Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent. Podeucol·laborar actualitzant-lo o afegint-hi la informació que manca. «revisar Política i govern, com a poc l'Assemblea Metropolitana de Tòquio no està al dia»
Tòquio (東京Tōkyō, literalment 'capital de l'est', en relació amb la seva posició respecte a l'antiga capital delJapó,Kyoto, i en la seva forma oficial 東京都Tōkyō-to, per a referir-se a l'àrea metropolitana) és la capital del Japó des del 1868.[1] Fins llavors s'havia anomenatEdo (江戸, literalment 'estuari', per ser situada en un delta on hi conflueixen diversos rius).
Es troba al centre est de l'illa deHonshu, a laregió de Kantō. En conjunt, forma una de les 47prefectures del Japó, encara que la seva denominació oficial és demetròpolis ocapital (都-to). Aquesta metròpolis és el centre de la política, negocis, finances, educació, comunicació i cultura popular del Japó. Té també la concentració més gran de seus corporatives, institucions financeres, universitats i col·legis, museus, teatres i establiments de compres i d'entreteniment de tot el país.
Panoràmica de Tòquio de nit
Se subdivideix en 23barris (区 -ku), 26ciutats (市 -shi), 1districte (郡 -gun), 3pobles (町 -chō o -machi) i unavila (村 -son o -mura); i 4 subprefectures (支庁 -shichō) subdividides en 2 pobles i 7 viles, que representen diverses petites illes al sud de Honshu, que s'estenen més enllà de 1.800 km deShinjuku, capital de la prefectura i seu de la governació. El centre de Tòquio, amb els seus 23 barris, ocupa un terç de la metròpoli, amb una població superior als 8 milions d'habitants;[2] aquesta àrea és el que es coneix internacionalment com laciutat de Tòquio. La població a les prefectures és de més de 12 milions de persones.[3] L'àrea metropolitana de Tòquio té més de 35 milions d'habitants i és actualment (2021) la més gran del món.[3]
Tòquio està dividit en dues àrees principals; la continental i la insular. L'àrea continental està localitzada al marge nord-est de labadia de Tòquio i està enclavada al centre-oest de l'illa d'Hondo oHonshu, formant part de laregió de Kanto. Les coordenades del centre de Tòquio són 35° 41′ nord, 139° 46′ est. Limita amb laprefectura de Chiba a l'est,Yamanashi a l'oest,Kanagawa al sud iSaitama al nord.
Tòquio inclou llacs, rius, preses, granges iparcs nacionals, en addició a les estructures que han sigut construïdes per l'ésser humà. Tòquio és també part de l'àrea del gran Tòquio, que inclou les prefectures de Kanagawa, Saitama i Chiba.
En l'actualitat, Tòquio és un dels centres urbans més importants del planeta i un dels principals centres financers, i la capital política del Japó.[4] La ciutat té un nombre menor de gratacels en comparació amb altres ciutats de la seva magnitud, a causa principalment del risc deterratrèmols.[5]
La llei japonesa designa Tòquio com un to (都, sovint traduït com a 'metròpolis'). La seva estructura administrativa és semblant a la d'altres prefectures japoneses. La regió metropolitana de Tòquio inclou 23 barris especials (特別区-ku) que fins a 1943, formaven part de laciutat de Tòquio pròpiament dita. Tòquio també té 26 ciutats satèl·lit (市-shi), cinc pobles (町-chō o-machi), i vuit vil·les (村-son o-mura), cada un dels quals té el seu propi govern.
Els anomenats23 barris especials (特別区tokubetsu-ku) formen l'àrea coneguda tradicionalment com laciutat de Tòquio i comprèn 621,49 km² (28,4% de tota la prefectura). Aquesta àrea ha sigut el cor de Tòquio i del país des queTokugawa Ieyasu va construir el seucastell al mateix lloc on avui hi ha el palau Imperial. Geogràficament, els 23 barris especials estan compresos aproximadament dins l'àrea rodejada per lalínia Yamanote, deJapan Railways. Cada un d'aquests barris és una entitat autònoma, amb el seu propi alcalde i assemblea. No responen a una autoritat central, encara que alguns serveis públics com el clavegueram, el subministrament d'aigua i el cos de bombers estan centralitzats en elGovern Metropolità de Tòquio. Aquest esquema de govern no existeix en cap altra ciutat del Japó.
