Suid-Afrika (af) South Africa (en) uMzantsi Afrika (xh) iNingizimu Afrika (zu) iNingizimu Afrika (ss) iSewula Afrika (nr) Aforika Borwa (tn) Afrika Borwa (st) Afrika Borwa (nso) Afurika Tshipembe (ve) Afrika-Dzonga (ts)
LaRepública de Sud-àfrica és un Estat localitzat a l'extrem meridional de l'Àfrica. Limita amb els oceansAtlàntic iÍndic,Namíbia,Botswana,Zimbàbue,Moçambic,Eswatini (abans Swazilàndia) iLesotho, un enclavament independent envoltat pel territori sud-africà. Sud-àfrica és membre delCommonwealth de Nacions. L'economia de Sud-àfrica és la més gran del continent i la 24a més gran del món; és el país més desenvolupat econòmicament, socialment i en infraestructura del continent.
Sud-àfrica ha tingut una història diferent de les altres nacions de l'Àfrica atesa la immigració primerenca d'Europa i la importància estratègica de la ruta del mar del Cap. La immigració europea va començar poc després que laCompanyia Holandesa de les Índies Orientals fundés una estació el1625 que amb el temps esdevindriaCiutat del Cap. El tancament delcanal de Suez durant laGuerra dels Sis Dies va subratllar la seva importància en elcomerç internacional d'occident i orient.
Sud-àfrica és ètnicament divers, amb les comunitats europees, índies icoloured (o mestisses) més grans de l'Àfrica. Els africans negres, que parlen nou llengües oficialment reconegudes, i molts més dialectes, representen el 75% de la població. Els conflictes racials entre la minoria blanca i la majoria negra ha tingut un paper significatiu en la història i la política de Sud-àfrica, que culminà amb l'apartheid, instituït el1948 pelPartit Nacional, tot i que la segregació ja existia abans d'aquesta data. Les lleis que definien l'apartheid començaren a ser abolides pel mateix partit el 1990, després d'un conflicte llarg i de vegades violent—incloent-hi les sancions econòmiques de la comunitat internacional.
Sud-àfrica és coneguda com la "Nació de l'arc de Sant Martí", un terme encunyat per l'arquebisbeDesmond Tutu i després adoptat pel presidentNelson Mandela. Mandela va fer ús del terme com a metàfora per descriure la diversitat multicultural que començava a desenvolupar-se després de la fi de la ideologia de l'apartheid. El 2007, Sud-àfrica es va unir al grup deBèlgica, elsPaïsos Baixos, elCanadà iEspanya, en legalitzar elmatrimoni homosexual.
Sud-àfrica té onze idiomes oficials, només superada per l'Índia. El nom oficial de l'Estat, "República de Sud-àfrica", en les onze llengües oficials és:
Sud-àfrica conté alguns dels jaciments arqueològics més antics d'Àfrica. Els nombrosos fòssils de les covesSterkfontein, Fromdraai i Makapansgat suggereixen que diversosaustralopitecs hi vivien fa tres milions d'anys. Després hi van arribar elshomo habilis,homo erectus i l'home modern. Els assentaments dels pobles parlants de les llengüesbantu, agricultors i ramaders, ja existien al sud delriu Limpopo, els segles IV iv, desplaçant o absorbint els pobles parlants dekhoisan originaris. Van continuar desplaçant-se cap al sud, i les primeres eines deferro daten del1050. El grup més meridional fou el poble deXhosa, la llengua dels quals incorpora alguns trets lingüístics dels pobles KhoiSan. Aquestes desplaçaren els pobles anteriors, la majoriasocietats caçadores-recol·lectores.
Per aquesta època tribusbantus van començar a arribar aSud-àfrica. Originaris delDelta del riu Níger a l'Àfrica occidental, van emigrar cap al sud i cap a l'est, arribant fins a laProvíncia de KwaZulu-Natal al voltant de l'any 500 aC. Elsbantus no només criavenbestiar, sinó que també coneixien l'agricultura, collintblat i altres productes. Eren també experts en ferreria i vivien en poblats ben establerts. L'emigració bantu va ser gradual i no en grans masses. Alguns grups, els ancestres de la gent nguni (zulus,xhosa, swazi indebeles) van preferir viure a la costa. Altres, coneguts actualment com els sotho-tswana (tswana, pedi i basotho) es van establir al Highveld, mentre que les tribus venda, lemba i shangaan-tsonga van triar d'instal·lar-se al nord-est de Sud-àfrica.
