| Tipus | llengua morta |
|---|---|
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües germàniques llengües germàniques septentrionals llengües escandinaves llengües escandinaves orientals | |
Elsuec modern és elsuec parlat durant l'edat moderna.
El suec modern (en suec:nysvenska) comença amb l'arribada de laimpremta i laReforma. El1541, després d'assumir el poder, el nou monarcaGustau Vasa ordenà una traducció en suec de laBíblia, coneguda habitualment com aBíblia de Gustau Vasa. La traducció fou considerada tan reeixida i influent que, amb la incorporació de revisions en edicions posteriors, romangué la traducció més comuna de la Bíblia fins al1917. Els traductors principals forenLaurentius Andreæ i els germansLaurentius iOlaus Petri.
La Bíblia de Vasa és sovint considerada un compromís raonable entre l'antic i el nou; mentre que no es corresponia amb la llengua parlada col·loquial dels seus temps, no era massa conservadora en el seu ús de formes arcaiques. Fou un pas important vers unaortografia sueca més consistent. Establí l'ús de les vocalså,ä, iö, així com la formack en lloc dekk, distingint-la clarament de la Bíblia danesa, potser de manera intencional a causa de la rivalitat persistent entre ambdós països. Els tres traductors provenien del centre de Suècia, cosa que és generalment es considera com que afegí trets específics del suec central a la nova Bíblia.
Encara que pugui semblar que la traducció de la Bíblia marcà un precedent molt important per les normes ortogràfiques, de fet l'ortografia esdevingué menys consistent durant la resta del segle. No fou fins alsegle xvii que es començà a discutir sobre l'ortografia, més o menys a l'època en què s'escrigueren les primeres gramàtiques. El debat sobre l'ortografia durà fins a principis del segle xix, i no fou fins a la segona meitat del segle xix que l'ortografia definí normes generalment acceptades.
Lesmajúscules no estaven normativitzades en aquella època. Depenia dels autors i del seu rerefons. Aquells que estaven influenciats per l'alemany posaven majúscules a tots els substantius, mentre que els altres utilitzaven menys les majúscules. Tampoc no era sempre evident quines lletres calia posar en majúscules, degut alstipus gòtics que s'utilitzaren per imprimir la Bíblia. Aquests tipus foren usats fins a mitjans del segle xviii, quan fou gradualment substituïda per uns tipus llatins (sovintantiqua).
Un dels canvis importants en lafonètica durant aquest període fou l'assimilació gradual de diferentsgrups consonàntics en laconsonant fricativa alveolar sorda ([ʃ]) i més endavant en [ɧ]. També hi hagué unapalatalització de [g] i [k] en [j] i de lafriactiva [ɕ] davant lesvocals anteriors. Lafricativa velar [ɣ] també es transformà en l'oclusiva [g].