A l'oest dels 23 barris especials, es troben lesciutats dormitoris que allotgen els treballadors del centre de Tòquio. Algunes d'aquestes ciutats tenen una important base comercial i industrial. De manera col·lectiva, aquestes 26 ciutats es coneixen com aTòquio Occidental:
A l'extrem occidental de Tòquio està eldistricte de Nishitama (西多摩郡Nishitama-gun). És una zona muntanyosa i densament boscosa de 375,96 km² (17,2% de la prefectura) i que consisteix en tres sectors separats per Tòquio occidental. Gran part d'aquest districte conté zones no urbanitzades, per això molts residents del centre visiten aquesta àrea per relaxar-se i acampar. Dins del districte, se subdivideix administrativament en les viles de Hinode, Mizuho i Okutama i el poble de Hinohara.
Degut a l'alta població a la prefectura i a les grans dimensions de la seua capital, molts municips adjunts a aquesta formen una gran conurbació on no hi ha separació física perceptible.Els municipis amb més habitants són els següents:
Encara que des dels temps antics existien petites poblacions i temples als turons propers a labadia de Tòquio, es considera que la fundació formal de Tòquio fou el1457, quan elshogunŌta Dōkan va construir elcastell Edo (江戸城Edo-jō); així, l'àrea que rodejava al castell es va començar a anomenarEdo (江戸, literalment 'estuari'). Elshogunat Tokugawa, que havia pres el castell el1590 i que tenia el control així absolut del Japó, va establir el seu govern a Edo el1603, fet que va donar inici alperíode Edo de lahistòria japonesa. La noblesa, juntament amb l'emperador del Japó, van continuar vivint aKioto, que va continuar sent la capital oficial, encara que solament de manera protocol·lària.
Edo va sofrir innumerables desastres; entre els quals es troben centenars d'incendis, destacant elgran incendi d'Edo (Edo Taika) de1657, on van morir al voltant d'unes 100.000 persones. La raó dels constants incendis era que totes les cases d'Edo eren demachiya o cases urbanes de fusta. Altres desastres que va sofrir Edo van ser l'erupció delmont Fuji el1707, el terratrèmol del gran Edo el1855 i altres terratrèmols menors el1703,1782 i1812.
Cap al1868, amb l'ocàs delshogunat a tot el Japó i el principi de laRestauració Meiji, l'emperador es va mudar al castell Edo, convertint-lo en elpalau Imperial del Japó i va establir allí mateix amb el canvi de nom d'Edo a Tòquio, 'la capital de l'est'.[8] Però l'emperador no va formalitzar de manera legal que Tòquio era la nova capital del Japó, per la qual cosa es creu popularment que Kioto és encara la capital oficial o cocapital del país. El 1871 es van abolir elshan o feus, i formalment es van crear les prefectures, entre aquestes la prefectura de Tòquio; i a l'any següent, la prefectura es va expandir a l'àrea ocupada pels23 barris especials que actualment conté.
A partir de1872, es va començar a construir la primera línia deferrocarril, i entre1885 i1925 es va construir lalínia Yamanote, línia de ferrocarril urbà que és la més important de Tòquio en l'actualitat. El1889 es va prendre la decisió final de traslladar la capital a Tòquio[9] i es va establir laciutat de Tòquio (東京市 Tōkyō-shi), amb 15 barris; després, el1893, elsdistrictes de Tama es van unir a la prefectura. El1914 es va inaugurar l'estació de Tòquio i el1927 es va inaugurar el primer metro subterrani a la línia Ginza.
ElGran terratrèmol de Kanto va colpejar Tòquio el1923, amb un saldo d'aproximadament 70.000 persones. Després de la tragèdia, es va iniciar un pla de reconstrucció que no va poder ser completat a causa del seu alt cost. A pesar d'això, la ciutat va continuar el seu desenvolupament fins al principi de laSegona Guerra Mundial. El1936 es va inaugurar l'edificiKokkai (dieta del Japó); també en aquell mateix any va ocórrer l'Incident del 26 de febrer, en què 1.500 oficials de l'exèrcit japonès van ocupar l'edifici Kokkai, elKantei (residència delprimer ministre) i altres llocs de Tòquio en un intent de cop d'estat, que fou sufocat tres dies després.