Els bantus i els khoisan es van barrejar, com és evident en les pintures rupestres, on es mostren els dos grups interaccionant. No es coneix quin tipus de contacte van tenir dos pobles, però hi ha una prova d'integració en el llenguatge Bantu que incorpora l'espetec de la llengua com consonant característic de la llengua khoisan. Nombrosos ginys khoisan han estat descoberts en els vilatges bantu.
La història escrita de Sud-àfrica comença amb l'arribada dels portuguesos. El 1487,Bartolomeu Dias es convertí en el primer europeu a arribar a l'extrem més meridional d'Àfrica. En retornar aLisboa amb les notícies del descobriment, que anomenaria elCabo das Tormentes (Cap de les Tempestes) ateses les condicions tempestoses que hi havia vist, el seu patrocinador reial,Joan II de Portugal, seleccionà un nom diferent, elCabo da Boa Esperança (Cap de la Bona Esperança), ja que prometia ser la ruta cap a les riqueses de l'Índia. Després, el poeta portuguèsCamões va immortalitzar el viatge de Dias en el poema èpic deLes Lusíades específicament amb el personatge mitològic d'Adamastor, que simbolitza les forces de la naturalesa que els navegadors portuguesos havien de vèncer durant llur circumnavegació del cap.
Els segles posteriors al 1488, els navegants portuguesos van establir diversos assentaments poblats per pescadors, però no n'ha sobreviscut cap atestació històrica. El 1652,Jan van Riebeeck va establir una estació d'aprovisionament alCap de Bona Esperança en nom de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals. Durant la major part dels segles xvii i XVIII, es van estendre lentament les possessions neerlandeses, fins a trobar-se amb els assentaments dels pobles xhosa en la regió del Riu Fish. Una sèrie de guerres, conegudes com les Guerres de la Frontera del Cap es van lliurar, causades pels conflictes d'interès sobre les terres i el bestiar.
Atesa l'escassetat de mà d'obra, els colonitzadors portaren esclaus d'Indonèsia,Madagascar i l'Índia. Els líders problemàtics d'aquests esclaus, sovint d'ascendència reial, van ser expulsats de les colònies neerlandeses a la resta de Sud-àfrica. Aquest grup d'esclaus, amb el pas del temps, es convertí en un poble que en l'actualitat s'identifica com els "Malaisians del Cap", els quals al llarg de la història, van tenir un estatus social superior. La major part dels descendents d'aquests esclaus, que sovint es casaren amb colonitzadors neerlandesos, van ser posteriorment classificats, amb elskhoikhoi com elscoloureds del Cap.
LaGran Bretanya va prendre el Cap de Bona Esperança el 1795, suposadament per evitar que caigués en mans dels francesos, però també per fer ús deCiutat del Cap com a punt de descans en la rutes cap aAustràlia i l'Índia. Va ser retornat als neerlandesos el 1803, però poc després la Companyia Holandesa de les Índies Orientals es va declarar en fallida, i els britànics s'annexaren la Colònia del Cap al 1806. Els britànics continuaren amb les guerres de la Frontera en contra dels xhosa, expandint la frontera cap a l'est i establint una sèrie de forts a la vora del riu Fish i consolidant-la, encoratjant l'assentament d'immigrants britànics. ElParlament del Regne Unit va abolir elcomerç d'esclaus el 1807, i va abolir l'esclavatge en totes les seves colònies el 1833.
