Elsuec estàndard és la llengua nacional que evolucionà dels dialectes del suec central al segle xix i que ja estava ben establerta al començament del segle xx. Malgrat que encara hi ha varietats regionals diferents que venen delsdialectes rurals antics, la llengua parlada iescrita és uniforme i estandarditzada. Alguns dialectes són molt diferents del suec estàndard engramàtica ivocabulari i no són sempre mútuament intel·ligibles amb el suec estàndard. Aquests dialectes es limiten a àrees rurals i són parlats principalment per un nombre reduït de gent amb pocamobilitat social. Tot i que no estan amenaçats d'extinció imminent, aquests dialectes han anat declinant durant el darrer segle, malgrat el fet que estan ben documentats i el seu ús és encoratjat per les autoritats locals.
El suec és unallengua indoeuropea, i pertany a la brancaescandinava de lesllengües germàniques. A la classificació establerta, forma part de les llengües escandinaves orientals al costat deldanès, separant-lo de les llengües escandinaves occidentals, que són elferoès, l'islandès i elnoruec. Tanmateix, anàlisis més recents divideixen les llengües escandinaves en dos grups: l'escandinau insular (feroès i islandès) i escandinau continental (danès, noruec i suec), basant-se en la mútua intel·ligibilitat deguda a la forta influència de les llengües escandinaves orientals (sobretot el danès) al noruec durant l'últim mil·lenni, així com en la divergència del feroès i l'islandès.[cal citació]
Segons molts criteris d'intel·ligibilitat mútua, les llengües escandinaves continentals podrien ser considerades perfectament dialectes d'un mateix idioma escandinau. Tanmateix, i a causa de diversos segles de rivalitat, a vegades bastant intensa, entreSuècia iDinamarca, incloent-hi una llarga sèrie de guerres als segles xvi ixvii, i de les ideesnacionalistes que aparegueren a finals del segle xix i principis del segle xx, les diferents llengües tenenortografia,diccionaris,gramàtiques i òrgans reguladors diferents. Així doncs, des d'una perspectivalingüística, és més precís descriure el danès, el noruec i el suec com uncontínuum dialectal de la llengua escandinava, i alguns dels dialectes, com els que es parlen a la frontera entre Noruega i Suècia –especialment parts deBohuslän,Dalsland,Värmland occidental,Dalarna occidental,Härjedalen iJämtland– se situen a mig camí entre les llengües estàndards nacionals.[1]
Al segle ix, l'antic nòrdic començà a separar-se en antic nòrdic occidental (Noruega i Islàndia) i antic nòrdic oriental (Suècia i Dinamarca). Al segle xii, els dialectes de Dinamarca i Suècia començaren a separar-se, esdevenint danès antic i suec antic al segle xiii. Ambdós reberen una important influència de l'anticbaix alemany durant el períodemedieval. Tot i que les etapes de desenvolupament lingüístic no tingueren mai uns límits tan clars com els que s'indiquen aquí, i no s'haurien de prendre massa literalment, el sistema de subdivisions utilitzat en aquest article és el que usen més habitualment els lingüistes suecs, i se l'utilitza per la seva practicalitat.[cal citació]
Al segle viii, lallengua germànica comuna d'Escandinàvia, elprotonòrdic, havia sofert alguns canvis i evolucionat en nòrdic antic. Aquest llenguatge comença a patir nous canvis que no s'estengueren arreu d'Escandinàvia, cosa que provocà l'aparició de dos dialectes similars, l'antic nòrdic occidental (Noruega iIslàndia) i l'antic nòrdic oriental (Dinamarca iSuècia).[cal citació]
El subdialecte d'antic nòrdic oriental parlat a Suècia s'anomena suec rúnic, i el parlat a Dinamarca, danès rúnic (també n'hi havia un subdialecte que es parlava aGotland, elgotlandès antic), però fins al segle xii, el dialecte era el mateix en ambdós països amb la principal diferència d'una monoftonguització en el danès rúnic (vegeu més avall). Els dialectes reben el nom de "rúnic" a causa del fet que la majoria de corpus de text escrit apareix en l'alfabet rúnic. A diferència delprotonòrdic, que s'escrivia amb l'alfabetfuthark antic, l'antic nòrdic s'escrivia amb l'alfabetfuthark recent, que només tenia setze lletres. A causa del nombre limitat de runes, algunes runes representaven un ventall defonemes, com per exemple la runa de lavocalu, que també representavao,ø iy; i la runa de la vocali, que també representavae.[cal citació]