El1943, la prefectura i la ciutat de Tòquio es van unir per formar la metròpolis de Tòquio (Tōkyō-to), també coneguda simplement com aTòquio, que en aquell moment consistia en 35 barris. A partir d'aquella data, no existeix al Japó cap ciutat que s'anomeni Tòquio.
Durant la Segona Guerra mundial, Tòquio fou intensament bombardejada a partir de1942fins al 1945.[10] A causa d'això, el 1945 la població de Tòquio era la meitat que el1940. En acabar la guerra, al setembre de 1945, Tòquio fou ocupada militarment i va passar a ser governada per lesforces aliades. El general Douglas MacArthur va establir els quarters d'ocupació al que ara és l'edificiDN Tower 21 (anteriorment conegut com aDai-Ichi Seimei), davant el palau Imperial. A la segona meitat del segle xx, elsEstats Units van aprofitar Tòquio com un centre important de logística durant les guerres deCorea iVietnam. En l'actualitat, encara estan sota control nord-americà labase aèria de Yokota i algunes poques instal·lacions militars menors.
Tòquio va experimentar l'anomenatmiracle econòmic durant les dècades de1950 i1960. El1947, Tòquio fou reestructurat amb la reducció de 35 a 23 barris; el 1954 es va crear la segona línia de metro amb lalínia Marunouchi i el1961 amb lalínia Hibiya. El1958 es va construir laTorre de Tòquio i el1964 es va inaugurar la primera línia deShinkansen (Tokaido Shinkansen), coincidint amb la celebració delsjocs Olímpics de Tòquio 1964. Aquesta prosperitat va transformar un país devastat per la guerra en la segona economia del món en menys de 20 anys. Durant aquest període, el govern japonès va donar prioritat a la infraestructura i indústries de manufactura. Com a resultat, el Japó va dominar un ampli rang d'indústries com la de l'acer, l'automotriu, desemiconductors ielectrodomèstics.
En els anys següents, Tòquio va créixer en extensió; van ser tornades al Japó les illes Ogasawara el 1968 i la base aèria de Tachikawa el1977. Durant ladècada de 1970, va haver-hi una migració important cap a les ciutats, i cap a Tòquio especialment. El1978 es va inaugurar l'aeroport internacional de Narita, que va ajudar molt a l'aeroport internacional de Tòquio, el qual serviria especialment per a vols internacionals; així doncs, l'aeroport de Tòquio solament s'havia d'ocupar de vols nacionals majoritàriament. La gran població de Tòquio (que es va convertir en el lloc més poblat de tot el món des de1965) va derivar en una bombolla econòmica que es va iniciar el1986 i va explotar el 1990, causant una recessió durant tota aquella dècada, anomenada també ladècada perduda (失われた10年ushinawareta jūnen).
Malgrat tot, Tòquio va continuar creixent: el1991 es va construir el Tōchōo,edifici de la Governació Metropolitana de Tòquio i el1993 es va inaugurar elRainbow Bridge damunt labadia de Tòquio. Això va conduir a fer que Tòquio sigui una de les ciutats més dinàmiques del planeta, amb una àmplia gamma d'activitats socials i econòmiques, en conjunt amb elboom d'inversions al final del segle xx, probablement el major que s'hagi conegut en la història. Com a resultat, la ciutat té també una major quantitat d'edificis moderns queLondres oNova York. També a Tòquio s'han executat projectes per guanyar terres al mar. Encara que aquesta pràctica es realitza des de fa diversos segles, en l'actualitat s'executa a gran escala; entre aquestes àrees sobresurtOdaiba. Altres projectes urbans recents inclouen el jardí d'Ebisu, l'illa Tennozu, el Shiodome,Roppongi Hills i Shinagawa.
El20 de març de 1995 la ciutat va concentrar l'atenció dels mitjans internacionals després de l'atemptat terrorista del culteAum Shinrikyo al sistema de trens subterranis de Tòquio. En aquest atemptat, van morir dotze persones i més d'un miler van resultar afectades pel gas nervióssarín.[11]
La religió a Tòquio presenta patrons similars a la resta del país, on conviuen elbudisme, elxintoisme i altres religions. Hi ha unsincretisme constant, en què és freqüent que la població integri dues o més religions en les seves pràctiques quotidianes. De les més de nou mil organitzacions religioses de la prefectura, el 38% és budista, el 21% és xintoista, i elcristianisme ocupa el 13%.[12]
La immensa població de Tòquio ha creat una altíssima demanda deresidències. En el passat, la majoria dels habitants de la ciutat vivia en cases d'un o dos pisos, fetes de fusta, cadascuna amb el seu propi jardí, pati i capella religiosa (anomenadaButsudan en les llars budistes). A mesura que la població de Tòquio va créixer, aquestes cases es van demolir i, en el seu lloc, es van construir edificis d'apartaments. Atesa la immensadensitat de població de la regió, la major part dels apartaments icases de la ciutat són petites, i estan dissenyades per a una família de dos adults i dos o tres nens.