El descobriment dediamants el1867 i d'or el 1884 a l'interior del territori va produir creixement econòmic i va donar un impuls a la immigració, intensificant la subjugació dels nadius. Elsbòers, oafrikaners descendents dels primers colons europeus, van resistir amb èxit l'expansió dels britànics durant laPrimera Guerra Bòer (1880 a 1881) amb l'ús de tàctiques guerrilleres, més adequades a les condicions locals. No obstant això, els britànics van retornar en laSegona Guerra Bòer (1899 a 1902). La intenció dels bòers d'aliar-se amb l'Àfrica Sud-occidental Alemanya va ser l'excusa dels britànics per prendre el control de lesRepúbliques Bòers.[1]
Els bòers van resistir amb ferocitat, però els britànics van vèncer les forces bòers. Durant aquesta guerra, els britànics, van fer ús de camps de concentració i de tàctiques controvertides com ara el cremar les terres, el bestiar i les cases dels bòers. El maltractament dels camps de concentració britànics van ser portats a la llum per Emily Hobhouse en el seu "Report d'una Visita als Camps de Dones i Nens de les Colònies del Cap i del Riu Orange". Van morir 26.370 persones, la gran majoria dels quals eren nens.
El Tractat de Vereeniging va establir la sobirania suprema dels britànics sobre les repúbliques sud-africanes, i el govern britànic va assumir el pagament de 3 milions delliures esterlines degudes als governs dels bòers.
Després de quatre anys de negociacions, es va crear laUnió de Sud-àfrica a partir de les colònies delCap i deNatal, i les repúbliques de l'Estat Lliure d'Orange iTransvaal, el31 de maig,1910, exactament vuit anys després de la fi de la Segona Guerra Bòer. La nova Unió de Sud-àfrica va ser undomini britànic. L'Acta de la Terra dels Nadius, de 1913,[2] va limitar les propietats dels negres aleshores, a només el 7% del país, tot i que es va incrementar marginalment. El 1934, el Partit Sud-africà i elPartit Nacional es van unir formant el Partit Unit amb la intenció de reconciliar els blancs bòers i els angloparlants, però es va separar el 1939 amb l'entrada de la Unió a laSegona Guerra Mundial com a aliat delRegne Unit, a la qual s'oposava el Partit Nacional.
El 1948 va arribar al poder el Partit Nacional, i va començar a aplicar una sèrie de lleis de segregacions que es coneixerien com aApartheid. Aquesta segregació també seria evident en la distribució de la riquesa guanyada durant la industrialització dels anys cinquanta als setanta. Tot i que els blancs gaudien delsestàndards de vida més elevats de tota l'Àfrica, comparables alspaïsos desenvolupats, la majoria negra es trobava en desavantatge quant a la seva economia, l'educació, habitatge i l'esperança de vida. Tanmateix, la renda mitjana i l'esperança de vida mitjana d'un negre, indi ocoloured sud-africà era molt superior a la resta dels Estats d'Àfrica.
L'apartheid cada vegada era més controvertit. La comunitat internacional va aprovar nombroses sancions econòmiques que s'uniren a l'increment dels disturbis i l'opressió dins Sud-àfrica. El govern va suprimir la resistència, de vegades violenta, així com les vagues, les marxes i les protestes. Des del 1971 Sud-àfrica va començar un programa d'armament nuclear, i la dècada següent va crear sis armes nuclears. Tot i que se'n desconeixen les motivacions, s'ha suggerit que B.J. Vorster i P.W. Botha volien catalitzar una intervenció nord-americana si es produïa una guerra entre elMoviment Popular per a l'Alliberament d'Angola, que tenia el suport deCuba, i la República del Sud-àfrica.
El 1990, el govern del Partit Nacional va prendre els primers passos per a negociar la seva sortida del poder, i va abolir la il·legalització del Congrés Nacional Africà (CNA) i altres organitzacions polítiques d'esquerra, i va alliberarNelson Mandela de la presó, després de vint-i-set anys. A poc a poc, es van abolir les lleis de l'apartheid, i es va destruir l'arsenal nuclear; Sud-àfrica va ser admesa alTractat de la No Proliferació Nuclear.