A partir del1100, el dialecte de Dinamarca començà a diferenciar-se del de Suècia. Les innovacions s'estengueren de manera heterogènia de Dinamarca, cosa que creà una sèrie de límits menors dialectals (oisoglosses) que anaven des deSjælland al sud fins aNorrland,Österbotten i el sud-est deFinlàndia al nord.[cal citació]
Un dels primers canvis que diferenciaren el danès rúnic d'altres dialectes d'antic nòrdic oriental fou el canvi deldiftongæi almonoftongé, com enstæinn asténn "pedra". Això es reflecteix en inscripcions rúniques; les més antigues mostrenstain i les més recentsstin. També hi hagué un canvi del diftongau, com endauðr, en unaø llarga i oberta, com endøðr "mort". Aquest canvi apareix a les inscripcions rúniques com un canvi detauþr entuþr. A més, el diftongøy es transformà en unaø llarga i tancada, com en la paraula del nòrdic antic per "illa". Aquestes modificacions també havien afectat la majoria de la regió de parla del suec rúnic a finals del període, amb l'excepció dels dialectes que es parlaven al nord i a l'est deMälardalen, on encara existeixen els diftongs en àrees remotes.[2]
El suec antic és el nom de la llengua sueca medieval, a partir del1225. Entre els documents més importants del període escrits enalfabet llatí hi ha elcodi legal provincial més antic, elVästgötalagen, del qual s'han trobat fragments que daten del1250. Les influències més importants d'aquesta època vingueren amb el ferm establiment de l'Església Catòlica Romana i diversosordemonàstics, que introduïren nombrosos préstecs delgrec i elllatí. Amb l'ascens de laLliga Hanseàtica a finals del segle xiii i principis del segle xiv, la influència delbaix alemany esdevingué més i més present. La Lliga Hanseàtica dugué un gran nombre d'immigrants de parla alemanya al comerç i administració suecs. Molts d'ells esdevingueren membres bastant influents de la societat sueca medieval, i incorporaren termes de la seva llengua mare al vocabulari. A més d'un gran nombre de préstecs d'àmbits com ara laguerra, elcomerç i l'administració, també s'incorporaren sufixos gramaticals de caràcter general i fins i tot conjuncions. Gairebé tots els termes relacionats amb lanàutica foren importats delneerlandès.[cal citació]
El suec medieval primerenc era notablement diferent de la llengua actual en què tenia una estructura decasos més complexa i encara no havia experimentat una reducció en el sistema degèneres. Elssubstantius,adjectius,pronoms i certsnumerals es flexionaven en quatre casos: a més delnominatiu actual, també hi havia elgenitiu, eldatiu i l'acusatiu. El sistema de gèneres s'assemblava al de l'alemany actual, amb gèneres masculí, femení i neutre. La majoria de substantius masculins i femenins foren agrupats en un únic gènere. El sistema verbal també era més complex: incloïa els modes subjuntiu i imperatiu, i els verbs es conjugaven segons la persona i el nombre. Al segle xvi, els sistemes de casos i de gènere de la llengua parlada col·loquial i de la literatura profana ja s'havien reduït pràcticament als dos casos i dos gèneres del suec modern. Les flexions antigues continuaren sent habituals en l'estil de prosa elevat fins al segle xviii, i en alguns dialectes fins a principis del segle xx.[cal citació]
Un canvi de transició de l'alfabet llatí als països nòrdics era escriure la combinació de lletresae com aæ – i a vegades com aa' –, tot i que això variava entre individus i regions. La combinacióao també s'escriviaao, ioe esdevinguéoe. Més endavant, aquestes lletres evolucionarien enä,å iö.[3]
Portada de la Bíblia de Gustau Vasa del1541. El títol traduït al català és: "La Bíblia / És a dir / Les Sagrades Escriptures / en Suec. Impresa aUppsala. 1541".