A pesar de la intensa activitat en la construcció d'edificis, lademanda d'habitatges va continuar sent més alta que l'oferta, la qual cosa va augmentar elspreus del terreny i del lloguer, especialment dintre dels 23 barris especials. Com a resultat, a partir de ladècada de 1970, moltes persones van abandonar la regió dels 23 barris especials i es van traslladar aTama (part de laprefectura de Tòquio), o fins i tot a altres ciutats veïnes més distants. A Tama, el Govern Metropolità de Tòquio hi va crear un projecte d'habitatges barats per a famílies amb pocs ingressos. No obstant això, aquestes residències estan situades molt lluny dels principals centres comercials i industrials, i molts d'aquests treballadors passen més de quatre hores diàries dins d'algun mitjà detransport públic.
Llista delsgovernadors de Tòquio electes des de la supressió de laPrefectura de Tòquio i la creació de la metròpoli l'any 1947. Abans del 1943 existia el càrrec d'alcalde de la ciutat de Tòquio i el de governador de la prefectura de Tòquio, però tots dos es van fusionar en el de Governador de la metròpoli de Tòquio amb la creació de la nova administració local de postguerra.
Tòquio és la principal plataforma japonesa de viatges nacionals i internacionals, gràcies al fet d'incloure estacions de trens, transport terrestre i aeroports. El transport a Tòquio disposa d'una ampla xarxa de control de viatges, que es realitzen de manera ràpida i eficient.
El transport públic interurbà es basa principalment en la xarxa ferroviària i de metro. Combinats, reuneixen més de 70 línies, formant la xarxa ferroviària urbana més extensa del món. Elmetro de Tòquio, columna vertebral del transport a la ciutat amb unes 250 estacions,[14] és un dels més grans del món per la seva extensió i el volum diari de viatges. La xarxa és operada principalment perTokyo Metro Co., Ltd. (東京地下鉄株式会社,Tōkyō Chikatetsu Kabushiki-gaisha). Les excepcions són el metro Toei i la línia Arakawa de tramvies, propietat delGovern Metropolità de Tòquio.
Com a suport al metro, la ciutat té set estacions de tren que atenen milions de persones que es desplacen des de tot el Japó fins a la capital, amb trens operats per sis companyies privades. Les estacions d'Akihabara, Ikebukuro, Shibuya, Shinagawa, Shinjuku, Tòquio i Ueno estan a l'àrea metropolitana de Tòquio. La companyiaJapan Railways opera lalínia Yamanote, tren urbà que connecta aquestes estacions entre si i amb la xarxa del metro. L'estació de Tòquio és, a més, el punt de convergència de sis de les vuit líniesShinkansen (trens d'alta velocitat) del Japó:Tokaido,Tohoku,Joetsu,Nagano,Yamagata iAkita.
Per a viatges de curt abast i per a accedir a la xarxa ferroviària i de metro, Tòquio té un sistema públic i privat de transport terrestre de passatgers.
El Govern Metropolità de Tòquio opera el sistema Toei d'autobusos, principalment dintre dels 23 barris especials de Tòquio. Altres línies són operades per companyies privades. La majoria de les terminals d'autobusos urbans es troben en les estacions de metro o de tren.
Tòquio és travessat per rutes metropolitanes, de la prefectura i nacionals. Algunes de les més grans autopistes japoneses comencen a Tòquio, amidades a partir de Nihonbashi. Destaquen la ruta 1 a Osaka, les rutes 4 i 6 a Sendai i Aomori, la ruta 14 a laprefectura de Chiba, i la ruta 16 que connecta Tòquio ambYokohama,Yokosuka,Chiba iSaitama. La ruta 17 parteix de Tòquio cap a laprefectura de Niigata.
A Tòquio convergeixen moltes autopistes expresses. Sobresurten les autopistes expresses de Tomei, Chuo, Kan'etsu i Tōhoku.