Les primeres eleccions multiracials sud-africanes es van portar a terme el 1994; el CNA hi va aconseguir la majoria absoluta i ha governat fins avui en dia amb majories absolutes, que va perdre en leslegislatives de 2024.[4] El país va viure lesprotestes de 2021 a Sud-àfrica en resposta a l'empresonament deJacob Zuma, que van provocar la mort de 354 persones i la detenció de 5.500, en els aldarulls més importants des del final de l'Apartheid.[5]
Malgrat l'abolició de l'apartheid, milions de sud-africans, la majoria negres, continuen vivint enpobresa. Això és degut, en part, al llegat del sistema de l'apartheid mateix, així com a les dificultats dels governs actuals a solucionar els problemes socials i millorar la distribució de la riquesa.
Imatge de satèl·lit de Sud-àfrica.Les muntanyesDrakensberg, el punt més alt de Sud-àfrica.Fynbos, unaregió florística endèmica de Sud-àfrica.
Amb una superfície d'1.219.912 quilòmetres quadrats,[6] Sud-àfrica és el25è estat més gran del món. El país es troba a la regió més meridional delcontinent africà, sent elcap Agulhas el punt més meridional del país, i d'Àfrica.
Limita al nord ambBotswana iZimbàbue, i al nord-est i a l'est ambMoçambic iSwazilàndia, mentre queLesotho, un petit país independent, és unenclavament dins la regió oriental del país.[7] El país es troba envoltat pelsoceans Atlàntic iÍndic. A més, pertanyen a la República de Sud-àfrica les illes subantàrtiques delPríncep Eduard, situades 1.900 km al sud deCiutat del Cap. Les costes sud-africanes s'estenen al llarg de més de 2.500 km.
Quant alrelleu, Sud-àfrica té unatopografia variada. A la regió central s'hi troba eldesert de Kalahari, envoltat per l'altiplà interior conegut com elHighveld, l'altitud del qual varia entre els 1.500 i 2.400 m. La regió de la costa és estreta, donant pas a un escarpament muntanyenc, conegut com elGran Escarpament, que separa la costa de la plana interna. Tot i que el país es classifica com a semiàrid, atesa la varietat topogràfica, gaudeix d'una gran varietat de climes i ecosistemes, i és un delspaïsos megadiversos del món. ElMafadi, amb 3.450 metres, a la serraladaDrakensberg és el cim més elevat del país.
Els rius més importants són: elriu Orange, que neix a Lesotho i drena la major part del territori abans de desguassar a l'Atlàntic. Constitueix, en el trajecte interior, el límit natural i polític ambNamíbia. El seu principal afluent és elVaal. Al nord de la serralada deWitwatersrand, discorre elLimpopo, que neix aVeld, i abans de desguassar a l'oceà Índic marca la frontera ambBotswana iZimbàbue. El seu principal afluent és elriu Olifants.
Sud-àfrica té majoritàriament unclima temperat per tal com es troba entornejat pels oceans Atlàntic i Índic en tres dels quatre costats, per la seva localització en la zona més suau climàticament de l'hemisferi sud i perquè té una elevació mitjana en progressió constant cap al nord i l'interior. A causa d'aquesta topografia variada i de la influència oceànica existeixen una gran varietat de zones climàtiques. Els hiverns es produeixen entre juny i agost.
Les zones climàtiques varien des de l'extremclima desèrtic que té lloc a la zona fronterera ambNamíbia, fins alclima subtropical que té lloc al llarg de la frontera amb Moçambic i l'Oceà Índic. Tot i que Sud-àfrica és considerat com a semiàrid, hi ha una variació considerable en el clima segons la topografia.
L'extrem sud-oest té un clima molt similar almediterrani, amb hiverns humits i estius calorosos i secs. Aquesta zona produeix la major part delvi a Sud-àfrica. És una regió en què el vent bufa gairebé tot l'any, cosa que convertia el pas pelCap de Bona Esperança una travessia molt perillosa pels mariners i vaixells i provocant nombrosos naufragis. Més cap a l'est, a la costa sud, les pluges es distribueixen de manera més uniforme durant tot l'any, donant lloc a un paisatge en el qual predomina el verd. Aquesta zona és coneguda popularment com aGarden Route (Ruta dels jardins).