El suec modern (en suec:nysvenska) comença amb l'arribada de laimpremta i laReforma. El1541, després d'assumir el poder, el nou monarcaGustau Vasa ordenà una traducció en suec de laBíblia, coneguda habitualment com aBíblia de Gustau Vasa. La traducció fou considerada tan reeixida i influent que, amb la incorporació de revisions en edicions posteriors, romangué la traducció més comuna de la Bíblia fins al1917. Els traductors principals forenLaurentius Andreæ i els germansLaurentius iOlaus Petri.[cal citació]
La Bíblia de Vasa és sovint considerada un compromís raonable entre l'antic i el nou; mentre que no es corresponia amb la llengua parlada col·loquial dels seus temps, no era massa conservadora en el seu ús de formes arcaiques.[3]Fou un pas important vers unaortografia sueca més consistent. Establí l'ús de les vocalså,ä, iö, així com la formack en lloc dekk, distingint-la clarament de la Bíblia danesa, potser de manera intencional a causa de la rivalitat persistent entre ambdós països. Els tres traductors provenien del centre de Suècia, cosa que és generalment es considera com que afegí trets específics del suec central a la nova Bíblia.[cal citació]
Encara que pugui semblar que la traducció de la Bíblia marcà un precedent molt important per les normes ortogràfiques, de fet l'ortografia esdevingué menys consistent durant la resta del segle. No fou fins al segle xvii que es començà a discutir sobre l'ortografia, més o menys a l'època en què s'escrigueren les primeres gramàtiques. El debat sobre l'ortografia durà fins a principis del segle xix, i no fou fins a la segona meitat del segle xix que l'ortografia definí normes generalment acceptades.[cal citació]
Lesmajúscules no estaven normativitzades en aquella època. Depenia dels autors i del seu rerefons. Aquells que estaven influenciats per l'alemany posaven majúscules a tots els substantius, mentre que els altres utilitzaven menys les majúscules. Tampoc no era sempre evident quines lletres calia posar en majúscules, a causa de lafont gòtica que s'utilitzà per imprimir la Bíblia. Aquesta font fou usada fins a mitjans del segle xviii, quan fou gradualment substituïda per una font llatina (sovintantiqua).[cal citació]
El període que inclou el suec tal com es parla avui rep el nom denusvenska (literalment, "suec d'ara") en terminologia lingüística i començà a les últimes dècades del segle xix. Aquest període fou testimoni d'una democratització de la llengua, amb una llengua escrita menys formal i més propera a la llengua parlada. L'expansió d'un sistema escolar públic també portà a l'evolució del denominatboksvenska (literalment, "suec de llibre"), especialment entre les classes obreres, en què la forma escrita influïa en certa manera la pronunciació, especialment en contextos oficials. Amb laindustrialització iurbanització de Suècia ben començada a les últimes dècades del segle xix, una nova generació d'autors deixà la seva marca a laliteratura sueca. Molts estudiosos, polítics i altres figures públiques tingueren una gran influència sobre la nova llengua nacional que emergia, i entre ells hi havia autors prolífics com ara el poetaGustaf Fröding, la guanyadora delpremi NobelSelma Lagerlöf i el radical autor i dramaturgAugust Strindberg.[4]
Fou durant elsegle xx que una llengua nacional comuna i estandarditzada es posà a l'abast de tots els suecs. Quan hi hagué la reforma ortogràfica del1906, l'ortografia ja quedà finalment fixada i era gairebé uniforme, amb l'excepció d'algunes divergències menors. Amb l'excepció de les formes plurals delsverbs i unasintaxi lleugerament diferent, especialment en la llengua escrita, la llengua era la mateixa que el suec d'avui en dia. Les formes plurals dels verbs romangueren, cada cop menys usades, en el llenguatge formal (i especialment escrit) fins a la dècada del 1950, quan finalment foren oficialment abolides fins i tot en les recomanacions oficials.[cal citació]