L'aeroport internacional de Narita, a la prefectura de Chiba, es fa servir principalment per a vols internacionals. Està connectat amb Tòquio pel trenNarita Express.
Tòquio inclou una gran flota privada d'helicòpters, els quals utilitzen l'heliport de Tòquio (東京へリポート) aKōtō com a base. L'heliport també es fa servir com a base per a serveis públics com la policia i els bombers.
Vista de Shinjuku occidental, el centre financer de Tòquio
Tòquio conté un gran centre internacional definances, oficines centrals de diverses companyies, bancs i asseguradores, i diversos punts de connexió de companyies de transport, publicacions i difusió del Japó. Laborsa de valors de la prefectura és una de les més dinàmiques del món. La majoria de les institucions financeres del país, i també multinacionals, tenen la seva seu a Tòquio.
Moltes de les majors companyies d'electrònica del Japó fabriquen els seus productes a Tòquio, que en la seva majoria s'exporten a altres països. Entre aquestes, destaquenSony,Toshiba iHitachi. La premsa també és una de les principalsindústries de la ciutat. La majoria de les empreses depremsa i publicació del Japó estan ubicades a Tòquio, així com la major part de lesrevistes idiaris publicats a la prefectura. Altres indústries importants són lapetroquímica, fabricació d'automòbils,fusta itelèfons mòbils. Altres grans centres industrials localitzats en la regió metropolitana de Tòquio sónYokohama iKawasaki, ambdues grans productores de vaixells, productes petroquímics, automòbils i productes delferro i de l'acer.
Ajuntament de Tòquio (Tōchō), amb el malnom de "la torre dels impostos" pel seu cost de mil milions de dòlars
Durant el creixement centralitzat de l'economia japonesa després de laSegona Guerra Mundial, moltes companyies van moure les seves oficines centrals des de ciutats comOsaka, que és la capital històrica delcomerç, a Tòquio, en un intent de prendre avantatge i obtenir un millor accés al govern. Aquesta tendència va començar lentament a fer créixer la població a Tòquio, juntament amb el cost de vida per viure en la capital.
La major part de la població de Tòquio ésbudista. Centenars detemples budistes poblen la província, encara que molts dels habitants de Tòquio van a aquests temples només en cerimònies molt especials comcasaments ifunerals, i prefereixen practicar els seus actes religiosos a casa. Moltes de les residències estan moblades a l'estil japonès, encara que unes altres segueixen un patró més occidental. La major part de la gent utilitzavestimentes occidentals en la seva vida quotidiana. Algunes persones més ancianes —especialment dones— encara usen elquimono, una roba típica japonesa. Els vestits tradicionals japonesos només s'usen, generalment, en dies o esdeveniments especials.
Dues formes de drama japoneses, elnō i elkabuki, són les formes preferides d'entreteniment de la població de la província. ElTeatre Nacional nō, situat a prop de l'estació de trensSendagaya, té funcions cada cap de setmana. Existeixen moltesescoles de nō, entre aquestes l'escolaKanze nō-gakudo. El teatreKabuki-za té funcions diàries dekabuki. Aquesta forma artística també té representacions al gener, març, i d'octubre a desembre en elTeatre Nacional.
La major expressió musical de la ciutat té lloc anualment, quan es porta a terme elFestival d'Estiu de Tòquio durant juny i juliol. En el festival s'executa música clàssica, folklòrica, derock ijazz. Al llarg de l'any, hi ha espectacles en viu en fòrums diversos: en destaquen elFòrum Internacional de Tòquio, laSala Suntory, laSala NHK, i laCiutat de l'Òpera de Tòquio.
La dansa té un lloc especial en les activitats culturals de Tòquio; els espectacles de dansa tradicional i de dansa occidental són freqüents tot l'any. Destaca l'esdeveniment de dansa, música i teatreAzuma Odori, que a la fi de maig cada any, es porta a terme en el teatreShinbashi Enbujo.
Tòquio té desenes de museus d'art, història, ciència i tecnologia. S'esmenten alguns dels més destacats.
El museu més important del Japó és elMuseu Nacional de Tòquio, que es troba en la part nord-est delparc Ueno. Aquest museu és administrat pel govern del país, per l'Agència d'Afers Culturals. L'abast museogràfic inclou la història del Japó, des de temps prehistòrics fins a l'era moderna.