L'Estat Lliure és bàsicament pla, ja que es troba en unaltiplà. Al nord delriu Vaal elHighveld és una zona amb notable precipitació i on no es pateixen les condicions extremes de calorsubtropical. La ciutat deJohannesburg es troba al centre d'aquestes terres altes, a 1.740 m, amb una precipitació anual de 760 mm i uns hiverns freds, però en què la neu és escassa.
L'indret més fred de Sud-àfrica ésSutherland a l'oest de les muntanyesRoggeveld, amb una mitjana diària d'11,3 °C i una mitjana de les mínimes de 2,8º[8] Amb tot, la temperatura més baixa registrada a Sud-àfrica fou aBuffelsfontein, amb -18,5 °C.[8] A l'interior del país s'han registrat les temperatures més elevades, amb 51,7 °C el 1948 a la Província delCap Septentrional, prop d'Upington.[9]
Sud-àfrica compta amb més de 20.000plantes diferents, que representen quasi el 10% de totes lesespècies conegudes al món, per la qual cosa és considerada una àrea particularment rica enbiodiversitat vegetal.
Elbioma prevalent al país és lapraderia, especialment alHighveld, on la flora predominant són lespastures, elsarbusts baixos i lesacàcies. Lavegetació és més escassa cap al nord-oest, degut a les escasses precipitacions de la zona.
Les pastures i plantes espinoses de lasabana donen pas progressivament als arbusts de la sabana cap al nord-oest del país, amb un creixement més lent. Hi ha un nombre significatiu debaobabs en aquesta àrea, prop de l'extrem nord delParc Nacional Kruger.[10]
L'any 2010 es va fer el mundial de sud-africa amb aquest projecte es van invertir milions de dòlars. Es van posar a la venda uns 2.000.000 d'entrades per assistir als 64 partits disputats.
Sud-àfrica és l'únic Estat del món amb tres capitals:Ciutat del Cap, la més gran de les tres, és la capital legislativa;Pretòria, és la capital administrativa, iBloemfontein és la capital judicial. El govern de Sud-àfrica ésparlamentari. Hi ha unparlamentbicameral integrat per una cambra alta, elConsell Nacional de Províncies integrada per 90 membres; i una cambra baixa, l'Assemblea Nacional, integrada per 400 membres. Els membres de la cambra baixa s'elegeixen segons el mètode de larepresentació proporcional; la meitat s'elegeixen a partir dellistes de partit nacionals i l'altra meitat de llistes de partit provincials. Deu membres s'elegeixen per a representar a cada província en el Consell Nacional de Províncies sense importar llur població: sis són delegats permanents i quatre són delegats designats pels governs provincials. Les eleccions d'ambdues cambres es realitzen cada cinc anys. El govern es forma en la cambra baixa, i el líder del partit amb la majoria dels seients és designat elPresident de Sud-àfrica.
A nivell regional, cada una de les nou províncies que integren Sud-àfrica disposa d'un parlament. El nombre de membres dels parlaments varia entre 30 i 100, i s'elegeixen segons el mètode derepresentació proporcional.
El partitCongrés Nacional Africà (CNA) va rebre el 69,7% dels vots en les últimes eleccions generals, i el 66,3% dels vots en les eleccions municipals del 2006. El president actual de Sud-àfrica (per al període del 2004 al 2009) ésThabo Mbeki, que va succeir el presidentNelson Mandela. El principal partit d'oposició és l'Aliança Democràtica, tot i que només va rebre el 12,4% dels vots en les eleccions del 2004, i el 14,8% en les eleccions municipals del 2006. El líder de l'Aliança Democràtica ésHelen Zille, que va succeirTony Leon. ElPartit Nacional que va dominar la vida política de Sud-àfrica durant la major part del segle xx amb el nom dePartit Nacional, va fusionar-se amb el CNA el9 d'abril,2005. Altres partits polítics amb representació en el Parlament són elPartit de la Llibertat Inkatha, que representa elszulu, i elsDemòcrates Independents; el primer partit va aconseguir el 6,97% i el segon l'1,7% dels vots en les eleccions del 2004.
