aquests ídols es trobava supeditat a les famílies i es guardaven a casa del cacic, que feia les funcions detemple.
Ramon Pané, un frare que entre1494 i1498 va viure entre els taïnos deSanto Domingo, fou contundent respecte a les creences religioses. Deia que Yocahú (el pare creador) viu en el cel, és un ésser immortal al qual ningú pot veure, i -encara que té mare- no té principi. Sa mare, deessa sense principi també, té diversos noms: Atabey, Yermao, Guacar, Apito i Zuimaco.
Oviedo, quan parla de la parella divina, diu: «El zemí és el senyor del món, del cel i de la terra. Yocahú és la divinitat suprema, fill i avi mític invisible i intangible com el foc, com el vent, el sol o la lluna. En els museusporto-riquenys hi ha abundants mostres d'aquests curiosos ídols. La forma dels zemís ha suscitat entre elsufòlegs variades especulacions.
Els taïnos es divertien de diferents maneres, com elball, lamúsica i el joc de pilota. Aquest darrer era conegut com abatu i es jugava en un espai anomenatbatey. El joc va despertar l'interès dels colonitzadors espanyols, perquè la pilota que utilitzaven (feta de les arrels de la planta anomenadacupey) rebotava, fenomen desconegut aEuropa. El joc de pilota es jugava entre dos equips de fins a 30 jugadors (homes i dones) que havien de mantenir la bola en l'aire amb l'espatlla, el colze, els malucs o qualsevol altra part del cos, excepte les mans o els peus.
Els principals rituals taïnos escenificaven danses sagrades anomenadesareitos, acompanyades de diversos instruments, principalmenttambors. Entre les plantes més utilitzades hi havia eltabac.L'arbre delcohoba (Anadenanthera peregrina) s'utilitzava durant una cerimònia religiosa ("el ritual de la cohoba") en la qual el cacic, el bohique i els nitaïnos es comunicaven amb els esperits.
Rudolf Schuller, enL'huracà: déu de la tempesta, i elPopol Vuh, assenyala molts paral·lelismes amb les tradicionsmaies. La comunitat de trets de la mitologia taïna amb la maia comprèn la idea fonamental de la dualitat dels demiürgs:Yocahú, el gran pare, iGuabancex, la gran mare serp, la còpula dels quals presideix el cicle solar. Això podria suggerir contactes entre aquests pobles, encara que és poc probable que existís un origen comú.
Malgrat això, la hipòtesi més acceptada és la procedència sud-americana dels taïnos, ja que es considera que el parentiu lingüístic és una evidència més fiable de l'origen comú que no pas algunes tradicions culturals.
Malgrat l'existència del mite que s'extingiren, estudis genètics i històrics indiquen que bona part de la població indígena va sobreviure a la catàstrofe demogràfica viscuda a finals delsegle XV i la primera meitat delXVI.[10]Aquestes estimacions parlen d'entre un 80 i 90% demortaldat,[10][11] principalment a causa de les malalties portades pels espanyols, davant les quals els taïnos no tenien defenses naturals pròpies.[12] Se'n dedueix, tanmateix, que diversos milers o desenes de milers d'individus van sobreviure, sobretot fugint a les zones muntanyoses i més boscoses de les illes, menys habitables i inaccessibles als colons i soldats espanyols. En el cas dePuerto Rico, alguns dels supervivents van escapar a lesilles de Sobrevent.[13]Finalment els supervivents van acabar barrejant-se amb la nova població i van patir un procés d'aculturació isincretisme cultural amb els nous pobladors europeus iafricans.
| Prehistòria | _blank.svg) | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Mitologia/Religió | |||||
| Colonitzasció europea | |||||
| Societats modernes per país |
| ||||
| Temes relacionats | |||||
.svg)