ElMuseu Metropolità d'Art, fundat el 1926, està dividit en una galeria que exposa els treballs d'artistes nacionals contemporanis; i una altra destinada a treballs d'artistes estrangers. El museuShitamachi, localitzat en el cantó sud-est del parc Ueno, està dedicat a preservar la cultura de Tòquio de l'era Edo. ElMingeikan és un museu fundat per Yanagi Muneyoshi el 1931, consagrat a l'artesania popular de tot el país. El museuGoto mostra la col·lecció privada d'art budista, propietat deGoto Keita, president deTokyu Corporation. En aquest museu, es troben rotllos pertanyents al segle xii, que conten la llegenda deGenji en pintures de Fujiwara Takayoshi. En elMuseu de l'Espasa Japonesa, oToken Hakubutsunkan, regit per l'Associació per a la Conservació de l'Art de l'Espasa Japonesa, es troben més de sis mil peces, trenta de les quals estan catalogades com a tresor nacional. El MuseuMetropolità de Fotografia de Tòquio, localitzat aEbisu, té exposicions permanents de fotògrafs nacionals i estrangers.
Entre els museus de ciència i tecnologia més destacats, n'hi ha dos en l'illa artificial d'Odaiba: elMuseu de Ciències Marítimes, i elMuseu Nacional de Ciència Emergent i Innovació.
Tòquio alberga nombrosesbiblioteques, algunes de les quals estan entre les més notòries del Japó. La biblioteca més important del país és laBiblioteca Nacional de la Dieta (国立国会図書館,Kokuritsu Kokkai Toshokan), localitzada en el barri deChiyoda. Entre els seus més de dos milions de llibres, 50.000 títols de revistes i més de 1.500 diaris, es reuneix la major col·lecció de textos del país. A més, té la major col·lecció de textos en llengües estrangeres al Japó. El segueix en importància laBiblioteca Metropolitana de Tòquio (東京都立図書館,Tòquio tōritsu toshokan), la qual està composta per tres biblioteques:
La biblioteca Central: localitzada en el parc Arisugawa (Minato-ku), Minami-Azabu. És la principal biblioteca del govern de la ciutat, cosa que la converteix en la millor referència per a trobar informació sobre Tòquio.
Biblioteca d'Hibiya: una altra biblioteca important del govern de la ciutat, també a Chiyoda. A diferència de les anteriors, a Hibiya es permet el préstec de llibres.
La Biblioteca Metropolitana de Tòquio oferix els seus serveis a aproximadament 12 milions de visitants. A més de les biblioteques públiques esmentades anteriorment, Tòquio disposa de les biblioteques dels principals centres universitaris de Tòquio:
Biblioteca de la Universitat Metropolitana de Tòquio, fundada el 1950, té més de 700.000 volums (1997).
Biblioteca de la Universitat de Tòquio, fundada el 1877, té més de 8.000.000 volums (2006), la col·lecció de llibres més gran del Japó.
Biblioteca de la Universitat de Tòquio per a Estudis Estrangers, fundada el 1899, té 400.000 volums (1997).
Biblioteca de la Universitat de Chuo, fundada el 1885, té 1.365.000 volums (1997).
Biblioteca de la Universitat de Kokugakuin, fundada el 1882, té 998.200 volums (1997).
Biblioteca de la Universitat d'Hitotsubashi, fundada el 1887, té 1.320.000 volums (1997).
Biblioteca de la Universitat de Waseda, fundada el 1882, té més de 4.500.000 volums (2006).
Centre de Mitjans Mita de la Universitat de Keio, originàriament laBiblioteca de la Universitat de Keio, fundada el 1912, té 2.300.000 volums (1997).
Existeixen, a més, aproximadament 360 petites biblioteques a l'àrea metropolitana de Tòquio.