Quan l'apartheid va acabar el 1994, el govern sud-africà havia d'integrar elsbantustans independents i semi independents dins l'estructura política de Sud-àfrica. Per això, es van abolir les quatre antigues províncies de Sud-àfrica (Cape Province, Natal, l'Estat Lliure d'Orange i Transvaal) i els quatre territoris independents (Transkei, Bophuthatswana, Venda, i Ciskei); i es van instituir nou províncies completament integrades. Aquestes noves províncies són molt més petites que no pas les anteriors, però els governs locals disposen de més recursos per a distribuir a les àrees més petites.
Les nou províncies se subdivideixen en 52 districtes: 6 districtes metropolitans i 46 districtes municipals (o municipis de districte). Aquests 46 districtes municipals se subdivideixen en 231 municipis locals. Els districtes municipals també contenen 20 àrees de gestió de districte (la majoria parcs) governades directament pels districtes municipals.
Cadascuna de les províncies és governada per un parlament, els membres del qual s'escullen per un període de cinc anys per mitjà de larepresentació proporcional. Cada parlament elegeix unpremier que designa un consell executiu provincial de no més de 10 membres. Els parlaments provincials tenen l'autoritat per a legislar en totes les àrees permeses per la constitució com ara l'educació, el medi ambient, la sanitat, l'habitatge i el transport. No obstant això, el govern central també té un grau elevat de poder concurrent, i per tant, és un sistema federal feble.[11]
Sud-àfrica és un país en vies de desenvolupament amb ingressos mitjans amb abundància de recursos, ben desenvolupat en els sectors financer, legal, comunicacions, energia i transport amb un mercat borsari que està comptabilitzat entre els 10 més grans del món i amb unes infraestructures que permeten una distribució efecient de mercaderies als majors centres urbans de la regió. No obstant això, tot i que el creixement ha estat positiu durant 10 anys seguits, no ha solucionat el 30% de la taxa d'atur ni els majors problemes que resten de l'època de l'apartheid, especialment els problemes de pobresa i falta de poder econòmic entre els grups desavantatjats. Hi ha altres problemes com ara el crim, corrupció i lasida. A principis del2000, el presidentThabo Mbeki va prometre promoure el creixement econòmic i la inversió estrangera relaxant les restrictives lleis laborals, iniciant un procés de privatització i retallant despeses del govern innecessàries. La seva estratègia es troba amb força reticències dels sindicats.
S'estima que a Sud-àfrica hi ha uns 4,79 milions deseropositius. El govern ha assignat, amb força retard, importants recursos per lluitar contra la malaltia. Un estudi recent (de l'African Journal of Aids Research, Thomas Rehle i Olive Shisana) mostra que la taxa d'infecció comença estabilitzar-se (de 4,2% a l'1,7% per les edats compreses entre els 15 i els 49 anys) i que les morts degudes al SIDA assoliran un màxim el 2008 amb 487.320.Des que Sud-àfrica va obrir les seves fronteres després de la fi de l'Apartheid, grups de crim organitzats han entrat al país i la majoria del comerç mundial de droga passa per les seves fronteres. Sud-àfrica també és el quart productor demarihuana del món.
La volatilitat delrand ha afectat l'activitat econòmica, amb l'ensorrament del rand durant el2001 (assolint un mínim històric de 13,85 rands perdòlar, augmentant temors d'inflació i fent que el banc central incrementés els tipus d'interès), però des d'aleshores s'ha recuperat dràsticament, canviant-se per menys de 7 a l'octubre del2003, portant a una millora pel que fa a la inflació i el banc central ha abaixat tipus d'interès tot i que elsexportadors amenacen d'acomiadar treballadors.
És un dels líders la Comunitat per al desenvolupament de l'Àfrica Austral, integrant de laComunitat Econòmica Africana.
L'economia sud-africana és considerada com una de les noves economies emergents al món, amb un grup de països agrupats amb el nom deCIVETS.