En la dècada del 1960 tingué lloc un canvi molt significatiu en el suec, amb la denominadadu-reformen ("la reforma del tu"). Anteriorment, la manera formal de dirigir-se a algú d'estatus social igual o superior era amb el títol icognom. L'ús deherr ("senyor"),fru ("senyora") ofröken ("senyoreta") només era considerat acceptable en una conversa inicial amb desconeguts d'ocupació, títol acadèmic o grau militar desconegut. El fet que s'havia de parlar a l'interlocutor preferentment en tercera persona tendia a complicar encara més la comunicació oral entre membres de la societat. A principis del segle xx es feu un intent sense èxit de substituir aquesta insistència en els títols ambni (elpronom estàndard desegona persona del plural – equivalent avós encatalà).Ni (pronom de segona persona del plural) acabà convertint-se en una forma lleugerament menys familiar dedu (pronom de segona persona del singular) utilitzada per dirigir-se a persones d'estatus social inferior. Amb la liberalització i radicalització de la societat sueca a les dècades del 1950 i 1960, aquestes distincions declasse, prèviament significatives, esdevingueren menys importants idu esdevingué l'estàndard, fins i tot en contextos formals i oficials. Malgrat que la reforma no fou conseqüència d'un decret polític centralitzat, sinó un canvi profund en l'actitud social, fou completada en només uns quants anys, entre finals de la dècada del 1960 i principis de la dècada del 1970.[5]Tanmateix, en les generacions més joves, la formani encara té un ús freqüent com a forma de respecte en dirigir-se a gent més gran, i a vegades la fan servir els venedors amb els clients.[cal citació]
Entre els segles xiii ixx, hi haguécomunitats de parla sueca a Estònia, particularment a les illes (com araHiiumaa,Vormsi oRuhnu; en suec,Dagö,Ormsö iRunö, respectivament) de la costa delmar Bàltic, que avui pràcticament han desaparegut. La minoria de parla sueca estava representada alparlament i podia utilitzar la seva llengua nadiua en els debats parlamentaris. Després de la pèrdua d'Estònia a mans de l'imperi Rus a principis del segle xviii, uns 1.000 estonians de parla sueca foren obligats a marxar al sud d'Ucraïna, on fundaren un poblet,Gammalsvenskby ("antic poblet suec"). Algunes persones grans del poblet encara parlen suec i segueixen els dies festius del calendari suec, tot i que el dialecte és amenaçat de probable extinció.[6]
Entre1918 i1930, quan Estònia fou independent, la petita comunitat sueca rebé un bon tracte. Les municipalitats amb una majoria sueca, situades principalment al llarg de la costa, utilitzaven el suec com a llengua administrativa i la cultura sueca-estònia conegué un moment àlgid. Tanmateix, la majoria de parlants de suec fugiren a Suècia abans de la fi de laSegona Guerra Mundial abans de la invasió d'Estònia per l'exèrcit soviètic el1944. Actualment només queden uns pocs parlants de suec.[7]
El suec és la llengua nacional deSuècia, i la primera llengua per la immensa majoria d'aproximadament vuit milions ciutadans suecs i adquirida per un milió d'immigrants. A la segona meitat de la dècada del 2000, un 5,5% de la població deFinlàndia és de parla sueca,[8] tot i que el percentatge ha minvat constantment al llarg dels últims 400 anys.[9] La minoria desuecs de Finlàndia es concentra a les regions costaneres iarxipèlags del sud i oest de Finlàndia. En algunes d'aquestes zones, el suec és la llengua dominant. En dinoumunicipalitats, setze de les quals es troben aÅland, el suec és l'única llengua oficial.[10] En algunes altres és la llengua majoritària, i és una llengua minoritària en encara més. Hi ha una migració significativa entre elspaïsos nòrdics, però a causa de la semblança entre les llengües i les cultures (tret delfinès), els immigrants solen assimilar-se ràpidament i no destaquen com a grup. Fora de Suècia hi ha uns quaranta mil estudiants actius inscrits en cursos de suec.[11]
Un cartell de carrer en finès (a dalt) i en suec (a baix).
El suec és considerat «llengua principal» a Suècia, i és la llengua principal utilitzada en l'administració local i estatal, però no té reconeixement legal com a llengua oficial. El 2005 es proposà una llei que hauria convertit el suec en la llengua oficial, però no fou aprovada pel marge més petit possible (145-147), a causa d'un error d'aparellament.[12]
El suec és l'única llengua oficial d'Åland (una província autònoma sota la sobirania deFinlàndia on la immensa majoria dels 26.000 habitants parlen suec com a primera llengua. A Finlàndia, el suec és la segona llengua nacional juntament amb elfinès a escala estatal, i és una llengua oficial en algunes municipalitats rurals i costaneres. Tres municipalitats (Korsnäs,Närpes iLarsmo) de Finlàndia continental tenen el suec com a única llengua oficial. Al poblet estonià deNoarootsi, el suec és llengua oficial juntament amb l'estonià.[13] El suec també és una de les llengües oficials de laUnió Europea, i una de les llengües de treball delConsell Nòrdic. Segons laConvenció de Llengües Nòrdiques, els ciutadans delspaïsos nòrdics que parlen suec tenen la possibilitat d'utilitzar la seva llengua nativa quan fan tràmits amb òrgans oficials d'altres països nòrdics sense haver de pagar despeses d'interpretació otraducció.[14][15]