Tòquio té més de 150universitats.[15] Les sis universitats més prominents es coneixen com aLes Sis Universitats de Tòquio (東京六大学,Tōkyō roku daigaku): les universitats deKeiō,Tòquio,Waseda,Hosei,Meiji, iRikkyo. Les sis sumen prop de cent mil matriculats, i són sovint comparades amb les universitats de l'Ivy League, sobretot pels seus estudiants i matriculats. La Universitat de Tòquio n'és la més prestigiosa; el 2005, va figurar en setzena posició entre les millors dues-centes universitats del món.[16]
Lapolicia a Tòquio és administrada pel departament Metropolità de Policia de Tòquio, el qual s'encarrega de mantenir l'ordre ciutadà dintre de tota l'urbs, protegint la seguretat de 12 milions de persones al dia. A part de capturar els delinqüents, mantenir la pau i l'ordre dintre de la ciutat, són un agent preventiu dintre de la seguretat en cas de desastres naturals comtifons i terratrèmols, els quals són molt freqüents al Japó. El Departament Metropolità de Policia de Tòquio disposa dels recursos següents:[17]
42.101 oficials uniformats
2.861 civils, que treballen en les oficines i dependències
L'any 2004, el parc d'automòbils que va estimar el Departament Metropolità de Policia de Tòquio a la ciutat va ser de 4.656.111 vehicles. A causa d'aquest gran parc d'automòbils, es van registrar 91.380 accidents, dels quals van resultar 105.073 persones amb lesions de diversa consideració i tan sols 413 persones van morir causa dels accidents de trànsit.[18]
Els accidents registrats es van produir amb una major freqüència entre les 8 i 10 del matí, 2 i 6 de la tarda, sense considerar el dia de la setmana que es registri.[19]
Elsjocs Olímpics de 1964 van tenir lloc a Tòquio. Van tenir un gran impacte en l'aspecte urbà de Tòquio, car van ser construïdes grans obres d'infraestructura esportiva, turística, de comunicacions i de serveis. La infraestructura esportiva encara s'utilitza. Entre altres instal·lacions, es troben l'estadi Olímpic de Tòquio, elNippon Budokan (estadi d'arts marcials) i elgimnàs Nacional Yoyogi.
L'estadi Nacional de Sumo durant el torneig del maig del 2005
Igual que a la resta del país, elsumo (相撲,sumō, de vegades 大相撲Ōzumō) té un lloc destacat entre els esports a Tòquio. A l'estadi Nacional de Sumo, localitzat aRyogoku, tenen lloc els tornejos de gener, maig i setembre, que atreuen milers d'espectadors. L'emperador del Japó assisteix personalment al torneig de maig.
Els entrenaments de sumo es porten a terme en els estables, obeya, i molts permeten l'entrada d'espectadors.
A la ciutat, es practiquen de maneraamateur i professional altres arts marcials. Especialment eljudo, que va ser inclòs el1964 com a esport olímpic; elkendo, elkarate, elkyudo i l'aikido.
Tòquio és seu d'un dels equips més populars delbeisbol del país, elsYomiuri Giants (読売ジャイアンツ,Yomiuri Jaiantsu), que juguen com a locals en elTokyo Dome (東京ドームTōkyō Dōmu) des del 1988.
La lliga professional japonesa defutbol, coneguda com aJ. League (Jリーグ,J Rīgu), fundada el1993, té a Tòquio dos equips: elFC Tokyo (FC東京,Efushī Tōkyō), i elTokyo Verdy (東京ヴェルディ1969). Ambdós equips juguen a l'estadiAjinomoto.
En ser un dels principals focus d'història i de cultura al Japó, la prefectura de Tòquio rep més de la meitat dels turistes internacionals que arriben al país, amb el 58,3%. Anualment, gairebé 2,6 milions de persones visiten Tòquio,[20]
↑Existeix una disputa sobre quina és la capital del gran Japó. Durant laRestauració Meiji, el trasllat de la capital deKioto a Tòquio no va estar gaire clar des del punt de vista legal, ja que alguns creuen que Kioto encara és la capital, altres creuen que Tòquio ho és, i també d'altres que ambdues ciutats ho són.
↑Taula #10/Divisions administratives del Japó, edat (rang de 5 anys), comparació d'homes i dones sobre la població total (Departament d'Estadística del Ministeri d'Assumptes Interns i Comunicació del Japó)[1]
Gordon, Andrew.A Modern History of Japan: From Tokugawa Times to the Present (en anglès). 2a edició. Oxford University Press, 2009.ISBN 978-0-19-533922-2.
Keene, Donald.Emperor of Japan: Meiji and His World, 1852–1912 (en anglès). Columbia University Press, 2002.ISBN 9780231123402.
Seidensticker, Edward.Tokyo Rising: The City Since the Great Earthquake. Harvard University Press, Boston, 1991.ISBN 0-674-89461-8.
.jpg)