La població sud-africana ha crescut molt ràpidament durant l'última meitat del segle xx; de 13 milions el 1950 a 43 milions el 2000.[12] No obstant això, la incidència de laSida en creixement, contenint el creixement poblacional; de fet, tot i que lataxa de natalitat de Sud-àfrica és comparable a la mitjana mundial, lataxa de mortalitat és gairebé el doble.[13] S'estima que hi ha uns 5,3 milions deseropositius a Sud-àfrica.[14] En considerar l'alta taxa d'incidència de laSida, les estadístiques demogràfiques mostren un panorama molt greu: unaesperança de vida de 42,5 anys, unataxa de mortalitat infantil de 59,4 nens per cada 1.000 nascuts i unataxa de creixement poblacional negativa de −0,46%.[14]
Sud-àfrica és una nació amb més de 47 milions de persones d'orígens, cultures, llengües i religions molt diversos. El cens nacional del 2001, permetí l'autoadscripció de la població en una de cinc categories racials. Basant-se en les xifres d'aquell any, les estimacions per al juny del 2006 eren: 79,5% d'africans negres, 9,2% de blancs, 8,9% decoloureds i 2,5% d'asiàtics o indis.[15] Així, la gran majoria de la població es classifica a si mateixa com a africana o negre, però aquest sector no és ni culturalment ni lingüísticament homogeni. Els grups ètnics més nombrosos són elszulu, elsxhosa, elsbasotho, elsbapedi, elsvenda, elstswana, elstsonga, elsswazi i elsndebele, tots els quals parlen algunallengua bantu. Alguns, com ara els zulu, els xhosa, els bapedi i els venda són habitants exclusius de Sud-àfrica, mentre que d'altres habiten altres territoris dels països veïns; per exemple, els basotho constitueixen el grup ètnic més nombrós deLesotho, els tswana són el grup majoritari deBotswana, els swazi són el grup més nombrós deSwazilàndia i els ndebele també habiten Zimbàbue on són coneguts com amatabele.[16]
La població blanca no és tampoc ètnicament homogènia, ans descendeix de diversos grups ètnics:neerlandesos,alemanys,hugonotsfrancesos,anglesos,irlandesos,escocesos igal·lesos. Culturalment i lingüísticament, es divideixen només en dos grups: elsafrikaners o bòers que parlen l'afrikaans i els grups de parlaanglesa. Hi ha petites comunitats de descendents d'immigrants europeus que encara parlen llurs llengües originàries. La població blanca, tanmateix, està decreixent, atesa una taxa de natalitat molt baixa i per l'emigració; des de 1994, més de 100.000 sud-africans blancs han emigrat.[17][18][19][20]
El termecoloured s'utilitza per referir-se a les persones d'ascendència racial mixta, descendents dels esclaus de l'Orient i de l'Àfrica Central, delskhoisans originaris del Cap, dels africans negres aborígens, dels blancs, així com dels javanesos, malaisis i d'altres. La majoria parlen l'afrikaans. Els descendents indis també són nombrosos. Hi van ser portats com a treballadors des de la dècada de 1850, tot i que també immigrarien voluntàriament grups de mercaders més tard durant el mateix segle.[21]
Sud-àfrica té onze llengües oficials:[22]sepedi (o Sotho del nord),sesotho,setswana,siSwati,tshivenda,xitsonga,afrikaans,anglès,isiNdebele,isiXhosa iiziZulu. En aquest sentit, és el segon país, després de l'Índia, en nombre de llengües oficials. Tot i que, legalment, totes les llengües són iguals, el nombre de parlants varia; segons el cens del 2001, les tres llengües més parlades són el zulu (23,8%), xhosa (17,6%) i afrikaans (13,3%).[23] El govern també reconeix vuit llengües no oficials:fanagalo,khoe,lobedu,nama,ndebele del nord,phuthi,san i la llengua de signes sud-africana. Moltes de les llengües no oficials dels pobles san i khoikhoi, contenen diversos dialectes que s'estenen cap al nord fins aNamíbia iBotswana. Aquests pobles han retingut llur identitat cultural pròpia basada en societats caçadores-recol·lectores. Han estat marginats, i moltes de llurs llengües estan en perill d'extinció.