ElConsell de la Llengua Sueca (Språkrådet) és el regulador oficial del suec, però no intenta controlar la llengua, a diferència de l'Académie française o la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Tanmateix, moltes organitzacions i agències requereixen que se segueixi una obra del Consell, lesSvenska skrivregler ('normes d'escriptura del suec') en contextos oficials, mentre que en altres contextos se les considera un estàndard ortogràficde facto. Entre les moltes organitzacions que componen el Consell de la Llengua Sueca, l'Acadèmia Sueca (fundada el1786) és probablement la més influent. Els seus instruments principals són elsdiccionarisSvenska Akademiens Ordlista (SAOL, actualment a la seva 13a edició) iSvenska Akademiens Ordbok, a més de diversos llibres sobregramàtica,ortografia illibres d'estil. Tot i que a vegades es fan servir els diccionaris com a normes oficials de la llengua, el seu objectiu principal és reflectir l'ús actual.[cal citació]
A Finlàndia, una secció especial de l'Institut de Recerca sobre les Llengües de Finlàndia té un estatus oficial com a òrgan regulador del suec a Finlàndia. Entre les seves prioritats més altes es troba mantenir la intel·ligibilitat amb el suec parlat a Suècia. Ha publicatFinlandssvensk ordbok, un diccionari sobre les diferències entre el suec de Finlàndia i el de Suècia des del seu punt de vista.[cal citació]
La definició tradicional deldialecte del suec és la d'una varietat local que no ha estat fortament influïda per la llengua estàndard i que ha seguit un desenvolupament propi des de temps de l'antic nòrdic. Molts dels dialectes rurals genuïns, com els d'Orsa aDalarna iNärpes aÖsterbotten, presenten característiques fonètiques i gramàtiques molt distintives, com ara formes plurals dels verbs o declinacions arcaiques. Aquests dialectes poden ser gairebé incomprensibles per la majoria de suecs, i gran part dels seus parlants també parlen el suec estàndard amb fluència. Els diferents dialectes sovint són tan locals que es limiten aparròquies individuals, i són anomenadessockenmål (literalment, "parla de parròquia") pels lingüistes suecs. Se'ls sol separar en sis grans grups, que tenen característiques comunes de prosòdia, gramàtica i vocabulari. Aquí es donen un o més exemples de cada grup. Tot i que cada exemple podria ser representatiu de dialectes propers, el nombre real de dialectes és de diversos centenars si es compta separadament cada comunitat.[16]
Aquest tipus de classificació, tanmateix, es basa en una vistanacionalista un xic romàntica de l'etnicitat i la llengua. La idea que només les varietats rurals del suec haurien de considerar-se «genuïnes» no és generalment acceptada pels estudiosos moderns. Cap dialecte, poc importa com de remot o obscur sigui, roman immutable i impertorbat per un mínim d'influències dels dialectes propers o de la llengua estàndard, especialment a partir delsegle xviii amb l'arribada delsmitjans de massa i mitjans de transport avançats. Actualment les diferències es poden descriure més precisament per mitjà d'una escala que va de «llengua estàndard» a «dialecte rural», segons la qual la parla d'un mateix individu pot variar d'un extrem a l'altre depenent de la situació. Tots els dialectes suecs, amb l'excepció de les molt divergents parles deDalarna,Norrboten i, en certa manera,Gotland, poden ser considerats part d'uncontínuum dialectal comú i mútuament intel·ligible. Aquest contínuum també pot incloure elsdialectes del noruec ialguns del danès.[17]
Les mostres que es troben més avall provenen deSweDia, un projecte de recerca sobre els dialectes actuals del suec que es pot descarregar (però amb informació únicament en suec), amb moltes més mostres de cent dialectes diferents amb gravacions de quatre parlants diferents: una dona gran, un home gran, una dona jove i un home jove. Els grups dialectals són els que utilitzen tradicionalment els dialectòlegs.[3]
Mapa que mostra la provinença de les mostres de dialectes actuals.
