Posicions approximades de les tribus germàniques del segle I AD segons els autors grecoromans. Els sueus són marcats en vermell, mentre que d'altres tribus irmiones són marcades en lila.
Elssueus (suevi, Σοῆβοι o Σουῆβοι) van ser grups de tribus germàniques originaris de la ribera del riu Elba, a l'actual Alemanya i República Txeca, que durant l'antiguitat comprenia les tribus delsmarcomanni, quadi, hermunduri, semnones, i llombards.[1] Altres tribus més tardanes, com ara els alamans i bavaresos, i dos regnes del període de migracions rebien conjuntament el nom de «sueus».[2]
Els lingüistes històrics deriven el nom de la tribu de la paraula protogermànica *swēbaz, basada en l'arrel també protogermànica *swē-, trobada en la tercera persona del pronom reflexiu i que per tant significaria "d'un mateix". Aquesta arrel deriva a la vegada de l'arrel protoindoeuropea *swe-, la qual dona els equivalents en llatí suo i en sànskrit swa, entre d'altres, amb el mateix significat.[3][4]
Les fonts etimològiques també deriven d'aquesta arrel els etimons següents: suions (i d'aquí els suecs), samnites, sabel·lis, sabins i, segons algunes hipòtesis, eslaus, cosa que indicaria un sentit més ampli de l'arrel indoeuropea que tindria un significat equivalent a "la nostra gent".
Hi ha una teoria alternativa a l'etimologia del nom, que és que derivaria d'una paraula celta amb el significat de "rodamon".[5]
Migracions dels bàrbars en 406Regne dels sueus (s. V-VI)
Límits del Regne dels sueus
Àrea amb canvi de domini
Límits de les províncies romanes
Distribució dels diversos pobles a la península Ibèrica cap al 560
Escut d'armes de la ciutat deCoïmbra del segle xv.[6] Segons una llegenda atribuïda aBernardo de Brito,[7][8] eldrac heràldic representaría l'emblema del rei sueuHermeric, mentre que el lleó seria el del reiAtaces delsalans. Aquests símbols foren considerats per la comissió de la catedral deLugo, segons testimonia un document presentat el15 de febrer de1669 a la Junta del regne i recopilada el1927 per l'historiadorPablo Pérez Costantí, en l'obraNotas viejas galicianas, editada per la Xunta de Galícia,[9] durant el debat sobre els símbols del Regne de Galícia:
«
(...) de aquí tuvo principio y se originó borrar el Dragón verde y León rojo (armas de los Reyes suevos que al tiempo tenían en este Reyno su corte), y trasladar al dorado campo del escudo de sus armas, la Hostia, no dentro de vaso Sacramental oculta (...)
Les notícies primitives d'aquest poble són confuses. Sembla que era el nom d'un conjunt de pobles germànics format per diferents tribus, entre les quals hi havia elssèmnons,longobards iangles.Cèsar (finals del segle I aC) els situava a la dreta del Rin, al país deBaden, quan el seu rei eraAriovist, assignant-los dos-cents mil combatents, xifra probablement exagerada (200.000 persones seria el nombre total d'integrants de la nació sueva), ja que Cèsar segurament pretenia augmentar la seva glòria per haver-los derrotats. Ariovist havia marxat a laGàl·lia cap al71 aC en ajut de la tribu gal·la delssèquans (establerta al costat del Sena), en la seva guerra contra elshedus, i després es va establir al país, percebent tribut dels eduans, però exigint la cessió de terres als seus aliats sèquans; els dos pobles gals es van reconciliar, però van ser derrotats en labatalla de Magetobriga[10] pels sueus, per la qual cosa els gals van demanar ajuda a Roma, que va concedir la seva protecció als edus i a altres tribus, però es va abstenir d'intervenir militarment contra Ariovist per poder destinar les tropes a combatre contra elshelvecis. Cèsar va derrotar aquests darrers, i va acudir per combatre contra Ariovist, al qual va derrotar, i va expulsar els sueus més enllà del Rin. Una part dels sueus, que van formar les tribus delsvangíons ('els falsos'), elsnèmetes, i elstribocs (o tribocis o triboques), van quedar a l'esquerra del Rin (ocupant les terres deWorms,Spira iEstrasburg, respectivament) i es van sotmetre a Roma, i perderen al cap de dos segles el seu caràcter germànic en celtitzar-se i romanitzar-se.