Molts sud-africans blancs també parlen altres llengües europees com ara elportuguès,alemany igrec, mentre que alguns asiàtics i indis parlen llengües asiàtiques com ara eltelugu,hindi,gujarati itàmil.
Els darrers anys, a més, ha sorgit un nou llenguatge, anomenatGayle oGail, que és unargotgai ocriptolecteslang basat en l'anglès i l'afrikaans, utilitzat principalment per parlantshomosexuals d'aquests dos idiomes. S'utilitza principalment en comunitats urbanes sud-africanes. També hi ha un equivalent, utilitzat per parlants delBantu, que s'anomenaIsiNgqumo, i està basat en la llengua Nguni.[24][25][26]
Segons el cens de 2001, els cristians representaven el 79,8% de la població, la majoria dels quals membres de diverses denominacions protestants. La categoria cristiana inclou el cristianisme de Sion (església iniciada a Sud-àfrica amb un 11,1% dels fidels), el pentecostal (8,2%), el catòlic romà (7,1%), el metodista (6,8%), l'església reformista holandesa (6,7%) i els anglicans (3,8%). Els membres de les esglésies cristianes restants representaven un altre 36% de la població. Els musulmans representaven l'1,5% de la població, els hindús l'1,2%, les religions africanes tradicionals el 0,3% i el judaisme el 0,2%. Un 15,1% no tenia cap afiliació religiosa, el 0,6% eren "altres" i l'1,4% "no especificat".[27]
Les esglésies d'iniciació africana són el més gran dels grups cristians. A banda, moltes de les persones sense afiliació es creu que realment professen religions tradicionals de llurs pobles. S'estima que hi ha uns 200.000 curanderos tradicionals, i fins a un 60% dels sud-africans els consulten, generalment anomenats sangoma ('endevinador') o inyanga ('herborista'). Aquests curanderos utilitzen una combinació de creences espirituals ancestrals i una creença en les propietats espirituals i medicinals de la fauna i la flora locals, comunament conegudes com muti ('medicina'). Molts pobles tenen pràctiques religioses sincrètiques que combinen influències cristianes i indígenes.
Els musulmans sud-africans són principalment de color i indis. S'hi han unit conversos sud-africans negres o blancs, així com els d'altres parts d'Àfrica. Els musulmans sud-africans descriuen la seva fe com la religió de conversió de més ràpid creixement al país, amb el nombre de musulmans negres que s'ha multiplicat per sis, de 12.000 el 1991 a 74.700 el 2004.[28]
Hi ha una població jueva important, descendent de jueus europeus que van arribar com a minoria entre altres colons europeus. Aquesta població va assolir el màxim a la dècada de 1970 amb 120.000 habitants, encara que avui només en queden uns 67.000, la resta ha emigrat, majoritàriament a Israel. Tot i així, aquestes xifres fan que la comunitat jueva de Sud-àfrica sigui la dotzena més gran del món.[29]
Un dels problemes més greus que afronta Sud-àfrica és lapandèmia de laSida. El 2005, el 31% de les dones embarassades estaven infectades amb elVIH.[30] La taxa deprevalença de la sida entre els adults és del 21,5%; és a dir, 5,3 milions de persones n'estan infectades.[14] La relació entre el VIH i la sida ha estat negada pel president i el primer ministre, els quals argumenten que l'alta taxa de mortalitat és deguda a lamalnutrició—i per tant a lapobresa—i no pas al VIH.[31] Tot i així, des del 2007, el govern ha augmentat els seus esforços per a reduir la incidència de Sida.[32]
La Sida ha afectat especialment les persones sexualment i econòmicament actives; i per tant, moltes famílies han perdut els principals contribuïdors del suport econòmic. Hi ha un gran nombre d'"orfes de Sida"—estimats en 1,2 milions— que en la major part dels casos, depenen de l'Estat.[33] Igualment, les persones majors també perden el suport dels membres joves de llurs famílies.
Nota:Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent criteris diferents. VegeuLlista d'estats independents i territoris dependents
.svg)
_-_ZAF_-_UNOCHA.svg%26amp%3blang%3dca)
.svg%26amp%3blang%3dca)