Elsuec estàndard, que deriva dels dialectes parlats a la regió de la capital als voltants d'Estocolm, és la llengua que usen pràcticament tots els suecs i la majoria desuecs de Finlàndia. El terme suec més habitual per la llengua estàndard ésriksvenska ("suec nacional") i en molt menor mesurahögsvenska ("alt suec"); aquest últim es limita al suec parlat a Finlàndia i rarament se l'usa a Suècia. Hi ha moltes varietats regionals de la llengua estàndard que són específiques d'àrees geogràfiques de diverses mides (regions,províncies històriques, ciutats, pobles, etc.). Mentre que aquestes varietats solen rebre influència dels dialectes autèntics, la seva estructura gramatical i fonològica s'assembla molt a la dels dialectes del suec central. En elsmitjans de masses, ja no és rar que els periodistes parlin amb un marcat accent regional, però la pronúncia més comuna, que també és considerada la més formal, encara és el suec estàndard central.[cal citació]
Malgrat que aquesta terminologia i les seves definicions fa temps que estan establertes entre els lingüistes, la majoria de suecs no són conscients de la distinció i del seu rerefons històric, i sovint es refereixen a les varietats regionals com a "dialectes". En una enquesta feta el2005 per l'Institut Suec de Venda al Detall (Handelns Utredningsinstitut), l'actitud dels suecs quant a l'ús de certs dialectes per part dels venedors revelà que el 54% pensava que elrikssvenska és la varietat que preferirien sentir en parlar per telèfon amb venedors, tot i que elgotländska oskånska foren presentats com a alternatives a l'enquesta.[18]
Finlàndia fou part de Suècia des del segle xiii fins a la pèrdua dels territoris finlandesos a mans deRússia el1809. El suec fou l'única llengua administrativa fins al 1902, així com la llengua dominant a la cultura i l'educació fins a la independència de Finlàndia el 1917. El percentatge de parlants de suec a Finlàndia ha minvat constantment des d'aleshores.[cal citació]
Suec de Rinkeby (deRinkeby, un suburbi del nord d'Estocolm amb una gran població d'immigrants) és un nom comú entre els lingüistes per referir-se a varietats del suec parlades per joves d'origen estranger als suburbis d'Estocolm,Göteborg iMalmö. Alternativament, aquestes varietats podrien classificar-se com asociolectes, car els dialectes dels immigrants comparteixen trets comuns independentment de la seva situació geogràfica o el país d'origen dels parlants. Alguns estudis, tanmateix, han trobat característiques distintives i han encunyat termes com ara Suec de Rosengård (deRosengård, aMalmö).[19] Un sondeig fet per la lingüista suecaUlla-Britt Kotsinas mostrà que els estudiants estrangers tenien dificultat per endevinar l'origen de parlants de suec de Rinkeby d'Estocolm. La dificultat més gran era per identificar la parla d'un nen els pares del qual eren tots dos suecs; només un 1,8% encertà la seva llengua nadiua.[17][20]
Aquesta pàgina o secció conté símbols fonètics de l'AFI enUnicode.
El suec té nou vocals que componen dissetfonemes en la majoria de varietats i dialectes (la vocal [e] curta i la vocal [ɛ] coincideixen). Hi ha divuit fonemesconsonàntics, entre els quals laconsonant fricativa postalveolovelar sorda, [ɧ] i [r] presenten variacions considerables depenent del context social i dialectal. Un tret característic del suec és la sevaprosòdia (entonació, accent, to, etc.) molt variada, que sovint és una de les diferències més notables entre els diversos dialectes. Parlants nadius de suec que adapten la seva parla quan es troben en zones amb altres varietats regionals o dialectes sovint utilitzaran els sons de la nova varietat, però conservaran tanmateix la prosòdia del seu dialecte nadiu.[cal citació]
El vocabulari del suec és principalment germànic, sigui directament heretat del protogermànic o via manlleus de l'alemany, el baix alemany mitjà i, en certa manera, l'anglès. Exemples de paraules germàniques en suec sónmus (ratolí),kung (rei) igås (oca). Una part significativa del vocabulari religiós i científic és d'origenllatí ogrec, sovint a través delfrancès i, més recentment, l'anglès.[cal citació]