Tàcit dona noves notícies sobre els sueus, com un dels pobles germànics que van lluitar contra l'imperi (segle i) i indica que van emigrar en dos grups: l'un que es va traslladar aBohèmia i un altre a la regió de l'Elba (de fet, entre l'Elba i l'Oder). Tàcit dona a lamar Bàltica el nom deSuebicum Mare (encara que també l'anomena comOceanus Germanicus), la qual cosa fa pensar que ocupaven la costa bàltica des de l'Elba. Als pobles sueus en conjunt, se'ls dona la denominació d'herminions ohermions (pel seu ancestre mitològic Irmí o Irminus). El seu país, l'esmenta com aSuèvia (derivat després aSuàbia), i vivien en territoris situats al nord i est dels que ocupaven sota Cèsar.
Estrabó els situa entre elRin i l'Elba, amb alguns grups que havien arribat al nord de l'Elba (com els hermandurs i els longobards), i els qualifica com el poble germànic més important, indicant que els ubis van ser expulsats per ells (probablement, per la tribu delslongobards sorgida dels sueus) de les seves terres entre el Rin i l'Elba, i van haver d'assentar-se en territori romà. Es creu que els longobards,quades,hermundurs,semnons,cats i d'altres incloent-hi elsmarcomans i elsnertereans podien ser tribus esqueixades del tronc dels sueus. La capital dels sueus és fixada a la fortalesa de Buiaenum, a laselva herciniana.
Mentre que els sueus de Cèsar eren un grup relativament petit, els de Tàcit i Estrabó eren grups molt grans i segurament abraçaven més pobles dins el grup. Segurament el reimarcomàMarobod o Marbod (Marobodus) va comptar amb l'aliança de diversos grups sueus en la seva lluita contra Roma. Cap a mitjans del segle primer dC, el rei sueu Bannuis, hostil a Roma, va ser enderrocat per les tribus orientals delslugis (del grup que després va ser anomenatvàndal), aliades als hermundurs, que estaven en bones relacions amb Roma. Probablement, durant algun temps, els sueus van quedar sota influència de Roma, però més tard van tornar a desenvolupar-hi una política hostil.Claudi Ptolemeu considerava inclosos en els sueus elslongobards, semnons i elsangles de la regió deMagdeburg, esqueixats dels angles de l'anticDucat de Schleswig. Quan els romans van conèixer millor Germània, el nom desueus es va deixar d'usar per assignar a cada poble o tribu el seu propi nom.
En temps deDomicià, s'esmenta ja els sueus a la regió delDanubi, iTrajà va lluitar contra ells en la campanya deDàcia, sense arribar a sotmetre'ls. AmbMarc Aureli, els sueus tornen a ser citats, en ocasió de les lluites contra els marcomans. Aquests sueus més moderns vivien a Suàbia i eren un conjunt de pobles germànics que van agafar l'antic nom. Van ser aliats generalment dels alamans i dels burgundis. Un dels personatges més destacats en fou Ricimer, que va tenir en les seves mans l'Imperi romà occidental.
Durant el segle iii, el seu nom gairebé no és esmentat, i avançat el segle IV se'ls van unir una part dels quades, pertanyents a uns dels grups afins, que van reforçar el poble. A partir del376 la pressió delshuns impulsats pelcanvi climàtic a l'estepa eurasiàtica en direcció a Europa occidental provocà una desestabilització dels pobles bàrbars ocasionant un efecte dòmino que va fer que burgundis, francs, saxons, angles i juts envaïssin l'Imperi Romà d'Occident.[11] En l'any406, els sueus es van unir alsvàndals ialans i van penetrar en l'imperi. Els sueus van donar el seu nom a la regió alemanya deSuàbia. El31 de desembre de406 es van aprofitar de la congelació del Rin i la retirada de les tropes romanes per lluitar a Itàlia[12] pertravessar el riu en massa: vàndals, sueus, alans i burgundis es van estendre creuant el riu i van trobar poca resistència en elsaqueig de Moguntiacum i elsaqueig de Treviris,[13] envaint completament la Gàl·lia i en409 van passar aHispània[14] i es van assentar en un territori que comprèn les actualsGalícia, nord dePortugal,província de Lleó iAstúries. L'Imperi Romà va tolerar aquesta invasió a canvi de tributs i aviat els sueus van formarun regne independent, amb les seves lleis i fins i tot la sevamoneda.