Al segle xviii s'incorporaren nombroses paraules d'origen francès al suec. Aquestes paraules forentranscrites al sistema ortogràfic suec, de manera que es pronuncien d'una manera que resultaria familiar a un parlant de francès. La majoria d'aquestes paraules es distingeixen per un "accent francès", que es caracteritza per l'èmfasi en l'última síl·laba. Per exemple ''nivå ("niveau", nivell) ofåtölj ("fauteuil", cadira de braços). També han estat habituals els manlleus d'altres llengües germàniques, al principi del baix alemany mitjà, lallengua franca de laLliga Hanseàtica, i després de l'alemany estàndard. Algunes paraules compostes són traduccions dels elements que componen les paraules compostes alemanyes originals (és a dir,calcs lingüístics), com arabomull de l'alemanyBaumwolle (cotó; literalment "llana d'arbre").[21]
Com en moltes llengües germàniques, es poden formar paraules noves per mitjà de lacomposició, per exemple, substantius com aranagellackborttagningsmedel (eliminador d'esmalt d'ungles) o verbs comsmygfilma (filmar en secret). De manera similar a l'alemany o elneerlandès, són possibles paraules molt llargues i bastant impràctiques com araproduktionsstyrningssystemsprogramvaruuppdatering ("posada al dia del programari del sistema controlador de producció"), però rarament són tan complexes, almenys en el suec parlat i fora de l'àmbit tècnic. Les paraules compostes agafen el seugènere delnucli sintàctic, que en suec és sempre l'últimmorfema. També es creen paraules noves per mitjà de laderivació d'altres paraules existents, com ara laverbificació desubstantius afegint elsufix de derivació-a, com enöl (cervesa) iöla (beure cervesa).[cal citació]
L'alfabet suec és unalfabet de 29 lletres que utilitza l'alfabet llatí bàsic de 26 lletres més tres lletres addicionals:Å /å,Ä /ä, iÖ /ö, incorporades en temps moderns a partir del costum d'escriure la segona lletra d'ao,ae ioe a sobre de la primera. Tot i que aquestes combinacions són versions històricament modificades d'A iO segons la definició catalana de la paraula "diacrític", aquests tres caràcters no són considerats diacrítics dins de la definició sueca, més estreta, car són ordenades com a lletres independents després deZ. Abans de la publicació de la tretzena edició de laSvenska Akademiens Ordlista a l'abril del 2006,w era tractada com una mera variant dev utilitzada només en noms (com ara "Wallenberg") i paraules estrangers ("bowling"), de manera que era ordenada i pronunciada comv. Altres diacrítics són poc habituals en suec; a vegades s'utilitzaé per indicar que la síl·laba àtona cau en una síl·laba final ambe, especialment quan la tonicitat canvia el significat (ide, "cau" –idé, "idea"); a vegades s'utilitzen altresaccents tancats i, menys sovint, també es poden trobaraccents oberts en noms i paraules estrangeres. La lletraà s'usa per referir-se al preu unitari.[cal citació]
La lletraü alemanya és tractada com una variació dey, i a vegades es conserva en els noms estrangers. Unadièresi pot aparèixer molt rarament en un estil elaborat (per exemple: "Aïda"). Les lletresa iö poden ser el resultat d'una transformaciófonètica anomenadaomljud, equivalent a l'umlaut de l'alemany, en quèa oå s'obren enä en la conjugació (natt –nätter,tång –tänger), io s'obre enö (bok -böcker). Aquesta no és pas l'única utilitat d'aquests caràcters. A més, en adjectius susceptibles a l'omljud,u es transforma eny (ung -yngre); mai no s'escriuü. La convenció alemanya d'escriureä iö com aae ioe si aquests caràcters no estan disponibles és inusual pels parlants de suec actual. Malgrat la disponibilitat de tots aquests caràcters en el sistema nacional suec dedominis de primer nivell i altres dominis d'Internet, els webs suecs solen tenir un URL amba io, basant-se en la semblança visual.[cal citació]
En l'ortografia sueca, elsdos punts tenen una funció similar a la que tenen en català amb algunes excepcions. Es fan servir per als nombres, com en10:50 kronor per dirtio kronor och femtio öre (10,50SEK); per abreviacions com1:a per dirförsta (primer) oS:t per dirsankt (sant); i tota mena de sufixos que es poden afegir a nombres, lletres i abreviacions, com ara53:an per dirfemtiotrean (53è),första a:t (la primera "a") itv:n per dirtelevisionen (latelevisió).[22]
Elssubstantius iadjectius suecs es declinen engèneres inombre. Els substantius pertanyen a un d'entre dos gèneres – comú per la formaen i neutre per la formaett.[23] – que també determinen la declinació dels adjectius. Per exemple, la paraulafisk (peix) és un substantiu comú (en fisk) i pot tenir les següents formes:
Singular
Plural
Forma indefinida
fisk
fiskar
Forma definida
fisken
fiskarna
La forma definida singular d'un substantiu es crea afegint un sufix (-en,-n,-et o-t), depenent del seu gènere i de si el substantiu acaba en vocal o no. Els articles definitsden,det ide s'utilitzen per variar la definitud d'un substantiu. Poden servir depronomsdemostratius odeterminant quan se'ls usa ambadverbis comhär (aquí) odär (allà) per formarden/det här (que també pot serdenna/detta; "aquest"),den/det där (que també pot serdessa; "aquests") ode där ("aquells"). Per exemple,den där fisken significa "aquell peix" i es refereix a un peix específic;den fisken és menys definit i significa "aquell peix" en un sentit més abstracte, com ara "aquell conjunt de peixos"; mentre quefisken vol dir "el peix". En certs casos, la forma definida indica possessió, per exemple,jag måste tvätta händerna ("m'he de rentar les mans").[cal citació]
Elsadjectius esdeclinen en duesflexions: – definit i indefinit – i han de concordar amb el substantiu que modifiquen en gènere i en nombre. Les formes indefinida neutra i plurals d'un adjectiu es formen afegint un sufix (-t o-a) a la forma comuna de l'adjectiu; per exemple,en grön stol (una cadira verda),ett grönt hus (una casa verda), ogröna stolar (cadires verdes). La forma definida d'un adjectiu és idèntica a la forma indefinida plural, com aden gröna stolen (la cadira verda),det gröna huset (la casa verda) ide gröna stolarna (les cadires verdes). L'adjectiu irregularliten (petit) es declina diferentment:[cal citació]
Singular comú
Singular neutre
Plural
Forma indefinida
liten
litet
små
Forma definida
lilla
lilla
små
Elspronoms personals suecs tenen distinció de gènere en la tercera persona del singular i presenten una forma nominativa, una de genitiva i una d'objecte. Aquestes són les formes nominativa, genitiva i d'objecte del pronomhon (ella):[cal citació]
hon -hennes -henne
La possessió s'expressa amb la partículaenclítica-s, que s'afegeix al final d'unsintagma nominal (possiblement complex). En el llenguatge escrit, tanmateix, els llibres d'estil no solen recomanar afegir l'enclític a cap altre substantiu que no sigui el nucli del sintagma; però això és habitual en el llenguatge oral.[cal citació]
mannen; "l'home"
mannens hatt; "el barret de l'home"
mannen i grå kavaj; "l'home amb un vestit gris"
mannen i grå kavajs hatt; "el barret de l'home amb un vestit gris"
Els verbs esconjuguen segons eltemps. Un grup de verbs (els que acaben en-er en el present) tenen una formaimperativa especial, tot i que en la majoria de verbs aquesta forma és idèntica a l'infinitiu. L'ús delparticipi absolut i el participi actiu com a adjectius és molt comú:[cal citació]
Participi absolut:en stekt fisk; "un peix fregit"
Participi actiu:en stinkande fisk; "un peix pudent"
A diferència del català i moltes altres llengües, el suec no utilitza el participi absolut per formar el perfet d'indicatiu i altres temps perfets. Elverb auxiliarha precedeix una forma especial, denominadasupí, utilitzada únicament per aquesta fi (tot i que sol ser igual al participi absolut):[cal citació]
En una clàusula subordinada, el verb auxiliarha és opcional i se'l sol ometre, particularment en la llengua escrita.[cal citació]
Jag ser att han (har) stekt fisken; "Veig que ell (ha) fregit el peix"
A vegades s'usa elmode subjuntiu amb certs verbs, però cada cop és més rar i pocs parlants consideren el grapat de verbs d'ús habitual (com aravore o månne) com a conjugacions diferents, i la majoria ja només existeixen com aidiotismes.[cal citació]
La manca de casos en suec és compensada per una gran varietat depreposicions, similars a les de l'anglès. Com en l'alemany modern, les preposicions solien determinar el cas en suec, però aquest tret només continua existint en expressions com aratill sjöss (genitiu) oman ur huse (datiu singular), tot i que algunes d'elles encara són bastant comunes.[cal citació]
Com que el suec és una llengua germànica, lasintaxi presenta semblances a la de l'anglès i l'alemany. Com l'anglès, el suec té un ordre de paraules bàsic deSubjecte Verb Objecte, però com l'alemany, utilitza unordre de verb segona paraula en clàusules principals, com ara després d'adverbis, sintagmes adverbials iproposicions subordinades. Els sintagmes preposicionals segueixen un ordreLloc Manera Temps, com en anglès i a diferència de l'alemany. Els adjectius precedeixen el substantiu que modifiquen.[24]
↑El nombre de suecs censats a Zmiïvka (el nom ucraïnès actual de Gammalsvenskby) el 1994 era de 116, segons l'articlesvenskbyborna de la Nationalencyklopedin.
.jpg)