Després delsaqueig de Roma que els vàndals van dur a terme el455,Avit es va declarar emperador a la cort deTeodoric II aBurdígala i es va traslladar a Roma amb el suport dels visigots, on va obtenir l'acceptació deMajorià iRicimer, comandants del que quedava de l'exèrcit d'Itàlia. Aquesta va ser la primera vegada que un regne bàrbar havia jugat un paper clau en la successió imperial,[18] i el preu de Teodoric incloïa els metalls preciosos dels ornaments públics d'Itàlia[19] i una campanya no supervisada aHispània en la que va derrotar els sueus a labatalla del riu Órbigo el5 d'octubre de456,[20] en què Requiari, malferit es refugia a laGal·lècia mentre Teodoric saquejava la seva capitalBracara Augusta,[21] i finalment executa Requiari i els sueus van perdre el control de laBètica,Lusitània iCartaginense (i fins i tot de part de Gal·lècia), que va passar de nou a Roma. Mentre l'exèrcit visigòtic estava ocupat a Hispània Majorià i Ricimer van marxar contra Avit i el van obligar a convertir-se en bisbe de Placentia, i va morir (possiblement assassinat) unes setmanes més tard.[22] El458 Teodoric va enviar un nou exèrcit a Hispània dirigit pel got Ciril·la i el459 un altre comandat per Sunieric, però Majorià, després de sotmetre elsburgundis i elsgal·loromans[23] va derrotar elsvisigots comandats per Teodoric a labatalla d'Arelate i els va forçar a abandonar la Septimània i retirar-se cap a l'oest d'Aquitània mentre ell va romandre aArle tot el459 per reunir l'exèrcit amb el qual pensava anar a Àfrica. Amb el nou tractat de pau, els visigots havien de renunciar a les seves conquestes aHispània i tornar a la situació defederat.[24] El460 va sotmetre els sueus ibagaudes a Hispània.[24]
Va haver-hi diversos enfrontaments amb elsvisigots fins que, finalment, van ser derrotats el584 i el regne fou eliminat i incorporat alRegne de Toledo.
↑Schmitz, Leonhard. «Suevi». A: William Smith.Dictionary of Greek and Roman Geography, illustrated by numerous engravings on wood (en anglès). Londres: Walton and Maberly & John Murray, 1854.
↑Drinkwater, John Frederick. «Suebi». A:The Oxford Classical Dictionary. Oxford University Press, 2012.ISBN 9780191735257 [Consulta: 26 gener 2020]. «Suebi, an elusive term, applied by Tacitus (1) in his Germania to an extensive group of German peoples living east of the Elbe and including the Hermunduri, Marcomanni, Quadi, Semnones, and others, but used rather more narrowly by other Roman writers, beginning with Caesar.»
↑Peterson, Lena. «Swābaharjaz». Lexikon över urnordiska personnamn p. 16. Institutet för språk och folkminnen, Sweden. Arxivat de l'original el 2011-05-18. [Consulta: 11 octubre 2007]. (Text inSwedish); for an alternative meaning, as "free, independent" seeRoom, Adrian.Placenames of the World: Origins and Meanings of the Names for 6,600 Countries, Cities, Territories, Natural Features and Historic Sites: Second Edition. Jefferson, North Carolina, and London: McFarland & Company, Inc., Publishers, 2006, p. 363, 364.ISBN 0786422483. «Swabia, Sweden»; compareSuiones
↑Pokorny, Julius. «Root/Lemma se-». Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch p. 882–884. Indo-European Etymological Dictionary (IEED), Department of Comparative Indo-European Linguistics, Leiden University. Arxivat de l'original el 2011-08-09. (German language text); locate by searching the page number.Köbler, Gerhard. «*se-». Indogermanisches Wörterbuch: 3. Auflage p. 188, 2000. Arxivat de l'original el 2007-10-25. (German language text); the etymology in English is inWatkins, Calvert. «s(w)e-». Appendix I: Indo-European Roots. The American Heritage Dictionary of the English Language: Fourth Edition, 2000. Some related English words aresibling, sister, swain, self.
↑Schrijver, Peter. «The etymology of Welsh chwith and the semantics and morphology of PIE *k(w)sweibh-». A:Yr Hen Iaith: Studies in Early Welsh. Aberystwyth: Celtic Studies Publications, 2003.ISBN 978-1-891271-10-6.
↑McMichael, Anthony. «Romans, Mayans, and Anasazi: The Classical Optimum to Droughts in the Americas». A:Climate Change and the Health of Nations (en anglès). Oxford University Press, 2017.ISBN 978-0-19-026295-2.
.svg%26amp%3blang%3dca)
